La meua passió per la literatura apuntava, ja de ben petit,
cap a les novel·les de ciència-ficció, d’aventures, i en menor mesura de
fantasia.
Amb el salt de Verne
-que crec que va ser el meu primer autor ci-fi- a Asimov se’m vam obrir les portes d’una plèiade d’escriptors i obres
que m’abduïren de la quotidianitat i alhora m’ensenyaren a ser més crític amb
ella: les atabalades aventures del cosmonauta Ijon Tichy –Stanislav Lem-
em varen mostrar que és possible interpretar la realitat política, social i
cultural de forma diferent a l’habitual; Ged,
el mag de Terramar –Ursula K. LeGuin-
m’inicià en la recerca del propi jo; Charles
Dexter Ward –H. P. Lovecraft- em
va fer sentir que la por és l’emoció més potent; Paul Muad’Dib –Frank Herbert-
em va permetre viatjar a lloms d’un cuc gegant, i més endavant vaig muntar els
dracs de Pern -Anne McCaffrey-,
participar en guerres i combats –un pacifista com jo!- contra extraterrestres –Robert Heinlein i Fredric Brown-, guanyar una fortuna en Borsa i a continuació
perdre’m en la selva més espessa que mai existirà a l’Univers –Ward Moore- o navegar en companyia de Mark Twain i Richard Burton en un fabulós vaixell fluvial -Philip José Farmer-, entre altres peripècies.
Només ha calgut una ullada a la meua biblioteca per recordar
les hores meravelloses i plenes de meravelles que vaig viure amb eixos llibres
i molts més que, de citar-los, ocuparien línies i línies i farien massa llarg
aquest post en què pretenc parlar no del passat llunyà, sinó de l’any 2015 i el
meu reencontre amb la ciència-ficció: feia més de vint anys (20!) que m’havia
ennuegat amb aquest gènere literari.
Per quins set sous, de sobte i sense cap motiu aparent, vaig
tancar l’aixeta de la ciència-ficció? Ni idea. Pel mateix que, des de fa sis
anys no em puc ni aproximar al jazz, el mateix jazz que abans m’encisava. Una
confabulació còsmico-telúrica, diran alguns. Ves a saber.
És també inexplicable doncs que, sense cap aparent motiu,
l’any passat em reenganxés a la ci-fi i m’hi posés a devorar un rere altre
llibres i més llibres que m’han redescobert el plaer de la lectura d’aquest
gènere literari.
(continuarà demà)
vols dir que a mi també em passarà? de cop deixaré de llegir ci-fi?
ResponEliminaPons, tant tu com jo tenim un toc freak que ens fa més sensibles a aquests canvis. Vigila el cel!
EliminaJo també he passat per fases de "pausa" en el meu interès per la CF. Però sempre torna!
ResponEliminaSalvador, ets un dels pocs autors cifero que ha trencat, al llarg d'aquests anys, la sequera, ja que les tues novel·les si que me les he llegides. però a tu no t'hi compto ;)
EliminaS'agraeix el tracte especial! :)
Eliminaa mi de sempre m'ha interessat, en literatura i al cinema, El que no estic massa d'acord es amb el terme ciencia ficció, car poc en té de ficció i si molt de realitat avançada. Com tu, m'he empassat tots els Jules Verne, Assimov, Bradbury, John Varley (és el de playa de acero) i altres, i em segueix interessant, com el jazz, ara mateix estic escoltant Dave Brubeck, que és molt fort, diu a la carátula 'Dave Brubeck trio & quartet'
ResponEliminasalut
Francesc, és molt intressant aquesta puntualització que fas sobre el terme "ciència-ficció", però penso que, de la mateixa manera que en moltes novel·les i films podem parlar d'anticipàció", en altres no és el cas, i "ciència" s'utilitza com escusa per fer volar la imaginació (cosa per altra part perfectament lícita si parlem de literatura o cinema). Justament per això alguns autors distingeixen entre cifi hard, referint-se a aquella que respecta les premisses de la ciència, i en què sovint els autors són alhora científics (el cas d'en Gregory Bendford no és l'únic), i l'altra, de la qual un bon exponent seria Star Wars, plagada de barbaritats contràries fins i tot al sentit comú.
ResponEliminaRespecte al jazz, espero que,de la mateixa manera que ara he recuperat el gust per la ci-fi, algun dia no massa llunyà pugui reconciliar-me amb ell.
Per cert, grande Brubeck!!!
Per hard o hardcore 'Playa de Acero' de John Varley, o 'el autoestopista galáctico' d'un dels Monty Phyton. BUSCAl's
ResponEliminahttp://blocfpr.blogspot.com.es/2012/10/lautostopista-galactic.html
ResponEliminaAqui tens el començament de l'autostopista galàcic i aqui un tats de la poesia vogona que hi tñe a veure:
http://blocfpr.blogspot.com.es/2012/10/de-la-poesia-vogona.html
Francesc, gràcies per la recomanació, tot i que ja tenia els llibres. La guia de l'autoestopista galàctic és una de les novel·les que més m'ha fet riure, així com també m'ha permés saber quin és el definitiu sentit de la vida, que com tu també deus saber, és 42 ;)
Eliminacom diria aquell, lo has clavao.
EliminaTu has estat el meu guia de cienciaficció, sense les teves recomanacions mai hauria trobat el "Marciano vete a casa"...
ResponEliminaTu has estat el meu guia de cienciaficció, sense les teves recomanacions mai hauria trobat el "Marciano vete a casa"...
ResponEliminaAris, el Marciano vete a casa d'en Brown és una obra mestra, i a més divertidissima, estem d'acord!
Elimina