FER LES MALETES

El pitjor de viatjar –al menys per a mi- és haver de fer les maletes. M’agobia fer les reserves d’avió o de tren i d’habitacions, el control dels horaris per que tot quadri, la tria de la roba adequada al temps que es preveu que farà, el plegat i replegat i doblegat i redoblegat d’aquesta mateixa roba prèviament planxada, les trucades als coneguts per que es facin càrrec d’animals i plantes, la revisió de la nevera i el llançament o donació de tot el que s’haurà fet malbé a la tornada, les desconnexions de llum i aigua, l’esforç per encabir tot un munt de coses que d’entrada sembla que cabien bé a la maleta, l’esforç per desfer la maleta i tornar-la a refer perquè resulta que faltava això o allò...
I ara m’haig d’enfrontar de nou al monstre: haig de fer les maletes, que me’n vaig i no torno fins dilluns vinent.
Bones vacances de setmana santa a tothom. Ens llegim aviat.

L'HERÈNCIA KUROSAWA

A aquestes alçades, no és cap descoberta que Els set samurais és una de les millors pel·lícules de la història del cinema, i que va marcar un abans i un després pel que fa al gènere d’aventures.
I és curiós constatar com l’obra d’Akira Kurosawa encara és absolutament vigent i a més segueix sent –afortunadament- un punt de referència per a molts directors de cine. És el cas de John Woo, que a la seua pel·lícula acabada d’estrenar Acantilado rojo beu del mestre –en especial d’Els set samurais i de Ran-, i la seua influència es nota al llarg dels més de 140 minuts que dura el film, una epopeia bèl·lica ambientada a la Xina imperial del segle III. Woo no és Kurosawa ni de bon tros, però aconsegueix captar l’atenció de l’espectador tota l’estona que dura la pel·lícula, i això ja és molt.
Acantilado rojo és la meua recomanació per aquestes mini-vacances de setmana santa, i si algú s’anima a veure-la, que sigui en un cine de pantalla gegant, per gaudir plenament de l’espectacle.

L'ESTÈTICA ATALAYA

Em cauen bé els Testimonis de Jehovà, trobo que això d’anar de porta en porta sense saber amb què es trobaran, té el seu mèrit. I més, ho fan sense ànim de lucre, per pura militància religiosa.
No sé si ha estat qüestió de sort, però sempre que han trucat a ma casa m’he trobat amb gent molt simpàtica i educada, fins al punt que jo, per no ferir sensibilitats, en lloc de dir-los que soc ateu, em declaro agnòstic, que potser no els soni tan dur.
Si tinc temps, els faig passar i els convido a beure alguna cosa; ells i elles sempre ho rebutgen, però es nota que aprecien el detall. Després, xerrem una estona, i al final sempre em deixen algunes publicacions de les seues, d’entre les quals la més coneguda és La Atalaya, impresa en paper reciclat als USA.
La Atalaya és una publicació amb un missatge religiós que no m’interessa –soc ateu- però amb una visió d’allò més reaccionària pel que fa a les qüestions sociopolítiques, amb anàlisis i propostes que posen els pèls de punta, a mi al menys. Però així i tot, me la miro sempre, ja que la seua estètica em fascina: és una barreja de kitsch, cumbayà i corteinglés però amb inesperats elements propis de l’art postindustrial (i encara que sembli increïble, mai fa servir la lletra Comic Sans).
La meua portada preferida de La Atalaya és una on, dibuixats amb bonics i alegres colors, comparteixen lloc un tigre de Bengala, un ós panda, un cérvol i un senyor amb corbata.
Però ara estic preocupat, ja que ahir diumenge al matí van picar al meu timbre, i en obrir i veure que eren els testimonis de Jehovà, m’esperava un nou exemplar d’aquesta publicació d’estètica tan especial, i no. Em van donar un prospecte amb un Crist musculós, les marques del fuet decorant-li els braços a mena de tatuatges, corona kingsize, mirada desafiant i posat de militant de la causa sadomasoquista.
On han anat a parar els ossos panda i els senyors encorbatats?

MERRIE MELODIES (27): FIRST AID KIT

Sense voler-ho, seguint la pista d’un duet barceloní de nom First Aid Kit, vaig anar a parar a un altre d’igual nom format per les germanes Söderberg, la Klara i la Johanna. Poc s’assembla la música que fan els uns i els altres, però m’agrada tota.
Aquest és el vídeo oficial del tema Hard Believer, inclòs a The Big Black & The Blue, el disc que les germanes sueques han publicat fa un mes.
La postal acolorida de la noia amb la mandolina l’he treta de http://www.mandolincafe.com/archives/postcards/ , la web on es van inspirar les Söderberg per dissenyar –signen com a autores- el llibret que s’inclou al disc.

SANT PERFECTE

En Girbén –aka Foravial- em comentava en un correu que el 18 d’abril és un dia perfecte per trobar-nos a ma casa tot blocaire que ho desitgi, ja vingui sol o acompanyat. I és perfecte, tot i el fred que pot ser que passem, i tot i que encara tinc el jardí a l’UVI arrel de la darrera nevada, i tot i que no tindré massa temps per preparar res, perquè el 18 és Sant Perfecte (representat a la il·lustració superior).
En realitat, el principal motiu que m’ha decidit a triar aquest dia tan prematur és que en Salvador Macip –aka Bloguejat- hi serà a Barcelona, i no es vol perdre l’ocasió. O sigui que ens veiem si us ve de gust. Jo estic fora de casa i no torno fins aquest divendres, així que no podré respondre a ningú, però la llista queda oberta: apunteu-vos aprofitant l’espai dels comentaris. No us talleu!

