CACERA DE BRUIXES

Una de les afeccions de Lewis Carroll, a part de la lògica i l’escriptura, era la fotografia. En aquesta, va anar centrant-se cada cop més en retratar nenes, des de la petita Alexandra Kitchin –la més fotografiada per Carroll- fins a Alice Liddell, la noia que li serviria d’inspiració per crear el personatge d’Alícia.
Fa algun temps es va fer a Barcelona una exposició amb les fotografies que Carroll havia fet –les que s’havien pogut recuperar- i em van semblar molt bones, totes amb una tècnica excel·lent i algunes destil·lant un subtil erotisme.
Avui a Carroll segurament li hauríem penjat l’etiqueta de pederasta, i seria presa fàcil per part de repressors professionals, però en canvi, tot i que va viure en plena època victoriana, va comptar amb el recolzament d’alguns dels prerafaelites més destacats com Millais o Dante Gabriel Rossetti –a qui per cert va retratar-, i ja pòstumament, d’importants membres del Cercle de Bloomsbury com Virginia Woolf, que van valorar la seua obra fotogràfica de la mateixa manera que els filòsofs d’Oxford defensaren el valor dels seus escrits.
Actualment Carroll es considera, dins del món de la fotografia, com un dels grans. De la pederàstia, tot i que s’ha rebuscat a fons en la seua biografia, ni rastre. Però queden les fotos, és clar.

MOLTES FELICITATS!

Fa pocs dies va ser el meu aniversari, però com que no tinc costum de celebrar-lo, quasi ningú es va assabentar. Si haig de festejar alguna cosa, trio, com feien els personatges creats pel gran lògic i matemàtic Lewis Carroll –pseudònim de Charles L. Dodgson, autor d’Alícia al País de les Meravelles i Alícia a través de l’espill, entre altres-, dic que trio celebrar el meu no-aniversari.
És absolutament preferible al dia de l’aniversari, ja que el no-aniversari es pot celebrar cada dia de l’any excepte un, i això per no parlar dels regals. I no cal que te’ls facin: de vegades, quan estic trist, decideixo que és hora de fer-me a mi mateix un bon regal per celebrar el meu no-aniversari. I el mateix es pot fer amb qualsevol amic o amiga a qui vulguis alegrar el dia, que l’excusa és bona i lògicament incontestable, que ho va demostrar Lewis Carroll.
Moltes felicitats a tots i a totes!

HOW TO DO THINGS WITH WORDS

L’any 1962 es va publicar How to do Things with Words –Com fer coses amb paraules-, una recopilació de les principals conferències de J. L. Austin, que havia mort dos anys abans. Quan el vaig llegir, allà cap al 1980, em va semblar una obra clau de l’anàlisi filosòfic.
Entre altres tesis, Austin afirma que quan emetem una oració fem varies coses alhora, i una d’elles és el que anomena acte perlocutiu, que fa referència a l’efecte o efectes que l’oració produeix en l’interlocutor. Per exemple, si jo li demano a algú Tanca la porta, si us plau, potser que m’engegui a la merda amb una frase de l’estil de Ja estic cansat de les teues ordres! Si vols alguna cosa, fes-la tu, dropo, mandrós, que no has fet res en la vida!

Certament, no és el que hom pretén pronunciant una oració d’aquest tipus, però és quelcom que pot succeir; com, ja posats a imaginar, també pot succeir que l’altre s’enamori de tu constatant que la teua veu és irresistible quan fa una demanda.
Els actes perlocutius són, en alguns casos, l’origen dels acudits, quan l’emissió d’una frase provoca en l’oient una reacció inesperada. Al meu pare li agradava contar un acudit –em sembla que devia ser de l’Eugeni- que anava així:
-Tengo un lorito que dice “papá” y “mamá”.
-Pues yo tengo un bote que dice “Melocotón en almibar”.
Vull pensar que aquest acudit té el seu origen en una situació de la vida real, com possiblement molts altres d’aquest tipus. Ara mateix, em venen al cap alguns acudits que, en realitat, no són més que històries de la vida quotidiana que algú recorda, canviant algun dels elements inicials i afegint una mica de sal. Un exemple: la Carme J m’explicava que, en preguntar-li a un familiar quin era el seu actor de televisió preferit, aquell responia sense dubtar-ho: L’Starring. Si surt l’Starring, ja sé jo que la sèrie m’agradarà.

