MOTIUS PER COMPRAR UN CEDÉ

No us imagineu l’emprenyamenta que agafo cada cop que compro un devedé i, quan el poso, em surt la propaganda anti-pirateria en que uns paios fan destrosses al ritme d’una música bastant dura mentre se m’adverteix que ni em passi pel cap baixar-me música o pel·lis de l’emule o similars perquè em convertiré en un delinqüent al que la justícia perseguirà fins atrapar, i que ja cal que vagi amb compte amb el que faig, que “ahora la ley actua”. Glups! L’emprenyamenta encara és més gran si el devedé comprat és una sèrie de televisió, i abans de començar cada un dels 23 capítols, et surt la propaganda en qüestió.
És clar que baixar-se música o pel·lis no necessàriament vol dir fer descàrregues il·legals; per exemple, hom pot anar a l’itunes i per 0,99 € baixar-se una cançó, o per una mica més, un videoclip.
Qualsevol de les dues opcions resulta més senzilla i més econòmica que la d’anar a la botiga i comprar el suport físic. En el cas de la música, resulta tan pràctic que això de comprar-se un cedé s’ha convertit en quelcom destrellatat, en especial per al jove consumidor, que va a tot arreu amb el seu MP3 o la seua memòria portàtil, i a casa ni tan sols té cedés verges. La de botigues que han tancat (la darrera, la popular Overstocks de Discos Castelló a Barcelona) a causa d’això!
A mi això em sap molt de greu, i vull poder seguir comprant cedés dels que ocupen lloc físic, ja m’enteneu. Alguns dels suports materials de la música –disc compacte, estoig, llibret amb les lletres de les cançons o els crèdits- són autèntiques peces mestres de la cultura popular, com ho va ser la capsa del Norit amb el borreguito blanco, l’ampolla d’Orangina o el paper de cel·lofana grogós que embolicava el llegendari paper higiènic El elefante (en aquest cas segur que tothom que el vàreu patir estareu d’acord amb mi que el continent era infinitament millor que el contingut).

En el cas dels cedés, no és senzill il·lustrar un disc més petit que la mà, gens ni mica, però hi ha meravelles que mereixen ser vistes. De la mateixa manera, darrerament s’ha posat de moda presentar la primera edició d’un cedé en cartró, format on l’artista encarregat del disseny pot ser molt més creatiu. Alguns exemples: la caixa del cedé Tulsa for one second, del grup Pulseprogramming, que és una casa -amb porta i finestra- que es deplega i es converteix en tridimensional, podent-se guardar el disc a l’interior (jo la tinc, i dono fe del que dic).

Els catalans Cabo San Roque han presentat el seu treball Música a màquina dins una funda de metall amb un cargol subjectat per dues femelles (és la traducció que he trobat al diccionari de tuerca) i les seues respectives arandeles. A l’interior, un llibret de 68 pàgines amb curioses fotografies explica la gènesi i desenvolupament de l’obra.

Un bon exemple de fundes treballades són –totes- les dels islandesos Múm, que presenten el seu Go go smear the poison ivy en un recipient de cartró amb un troquelat interior, acompanyat de quatre cromos que es poden posar de manera que la portada del cedé canvia a gust de qui l’escolta.

Uns altres islandesos, els Sigur Rós, no tenen res d’avorrits pel que fa a fundes (ep, tampoc pel que fa a la música): utilitzen diversos tipus de material, des de tela a plàstic tou, passant per cartró. L’únic que m’ha quedat bé escanejat és el cedé que es titula Takk, del qual us mostro l’interior, que és en relleu. El darrer treball musical publicat per M. Ward, Hold Time, ve en funda de plàstic transparent, i inclou un pòster reproduint un gravat xinès del segle X. No hi ha forma d’escanejar-lo, així que poso un fragment que he trobat a internet.

I pel que fa als discs, un com a exemple: A mad & faithfull telling, dels Devotchka, presentat sobre un elegant cartró vermell. Són algunes mostres dels milers de bonics dissenys que es poden trobar. Els motius per comprar un cedé? No són ètics, són estètics!