DESARRELAT

A la novel·la Un fill del circ, l’escriptor John Irving presenta un personatge que, nascut a la Índia, acaba treballant com a metge en un hospital del Canadà. Es tracta d’un bon home que se sent incòmode a tot arreu: a la Índia, on li recriminen la pèrdua del seu accent autòcton, no troba quasi res que el lligui a aquell país, i se sent més canadenc que mai; al Canadà, on el seu físic clarament denota la seua procedència, exerceix d’indi, i poc o res troba en ell que l’identifiqui com a canadenc. No és que renuncií als seus arrels, ni tampoc que renegui del país que l’ha acollit: simplement, no s’hi troba enlloc.
I a mi, cada cop que s’aproxima el moment de marxar a Xàbia a veure a la família, em ve al cap aquest personatge, amb el que comparteixo una certa sensació d’anorreament. Soc un valencià que va decidir ja fa temps emigrar a Barcelona, la ciutat on sempre havia desitjat viure, però que no pot oblidar els seus orígens; soc un català que de tant en tant torna al lloc on va néixer i maleeix les atrocitats que l’especulació immobiliària ha perpetrat, destruint paisatges, cases i persones per construir negocis altament lucratius.Vet aquí el que em passa.

És greu, doctor?

MERRIE MELODIES (26): OWEN PALLETT

Una gravació en directe de Lewis Takes Off his Shirt, el tema més conegut del darrer àlbum d'Owen Pallett, Heartland. En estar enregistrat en un estudi de ràdio, el so és quasi perfecte, i el vídeo una lliçó de com es pot fer pop orquestral amb poca cosa més que la veu, les mans i els peus.

EL DILEMA DE L'ELENA

Porta uns dies preocupada, l’Elena. La meua simpàtica tonari ha escrit, per a la revista de la seua escola, un relat sobre un circ màgic. I per il·lustrar-lo, ha dibuixat la carpa del circ i els principals personatges, però ara té un problema, i és que n’ha de triar un d’entre els quatre dibuixos, i no té clar quin de tots ells és el millor.
Així que, amb el seu permís, li he demanat que me’ls deixi publicar per veure què n’opinen els lectors d’aquest bloc, i quins consells li poden donar. Estarà molt atenta a les recomanacions que li puguin fer.
I per que tothom se situi, a continuació podeu llegir el relat de l’Elena. Amb tots vostès, el circ màgic!
“Havia una vegada una ferianta que es deia Sra. Hamilton que tenia un circ pero no un circ qualsevol era un circ màgic . Aquell mateix dia els circences del circ hamilton desfilaven inpresionant als vailets .A la hora del espectacle tota la carpa esta plena de gent de totes les edadts . Al cap de poc la sra hamilton va apareixer amb un traje de pantalons marrons, blusa verd maragda i barret de copa negre . Tot dient madames E monseiurs el circ comenca la funcio i amb tots vustes Hercules el mes fort . Hercules va llencar les peças a l'aire i en a l acte es van convertitr en dos papallones que es van posar sobre la ma de hercules mentre feia la reverencia . Ara Rupert el paiaso. . . .quand va entrar a escena Rupert va tocar-se el seu nas llargarut y va fer apareixer un centenar de bombolles . es va treure una cervatana del abric i les feia explotar fen caure dolcos y bombons per totom, es va tornar a tocar el nas i varen apareixer estrelles de madulxa y alienígenes de platan .
Despres la sra Hamilton va seguir. . . .
Ara amb tots vosaltres Draconium i el seu drac ballari. En Draco tocaba el saxo i el seu amo feia apareixer notas musicals de la seva capa . Com a numero final sortian tots el que havian actuat en fila india llençant pols màgica que es convertia en més estrelles, planetes i molts mes aliens .
La Sra Hamilton va dir gracies per haver vingut, ara de aqui 12 díes el circ tornara a obrir la seva carpa i farem una nova actuació. . . . Us esperem!”

ON THE ROCKS

La neu no ha desaparegut del meu jardí, i encara és abundant a la part on quasi no li dona el sol. Aquest diumenge passat, aprofitant el bon temps, vaig convidar a la Carme a un aperitiu, i mentre el preparava, vaig refrescar l’ampolla de Martini i les copes directament a la neu, d’on vaig agafar també els glaçons. Tot té la seua part positiva.

POSTALS DE SYLDAVIE

La temptació és massa forta, i a la que un tira la primera pedra, els demés el seguim: un lloc imaginari -o persona, animal, planta o objecte- traspassa la barrera que separa la ficció de la realitat quan esdevé referent d’un col·lectiu.
Així passa amb Sildàvia, el regne del pelicà negre, i en menor mesura amb Bordúria, llocs on es desenvolupa la major part d’El ceptre d’Ottokar, una aventura de Tintin publicada per primer cop a finals dels anys 30.
La pregunta sobre la possible existència d’aquest país em va passar pel cap quan, en consultar la Guía de lugares imaginarios d’A. Manguel i G. Guadalupi publicada l’any 1980, vaig comprovar que no hi havia cap entrada que fes referència, ergo aplicant una reductio ad absurdum, si allà no hi és vol dir que sí que existeix o havia existit. És clar que simplement podria tractar-se d’una omissió, cosa bastant freqüent quan es tracta d’un lloc de tebeo.
Però el primer pas ja l’havia donat i ara no podia parar, així que vaig consultar la mastodòntica Bande Desinée: lieux de référence de l’erudit N. Garbal i vaig trobar unes quantes cites de llibres que parlaven sobre Sildàvia i també sobre Bordúria. Vaig anotar les referències bibliogràfiques i les vaig conservar per quan anés a Perpinyà provar sort. Allà, a la llibreria Torcatis vaig trobar el que cercava, ja que encara que cap dels títols que jo duia anotats estava a la venda –lògic, tots eren molt antics-, el propietari M. Martínez –persona molt amable i que parla un català fluït, ja que és fill d’emigrants lleidatans- en tenia uns quants a la seua col·lecció particular.
I aquí ve el més sorprenent de tot: l’amic Martínez en va mostrar un atlas, publicat l’any 1910 –molt abans que Hergé dibuixés les aventures de Tintin-, on apareixia Syldàvia, un petit país situat als Balcans, tot i que no vam saber trobar Bordúria.
He anat recollint informació d’aquí i d’allà sobre el tema i n’he trobat a cabassos, molta cosa inventada i alguna que presenta trets de ser real.
De tot el que hi ha ara mateix disponible, recomano especialment Carnets de Syldavie, de Jacques Hiron, publicat l’any 2009 per Mosquito. I presento la meua particular contribució a la descoberta del mite sildau, que consta de dues úniques peces, ambdues adquirides al mercat de Sant Antoni de Barcelona ja fa bastants anys: un cromo de la col·lecció Banderas y escudos del mundo, d’Editorial Maga, sense data de publicació, i el número 62 de la revista ALGO, corresponent al 31 de maig de 1930; en aquest, a més de la portada, dibuixada per l’habitual Bocquet i on es pot veure un dels edificis més representatius de Sildàvia, s’ofereix un reportatge de dues pàgines on diu poca cosa més que generalitats sobre el país, però suficient per a un cercador de ficcions com jo.

