10 d’octubre del 2011

UN HOME VALENT

Era un temps en que la badia de Xàbia era freqüentada per vaixells de càrrega, molt abans de la guerra civil, i mariners de variats països desembarcaven per pagar-se una dutxa amb aigua dolça i empassar-se tants gots de cassalla com ho permetés la vista abans d’ennuvolar-se.
Ben entrat el capvespre, cançons marineres, jocs de cartes, tabac d’embolicar i navalles esmolades corrien pe la platja de grava, i de tant en tant alguna baralla acabava més malament del que s’havien pensat aquells que l’iniciaven. Però només de tant en tant.
El gallet del poble, Generoso, tenia fama de persona brava però assenyada, i sabia quan calia aturar la brega i tornar a l’alcohol. I sigui pel seu aspecte robust, la seua alçada gegantina o la sensatesa de les seues paraules, o per tot plegat, el cert és que sabia imposar el seu criteri i acabava amb les baralles quan ell ho creia oportú. Temut i respectat, Generoso era el valent del poble.
Fins que va arribar el mariner de Bristol. En tres dies es va guanyar una reputació de bèstia ferotge i violenta, tot i ser, segons explicaven els qui havien tingut la mala sort de trobar-se’l a la platja o pels quatre carrers del poble, un tap de bassa. La seua navalla n’havia ferit a més d’una dotzena, i havia tallat tres orelles, a raó d’una per dia.
I parlant d’orelles, Generoso n’estava fins elles de sentir com el comparaven amb el mariner de Bristol.
-Tu eres un valent, però l’anglès et deixaria tirat per terra abans d’un dijesús –li va dir un.
-Ja ho crec que sí! –confirmà un altre. No t’arriba ni al melic, però de fort i de brau, en fa deu com tu.
-Quan el vegis, ja pots amollar a córrer! Abans que hagis tingut temps per treure la navalla, ell ja t’haurà tallat els dits –acabà de rematar un tercer.
Generoso no deia res, pagava el got de cassalla i sortia de la taberna malhumorat i capcot. No li agradava la ràpida pèrdua del seu carisma causada per l’arribada d’aquell mariner de Bristol, però què podia fer? No s'havien arribat a trobar mai, i tampoc en tenia massa ganes, no per que li tingués por, sinó per un motiu que el feia avergonyir i del qual no volia que ningú se n’assabentés: no parlava ni entenia una paraula d’anglès. No és que la resta de mariners del poble en tinguessin massa idea, però ell era un autèntic negat per als idiomes.
 I arribà el divendres. Els vaixells de càrrega s’estaven poc temps a la badia, i abans d’acabar la setmana, el mariner de Bristol desapareixeria per sempre de Xàbia. Generoso feia hores que  estava embarrat a la taberna, i la cassalla ja formava part del seu grup sanguini, quan algú va entrar cridant l’alerta: havien vist al mariner de Bristol, que venia, navalla en mà, amb ganes de brega.
Era massa tard per fugir de la taberna, i la gent es va arraconar com va poder. Generoso, amb la mirada tèrbola per la ingesta massiva d’alcohol, es girà cap a la porta quan aquesta s’obrí. No hi veia massa bé, però distingí una forma borrosa que cridava paraules en anglès.
Generoso avançà, s’estripà la camisa amb les mans, i mentre saltaven els botons i deixava el seu pit enlaire, va fer un bram en el seu anglès modulat per la veu rogallosa de la cassalla.
-¡Pínchame, cowarde!
I dient això, va caure a terra tan gran com era. El de Bristol, que no s’ho esperava, no va tenir temps per apartar-se, i va quedat sepultat per la immensitat del cos de Generoso qui, torrat d’alcohol, va romandre roncant sorollosament sobre el seu inesperat matalàs.
Hores més tard, quan recobrà la consciència, Generoso es trobà amb la camisa oberta, esquinçada i sense botons, i amb tota una rotllana de mariners lloant la seua valentia. El de Bristol havia marxat per sempre més, emportant-se com a record de la seua estada al port de Xàbia unes quantes contusions i un braç immobilitzat pel dolor.
I el meu besavi, que havia estat present en la gesta, li ho va explicar al meu avi, i ell al meu pare, que ens ho va contar al meu germà i a mi, que de petits jugaven a imitar a Generoso obrint-nos la camisa i cridant allò de “¡Pínchame, cowarde!”.
I la meua mare que no entenia com perdíem els botons amb tanta facilitat.