L'ÉTRANGLEUR

Parlava en el post de dijous passat de Tardi i les seues adaptacions d’algunes de les obres de Léo Malet on el protagonista és el detectiu Néstor Burma, però no és aquest l’únic autor del gènere polar que el dibuixant francès ha dut a les vinyetes: l’any 2006 veu la llum el número 1 –de cinc- de L’Etrangleur, l’adaptació de la novel·la negra que amb el títol original de Monsieur Cauchemar va publicar Pierre Sinnac l’any 1960.
L’Étrangleur és per ara la darrera obra que ha dibuixat Tardi, les següents les guionitza ell però el dibuix és obra de diversos col·laboradors –l’edat no perdona, i el pols d’una persona de 63 anys, per molt Tardi que sigui, no va tan fi com un voldria.
A més de ser una obra brillant, L’Étrangleur té el mèrit d’inaugurar –o de recuperar, depèn com es miri- un format inusual en els tebeos, el de 42 x 30 centímetres! Imitant el dels diaris, però amb paper bastant més gruixut, en un blanc i negre ideal per aquest tipus de narració, i amb un preu molt econòmic -1,80 €- Tardi ha recuperat el tebeo en el seu vessant més popular pel que fa a la forma i el preu. I els cinc números de L’Étrangleur no han estat un bolet aïllat, ja que després, i mantenint el títol de capçalera, ha continuat publicant altres histories, fins i tot el retorn de l’heroïna de cara inexpressiva Adèle Blanc-Sec. Així doncs, cal esperar que, de la mateixa manera que ara mateix s’està publicant a l’estat espanyol pràcticament quasi tot el milloret del tebeo francès, algun editor arriscar s’animi a fer-ho també respectant el format original. Ves per on, morts i enterrats els tebeos periòdics, podria ser aquesta una manera de ressuscitar-los!
Però si el format és innovador, a nivell de contingut L’Étrangleur posa el llistó ben alt, ja que a més de mantenir el ritme i l’intriga de la novel·la original, afegeix els elements que Tardi domina tant bé, a saber: Paris, sempre Paris, i la boira –quan no la pluja- que envaeix cada vinyeta a base de ratlles diagonals en forma de trama. L’Étrangleur presenta una història dura –lògic, ve d’un polar- on un assassí sense escrúpols, o millor dit, de moral neutra –amoral?- fa de les seues aprofitant que la policia de Paris s’ha declarat en vaga. L’element inesperat de la història és un noi rodanxonet de dotze anys que, bocabadat per les gestes de l’estrangulador, acaba descobrint-li la identitat, s’uneix a ell i el segueix com un fan ho faria amb els seu ídol. Tot això resultaria excessivament dramàtic si no fos perquè Tardi hi posa humor –negre- i ironia cada dos per tres, trencant així una possible dinàmica de melodrama que aquí no s’escauria en absolut. I per acabar, cal dir que L’Étrangleur de Tardi ha sabut impregnar-se del to de les novel·letes populars d’aquelles que sortien periòdicament i sempre acabaven amb uns quants interrogants del tipus “Aconseguirà X trobar a Z?” “Es descobrirà finalment el secret de Y?” o “S’haurà de casar X amb Y contra la seiua voluntat?” i la frase “Ho sabreu llegint el proper número de XYZ!”. O el que és el mateix, l’oncle Tardi ha recuperat el “Continuarà...” de tota la vida. Per molts anys!

RED PLANET MARS: LES CRÒNIQUES DE COSMOMAN (3)

L’ALIMENTACIÓ A L'ESPAI
El rigor de la recerca científica ha estat present en tot moment en l’equip de tècnics, metges i físics que han resolt un dels problemes més greus amb que s’enfronta tot viatge interplanetari, a saber, el de l’alimentació i l’evacuació corporal de líquids i sòlids.
Les premisses inicials eren clares, quasi axiomes: pel que fa als aliments, mínim volum i pes, màxima energia, i equilibri perfecte entre vitamines, proteïnes i minerals; pel que fa a les funcions fisiològiques, mínima pèrdua de sòlids i líquids, però al mateix temps, estabilitat en el volum i el pes.
La solució final a aquest problema ha estat revolucionària. Tres dies abans de l’enlairament de l’avioneta, els dos dietistes de l’equip van anar al Carrefour i van comprar quatre sobres de fideus xinesos liofilitzats i un pot de Nutela.
Els fideus xinesos, ingerits directament –és a dir, a mossegades- aporten aliment, i es liqüen a l’estómac, que absorbeix tots els líquids corporals que, d’una altra forma, serien expulsats. La Nutela aporta nutrients , i la seua consistència cremosa i textura suau afavoreix la circulació dels aliments ingerits.
El fet que els fideus siguin xinesos, així com que la crema d’avellanes i cacau fos de la marca Nutela no és significatiu, i tan sols pretenia satisfer els desigs gustatius de Cosmoman.

MERRIE MELODIES (3): LES PRIMITIFS DU FUTUR

Avui les Merrie Melodies es vesteixen de gala per oferir la versió instrumental de La Java vienoise, una delícia per als paladars més exquisits, que de ben segur apreciaran la introducció de la serra com a instrument musical. Llàstima que ningú s'hagi decidit a pujar al youtube la versió cantada, la lletra de la qual no té desperdici: explica la història d'amor entre la filla del Dr. Freud i Louis, un xulo acordionista.
Com anecdota del vídeo, si es fixeu bé veureu a Robert Crumb -membre actiu dels Primitifs- tocant la mandolina amb un pentinat ad hoc pre a l'ocasió.

VIDAS EJEMPLARES (5)

LA DONA SARTRIANA
Volia escriure sobre ella, explicar les sensacions que sentia quan m’apropava i notava la calidesa del seu cos i l’aroma suau de la seua pell.
Volia explicar com ens vam conèixer, descriure l’escena de la meua relliscada al metro i com em va ajudar a refer-me de l’ensurt, i contar que després jo vaig convidar-la a prendre alguna cosa, i com havíem quedat per veure’ns el cap de setmana següent al laberint d’Horta.
Volia repassar els fets més significatius de la relació que es va iniciar entre tots dos i que mai no va a arribar a quallar.
Volia que sabés que ara la trobo a faltar, i que m’esforço en recordar-la però no ho aconsegueixo, perquè he descobert que realment ella mai no va existir, i del no res poca cosa es pot dir.

