 |
Hugo Gernsback
|
Any 2015: la meua reconciliació amb la literatura de
ciència-ficció va començar amb El marcià
–Andy Weir-, una novel·la mediocre i
que, a més, en el cas del meu exemplar, tenia sorpresa: a partir de la pàgina
320, i fins la 350, a cada dues escrites li’n seguien dues en blanc. Gran
putada agreujada pel fet que, com era a Xàbia i l’havia comprat a Barcelona, no
el podia canviar. Però no em va causar massa inconvenient: El marcià és una història a la que li sobren més de la meitat de
pàgines, i el lector es cansa en veure com l’autor s’esforça en afegir lletres
i lletres per tal d’aconseguir el gruix mínim que tot best-seller ha de tenir.
Com va arribar aquest marcià a les meues mans? Pel mateix motiu que m’he empassat, sense que
m’entusiasmin, tots els megavolums de la Cançó
de gel i foc de George Martin: perquè sóc un ansiós i no em puc esperar a veure una
peli o una telesèrie de la que se’m parli bé, i necessito assabentar-me de tots
els detalls el més aviat possible!
El fet és que, mentre llegia la novel·la de Weir, em vaig
adonar que entre les mans tenia ciència-ficció i no l’estava rebutjant, ni tan
sols m’havia produït urticària. Així que vaig decidir veure què passaria si
intentava recuperar el temps perdut: el darrer autor amb que m’havia ennuegat
en aquest gènere havia estat Neal
Stephenson i el seu llibre Snow Crash
–no sé si algun dia l’acabaré de llegir-, així que me’n vaig anar a Gigamesh a la recerca d’un altre llibre
seu, vaig trobar el voluminós La era del
diamante, manual ilustrado para jovencitas a preu de saldo (4 €!), i me’l
vaig comprar. És un ciberpunk que em va atrapar de bon començament, encisant-me
fins aproximadament la meitat del volum; la resta, força fluix, però ja s’havia
trencat la maledicció, i havia recuperat la fe en la ci-fi.
Calia, però, anar amb peus de plom: el següent havia de ser
breu, fàcil de llegir i alhora ben escrit, no fos cas que tornés el malastruc,
així que vaig optar per un altre famós del ciberpunk, Tim Powers, i el seu En
costas extrañas, que va resultar que de ciència-ficció no tenia
pràcticament res, tot i el renom de l’autor com un dels grans del gènere.
L’acció d’En costas extrañas es
desenvolupa a les Antilles, amb corsaris, bruixeria, mar de fons, humor i un
xic de romanticisme.
Powers va ser doncs una mena de pausa en el camí. Visitades
les Antilles, em vaig llençar a per algun recent premi Nébula o Hugo, i vaig
decidir-me per El apagón, de Connie Willis, que els té els dos. Ci-fi,
pura, vaja.
El apagón recrea
un dels temes que personalment menys m’atreu, a saber, els viatges en el temps;
si a això afegim que és un volum de quasi 700 pàgines, amb una segona part a
punt de publicar-se i crítiques que el qualificaven de llibre on no hi ha acció,
sens dubte era la prova de foc, i la vaig superar amb èxit: els viatges
temporals que proposa la Willis són cap al passat, a l’Anglaterra de la Segona
Guerra Mundial, i la suposada lentitud de la trama és el que més em va agradar,
ja que l’autora es recrea en la descripció de situacions, llocs i personatges,
treballa curosament el context històric, i evita l’excessiva concatenació
d’escenes d’acció tan pròpia dels best-sellers. Com dic, em va agradar molt,
moltíssim, tant que m’he comprat Cese de
alerta, la segona i última part de la història, que espero començar aviat.
(continua i acaba demà)