Espero que si algun lector d’aquest post té la sort de posseir algun objecte similar, s’animi a mostrar en públic les seues troballes sobre aquest país que potser va existir ara fa ja gairebé un segle.
Per acabar, un vídeo del youtube on es pot escoltar la interpretació de l’himne nacional de Sildàvia, i on el blocaire sagaç podrà descobrir algunes coses francament reveladores.

VIDAS EJEMPLARES (23): UN HOME QUE NO DEIXA EMPREMTA

La setmana passada vaig anar a renovar-me el DNI i el passaport, i vaig poder apreciar que també la tecnologia ha arribat a les oficines de la policia. Però com sempre passa amb aquestes coses modernes, els usuaris sovint encara no estem preparats per enfrontar-nos als problemes derivats d’aquests avanços.
Ho dic perquè quan va arribar el meu torn i em van fer posar el dit a sobre d’un lector digital, aquest es negà a obeir.
-Torni-ho a provar. I premi amb més força.
I jo que ho torno a provar, però no.
-Humitegis el dit, que el deu tenir molt sec.
I novament poso el dit sobre l’escaner, i que no, que la màquina no em llegeix.
-Esperi, que li donarè una mica de crema, a veure si ara...
Però tampoc.
-Genaro, que a este señor no le sale la huella.
-Espera, que vengo. A ver, ponga el dedo aquí i apriete cuando yo le diga. ¡Ahora!
I jo que compleixo ordres, però no n’hi ha manera.
-Vuelva a ponerse crema, i cuando yo le diga, vuelva a apretar, pero un poco menos. ¡Ahora!
I tampoc.
-Es que lo está haciendo mal. Cógele tu el dedo, Mati, i yo le doy a la máquina.
I la Mati que m’agafa el dit i me’l rebrega, i el Genaro que comença a emprenyar-se perquè no li surt l’empremta.
-Vamos a hacerlo al revés: ponte tu aquí, Mati, y yo le cojo el dedo.
I en Genaro em rebrega el dit, me l’aixafa, li torna a posar crema, me’l repassa amb una tovalloleta, me’l torna a aixafar, però no hi ha manera. Mentre, una tercera persona s’ha afegit, i va mirant la pantalla i remugant sobre la mala folla d’aquestes andròmines informàtiques.
Hi ha un intent últim i a la desesperada de Mati, que em llença el seu propi alè al dit, però també li falla. Aleshores, el tercer en discòrdia els comenta, sense mirar-me, que facin passar a les altres persones que estan fent cua, i que jo m’esperi amb les mans a la butxaca, a veure si a l’escalfar-se el dit la cosa va millor.
Passats uns quinze minuts, em criden novament des de la taula de la Mati, i allà hi vaig. Ara tinc a Genaro i al tercer fent pinya amb la Mati, però no serveix de res, la màquina no llegeix la meua empremta.
M’envien al lavabo a que em renti les mans amb sabó, i em tornen a donar crema. De nou passo per l’escaner, però res de res.
-Pues no le vamos a poder hacer el carné.
I jo que trago saliva.
-Espera, que lo prueben con el lector de aquí al lado.
I em seuen a una altra taula, on una nova oficinista em fa fer la mateixa operació, i sense cap problema el lector digital reconeix la meua empremta. La funcionària mira amb cara d’autosuficiència als altres tres, que no saben què dir. Finalment, en Genaro fa un renec.
-¡Putas máquinas!
I per fi jo tinc el meu DNI renovat. El disseny és lleig, la foto està en grisos i les aigües que fa el plàstic em tapen mig ull esquerre. I m’ha de durar fins l’any 2020.

MERRIE MELODIES (25): STEPHEN HAWKING

No he trobat al youtube La fortaleza de la soledad, la meua cançó preferida del darrer disc de Parade -que en realitat és Antonio Galvañ, one man show-, així que en penjo una altra força bona, dedicada a l'Stephen Hawking.
Galvañ no juga a ser un divo, sinó que es presenta tal com és, amb el seu careto, i això és d'agrair, no perquè tingui un físic especialment agraciat, sinó perquè el que caldria començar a fer entendre als assessors d'imatge de molts cantants és que l'important és la música.
Afegeixo un parell d'imatges del disc, dissenyat i il·lustrat amb molt bon gust per Mario Feal, potser amb certa inspiració en l'obra del canadenc Seth.

LA CARMEN DE SIMENON

Sembla ser que dir d’una dona que és una Carme és dir moltes coses d’ella, però depenent de la Carme a la qual ens referim, el significat varia i molt.
D’entre les diverses que em venen al cap –la de Mérimée i Bizet, la de Pichard, la de España- n’hi ha una que em sembla especialment divertida pel que fa a la seua descripció, i és la que Georges Simenon posa en boca del comissari Maigret quan aquest es vol referir a una dona amb caràcter fort.
He seleccionat alguns fragments de la novel·la La primera investigació de Maigret, on un dels personatges és un flautista molt bona persona però casat amb una dona que el comissari defineix com una Carmen. Referint-se a ella, diu:
“-Vostè l’ha vista?
-Ha passat per aquí mentre jo hi era a la porteria. Una morenassa corpulenta, de cuixes fermes i ulls espurnejants. Una espècie de Carmen. Sempre amb batí i sabatilles i voltant per les botigues del barri. Li agrada que li tirin les cartes i no para de cridar-li al seu marit. Diu la portera que fins i tot li pega... pobre home!”
I més endavant, quan el comissari es troba amb el flautista:
“Maigret el mirava sorprès, i no podia deixar de pensar en les pallisses que li devia de propinar aquella Carme.”
El dia que la dona del flautista va a veure’l actuar al club i es troba amb una noieta que a ella li sembla que se’l està mirant amb massa bons ulls, explica ell que “el primer que va fer la meua dona va ser arrancar-li el barret i després agafar-la pels cabells”.
I no contenta amb això, aquesta Carmen de Simenon porta la seua acció fins a l’extrem: “Després d’això, la meua dona em va portar a casa i em va guardar les sabates en un armari tancat amb clau, per tal que jo no pogués sortir”.