MERRIE MELODIES (7): BEIRUT

En realitat, Beirut és una única persona, en Zach Condon (es diu així, de veritat), un trompetista amant de la música de Gainsbourg, Brel, Montand, Caetano Veloso i altres grans ja desapareguts. Cada nou disc seu ha estat una sorpresa: va començar per una obra d’inspiració balcànica, Gulag Orkestar; va continuar amb un homenatge a la chanson amb The Flying Club Cup; i fa poc va publicar un doble cedé, March of the Zapotec, de clares influències mexicanes.
De tota aquesta gamma de propostes musicals, he triat Mount Wroclai, un tema del seu primer disc, que a més va acompanyat d’un molt bonic vídeo, obra del youtubero Ukanflyy.

ATEISME

Al seu assaig Per què no soc cristià, el pensador britanic Bertrand Russell es qüestionava el seu ateisme, afirmant que no tenia clar si realment ell era tal, o calia definir-se com agnòstic. Filosòficament parlant, deduia que de la mateixa manera que cap argument racional pot recolzar la idea de l’existència de Déu, tampoc existeix cap raonament que pugui servir per negar categòricament la seua realitat. Però personalment Russell no podia deixar de pensar que la religió i la pròpia idea de Déu eren una herència nefasta del passat, transmesa habitualment per la via familiar o acadèmica, i un llast del que ens havíem d’alliberar si volíem avançar cap al coneixement.
Curiosament, aquesta postura filosòfica encaixa molt bé amb la de molts científics que, tot i definir-se com ateus i considerar l’existència de Déu com altament improbable, no s’atreveixen a negar-la científicament parlant, és a dir que conclouen que l’agnosticisme és la única opció possible si parlem en termes de ciència empírica.
Penso que, junt amb la citada obra de Russell, un altre assaig molt clarificador, però aquest des del punt de vista d’un científic de prestigi reconegut com és Richard Dawkins, és El espejismo de Dios –el títol original és The God Delusion-, on durant més de 400 pàgines es van desmuntant pas a pas tots els arguments i hipòtesis que s’han anat donant al llarg de la història per recolzar la idea que Déu existeix. La conclusió, no obstant, és similar a la de Russell: la ment científica de Dawkins li impedeix negar l’existència de Déu, tot i declarar-se ateu.
Dues obres que inciten a la reflexió.

PACIFISME

Buf, la de vegades que he canviat el començament d'aquest post. Vaig començar fent declaració pública del meu pacifisme, però ràpidament vaig decidir que això no era del que volia parlar. De nou vaig començar, definint "pacifisme" com "moviment o ideologia que defensa la pau", però de nou vaig fer marxa enrrere: si fins i tot el trio calavera, ups, perdó, volia dir el trio de les Açores, es va reunir -segons ells- en defensa de la pau! I per tercera vegada he recomençat: ser pacifista és estar en contra de la guerra. I un cop més, el dubte se'm presenta: de totes les guerres? Si no és així, potser caldrà començar a escriure pacifista* amb un asterisc? És a dir, que la paraula pacifista haurà d'anar acompanyada de la maleïda lletra petita típica dels contractes bancaris que remeti a especificacions del tipus "només en les guerres del tipus X, i en les circumstàncies Z", o similars?

Finalment -si ho llegiu així, és que així ha estat-, decideixo anar directe on volia: admiro a Bertrand Russell, l’únic filòsof que ha estat premi Nobel de Literatura –van haver de donar-li el de Literatura perquè de Filosofia no n’hi ha. Russell era pacifista.
És fàcil declarar-se objector de consciència quan tal cosa pot servir per escaquejar-se del servei militar, tot i que això no sigui obstacle moral per que després alguns d’aquests objectors es liin a òsties amb el primer que se’ls xuleja, o acabin treballant de guàrdia de seguretat, amb pistola inclosa, per una empresa privada; no costa res, i a canvi es pot obtenir un cert carisma d'intel·lectual, definir-se com pacifista, tot i que això no representi cap problema a l’hora de justificar determinades accions bèl·liques, sobretot quan aquestes ens afecten econòmicament.
Russell va ser un pacifista quan calia ser-ho: durant la primera guerra mundial, com ja ho havia fet abans, es va manifestar públicament i en repetides ocasions en contra, i no es va callar ni tan sols quan el van empresonar a causa del seu clam contra la guerra. Quan començà la segona gran guerra, ningú es va atrevir a recriminar a Russell els seus dubtes pel que feia a la necessitat d'aquella conflagració mundial.
Gran filòsof, gran lògic, gran persona.