BROUILLARD AU PONT DE TOLBIAC

De Tardi (Jacques Tardi, França, 1946) diria elogis sense parar, com per exemple que cadascuna de les seues obres crec que són d’imprescindible lectura per a qualsevol amant dels tebeos, de la literatura i l’art en general.
És el cas de Le Démon des glaces, un homenatge a Jules Verne i als gravats que il·lustraven les seues obres; de C’était la guerre des tranchées i de Putain de guerre, dues històries que s’emmarquen en la primera guerra mundial i mostren que és realment una guerra, una puta guerra; i de Les extraordinaires aventures d’Adèle Blanc-Sec, la heroïna de cara inexpressiva que viu a un Paris on savis bojos, sectes satàniques, mòmies folles i un pterodàctil gegant fan de les seues; i també de Le cri du peuple, que recull les gestes revolucionàries de la Comuna de Paris; i de Le secret de l’étrangleur, que presenta un Paris atemorit per una sèrie d’estrangulaments produïts justament quan la policia fa vaga.
Paris, sempre Paris, perquè Tardi és un enamorat d’aquesta ciutat, no tant de la cité-lumière com de la cité-brouillard, la ciutat dels barris populars, la de les estacions de metro i els ponts ferroviaris, la d’èpoques pretèrites, la dels revolucionaris somiatruites i els delinqüents casolans, la dels secrets inconfessables i les revelacions esfereïdores. Aquest és el Paris de Brouillard au pont de Tolbiac (traduïda aquí com Niebla en el puente de Tolbiac), una obra mestra inspirada en la novel·la homònima d’un clàssic del polar –nom amb que es coneix popularment la novel·la negra a França-, Léo Malet, de qui Tardi ha adaptat unes quantes obres més, totes elles protagonitzades pel detectiu Nestor Burma. Curiosament, en un principi Malet va ser poc receptiu a la proposta de portar la seua obra als tebeos, ja que ni en llegia ni li agradaven, però la personalitat de Tardi –modest, sensible i d’esquerres, segons el mateix Malet el defineix- va fer-li canviar d’idea, i l’any 1982 l’editorial Casterman publicà a França l'àlbum Brouillard au pont de Tolbiac (la novel·la s’havia editat per primer cop l’any 1956). A partir d’aquell moment, les adaptacions per part de Tardi de les novel·les protagonitzades pel detectiu Nestor Burma se succeeixen periòdicament, fins aquest mes de setembre mateix, quan acaba de sortir un nou episodi de L’envahissant cadavre de la Plaine Monceau, que si no porto malament el compte serà la vuitena aventura de Burma als tebeos. Les adaptacions de Tardi segueixen un patró comú: Colorejades en un bitono que omple de gris quasi totes les vinyetes i amb el text narratiu acompanyant gran part de la història, la trama es va desenvolupant a un ritme pausat no exempt d’acció, com és habitual en el gènere polar, i el Paris dels anys 50 va desfilant davant del lector, amb boira quan no amb pluja, sempre amb un cel que desemboca en una negror absoluta, per acabar convertint-se en protagonista principal.
En el cas de Brouillard au pont de Tobiac, el detectiu privat Nestor Burma recorre la ciutat en companyia d’Isabelita Morales, una noia de raça gitana, per anar desembolicant una trama que ve de principis de segle, quan un grup de joves anarquistes coincideixen al Foyer Végétalien. I mentre, un pobre desgraciat amb la mirada extraviada per la bogeria arriba al pont de Tolbiac.

ESTIU A XÀBIA: LES FOTOS INÈDITES (3)

EVOLUCIÓ
Aquest cartell que corona un petit parc a la vora del riu segurament ha estat rescrit per algú que, veient la de merdes de gos que es dipositen dia a dia en l’esmentada zona verda i que impossibliten passejar per ella sense emportar-se un olorós record marró, ha pensat que calia ajustar el llenguatge als fets.
Un dia, passejant per la zona, li vaig ensenyar el cartell a un amic, i aquest em va fer veure que l’evolució ha de portar, tard o d’hora, a que la lletra C muti a M.
Potser l’estiu vinent descobreixo que ja s’ha produït el canvi, i si és així, faré la foto.

VIDAS EJEMPLARES (4)

EL COSÍ CASTO I LA TIETA JOAQUINA

Quan era petit i la meua mare tenia feina, venia a casa a cuidar-me la tia Joaquina i em contava contes.
Com que jo encara no sabia llegir, li passava un llibre infantil amb il·lustracions, i ella me l’explicava. Els seus contes m’emocionaven, i era capaç de recordar-me’n què havia dit o fet cada personatge, de manera que quan un altre dia tornava la tia Joaquina, jo li demanava que rellegís tal o qual relat per tal de tornar a reviure’l com el primer cop.
Però vet aquí que no, que els personatges ja no deien el mateix, i la situació canviava, amb la qual cosa jo, passada la perplexitat inicial, li indicava a la tia Joaquina que s’estava equivocant, que el personatge tal o qual havia de fer o dir una altra cosa, i que s’hi fixés bé al llegir. I el que a mi em semblava més curiós de tot és que quan jo rectificava a la tia Joaquina, ella mirava amb cara de circumstàncies a ma mare, que reia i ens feia una abraçada molt tendra a tots dos.
Anys més tard, quan jo era ja un adolescent i anava vestit a l’estil Pink Floyd –cabells llargs, samarreta amb missatge galàctic, texans arrapats- va venir Cassen a actuar a les festes de Xàbia, el meu poble. Cassen era el nom d’artista de Casto Sendra, nebot de la tia Joaquina Sendra, i és per això que l’humorista i actor va aprofitar per visitar-la, i ja de pas, per visitar-nos a tots. Era una persona absolutament casolana i amb el somriure sempre a punt, i va fer feliç a la tia Joaquina quan va decidir que, en lloc de dormir a l’hotel que tenia ja pagat, preferia quedar-se a la casa d’ella.
Amb el temps, vaig saber algunes coses sobre la tia Joaquina, com per exemple que era viuda, i que en realitat no guardava cap parentesc amb la meua família, però que això no havia importat a l’hora de donar-nos tot l’afecte. També, que el cosí Casto, per la mateixa regla de tres, no era realment cosí meu, encara que sempre em va tractar i es va dirigir a mi com a tal. I vaig saber també que la tia Joaquina mai no havia sabut llegir. Però els contes que ella em llegia sempre els recordaré amb emoció.