O sigui que quan diguin d’alguna dona que és una Carmen, caldrà demanar detalls.

ESQUIMAL D'OPERETA

Dilluns passat va caure una bona nevada i va quallar força, però curiosament, i com altres vegades ha passat, el recipient de ceràmica que tinc al jardí i que fa la funció de bany per a ocells va quedar lliure de neu.
Sempre que el veig així em recorda aquelles imatges del tebeo on es veia un esquimal pescant per un forat que havia fet al gel amb una serra de mà.
I aquest cop em vaig decidir a pescar jo també, ni que fos per posar a la fotografia, així que em vaig confeccionar una canya amb bambú, li vaig posar cordill, i me’n vaig a anar al jardí disposat a trobar petroli en un llum.
Ep, sembla que han picat!

I és un peix ben gros! El faré avui per sopar, ben rostidet a la planxa.

PASTA ITALIANA AMB TROMPETES DE LA MORT, CEBES TENDRES I OUS DE PEIX

És un nom ben sofisticat per a un plat que és senzill i força econòmic, i que vaig fer dissabte passat.
Els ous de peix es poden comprar a pes i es poden guardar congelats fins que els fem servir, descongelant-los sempre abans. Les trompetes de la mort, que és l’ingredient que a primera vista sembla més complicat, es venen deshidratades a qualsevol supermercat o botiga de queviures, i només cal tenir la precaució de posar-los en remull dues hores abans de fer el dinar. Passat aquest temps, els escorrem i els assequem una mica.
I ja ens podem posar el davantal de cuinar, i mentre bull la pasta –que pot ser qualsevol- comencem a pelar la ceba tendra a la llarga, i la posem a fregir amb oli amb un polsim de sal i pebre vermell en pols.
Sense deixar que es faci molt –ha de quedar toveta però sencera-, afegim les trompetes i els ous de peix tallats a trocets per tal que es desfacin mentre es sofregeixen. Es remena tot, i s’aparta del foc.
Quan ja tinguem la pasta bullida i escorreguda, li tirarem un rajolí d’oli d’oliva per que no quedi enganxosa, i la servirem afegint-li per sobre el sofregit que havíem preparat.
Tot plegat queda força exòtic, i té un sabor molt especial.

VIDAS EJEMPLARES (22): CIGRONET LEBLANSKY ARRIBA A BARCELONA

Quan en Cigronet Leblansky va marxar a Barcelona a cercar feina, els seus pares el van avisar del que es podria trobar allà, del que no hi trobaria, i de l’estranya forma de parlar d’aquella gent del nord.
-Cigronet, fill, que allà la gent no agrana mai, només escombra –li va avisar el seu pare.
-I no hi ha xics ni xiques, sinó nois i noies –va continuar sa mare.
-I quan et sembli que un senyor té nom de fruita, no t’ho pensis pas, que en realitat es diu Pere, però ells no fan la e com nosaltres.
-I d’eixir, res de res, que a Barcelona la gent només sap sortir.
-I no li diguis mai a una dona que té un forat a les calces, que allà diuen calces a una altra cosa, i a les calces els hi diuen mitges.
I moltes més coses que li van ensenyar els seus pares, i així, pensant-se que ja anava ben preparat, en Cigronet Leblansky se’n va anar a viure a la capital del Principat.
I al poc tems d’estar allà, va pensar fer un bon àpat cuinant el seu plat preferit: amanida russa. I content i feliç anà a la botiga de fruites i verdures, i va demanar els ingredients que necessitava. I seguint els consells dels seus pares, no va demanar creïlles, sinó patates, i li les van servir; ni va demanar bajoques, sinó mongeta tendra, i el van entendre molt bé. Tot cofoi, Cigronet Leblansky pensà que això era més senzill del que s’havia pensat, i aleshores demanà l’últim ingredient vegetal de l’amanida russa.
-També voldria un quilo de carlotes –digué, mirant un cistell plenet a vessar d’aquella hortalissa.
El venedor va fer una mirada com de no entendre’l, però va reaccionar ràpid.
-Esperis un moment, que ara sortirà la meva filla a servir-li.
Cigronet Leblansky no entenia massa bé el motiu d’allò, ja que no n’hi havia cap client més a la botiga, però s’esperà pacientment, i quan sortí la noia va tornar a demanar el que necessitava.
-Voldria un quilo de carlotes.
En sentir-lo, la noia va mirar el seu pare, i aquest li va picar l’ullet. Ella ho va tenir clar.
-Passis la setmana que ve –va dir-, que se’ns han acabat.
Cigronet Leblansky es va imaginar que aquelles boniques carlotes que veia devien estar reservades, i se’n va tornar a casa sense poder fer el seu àpat preferit.
Quan la setmana següent va anar de nou a fer la compra, es va posar davant d’un enorme cistell de carlotes, i en va tornar a demanar.
-Voldria un quilo de carlotes.
I de nou el venedor va fer sortir a la seua filla, i aquesta li va dir que en aquell mateix moment no en tenien, però que aviat en tornarien a portar.
Molest, Cigronet Leblansky va decidir canviar de botiga, i va entrar a una altra d’un carrer més enllà on hi havia carlotes per donar i vendre, i va tornar a posar el seu somriure simpàtic, i va deixar anar amb veu clara la seua demanda.
-Voldria un quilo de carlotes.
I aquest cop, el venedor encara el va deixar més descol·locat.
-D’aquestes coses no n’hem tingut mai, ni tan sols sé què són.
I aleshores, mentre pensava “Són bojos aquests barcelonins!”, en Cigronet Leblansky va demanar que li servissin un quilo d’allò que assenyalava amb el dit, i el venedor li va posar un quilo i cent grams de boniques carlotes, comentant-li que de pastanagues si que en solia tenir sempre.