PARADOXES I NONSENSES

Una de les paradoxes creades per Bertrand Russell, el gran filòsof i matemàtic britànic, és la que ell mateix va batejar com paradoxa del barber. Per explicar-la resumidament, es tracta d’un poble on només hi ha una barberia, i al cartell que penja a la porta d’aquesta diu que “Aquest barber només afaita a aquells que no s’afaiten a si mateixos”. La paradoxa apareix quan ens preguntem qui ha afaitat al barber, que no du barba.
D’aquí als enunciats que els lògics com Russell denominen Nonsenses -m'agrada aquesta paraula- és a dir, frases sense sentit, hi ha només un pas, i sovint la vida quotidiana n’és un bon exemple.
Em venen al cap alguns casos, com el del cartell de la botiga del passeig de Gràcia de Barcelona que anuncia que “El descuento del 5 % también se aplica a las tarjetas de crédito”, penjat just al costat d’un altre que informa que “Únicamente se aceptaran pagos en efectivo”, o el de la fleca del barri de Montigalà de Badalona que anima als clients a gaudir de l’oferta especial dels caps de setmana: “Oferta irresistible: 1 barra per 0,75 €, 3 barres per 2,50 €”.
Aquest passat divendres vaig anar a comprar al Carrefour i, al pagar a caixa, em va sortir un val. Us l’escanejo –evidentment, he tatxat el codi de barres i el número de la meua tarja de crèdit-, per que veieu que el que us explico no és inventat. Diu “10 % de descuento en pack de 6 unidades de leche en brick de 1 litro la Asturiana, no aplicable a packs.” Per acabar-ho de rematar, continúa informant del “descuento aplicable a màximo 3 packs”.
Fantabulós!

MAGDALENES CATÒDIQUES

L’altre dia em vaig sorprendre a mi mateix a la dutxa quan, sense cap motiu aparent, em vaig posar a xiular la cançoneta de Bonanza, un clàssic entre els clàssics de les sèries de televisió. I d’aquí vaig anar passant a altres, posant a prova la meua memòria, intentant recordar com començava aquella, o com es deia aquella altra.
És clar, d’entrada em va venir al cap la que durant tota la meua infatesa va ser la preferida: Thunderbirds, traduïda aquí com Guardianes del Espacio, una espectacular sèrie de ciència-ficció amb titelles i uns efectes especials fantabulosos, fruit d’una tècnica que els autors, en Gerry i la Sylvia Anderson, van batejar com Supermarionation. Tots els xiquets de Xàbia anàvem bojos amb aquella sèrie, i jugaven a imitar algunes de les aventures emeses a la tele, repartint-nos els personatges (jo sempre volia ser en Virgil Finlay, el pilot del Thunderbird 2). Ja de gran, quan a una botiga de Barcelona vaig trobar les maquetes de les naus, no vaig dubtar en comprar-les, tot i el seu elevat preu, i posar-les a una prestatgeria ben visible de la meua biblioteca, per que no quedés dubte que soc un freak de tota la vida. Adjunto un video del youtube amb el tema principal dels Thunderbirds, i ja posats, després de confessar el meu frikisme, aprofito i poso també el tema Marina, d'una altra famosa sèrie dels Anderson, Stingray. Tan el tema dels Thunderbirds com el de Marina són del genial compositor Barry Gray.

Una altra musiqueta que m’agradava molt era la de La família Addams, i encara em fa gràcia imitar a la Mortícia quan clica els dits creuant els braços, tota una demostració de com amb un gest senzill es pot revelar la naturalesa profunda del personatge. Haig de confessar públicament -avui vaig de revelacions- que a mi la Mortícia em semblava sexy quan feia això.

Una de les sèries més antigues que recordo és la que aquí es va titular Granjero último modelo –en l’original americà, Green Acres-, que era poca cosa, però la musiqueta inicial era simpàtica, i ara encara la sabria xiular sense cap esforç per recordar-la.

Continuo amb dues que personalment no m’agradaven gens, però que en canvi, no tan sols soc capaç de recordar la música, sinó també la lletra en espanyol: la nipona Mazinger Z, cantada –de veritat, no és conya- per Raphael, i la italiana Orzowei, una de les coses més infumables que s’han emès mai per la tele, i que curiosament va substituir a Mazinger els dissabtes a la tarda.

I acabo amb el show de Woody Woodpecker, l'esbojarrat Pájaro Loco, i l'espectacular tema amb que s'iniciava la sèrie. Mmm, vaig a la despensa a per una mica de xocolata per acompanyar aquesta magdalena!