ATRACO A LAS TRES

Poca cosa hi al cinema espanyol del segle XX –i amb el franquisme i la censura, menys encara- que s’assembli a les comèdies americanes citades en l’entrada anterior si exceptuem les del genial Luís García Berlanga, però escarbant una mica acaben sortint-ne unes quantes.
Un bon exemples és La torre de los 7 jorobados, filmada l’any 1944 per Edgar Neville, i basada en el llibre homònim de Emilio Carrere –un dia en parlarem d’aquest bohemi madrileny. Barreja entre humor, chotis madrileny i absurd, té escenes francament brillants, i a més compta amb l’honor de ser la primera pel·lícula de gènere fantàstic del cine espanyol.
Un altre seria Eloisa está debajo de un almendro, filmada l’any 1943 per Rafael Gil i amb Amparito Rivelles i Rafa Durán com a principals protagonistes. Basada en l’obra homònima d’Enrique Jardiel Poncela, proposa una combinació inesperada d’elements tan poc compatibles a priori com el misteri i la comèdia, afegint-li un llenguatge que sovint ratlla el surrealisme.
Una tercera que se salva del ínfim nivell de la majoria és El malvado Carabel, dirigida i interpretada per Fernando Fernán Gómez l’any 1956. Inspirada en una novel·la de Wenceslao Fernández Flores, narra la història d’un oficinista que, desesperat de veure com de tan bona persona que és tot li surt malament i fins i tot l’acomiaden del treball, decideix convertir-se en una mena de venjador emmascarat –sí, un superheroi hispano- i robar la caixa forta de l’empresa on treballava, reparant així les injustícies comeses sobre la seua persona.
I necessàriament cal citar Atraco a las tres, una comèdia perfecta dirigida el 1962 per José María Forqué, que compta com a intèrprets principals amb José Luís López Vázquez, Cassen, Gracita Morales, Manuel Aleixandre, Alfredo Landa, Agustín González i Lola Gaos, un grup d’actors que habitualment desaprofitaven el seu talent en bodrios infumables, i que a Atraco a las tres demostren tot el que eren capaços de fer quan se’ls dirigia com cal i tenien un guió sòlid on recolzar-se, amb diàlegs històrics com el de l’oficinista que, cada cop que veu una dona, li dispara “Estoy disponible, guapa” o el del caixer Galindo, que es queda tan encisat per una clienta del banc que a l’acomiadar-se d’ella ho fa amb un “Galindo, un admirador, un amigo, un esclavo, un siervo”.
Possiblement inspirada en una de les obres mestres de la comèdia italiana, Rufufú (1958, dirigida per Mario Monicelli i amb Totó i Vittorio Gasman com actors), Atraco a las tres funciona perfectament de cap a peus i té fins i tot una certa dosi d’emoció que encara la fa més atractiva. He triat un fragment on, a la part final, apareix la cantant Katia Loritz –s’heu fixat que a la majoria de les pel·lis espanyoles del franquisme la noia sexy sempre era estrangera?- en una escena que en aquella època devia ser d’alt voltatge eròtic.

CAMPEROLS DE CIUTAT

La història que conta Yuill no és nova: jo mateix soc un urbanita emigrat al camp, i com jo altres centenars de milers més que per diversos motius es troben de cop i volta vivint en una zona rural i descobreixen –qui ho hagués dit!- que els vegetals neixen arrelats a terra i que els pollastres tenen plomes.
L’any 1948 Cary Grant i Myrna Loy, dirigits per H. C. Potter, van fer el mateix en el film Mr. Blandings Builds His Dream House, que aquí es va traduir com Los Blandings ya tienen casa.
Grant fa el paper d’un publicista que viu a Nova York i que, agobiat per l’estrès de la gran ciutat i incitat per la seua dona , decideix comprar-se una casa al camp i anar-se’n a viure allà ell i la seua família. A partir d’aquí, la comèdia pren possessió del film, i a l’espectador se li posa a la cara un somriure suau que, conforme van avançant els minuts i els problemes i maldecaps propis dels urbanites camperols es van incrementant, compatibilitza amb expressions del tipus “ai, pobres” o “ja m’ho pensava que els passaria això”.
Tot un clàssic de les comèdies americanes, a l’alçada d’Arsenic and Old Lace (Arsenic per compassió, dirigida per Frank Capra el1942, i de nou amb Cary Grant com a protagonista), Cluny Brown (El pecat de Cluny Brown, 1946, dirigida per Ernst Lubitsch), Harvey (L’invisible Harvey, dirigida per Henry Koster l'any 1950 i amb un fantàstic James Stewart com actor principal), Mr. and Ms. Smith (Matrimonio original, dirigida l'any 1941 per Hitchcock i amb una Carole Lombard espectacular), The Shop around the Corner (El basar de les sorpreses, de nou amb el tandem Lubitsch-Stewart, l'any 1940, o la que per mi és la millor de totes: Bringing Up Baby (La fiera de mi niña) filmada l'any 1938 per Howard Hawks i amb un Cary Grant i una Katherine Hepburn que es mengen la pantalla.
El trocet que us he seleccionat del youtube és la versió traduida (he pres bona nota de les crítiques a la v.o. de Fury que vaig penjar), i és força representatiu del tarannà del film. I una última cosa: pareu atenció a la banda sonora, que s'ho val.

MERRIE MELODIES (2): JAMES YUILL

La descoberta d'en James Yuill la vaig fer via Au Revoir Simone, per a les quals el compositor de cognom difícil d'escriure bé a la primera havia fet un mix la mar de xulo.
M'agrada la música deYuill, gens pretenciosa i sempre un xic irònica, i el tema Over The Hills, amb el que em sento una mica identificat (jo també me'n he anat a viure over the hills!) n'és un bon exemple. Per altra part el video no té desperdici, i el sentit de l'humor amb un cert toc Woodehouse es nota de cap a peus, en especial en alguns moments com el de l'aparició d'un STOP o el del gratacels que es desplega.