MERRIE MELODIES (24): XIU XIU

Emotiu i fred alhora, amb força aparell elèctric però també amb lletra que s'ha d'escoltar i pair, el darrer disc de Xiu Xiu -Dear God, I Hate Myself- és impressionant. Com a mostra, aquest This Too Shall Pass Away.
[el vídeo, ni cas: reprodueix la portada de l'àlbum]

REVELACIONS

Aquells que coneguin bé al meu amic Galderich o a mi hauran notat que, quan algú menciona el penós incident de l’home invisible, tant ell com jo ens sentim a disgust, i intentem canviar de tema. Però avui això s’ha acabat per sempre. Les coses s’han d’explicar, i ha arribat el moment de fer una catarsi i, si cal, assumir les conseqüències.
Diuen que el temps tot ho cura, però aquesta és una ferida que encara sagna, i quan això succeeix, cal fer un esforç i reobrir-la si cal per que torni a cicatritzar.
No us penseu que estem parlant d’una qüestió tancada o sectària, ni us preocupeu per que el que esteu llegint sembli una cosa personal o privada, ja que no és així: amb el temps són moltes les coses que superen l’àmbit de la privacitat i esdevenen públiques. I el temps és precisament el que ha passat des d’aquell fatídic dia fins avui. Ens hem fet grans, hem adoptat una visió del món més tolerant i a nivell afectiu les coses també han canviat força.
Galderich, espero que el que explico no t’hagi molestat, i que et resulti tan profitós com a mi: penso que calia fer una confessió –o revelació, digues-li com vulguis- d’aquells fatídics fets per tal d’exorcitzar per sempre més uns fantasmes que ja ens han perseguit massa temps.

GALERES

És el meu marisc preferit, la galera. Des de principis de febrer fins a meitat de març és quan més plenes estan, i es poden trobar amb facilitat a qualsevol peixateria si no hi ha hagut temporal de mar els dies abans.
Força menyspreades -en especial en comparació a la sobrevalorada gamba-, això ha fet que el seu preu habitualment no passi dels 10 euros el quilo, i per tant es posen a l’abast de tothom.
Bullides, deixen un gust exquisit a l’arròs o a la sopa, i a la planxa són un àpat fabulós. Jo en vaig fer aquest cap de setmana passat, passades per la planxa i amb una mica de llimona i sal.
L’únic que cal tenir en compte a l’hora de xuclar-les –mai s’han de pelar, sempre xuclar o mastegar- és fer-ho en el sentit de les espines que hi a banda i banda de la closca, per tal de no punxar-se; és a dir, des del cap en direcció a la cua, que curiosament s’assembla també a un cap, amb dues boniques taques que imiten els ulls.
Si les voleu fer amb arròs, només cal que les sofregiu una mica abans d’afegir l’aigua per que bulli tot plegat, i a l’hora de servir, ni se us passi pel cap llençar-les: si no voleu barrejar-les amb l’arròs, poseu-les a taula en un plat apart, i xucleu i mastegueu i fruiu del millor marisc mediterrani.
Si teniu una mica de sort, entre les que heu comprat en trobareu algunes que tenen a l’interior una mena de columna carnosa i de color ataronjat que les travessa de part a part: això té un sabor boníssim, i en canvi molta gent ho rebutja i fins i tot quan les veu amb aquesta pigmentació a la peixateria, no les vol.

EN MIQUEL ROF I ELS SEUS FILLS MONSTRUOSOS

És, de lluny, la persona més creativa que conec, en Miquel.
El meu amic dibuixa, escriu guions, fa programes de ràdio, elabora articles de premsa, pareix editorials independents i li treu punta al llapis i a moltes coses més desinteressadament, mentre es treu uns calerons treballant interessadament per a la Santa Mare Església. Perquè les seues creacions no tenen altra meta que deixar sortir els monstres que porta a dintre seu i escampar-los per tot arreu sense ànim de lucre.
Una de les seues darreres criatures, L’Etapa Groga, va recrear l’estrany fenomen de l’aburitat, donant a conèixer les terres de Berolaj i tot l’estrany misticisme que les envolta. L’Etapa Groga -que espero que algun dia resuciti- és del milloret que he vist i llegit des de fa temps en el terreny dels tebeos, o còmics, o com al Miquel li agrada dir, estàtica seqüencial. I ara la cosa apunta a superar aquell cim amb L’elaborat assassinat de la família Beihud, una estàtica seqüencial presentada en format bloc que es renova un parell de cops a al setmana, i que recupera el clàssic continuarà.
Miquel, estic impacient.