MERRIE MELODIES (6): DENT MAY AND HIS MAGNIFICENT UKULELE

Doncs si, en Dent May s’ha atrevit a recuperar aquells noms que es posaven fa temps els músics i que feien referència a l’instrument musical que tocaven (ara mateix, em ve al cap la impagable María Jesús y su acordeón, ehem!). En el cas de May, l’instrument clau és l’ukelele, tot i que en fa servir força més.
La peça que he triat per escoltar és Oh Paris!, alegre, desacomplexada i amb uns cors de shubidubi-shubidubi la mar de divertits. Si en voleu més, podeu passar per http://profile.myspace.com/index.cfm?fuseaction=user.viewprofile&friendID=42379194 .Per cert, les ulleres i el serrell que Dent May llueix al vídeo –que és l’oficial- no són de pega, les porta sempre. Ell és així.

VIDAS EJEMPLARES (7)

LA DONA ITINERANT
Per prescripció mèdica, la meua amiga Coral ha de passar la vida a llocs freds on li resulti senzill normalitzar la seua temperatura corporal, que en moments d’excitació arriba a valors tan extrems que podria provocar-li una aturada cardíaca. Aquesta febre sobtada és una característica del seu metabolisme que ella ha acabat assumint com inevitable, i de la que fa broma dient que així té una bona excusa per viatjar.
La primavera i l’estiu els passa a la Patagònia, fruint del hivern austral, i només torna a la seua casa del Montseny ben entrada la tardor. Aleshores, quan la colla d’amics i amigues ens reunim a la vora de la llar de foc, Coral ens explica boniques històries de la Pampa.

MANOLO PRIETO

Fa bastants anys, quan encara conservava el costum d’anar cada diumenge al mercat de Sant Antoni, vaig trobar en una de les parades de llibres de vell un exemplar de la novel·la Pescador de Islandia, de Pierre Loti, en edició de 1951. La portada em va impressionar: era de les millors que he vist mai, i evidentment, em vaig comprar aquella meravella.
Ja a casa i amb calma, vaig fruir mirant i remirant la imatge, que duia la signatura de Manolo Prieto, aleshores un desconegut per mi. Des d’aquell dia he anat comprant tot allò que he trobat d’aquest genial il·lustrador andalús que va militar en el Partit Comunista i col·laborà en la publicació Milicia Popular durant la guerra civil, i constatant que és urgent una reedició recopilatòria de la seua obra.

He escanejat algunes de les coses que tinc d’ell, tot il·lustracions que va fer per a portades de novel·les; podeu trobar-ne moltes més al blog Cuatro Ojos, i també a http://eldesvandelabuelito.blogspot.com/2009/03/fantastico-manolo-prieto.html , així com a altres adreces web, que n’hi ha moltes que fan referència a la seua obra, i fins i tot hi ha una Fundación Manolo Prieto que podeu visitar en persona o a http://www.fundacionmanoloprieto.org/ .

Amb tanta informació que sobre ell apareix a internet, he arribat a la conclusió que no és un il·lustrador tan desconegut com em semblava a mi, però tot i això, el que em segueix molestant és que l’obra de Prieto més famosa mundialment és i sempre serà el toro d’Osborne.

PAELLA DE VALÈNCIA

Els meus intents de amagar la meua vena freak i kitsch de vegades fracassen, en especial un dia com avui, la Hispanidad. Així que em deixaré anar i penjo el vídeo que m‘ha enviat el meu amic David Parra, que és un fragment d’un programa emès els anys 60 per la televisió alemanya.
Aguanteu fins al final com jo ho he fet, i veureu com ni el més espartà de vosaltres pot esborrar la tonada que us va rondant pel cap: “paella, paella valenciana, paella de València!”.
Un vídeo impressionant, al qual li falta només el color groc per a ser perfecte.

MERRIE MELODIES (5): SOUVENIR

Souvenir és un grup basc format bàsicament per Patricia de la Fuente (cantant) i Jaime Cristobal (teclats, guitarra, baix i programacions) que de bon començament van decidir cantar en francès, simplement perquè els agradava. En els seus inicis feien una mena de pop-folk amb aires de chanson, però fa dos anys es van destapar amb el disc 64, tot un homenatge als clàssics del techno pop fet sense complexos, i que els va quedar perfecte.
Animats a seguir per aquest camí, ara han publicat Drums, Sex and Dance, un grapat de cançons amb un ritme totalment ballable, però amb una música treballadíssima.
Doneu una ullada al vídeo oficial de la seua versió de Monkey See Monkey Do, on la modoseta Patricia es desmelena i fa una versió -en francès un cop més- esbojarrada i calentorra d'un clàssic del jazz, i el seriós Jaime Cristobal s'esforça en no deixar-se seduir. El primer minut és espectacular.