21 comentaris:

  1. Molt bo! m'ha encantat el "Pínchame, Cowarde" la conclusió es que no cal saver idiomes?

    ResponElimina
  2. Gran història per començar la setmana. Gràcies!

    ResponElimina
  3. nivellàs d'anglès! si és que ja és ben fàcil, només cal parlar en castellà, a poc a poc i cridant molt ^^ fer un parell de metres i anar cuit de cassalla són apèndixs que també tenen el seu què :)

    ResponElimina
  4. estic cercant sense resultats el pinchame en els diccionaris d'anglés......de moment sense sort

    ResponElimina
  5. D'antuvi, veient el títol i la imatge del botó, em pensava que la història anava sobre el conte dels germans Grimm :)
    I és que dels de Bristol i els Xàbia se'n pot esperar qualsevol cosa...

    ResponElimina
  6. Aris, la conclusió és que no cal saber idiomes... si fas quasi 2 metres i ets fort com un toro, haw, haw!

    ResponElimina
  7. SM, i a més, és didàctica. Segur que tu no vas aprendre anglès així :)

    ResponElimina
  8. Clídice, és que ja se sap que el castellà i l'anglès, si fa no fa, són quasi idèntics :)

    ResponElimina
  9. Garbí, deu ser que això de "pínchame" és un arcaisme, haw, haw!

    ResponElimina
  10. Brian, efectivament es pot esperar qualsevol cosa, i més encara si afegim l'element "cassalla" per entremig, haw, haw!

    ResponElimina
  11. Les històries portuàries tenen un no-sé-què que les fa sempre divertides, com si funcionessin soles. Uns mariners, una taverna i... la història es narra tota sola.

    ResponElimina
  12. Pobre home! El pitjor paranoic es el que se sent perseguit o en aquest cas el fan sentir, adobat a més, amb algún efluvi alcohòlic, tot no millora gens.

    Bon relat, Leb.

    ResponElimina
  13. Lluís, uns mariners, una taverna, alcohol i tabac. Amb aquests elements els relats -narrats o viscuts en primera persona- se succeeixen sense parar. Jo més que divertides les trobo misterioses i, per molt increïble que sigui el que expliquen, me les escolto amb l'atenció d'un nen crèdul.

    ResponElimina
  14. Carme J, només m'he limitat a transcriure el que el meu pare em va contar. Era un narrador nat.

    ResponElimina
  15. El més sorprenent d'aquests relats és que quan un els escolta de petit, és capaç de sentir la mateixa història repetida dotzenes i dotzenes de vegades, i no per això deixar d'emocionar-se un cop més :-)

    Ens la tornes a explicar?

    ResponElimina
  16. Xàbia, explicada per tu, sembla territori Stevenson.

    ResponElimina
  17. No tens preu com a narrador cowarde. Tot l'ambient de les cançons de Xàbia queda molt ben descrit.

    ResponElimina
  18. Carme de la maleta, jo crec que gran part de l'encant d'aquestes històries rau en que s'explicaven oralment. Malauradament, els blocs orals encara no s'han inventat :)

    ResponElimina
  19. Allau, ja m'agradaria a mi que la Xàbia actual fos una mica més Stevenson i un mica menys turística, ai.

    ResponElimina
  20. Xàbia, com a territori mític, genera històries atemporals. Generoso, un John Wayne de moll amb més pretensió que preparació per la batalla real, acaba guanyant per sempre. La seva gesta és més heroïca per casual que per treballada: però els botons que "es perden" des de llavors son ben reals.

    ResponElimina