VIDAS EJEMPLARES (21): EL TIL·LER ELÈCTRIC

En començar la meua nova vida al bonic cul del món on des de fa alguns anys resideixo, vaig rebre la visita del veïnat donant-me la benvinguda, oferint-se per ajudar-me en el que necessités, i demanant-me que tallés els dos til·lers que hi havia al meu jardí just tocant el carrer i que feien malbé un dipòsit d’aigua i gran part de la vorera.
No m’agrada gens ni mica tallar cap arbre, però en aquest cas estava més que justificat, així que vaig demanar ajuda al meu amic Miquel, tan afable i bona persona com alt –gairebé dos metres- i voluminós –cent i pico de quilos-, i tan ignorant de les qüestions del camp com jo.
No teníem serra elèctrica, però ens vam repartir els estris: una serra de mà i una destral, i vam començar pel primer til·ler, el més petit, ell pujat a una escala recolzada al mateix arbre, i jo a la tàpia de la casa. Ens va anar molt bé, i en poc més de mitja hora, ja teníem el primer tallat, així que tot i que s’havia fet fosc, ens vam animar a fer el segon, molt més gran i situat en un lloc de difícil accés.
Per no fer-me pesat no explico les hores que ens vam passar tallant branques i estirant per tots els costats l’arbre amb un parell de cordes que li havíem lligat, però la qüestió és que no hi havia manera de tombar-lo. Per complicar-ho més encara, les branques més altes s’enganxaven amb els cables de la llum, i no permetien que el til·ler caigués tot i estar tallat per diverses parts.
Fins que al final, en Miquel, vermell com un tomàquet i emprenyat com una mala cosa amb l’arbre, va pujar dalt la tàpia, i va fotre un crit:
-Cagondéu, ja veuràs tu si cau o no cau l’arbre dels collons!
I dient això, es va abraçar al tronc i va començar o donar-li embranzides, mentre jo li cridava que anés amb compte, que els cables es bellugaven molt.
I de sobte, es va fer la llum acompanyada d’un xiscle sec, i van començar a ploure espurnetes elèctriques del cel, i això va deixar pas un moment més tard a la foscor més absoluta a tota la zona, llum de les cases inclosa.
L’apagada només va durar uns instants, possiblement el temps que dos cables van estar tocant-se, però en vaig tenir suficient per pensar que el meu amic havia mort electrocutat. Vaig cridar no recordo què.
I en tornar la llum, vaig veure l’arbre a terra, i al Miquel abraçat a ell amb cara de boig i els cabells en punta, suposo que de pur terror.
Uns minuts més tard, alguns veïns van sortir al carrer alarmats pels meus crits, i en veure els til·lers caiguts van pensar que havia estat l’alegria que ens havia embargat. Ens van felicitar per la gesta, i més quan havíem tingut la mala sort de coincidir amb una apagada general, ens deien.
En Miquel i jo, amb la cara desencaixada, ens vam mirar i vam començar a riure de pur nerviosisme. Els demés es van contagiar d’aquella falsa alegria, i vam acabar tots al bar prenent una cervesa. La Carme, a qui jo encara quasi no coneixia, ens va regalar mitja dotzena d’ous.

MERRIE MELODIES (23): PIANO MAGIC

El nou disc dels Piano Magic presenta un pop elegant però més fosc que mai, amb aires de Dead Can Dance. El tema The Nightmare goes on inicia el disc, anunciant el contingut.
El vídeo, del youtubero Muscari000, es pot obviar, tot i que les imatges estan fetes amb bona resolució i acompanyen força bé el tema.

UN DE RÀPID: RISOTTO AMB BRÒQUIL I FORMATGE DE CABRA

Es fa ràpid, i és econòmic.
Quan vàrem estar al mercat de carrer de Ceret, vam comprar un bonic bròquil dissenyat per Escher i diversos formatges, entre ells dos de cabra força aromàtics. I diumenge passat ho vam fer servir: el bròquil, tallat a trocets no massa petits, es posa en un caldero amb oli i sense aigua, i es tapa una estoneta, no massa, el suficient perquè quedi dorat però cruixent.
S’afegeix aleshores el rissotto, i un cop sofregit, es posa l’aigua –sempre el doble d’aigua que d’arròs, o una mica més si veiem que li’n falta- i ja està.
Se serveix amb molt de formatge de cabra per sobre, que ràpidament s’anirà desfent tot sol. El sabor i la textura són espectaculars.

TIPOLOGIA BLOCAIRE (2): ELS AUTORS

Resulta difícil fer una classificació dels autors de blocs, però assumint a priori que la següent és altament subjectiva i incompleta, declarant que la meua intenció és bona, i comptant amb el Nihil Obstant Galdericus Episcopus, m’hi llenço.

a) ELS REIS DEL MAMBO
Són capaços de parlar de tot amb coneixement de causa, els seus blocs són amens i interessants, i a més responen a tots els comentaris amb fluidesa i sense retards. Un bon exemple és The Daily Avalanche.

b) ELS PROFUNDS
No es tracta de criatures lovecraftianes, sinó d’erudits creadors de blocs superespecialtizats on es descriu i s’analitza críticament. Piscolabis Librorum és un d’aquests.

c) ELS FETITXISTES
La seua dèria és exposar allò pel qual es deleixen. Imatges o objectes virtuals, allà apareixen els seus fetitxes estimats. Un d’aquests museus virtuals és El Gabinet Negre.

d) ELS INTROSPECTIUS
Són autors que parlen d’ells mateixos i de les seues vivències personals, de vegades amb tristesa, sovint amb ironia. L’acabat d’arribar Per on camino entra en aquesta categoria.

e) ELS QUE INCORPOREN BANDA SONORA
Tracten temes diversos i força interessants, però sense música, se senten perduts. Mainoestard porta banda sonora incorporada.

f) ELS QUE NO DOMINEN LA INFORMÀTICA
Els seus blocs són força caòtics, i mai no queda clar quin és el darrer post, ja que no posen ni data ni etiqueta; les imatges sovint apareixen pixelades i mal tallades; la lletra canvia de mida i de tipus; i per posar comentaris, demanen els requisits més impensables. No diré noms, és clar.

g) ELS QUE NOMÉS VOLEN SEGUIDORS
Vendrien la seua ànima al diable per tal de tenir lectors: envien notes a tothom demanant que el segueixin, es passen tot el temps controlant el webstats, i parlen del que calgui per tal d’engrescar a la gent i que entrin al seu bloc. Tampoc diré noms, és clar.

h) ELS OMNIPRESENTS
Són a tot arreu, incontinents i expansius, simpàtics i empàtics per naturalesa. Capaços de penjar un post cada dia i de fer comentaris a cent cinquanta-un blocs i mig alhora que responen als del seu. Vegeu Un tel als ulls.

i) ELS MEDIÀTICS
Si poso com a exemple BloGuejat, ja està tot dit; o en tot cas, el seu autor –doctor, escriptor i músic- ho sap dir millor que jo.

j) ELS ENFANTS TERRIBLES
Provocadors –quan no incendiaris- de la catosfera. És el cas de Riell Boulevard, que a més fa servir la famosa tàctica d’hipermercat 2x1 –i de vegades més-, i així el contingut es beneficia de la diversitat.