EL MAR EN UNA BOTELLA

Torna El Persa –se’n havia anat algun cop?- amb un nou llibre editat per la madrilenya Rey Lear, El mar en una botella, una col·lecció de sis relats lligats entre si pels seus narradors, un grup d’amics que es reuneixen al cafè Imperial, un bar de províncies d’aquells que ara ja no es troben.
He tingut el privilegi de llegir aquestes històries abans que es publiquessin, ja que el Persa me les va passar per que li donés una ullada crítica, i us puc ben assegurar que el nivell és el de sempre, o sigui, fantabulós.
Consolidat com un mentider absolutament creïble, o si ho preferiu, com una persona que sempre diu la veritat, tot i que inventada, el Persa es confabula amb el lector per oferir-li, amb una escriptura fluïda i elegant, una bona dosi d’intriga, humor i aventura erudita, acompanyada d’una documentació gràfica a base de cartes de presoners, retallables de cases misterioses, fotos d’època i demés additius que fan d’aquest llibre una proposta que traspassa la frontera de la literatura, tal i com ja ho havia fet en El Persa, ese desconocido. Les imatges que adjunto són, a més de la portada del llibre, un calendari del bar Imperial, una portada d'El Caso que il·lustra un dels relats, i la fotografia del retallable d'una misteriosa casa protagonista d'altra de les històries.




Per als que encara no conegueu al Persa, un copio un fragment de l’escrit de presentació que li vaig fer per al llibre El Persa, ese desconocido:
“Me acuerdo de la primera vez que vi al Persa. Me abrió la puerta de su casa y me llevó, con sus pasitos cortos y arrastrando los pies como una muñeca de Famosa, hasta el estudio donde trabaja en Xàbia. Al entrar en aquella habitación me encontré ante un maremágnum de objetos, desde revistas de mecánica a recortables montados y sin montar, pasando por lienzos, carteles, manuscritos, cajitas de latón, esculturas, infinidad de libros e incluso una mosca oriunda de la China. El aparente caos no hizo más que confirmar lo que yo ya intuía: que El Persa era un artista completo, aunque a él le gustara presentarse como un dibujante de recortables.”

ESTIU A XÀBIA: LES FOTOS INÈDITES (4)

TEMPORAL

Passa cada estiu: sempre hi ha un parell de dies que el cel es posa gris, comença a tronar, la mar es pica i les onades van augmentant d’alçada. En poques hores, la platja queda arraconada a la vora de la carretera, i les algues que la mar treu a fora acaben formant una barrera natural de color verd botella.
Els turistes aprofiten per anar de compres pel casc antic del poble o simplement allarguen les hores de son fins quasi l’hora dels àpats.
I és en aquests dies de tempesta quan Godzilla arriba a Xàbia. I si no és ell, oi que s'assembla bastant?

PINS

Cultura popular: tebeos, discs, ninots, samarretes… I els pins? La seua moda és cíclica, ara es porten, ara no es porten, i ara es tornen a portar. Jo en porto de tant en tant, i sempre m’han semblat l’alternativa popular i divertida a una joia. Com que a més les joies no m’agraden –ni per ètica ni per estètica- , doncs millor encara. Passo pel blog Cuatro ojos -atenció a la seua versió de Madrid 2016!- i m'informo de Círculo vicioso http://www.circulovicioso.es/ , una bonica web amb una sòbria presentació on a mesura que vas desplaçant el ratolí aquí i allà es descobreixen petits detalls la mar de dolcets. La funció principal d’aquesta pàgina és la de promocionar i vendre pins i altres accessoris similars, i m’ho he passat molt bé descobrint els bonics dissenys que ofereixen. L’autor de la web, Ceferino López, té clar això de la cultura popular –bueno, bonito y bararo, i fins i tot ofereix imants de Santa Eulàlia!- i dels drets d’autor, i en presentar cada col·lecció de pins l’acompanya d’una àmplia biografia del seu creador.

