El mes passat vam llogar un apartament per un
dia a València, en ple barri del
Carme.
Baratet i cèntric, la decoració era senzilla:
pintures directament fetes a les parets i un quadre amb una balena. Mobles d’Ikea i cadires com aquelles que
dibuixava el gran Franquin, i que
eren una de les peces importants del mobiliari interior de les cases de Spirou i Fantasio i de Modeste i Pompon, junt amb una taula de
tres potes i una làmpada de peu amb tub flexible.
A Mon Oncle, la casa súper-moderna del
cunyat de M. Hulot, seuen en cadires
d’aquestes per veure la tele. Jacques Tatí li treia molt de suc, als mobles de
moda dels anys 50 i 60: com a M. Hulot, se’ls mirava amb desconfiança, i si
calia seure, els tocava primer amb un dit o amb la pipa, per si de cas. Quan
per fi gosava aposentar-se, no aconseguia mai trobar la posició adequada - a Play Time, l’escena de la butaca on
seia mentre esperava ser atès és antològica-, i es movia i removia per acabar
aixecant-se i mirar de trobar-li l’entrellat al moble en qüestió.
Amb aquests antecedents, qui es
resisteix a fer de M. Hulot, ni que sigui per un dia?
La banda sonora és The Wire, de les Haim