k) ELS QUE RINXOLEN EL RÍNXOL
Blocaires que, a partir d’una temàtica molt específica i que a simple vista podria semblar àrida i infumable, són capaços de penjar cada setmana dos o tres apunts molt suculents. Vegeu Gazophylacium.

l) ELS QUE FAN SERVIR EL SEU BLOC COM A EINA DE TREBALL
Les parèmies del Sr. Pàmies són paradigmàtiques.

m) ELS PROHIBITS (AMB PRESERVATIU)
Sempre walking on the wild side, els seus blocs són precedits per una advertència que prepara al visitant pel que pugui passar. En realitat, l’advertència la posen per evitar que el Blogger els tanqui la paradeta. Un dels que porten l’advertència incorporada és la Galeria d’imatges X.

n) ELS PROHIBITS (A PÈL)
Exactament com els anteriors, però sense cap advertència prèvia. Un d’aquests agosarats és Astrum Argentum, factotum del bloc Horroerotica.

o) ELS QUE NO ACCEPTEN MAI COMENTARIS
És el cas de la prolífica Zerosetze, que duu tres interessants blocs alhora, tots ells sense opció de comentaris, perquè així no l’atabalen.

p) ELS PENJATS DE LA INFORMÀTICA
D’informàtica, en saben i els agrada. Comproveu-ho a L’home dibuixat.

q) ELS GREMIALS
Els Frikitecaris ho diuen ben clar ja des de l’inici del seu bloc.

r) ELS BLOCAIRES DE BARRI
Cronistes del barri que val la pena llegir per saber què passa i què no hauria de passar. El radar de Sarrià, tan interessant com políticament incorrecte, és un clàssic.

s) ELS RECOL·LECTORS DE FRICADES
Apassionats del frikisme, es mouen en un món on el normal és l’estrany. Per entendre de què parlo, entreu a a Collonades.

t) ELS TREPITJAFARIGOLES
Els seus blocs són gairebé tan inquiets com ells, amb fotografies, mapes i metòdiques descripcions d’indrets espectaculars i pràcticament inassequibles. En Girbén i el seu Foravial són l’exponent més clar d’aquests trepitjafarigoles.

u) ELS ALQUIMISTES DE LA PARAULA
Fan màgia allà on no hi havia més que vulgars paraules vulgars. Presentat com un bloc tonto, el Disseccionari del Sr. Allau és pura alquímia.

v) EL REPORTERO TRIBULETE QUE EN TODAS PARTES SE METE
Cronistes i reporters aficionats o reals, plasmen el dia a dia en els seus blocs. En Guillem Carbonell, un Tribulete genial, és un d’aquests.

w) ELS APARADORS D’ART
Els seus autors creen autèntiques galeries d’art virtuals, com Té la mà Maria.

x) ELS RELIGIOSOS
No em malinterpreteu: doneu una ullada a la Devocioteca i veureu de què parlo.

y) ELS CIUTADANS QUE EXERCEIXEN COM A TAL
Si cal denunciar, es fa, i si cal recordar, també. Vegeu com ho fa Criticart.

z) ELS FUNERARIS
Amants de les pedres i el silenci, els seus blocs són un bonic passeig pels cementiris. Val la pena una bona passejada per Imatges de pedra i de silenci.

I de moment m’aturo, que ja no em queda alfabet. Aviat, més autors de blocs.

CONILLETS DE LA POLS

Una de les coses que menys m’agrada fer és la neteja de casa, així que, amb una o altra excusa, vaig deixant passar els dies, fins que finalment, agobiat pels conillets de la pols, m’hi poso.
Amb mèrits propis per figurar a tots els bestiaris, aquestes boles de color grisós i compostes del ves-a-a-saber-què més variat apareixen als llocs menys visibles, com si s’amaguessin per evitar ser escombrades o xuclades per l’aspirador, i per molt que hom s’esforci en treure-les, en poc temps tornen a ser-hi, com una maledicció dels déus, recordant-te que novament cal fer la neteja.

VIDAS EJEMPLARES (20): ARA QUE TINC 70 ANYS

El meu amic El Persa és un amant de les motos. No necessàriament de les motos cares o de gran cilindrada, sinó del que ell anomena motos boniques.
Pràcticament cada cap de setmana se’n va, amb la seua BMW i una colla de moteros com ell, a recórrer colls i valls del País Valencià -el seu preferit és el Coll de Rates-, i cap a mig matí fan una paradeta en algun bar o merendero de muntanya per prendre un esmorzar. I no importa la comarca on s’aturin, solen trobar-se el mateix tipus de gent: la família que va a menjar-se una paella, la colla d’avis excursionistes, la parelleta que va o torna del bosc.
Quan arriben els moteros, tothom se’ls mira, i quan El Persa –que sovint arriba l’últim- es treu la jupa i el casc, hi ha un xiuxiueig en veure que és un senyor d’edat, filiprim, de barba blanca, força arrugues i pocs cabells. És aleshores quan al meu amic li agrada fer una petita trapelleria, consistent en mentir sobre la seua edat.
Aprofitant que els cambrers del bar i els clients, veient que és una persona gran, l’ajuden a baixar de la moto, ell inicia conversa, i quasi sempre acaben preguntant-li els anys que té.
Ell respon afegint-se’n deu més als seus seixanta i pico, i això provoca que el murmuri de la gent esdevingui exclamacions d’admiració –“Xe, que bé està este home” , “Pareix mentida com se conserva”, “Jo no sé com pot amb el pes de la moto”- i acabi en preguntes –“Vostè no era aquell que feia de manager de l’Alfonso Nieto?”, “I a la seua edat no li han prohibit prendre cafè?”, “Em signa un autògraf?”.
Finalment, quan s’ha acabat l’esmorzar –sovint convidat per l’amo del merendero- i els altres moteros ja estan en marxa, El Persa puja a la seua moto, dedica un somriure afectuós a la concurrència, i se’n va fent adéu amb el braç mentre s’allunya.
Al merendero romanen les cares de sorpresa, d’admiració i fins i tot d’una certa enveja.