VIDAS EJEMPLARES (6)

PARELLES
Dijous passat ella –la meua parella-, sempre atenta als mínims detalls, es fixà en dues persones que caminaven a pocs metres de nosaltres. Avançaven bellugant el paraigües a l’uníson, xerrant animosament sobre ves a saber què, aturant-se de tant en tant per reprendre de nou la marxa.
“Que simpàtics! Fan bona parella!", em digué, “els vaig a fer una foto amb el mòbil”.
En veure la imatge, un xic marronosa degut a que era de nit, en va recordar –salvant les distàncies- als carrerons de color sípia de les fotos d’Atget, i vaig pensar que l’havia de pujar al bloc.
“Quin títol li posaràs?”, m’interrogà.
“No ho sé... dos són parella?”

MERRIE MELODIES (4): MÚM

L'estil musical dels islandesos Múm no és facil de definir: uns l'han batejat com folk, altres com electrònica, uns altres com pop experimental, els de l'itunes com alternativa -val a dir que l'itunes qualifica com alternativa més de la meitat de la música- i els més filiprims com indietrònica. Jo trobo molt encertada l'etiqueta que un crític del Rockdelux -lamento no recordar el seu nom- els va posar en comentar el seu penúltim disc: animalitos del bosque.
Ara, quan tot just acaben de treure un nou cedé -podeu escoltar-lo visitant http://www.morrmusic.com/artist/Múm/release/122 -val la pena repassar un dels seus temes més interessants, We Have A Map Of The Piano, en versió youtubera de Decybelia.

MOTIUS PER NO COMPRAR UN BLUE RAY

L’espavilat de torn que treballa a les grans multinacionals com a cap del departament de disseny, tot i ser americà va fer servir la màxima castellana de Caballo grande, ande o no ande a l’hora de presentar el format devedé. D’aquesta manera, els discs venen dins una caixa de plàstic quasi el doble d’alta que el propi disc, i amb un ridícul espai interior buit que no té cap més funció que la d’ocupar lloc a les prestatgeries.
Tot plegat, els compradors de devedés necessiten metres i metres de prestatgeries per col·locar les seues pel·lis, i això és un no parar... però no, un dia va sortir la notícia que estava al caure un altre suport de més qualitat, el blue ray, i això pressuposava un nou disseny i la fi de les fundes dels discs devedés. Respirarien per fi les prestatgeries? Sí?
No! Vet aquí que arriba el blue ray a les botigues i resulta que de nou l’espavilat de torn que, pel que es veu, segueix treballant com a cap al departament de disseny de les grans multinacionals, torna a fer de les seues. La lògica que devia fer servir aquest individu és que si el disc blue ray és de la mateixa grandària que el disc devedé, la funda ha de ser de volum similar i també de plàstic. Ah, i per acabar-ho de rematar, va pensar que com que d’alguna manera s’havien de distingir, la funda del blue ray seria més baixa i xata, i de color blau, per allò del blue. Patètic!

Arribarà algun dia el dissenyador enginyós capaç de fer un estoig bonic i funcional per a un format -el blue ray- que d'entrada no presenta gaires complicacions?

(Continuarà...)

MOTIUS PER COMPRAR UN CEDÉ

No us imagineu l’emprenyamenta que agafo cada cop que compro un devedé i, quan el poso, em surt la propaganda anti-pirateria en que uns paios fan destrosses al ritme d’una música bastant dura mentre se m’adverteix que ni em passi pel cap baixar-me música o pel·lis de l’emule o similars perquè em convertiré en un delinqüent al que la justícia perseguirà fins atrapar, i que ja cal que vagi amb compte amb el que faig, que “ahora la ley actua”. Glups! L’emprenyamenta encara és més gran si el devedé comprat és una sèrie de televisió, i abans de començar cada un dels 23 capítols, et surt la propaganda en qüestió.
És clar que baixar-se música o pel·lis no necessàriament vol dir fer descàrregues il·legals; per exemple, hom pot anar a l’itunes i per 0,99 € baixar-se una cançó, o per una mica més, un videoclip.
Qualsevol de les dues opcions resulta més senzilla i més econòmica que la d’anar a la botiga i comprar el suport físic. En el cas de la música, resulta tan pràctic que això de comprar-se un cedé s’ha convertit en quelcom destrellatat, en especial per al jove consumidor, que va a tot arreu amb el seu MP3 o la seua memòria portàtil, i a casa ni tan sols té cedés verges. La de botigues que han tancat (la darrera, la popular Overstocks de Discos Castelló a Barcelona) a causa d’això!
A mi això em sap molt de greu, i vull poder seguir comprant cedés dels que ocupen lloc físic, ja m’enteneu. Alguns dels suports materials de la música –disc compacte, estoig, llibret amb les lletres de les cançons o els crèdits- són autèntiques peces mestres de la cultura popular, com ho va ser la capsa del Norit amb el borreguito blanco, l’ampolla d’Orangina o el paper de cel·lofana grogós que embolicava el llegendari paper higiènic El elefante (en aquest cas segur que tothom que el vàreu patir estareu d’acord amb mi que el continent era infinitament millor que el contingut).