MIROSLAV SASEK

Va ser a la sortida d’una exposició que feien a la Pedrera sobre la Venècia renaixentista quan vaig redescobrir els contes il·lustrats de Sasek, que de molt xiquet havia vist a casa d’uns coneguts dels meus pares.
A més del catàleg hi havia, a la llibreria Laie situada a la planta baixa de la Pedrera, un munt de llibres que feien referència a l’exposició, i entre ells, un bonic volum titulat This is Venice. Me’l vaig mirar, i me’l vaig comprar.
Després, gràcies a una bona amiga que, a més de ser fan de Sasek, treballa en una llibreria, he pogut anar seguint la pista a les diverses reedicions –Sasek va morir el 1980, però els seus contes es segueixen publicant als Estats Units- de l’obra del genial il·lustrador txec que van arribant aquí.

Ara mateix es poden trobar amb relativa facilitat 14 llibres sobre ciutats i països: la citada Venècia, Irlanda, Austràlia, Gran Bretanya, Edimburg, Grècia, Hong Kong -el meu preferit-, Israel, Londres, Nova York, Roma, Paris, San Francisco i Texas, a més d’un volum que du per títol This is the way to the Moon, on l’autor ens parla desl viatges tripulats a la Lluna.

Cap d’aquestes obres és de ficció, però tampoc funcionen com a guia de viatges, sinó que són reculls totalment subjectius d’impressions que l’autor va tenir quan va visitar els llocs descrits; en el cas del llibre sobre els viatges a la Lluna, la visita fou a Cap Kennedy, des d’on la NASA llença els seus coets tripulats. Visiteu la web http://www.miroslavsasek.com/ dedicada íntegrament al genial il·lustrador txec, i i si ho feu no oblideu passar per l’slideshow http://www.miroslavsasek.com/slideshow/index.html on hi ha un bon grapat d’imatges que van passant automàticament, i que us faran pensar en altres autors –des de Cesc a Gallardo- que de bon segur s’han inspirat en Sasek.

RED PLANET MARS: LES CRÒNIQUES DE COSMOMAN (2)

Les fotografies mostren la cosmoavioneta aproximant-se al planeta vermell, quasi a punt de prendre contacte amb la superfície.
Tothom s’ha fet creus i encara ningú s’explica com la cosmoavioneta ha pogut viatjar de la Terra a Mart en tan poc temps i sense patir pràcticament cap dany. Quina mena de motor utilitza? Quin combustible fa servir?
La cosmoavioneta es propulsa per energia solar, la més senzilla de trobar al nostre sistema de planetes. És clar que, per que la quantitat d’energia fos suficient per aconseguir l’enorme velocitat que el vehicle de Cosmoman va necessitar per superar la gravetat terrestre i arribar a Mart en tan poc temps, no n’hi havia prou amb els actuals enginys de captació d’energia solar, i s’ha fet servir un prototipus especial: el motor solar inverter, construït tot ell a base de peces d’alumini amb alt poder de captació de la llum solar, i amb la peculiaritat que, quan alguna part de l’avioneta –o tota- queda fora dels raigs de sol, s’engega automàticament el sistema inverter, és a dir, s’inverteix la captació d’energia, i s’acumula la foscor com a força motriu.

VIDAS EJEMPLARES (3)

REMINISCÈNCIA
Quan em van presentar a la Maria, la primera cosa que em va passar pel cap és que tenia nom de galeta.
Al poc temps de conèixer-la, vaig adonar-me’n que entre ella i una galeta hi havia molt poc en comú.
Al final vaig decidir que m’agradaven més les galetes.

MERRIE MELODIES (1): STEREO TOTAL

Avui va d'imitació, o millor dit, d'aprenentatge dels grans. Del blog de l'amic Macip prenc la idea de penjar un video musical cada setmana, encara que canviant de dia: si el seu Bloguejat inicia cada dilluns amb música, la meua proposta és continuar el cap de setmana amb més.
I començo -per que no se'm vegi massa aviat el llautó electrònic- amb un bonic tema del duo franco-alemany Sterero Total, uns clàssics entre els clàssics.
Les imatges estan extretes -cal felicitar al youtubero Jansramek pel muntatge- d'un dels films més interessants del cinema txec, Trens rigorosament vigilats, basat en la novel·la homònima de Bohumil Hrabal.

ESTIU A XÀBIA: LES FOTOS INÈDITES (2)

PNEUMÀTIC EN QUATRE TEMPS
Què es pot fer a Xàbia un dia rúfol d'estiu d'aquells en que hi ha mala mar, el cel es posa gris i ja portes tres hores llegint i t'has acabat la novel·la que duies entre mans i el cap se't comença a enteranyinar?
Una opció és anar a passejar per les roques de la costa coneguda com primer montanyar. Allà vaig seguir les evolucions d'un pneumàtic abandonat. D'entrada, la cosa semblava morta: la mar era massa lluny com per afectar al cautxú, però un observador pacient -o simplement tan avorrit com jo- sabia que tard o d’hora la cosa podia canviar, i així va ser. Les fotos mostren com, a cada tanda d’onades, el pneumàtic va anar desplaçant-se cap a l’aigua fins finalment fer-se invisible (si pareu atenció, a la quarta foto encara es pot veure).