MERRIE MELODIES (22): LYKKE LI

És música de les terres fredes, però força càlida: la Lykke Li interpretant Dance, dance, dance, un bonic tema techno-pop, amb la seua veu un xic rasposa i uns acompanyaments instrumentals i corals francament brillants. Ritme, melodia i un vídeo que té uns colors força bonics.

INFUSIÓ

Un dia de fred i pluja esdevé fantàstic davant de la llar de foc ben encesa, llegint o escoltant música, i amb alguna beguda calentona a mà. El cap de setmana passat vaig fer una infusió de te i fruites del bosc que tenia un vermell espectacular, i vaig estrenar la tetera i les tasses amb un aire oriental que m’havia regalat la Carme.
També ella té un aire oriental a la foto.

TIPOLOGIA BLOCAIRE (I): ELS LECTORS

Efectes de la telepatia blocaire: a corre-cuita, he hagut de canviar el post d’avui per un de nou a fi de no repetir el mateix -però més mal expressat- que l’Allau ja va comentar ahir al seu bloc The Daily Avalanche. Així que he refet el tema i, aprofitant la meua passió per les classificacions, tot seguit en proposo una de lectors de blocs, que he dividit en tres apartats.

1. NO SEGUIDORS
Dins d’aquest apartat, trobem diversos tipus de lectors potencials de blocs:

a) El que voldria seguir-los, però pensa que el nivell és massa alt per a ell.

Leblansky ha dit...

Estimat no seguidor, pensa que qualsevol persona, sense cap tipus de preparació especial, pot fer un bloc i publicar-lo per que tothom el llegeixi. Si ell ho fa, perquè no tu?

b) El que voldria seguir-los, però pensa que són un cercle tancat on ell farà nosa.
Leblansky ha dit...
Estimat no seguidor, la majoria dels blocaires no es coneixen entre ells. I en alguns casos, no es coneixen ni a si mateixos.

c) El que voldria seguir-los, però pensa que no ho ha de fer, ja que s’enganxaria.
Leblansky ha dit...
Estimat no seguidor, fas bé, ja que els blocs són altament addictius.

d) El que no voldria seguir-los, però entra per equivocació.
Leblansky ha dit...
Estimat no seguidor, la teua entrada per error compta i hi ha blocaires que només pensen en acumular visitants per presumir davant dels altres. Possiblement, has caigut en un parany preparat per un listillo sense escrúpols que l’únic que vol és tenir el rècord de visites.

2. SEGUIDORS QUE FAN COMENTARIS
Són un grup de lectors de blocs molt variat, entre els quals trobem:
a) El que els segueix i fa comentaris interessants, divertits i amens.

Leblansky ha dit...

Això només ho saben fer quatre gats, la resta som simples mortals que no passem del “què interessant”, “m’ha agradat” i així.

b) El que els segueix i fa comentaris però no sap dir molt més que “m’ha agradat” o “molt bé”.
Leblansky ha dit...
Som la majoria, els rarets són els altres.

c) El que els segueix i fa comentaris al final del dia.
Leblansky ha dit...
És gent que fa veure que treballa molt i només té temps per connectar-se ben entrada la nit (ehem, reconec que jo ho faig). Els seus comentaris ja no se’ls llegeix gairebé ningú, i sovint es queden sense resposta.

d) El que els segueix i fa comentaris emprenyadors i crítics.
Leblansky ha dit...
Les crítiques sempre són ben rebudes (ehem, ehem).

e) El que els segueix i fa comentaris, però habitualment s’equivoca i contesta al bloc que no és i al post equivocat.
Leblansky ha dit...
Tranquil, queda d’allò més profund i artístic tenir un seguidor dadà i surrealista, i dona pedigrí al bloc.

3. SEGUIDORS QUE NO FAN COMENTARIS
a) El que els segueix, però no fa comentaris, ja que li fa vergonya.

Leblansky ha dit...

Estimat seguidor, pensa que pots utilitzar un pseudònim o fins i tot, aparèixer com anònim. I no et faci vergonya dir el que creguis, que és més vergonyós callar-s’ho.

b) El que els segueix, però no fa comentaris, ja que no sap ben bé què dir més que “m’ha agradat” o “molt bé”.
Leblansky ha dit...
Estimat seguidor, el blocaire, com tothom, agraeix els elogis, per tant sempre serà ben rebut un “molt bé” i un “m’ha agradat”.

c) El que els segueix, però no fa comentaris, ja que no sap què dir.
Leblansky ha dit...
Estimat seguidor, el blocaire, com tothom, agraeix els elogis, per tant sempre serà ben rebut un “molt bé” i un “m’ha agradat”.

e) El que els segueix, però no fa comentaris, ja que pensa que no té res a dir.
Leblansky ha dit...
Estimat seguidor, el blocaire, com tothom, agraeix els elogis, per tant sempre serà ben rebut un “molt bé” i un “m’ha agradat”.

g) El que els segueix, però no fa comentaris, ja que li fa mandra.
Leblansky ha dit...
Estimat seguidor, el blocaire, com tothom, agraeix els elogis, per tant sempre serà ben rebut un “molt bé” i un “m’ha agradat”.

Podeu afegir nous elements a aquesta tipologia.
La setmana vinent, al mateix dia i pel mateix batcanal, la segona part d’aquesta classificació, dedicada als autors de blocs (si els comentaris no ho impedeixen).

EL MERCAT DE CERET

Dissabte passat, motivats per les imatges que la Llum -gràcies, ets un solet- ha penjat al seu bloc Mainoestard, la Carme i jo ens vam decidir a fer una visita al mercat de carrer de Ceret.
Feia un fred que pelava, però no ens va molestar gens ni mica, ans al contrari, li donava un toc més especial encara a tot plegat. Vam estar gairebé tres hores voltant per aquí i per allà, aturant-nos en totes les paradetes i intentant no perdre’ns res de l’allau de sensacions que ens arribava.
Vam comprar algunes cosetes, entre elles pa i verdures congelades (estàvem sota zero) i els formatges i embotits que es poden veure a la foto. El brebis de la corfa taronja, el millor de tots amb escreix.
I ens vam assabentar que a Cotlliure el mercat de carrer és el diumenge. Mira què bé, així tenim una excusa per anar-hi aviat.