En el cas dels cedés, no és senzill il·lustrar un disc més petit que la mà, gens ni mica, però hi ha meravelles que mereixen ser vistes. De la mateixa manera, darrerament s’ha posat de moda presentar la primera edició d’un cedé en cartró, format on l’artista encarregat del disseny pot ser molt més creatiu. Alguns exemples: la caixa del cedé Tulsa for one second, del grup Pulseprogramming, que és una casa -amb porta i finestra- que es deplega i es converteix en tridimensional, podent-se guardar el disc a l’interior (jo la tinc, i dono fe del que dic).

Els catalans Cabo San Roque han presentat el seu treball Música a màquina dins una funda de metall amb un cargol subjectat per dues femelles (és la traducció que he trobat al diccionari de tuerca) i les seues respectives arandeles. A l’interior, un llibret de 68 pàgines amb curioses fotografies explica la gènesi i desenvolupament de l’obra.

Un bon exemple de fundes treballades són –totes- les dels islandesos Múm, que presenten el seu Go go smear the poison ivy en un recipient de cartró amb un troquelat interior, acompanyat de quatre cromos que es poden posar de manera que la portada del cedé canvia a gust de qui l’escolta.

Uns altres islandesos, els Sigur Rós, no tenen res d’avorrits pel que fa a fundes (ep, tampoc pel que fa a la música): utilitzen diversos tipus de material, des de tela a plàstic tou, passant per cartró. L’únic que m’ha quedat bé escanejat és el cedé que es titula Takk, del qual us mostro l’interior, que és en relleu. El darrer treball musical publicat per M. Ward, Hold Time, ve en funda de plàstic transparent, i inclou un pòster reproduint un gravat xinès del segle X. No hi ha forma d’escanejar-lo, així que poso un fragment que he trobat a internet.

I pel que fa als discs, un com a exemple: A mad & faithfull telling, dels Devotchka, presentat sobre un elegant cartró vermell. Són algunes mostres dels milers de bonics dissenys que es poden trobar. Els motius per comprar un cedé? No són ètics, són estètics!

L'ÉTRANGLEUR

Parlava en el post de dijous passat de Tardi i les seues adaptacions d’algunes de les obres de Léo Malet on el protagonista és el detectiu Néstor Burma, però no és aquest l’únic autor del gènere polar que el dibuixant francès ha dut a les vinyetes: l’any 2006 veu la llum el número 1 –de cinc- de L’Etrangleur, l’adaptació de la novel·la negra que amb el títol original de Monsieur Cauchemar va publicar Pierre Sinnac l’any 1960.
L’Étrangleur és per ara la darrera obra que ha dibuixat Tardi, les següents les guionitza ell però el dibuix és obra de diversos col·laboradors –l’edat no perdona, i el pols d’una persona de 63 anys, per molt Tardi que sigui, no va tan fi com un voldria.
A més de ser una obra brillant, L’Étrangleur té el mèrit d’inaugurar –o de recuperar, depèn com es miri- un format inusual en els tebeos, el de 42 x 30 centímetres! Imitant el dels diaris, però amb paper bastant més gruixut, en un blanc i negre ideal per aquest tipus de narració, i amb un preu molt econòmic -1,80 €- Tardi ha recuperat el tebeo en el seu vessant més popular pel que fa a la forma i el preu. I els cinc números de L’Étrangleur no han estat un bolet aïllat, ja que després, i mantenint el títol de capçalera, ha continuat publicant altres histories, fins i tot el retorn de l’heroïna de cara inexpressiva Adèle Blanc-Sec. Així doncs, cal esperar que, de la mateixa manera que ara mateix s’està publicant a l’estat espanyol pràcticament quasi tot el milloret del tebeo francès, algun editor arriscar s’animi a fer-ho també respectant el format original. Ves per on, morts i enterrats els tebeos periòdics, podria ser aquesta una manera de ressuscitar-los!
Però si el format és innovador, a nivell de contingut L’Étrangleur posa el llistó ben alt, ja que a més de mantenir el ritme i l’intriga de la novel·la original, afegeix els elements que Tardi domina tant bé, a saber: Paris, sempre Paris, i la boira –quan no la pluja- que envaeix cada vinyeta a base de ratlles diagonals en forma de trama. L’Étrangleur presenta una història dura –lògic, ve d’un polar- on un assassí sense escrúpols, o millor dit, de moral neutra –amoral?- fa de les seues aprofitant que la policia de Paris s’ha declarat en vaga. L’element inesperat de la història és un noi rodanxonet de dotze anys que, bocabadat per les gestes de l’estrangulador, acaba descobrint-li la identitat, s’uneix a ell i el segueix com un fan ho faria amb els seu ídol. Tot això resultaria excessivament dramàtic si no fos perquè Tardi hi posa humor –negre- i ironia cada dos per tres, trencant així una possible dinàmica de melodrama que aquí no s’escauria en absolut. I per acabar, cal dir que L’Étrangleur de Tardi ha sabut impregnar-se del to de les novel·letes populars d’aquelles que sortien periòdicament i sempre acabaven amb uns quants interrogants del tipus “Aconseguirà X trobar a Z?” “Es descobrirà finalment el secret de Y?” o “S’haurà de casar X amb Y contra la seiua voluntat?” i la frase “Ho sabreu llegint el proper número de XYZ!”. O el que és el mateix, l’oncle Tardi ha recuperat el “Continuarà...” de tota la vida. Per molts anys!