KIKI DE MONTPARNASSE (2)

Signat per Chris Headrick he trobat al youtube aquest interessant muntatge realitzat a partir de films de Ray i Fernand Léger on va actuar Kiki: l’interessantíssim Ballet mécanique (1923) i el curiós Étoile de mer (1928), tots dos d’una durada aproximada de 15 minuts. Als films originals, Ray i Léger experimenten amb la càmera, deixant en segon terme l’element narratiu per centrar-se en les formes i el moviment. Tots dos films també es poden trobar al youtube en diverses versions, i si realment us interessa el tema, aprofiteu la curiositat despertada i veieu també l’Anémic cinéma de Marcel Duchamp.

KIKI DE MONTPARNASSE (1)

La biografia de Kiki és apassionant: una noieta nascuda en una família d’escassos recursos econòmics que poc a poc va obrint-se pas en la vida fins esdevenir una dona emancipada i capdavantera en la reivindicació i pràctica de la sexualitat lliure.
No em puc estar de recomanar la novel·la gràfica que els francesos Catel i Bouquet han realitzat sobre Kiki, i que edicions Sinsentido ha publicat en castellà mantenint fil per randa el format original en que es va publicar a França. En un acurat blanc i negre, els autors d’aquesta biografia repassen al llarg de més de quatre-centes pàgines el París dels feliços anys 20 i el de la segona guerra mundial, amb tots els esdeveniments girant al voltant de Kiki.
L’obra és densa, amena i àmpliament documentada, i afegeix un parell de suculents extres: la cronologia exhaustiva de la protagonista i un estudi dels principals personatges de l’escena artística parisenca de l’època.

CULS

Impossibles d’amagar, les corbes del cul evoquen, invoquen o exorcitzen fantasmes atàvics amb els que cal conviure i, si és possible, exhibir.
El dibuixant Robert Crumb ho va fer des del primer moment, acceptant el que per alguns era una aberració, quan no un pecat: els culs l’embogeixen. Així, un dels comic-books pioners de la contracultura americana dels anys 60, elaborat íntegrament per Crumb, duia per títol Big Ass, i mostrava un cul gegant a la portada. La seua obsessió per les natges molsudes i poderoses el portà a dibuixar una divertida historieta on el protagonista, Mr. Snoid, vivia en un cul de dona, i allà era feliç, tal com explicava als lectors des del seu habitacle.
El dadaista Man Ray ens ha deixat unes quantes imatges de culs difícils d’oblidar, prenent com a model la seua companya sentimental Alice Prin, que amb l’alies de Kiki de Montparnasse es va convertir en musa dels artistes bohemis parisencs del primer terç del segle XX. La més coneguda potser és la que du per títol Le violon d’Ingres, però la que a mi més m’ha impactat des de sempre ha estat La Prière –la pregària-, una imatge amb tanta força eròtica que recordo que el primer cop que la vaig veure, sent un adolescent, em vaig posar vermell com una magrana i el cor em començà a bategar tan fort que estava convençut que tothom el sentiria.

RED PLANET MARS: LES CRÒNIQUES DE COSMOMAN (1)

Plovia a bots i barrals la tarda que Cosmoman va despegar amb la seua cosmoavioneta en direcció a Mart, el planeta vermell que fins aquell moment cap humà havia trepitjat mai.
El viatge seria llarg i feixuc, però l’intrèpid aviador que havia aconseguit proeses galàctiques com la de desviar de la seua òrbita al cometa Halley per tal que s’estimbés a la Lluna i aixafés la colònia de polls selenites que des del mar de la Tranquilitat es dirigia cap a les escoles bressol dels emigrants terrícoles, o la de firmar el tractat de pau –encara vigent actualment- amb els extraterrestres quinquadimensionals que pretenien envair el sistema solar, doncs dic que l’intrèpid aviador no tenia cap dubte que l’èxit coronaria la seua missió.
Les fotos que amb la seua Polaroid especial de carcassa d’alumini ultralleuger resistent a les radiacions solars anava enviant a la Terra a mesura que s’aproximava al planeta vermell van sorprendre a la pròpia NASA, ja que ni la sonda Voyager ni cap altre enginy similar havia aconseguit mai unes imatges amb tal nitidesa.
Iniciem ara la publicació de la sèrie d’instantànies que Cosmoman –a qui volem agrair la gentilesa de permetre’ns ser els primers en mostrar-les- va realitzar al llarg del seu periple marcià que, com bé deveu saber, finalitzà el 31 d’agost amb un perfecte aterratge al cosmòdrom de Los Monegros.
La primera imatge que us oferim és Mart vist des de 47.366 quilòmetres de proximitat, a les 17:37 -hora local marciana.

ESTIU A XÀBIA: LES FOTOS INÈDITES (1)

EL VENEDOR DE MÒBILS A DOMICILI

Cada cicle de vacances torno a Xàbia per veure a la família. És com un parèntesi salvatge en la meua vida: desapareix el paisatge habitual i el temps es ralentitza fins extrems quasi intolerables.
Una de les màquines quotidianes que durant aquesta pausa pren força protagonisme és el meu telèfon mòbil, que quasi sempre tinc apagat, però que a Xàbia faig servir contínuament, bé per comunicar-me amb els amics, bé per fer fotos de coses i casos que trobo durant les meues llargues passejades.
Fa dos estius vaig agafar el costum d’enviar missatges col·lectius a tota la penya de coneguts, assegurant-me així que un o altre em contestaria i em donaria una mica de conversa, ni que fora a nivell sms. I a aquest costum s’afegí aviat el d’enviar també les fotos que anava fent, fins que vaig rebre una fatídica trucada dels serveis administratius d’Orange dient-me que havia superat amb escreix el límit d’euros que tenia assignat –límit que per cert, no tenia ni idea que existia. És clar, aleshores decidí interrompre l’enviament de fotos.
La meua amiga Virginia –sense accent!- lamentà el fet, i em proposà com a solució fer un blog i publicar-les allà, on tindria espai suficient no únicament per a les imatges, sinó també per als comentaris. I ara he decidit posar-ho en pràctica.
Començo per la foto que encapçala aquest text, i que està feta en un basar xinès que hi ha al port de Xàbia, on viu la meua mare. L’estiu passat vaig anar allà sense ulleres de sol, i vaig pensar que per quatre xavos en podia trobar alguna que valgués la pena a la botiga dels xinos.
I sí, n’hi havia i moltes, amb preus que oscil·laven entre dos i cinc euros, la majoria imitant marques conegudes, de manera que vaig agafar-ne un parell que m’agradaven i li vaig demanar al depenent que m’indiqués on hi havia un mirall per veure com em quedaven.
Em va fer passar a un quartet minúscul i sense llum, i m’assenyalà el mirall. Jo no veia res, i menys amb les ulleres de sol i la meua considerable miopia, de manera que vaig tenir la lluminosa idea de treure el mòbil, enfocar-lo cap a l’hipotètic lloc on hi havia el mirall, i fer-me a mi mateix una foto amb les ulleres. Després vaig sortir del quartet fosc i em vaig riure mirant la pinta que feia: semblava un venedor de mòbils a domicili.
Em vaig quedar les ulleres, que van durar just els quinze dies que vaig ser allà.

RECUPERANT A TURING

Quan era alumne de la Universitat de València –durant la gloriosa època en que les banderes del positivisme lògic i la filosofia analítica onejaven als finestrals dels departaments de la facultat de Filosofia, juntament amb les de les reivindicacions polítiques i socials- vaig llegir l’opuscle d’Alan M. Turing Pot pensar una màquina?, on el matemàtic i filòsof proposava el que es coneix com prova de Turing com a eina per respondre a la qüestió proposada en el títol del seu assaig.
A partir d’aquí vaig anar entrant en matèria, i llegint altres coses d’ell i sobre ell. Vaig saber que, tot i morir molt jove –l’any 1954, als 43 d’edat-, era un matemàtic de primera línia, i actualment està considerat per molts com un dels pares de la informàtica.
De Turing també sé que va treballar, durant la 2a. Guerra mundial, al servei del govern britànic com a criptògraf, i va aconseguir desxifrar els codis de la màquina Enigma (a la imatge inferior), utilitzada pels nazis per xifrar els seus missatges; i també que assistí a les conferències que a finals de la dècada dels 30 el gran Ludwig Wittgenstein va impartir sobre les ciències deductives. Turing i Wittgenstein van polemitzar sobre el valor real del discurs matemàtic, i sembla que no es van posar mai d’acord.
Però el que vaig saber fa molt poc, gràcies a un article d’en Jordi Batlló per a La Vanguardia, és que a Turing la justícia britànica el va condemnar per haver-se declarat homosexual, i va haver de sotmetre’s obligatòriament a tractaments que el van deixar matxacat física i psíquicament. Mai no ha quedat clar si la mort de Turing dos anys després de la condemna per homosexualitat va ser un suïcidi o un muntatge, però sembla provat que va ser una conseqüència més de la salvatge decisió judicial.
Actualment, un bon nombre d’intel·lectuals encara treballen per que el govern britànic demani disculpis i restitueixi públicament l’honor a Turing.
Afegiu doncs a Turing al llistat on dissortadament ja hi són Sòcrates –té el dubtós honor de ser el primer màrtir filosòfic-, Abelard, Bruno Galileu i d’altres més –el cas de Wilde és molt semblant al de Turing- i si us ve de gust saber alguna cosa més sobre ell, passeu-vos per
http://www.turing.org.uk/turing/ , un interessant web dedicat íntegrament al matemàtic i filòsof britànic.

IT'S A GOOD LIFE, IF YOU DON'T WEAKEN

Ja fa uns anys que vaig descobrir l'obra del dibuixant canadenc Seth –a la foto, amb un posat propi dels seus personatges-, i em deixà bocabadat el seu ús hàbil del pinzell, els guions amb tempo pausat i un toc de tristor amb que anava construint les històries, i la magistral utilització del bitono –tritono en alguns casos-, en especial a l’hora de representar edificis.
La primera cosa que vaig veure d’ell, a la llibreria Universal, va ser el número 2 del comic-book –editat per la llegendària independent americana Drawn & Quarterly- Palooka Ville, i des d’aquell moment l’he anat seguint, intentant aconseguir tot allò que publicava. L’any 2003, l’editorial Sinsentido s’animà a treure en castellà les dues principals obres de Seth: It’s A Good Life If You Don’t Weaken, traduit com La vida es buena si no te rindes, i Clyde Fans, presentat com Ventiladores Clyde en la versió espanyola.
Tots dos es van exhaurir molt ràpid, però just aquest mes de setembre acaba de veure la llum una reedició molt acurada –fins i tot s’ha mantingut la grafia original amb que Seth escriu- de La vida es buena si no te rindes; recomanar-la és poc: difícilment ningú amb un mínim de sensibilitat quedarà defraudat amb la lectura d’aquesta obra, genial de cap a peus i imprescindible en tota biblioteca.
A la web de Drawn & Quarterly trobareu, en format PDF, les primeres 5 pàgines de les principals obres de Seth. Podeu entrar directament si aneu a http://www.drawnandquarterly.com/artStudio.php?artist=a3dff7dd55a576
o entrar a la web de l’editorial americana –és a http://www.drawnandquarterly.com/ - i remenar aquí i allà. Trobareu, parafrasejant a Howard Carter, coses meravelloses.

ENDEVINA ENDEVINALLA...

Sabeu qui són les actrius que s’estan abraçant tendrament mentre es miren amb passió?
Confesseu que no ho hauríeu dit mai: la Ginger Rogers i... la Doris Day!
L’any 1951 van actuar juntes al film Storm Warning, que denuncia les activitats del Ku Klux Klan en una Amèrica immersa de ple en la cacera de bruixes macartista.
Oh, Doris, jo sempre he sabut que sota la teua imatge de persona superficial i prêt-a-porter que donaves a les pel·lis que et van fer famosa, sota el maquillatge que et donava aquella imatge d’american woman cristiana i fan d’El Corte Inglés, sota l’actriu que cantava “Che sarà, sarà” cercant al seu fillet segrestat, s’amagava una dona com la de la foto.
Us adjunto també dos cartells de la pel·li on també apareix, oh cielos, en Ronald Reagan.

SEABEAR

Els Seabear, per que es feu una idea, es mouen en l'òrbita Morr Music, i si us agraden Müm o Sing Fang Bous, escolteu-los. Els trobareu al Myspace a http://www.myspace.com/seabear
Personalment, hi ha dos temes d'ells que m'agraden molt: "Hospital bed" i "Cat piano". Aquest últim és al Myspace, l'altre no el trobo enlloc. Però al youtube hi ha un vídeo del tema "I sing I swim" que és el que dona títol al darrer disc que han publicat, i que està força bé.
L'adjunto, i ja em direu què.

VIDAS EJEMPLARES (2)

SUPERPODERS
Des de sempre el meu amic Ricard m’ha recordat a aquells personatges televisius com el professor Jiménez del Oso i altres parapsicòlegs de cara misteriosa i parla convincent, fins al punt que el vaig utilitzar com a model per crear un personatge de tebeo que tenia la peculiaritat de veure sense mirar, així com altres superpoders mentals espatarrants.
I ves per on, fa uns mesos en Ricard va fer-li ombra al seu doble de paper, quan en companyia de Carme em va acompanyar a la FNAC a comprar un cedé de Seabear, un grup islandès que fa una mena de música indie-folktrònica que m’agrada molt.
Mentre en Ricard i la Carme es distreien mirant aquí i allà, vaig cercar el cedé, i com no el trobava, vaig demanar per ell a un dependent, que es va posar davant l’ordinador, va tocar tres tecles, va mirar de reüll la pantalla, i em va dir: “agotado”.
Amb cara trista –tenia moltes ganes d’aquell disc- els vaig dir als meus amics que ja podíem marxar, que el dependent m’havia dit que no hi era.
Aleshores, en Ricard es posà seriós i em digué que era culpa meua, que havia anat amb massa xuleria a demanar-ho, i que calia ser més humil. “Fixa’t en nosaltres”, digué, i ell i la Carme es dirigiren a un altre mostrador, i demanaren de nou el disc, pronunciant el nom del grup lletra per lletra. Fins i tot la Carme va explicar que no ho sabien dir bé, però que creien que s’escrivia així. El dependent els mirà amb cara d’autosuficiència, i sense tocar per a res l’ordinador ni fer cap tipus de consulta, els va dir que en quedava un de cedé, i que ho miressin per la S.
Tots dos van donar les gràcies, i em van dir que “veus? Tot era qüestió de demanar-ho com cal”.
Jo flipava: “Però si ni s’ha dignat a mirar res! No cal que el busqueu, ja ho he fet jo abans i no hi era”.
En Ricard em tornà a tirar per cara la meua xuleria, es dirigí al lloc on hi ha els dics dels cantants i grups que comencen per S, tancà els ulls, passà els dits per sobre dels cedés, i en treié un a l’atzar. “És aquest?”, em preguntà amb cara de saber que sí.
I encara ara no sé com s’ho va fer per trobar amb els ulls tancats l’únic disc de Seabear que quedava a la FNAC i que jo, que fins i tot coneixia com era la portada, no havia aconseguit localitzar.
Qüestió d’humilitat?

A PROPÒSIT DE "FURY"

He cercat al youtube l'escena que comentava a l'entrada anterior, i l'he trobada. Comença al minut 1:15 aproximadament.
Aprofito per recomanar el film, una obra mestra -una més- del tio Fritz filmada el 1936.

VIDAS EJEMPLARES (1)

EL PERSA I EL JAPONÈS
Estava a la platja de Xàbia llençant distretament pedres a la mar mentre parlava amb els meus amics el Persa i Pepa d'aquella escena del film "Fúria" de Fritz Lang on un barber que està afaitant amb navalla a un client explica que la línia que separa a l'individu socialment integrat i complidor de les principals normes cíviques d'aquell altre que un dia comet un assassinat és més fina que un cabell. El barber es posa com exemple a ell mateix, i li explica al seu client com, el simple fet d'apretar un xic més del compte la navalla d'afaitar sobre la gola -"i per què no?", es pregunta-, el convertiria en un assassí que mata sense cap altre motiu que el fet de fer-ho.
Pepa, esgarrifada, no va poder estar-se de criticar el tema que jo havia tret, fent-me veure que la platja no sembla el lloc més adeqüat per parlar de coses com aquestes.
El Persa, veient que jo estava intentant cercar -sense aconseguir-ho- els motius que m'havien portat a parlar d'assassins i actes injustificables, aprofità per dir la seua: "S'heu fixat en el japonès que hi ha just uns metres a la nostra dreta? Ara mateix, no sé que m'impedeix de llençar-li una pedra i fer-li una escletxa al cap."
I aleshors, el japonès, que era impossible que ens haguès sentit, s'aixecà de sobte, ens mirà amb cara de sorpresa, i dient-nos una frase en el seu idioma, marxà esperitat.