RED PLANET MARS: LES CRÒNIQUES DE COSMOMAN (3)

L’ALIMENTACIÓ A L'ESPAI
El rigor de la recerca científica ha estat present en tot moment en l’equip de tècnics, metges i físics que han resolt un dels problemes més greus amb que s’enfronta tot viatge interplanetari, a saber, el de l’alimentació i l’evacuació corporal de líquids i sòlids.
Les premisses inicials eren clares, quasi axiomes: pel que fa als aliments, mínim volum i pes, màxima energia, i equilibri perfecte entre vitamines, proteïnes i minerals; pel que fa a les funcions fisiològiques, mínima pèrdua de sòlids i líquids, però al mateix temps, estabilitat en el volum i el pes.
La solució final a aquest problema ha estat revolucionària. Tres dies abans de l’enlairament de l’avioneta, els dos dietistes de l’equip van anar al Carrefour i van comprar quatre sobres de fideus xinesos liofilitzats i un pot de Nutela.
Els fideus xinesos, ingerits directament –és a dir, a mossegades- aporten aliment, i es liqüen a l’estómac, que absorbeix tots els líquids corporals que, d’una altra forma, serien expulsats. La Nutela aporta nutrients , i la seua consistència cremosa i textura suau afavoreix la circulació dels aliments ingerits.
El fet que els fideus siguin xinesos, així com que la crema d’avellanes i cacau fos de la marca Nutela no és significatiu, i tan sols pretenia satisfer els desigs gustatius de Cosmoman.

MERRIE MELODIES (3): LES PRIMITIFS DU FUTUR

Avui les Merrie Melodies es vesteixen de gala per oferir la versió instrumental de La Java vienoise, una delícia per als paladars més exquisits, que de ben segur apreciaran la introducció de la serra com a instrument musical. Llàstima que ningú s'hagi decidit a pujar al youtube la versió cantada, la lletra de la qual no té desperdici: explica la història d'amor entre la filla del Dr. Freud i Louis, un xulo acordionista.
Com anecdota del vídeo, si es fixeu bé veureu a Robert Crumb -membre actiu dels Primitifs- tocant la mandolina amb un pentinat ad hoc pre a l'ocasió.

VIDAS EJEMPLARES (5)

LA DONA SARTRIANA
Volia escriure sobre ella, explicar les sensacions que sentia quan m’apropava i notava la calidesa del seu cos i l’aroma suau de la seua pell.
Volia explicar com ens vam conèixer, descriure l’escena de la meua relliscada al metro i com em va ajudar a refer-me de l’ensurt, i contar que després jo vaig convidar-la a prendre alguna cosa, i com havíem quedat per veure’ns el cap de setmana següent al laberint d’Horta.
Volia repassar els fets més significatius de la relació que es va iniciar entre tots dos i que mai no va a arribar a quallar.
Volia que sabés que ara la trobo a faltar, i que m’esforço en recordar-la però no ho aconsegueixo, perquè he descobert que realment ella mai no va existir, i del no res poca cosa es pot dir.

BROUILLARD AU PONT DE TOLBIAC

De Tardi (Jacques Tardi, França, 1946) diria elogis sense parar, com per exemple que cadascuna de les seues obres crec que són d’imprescindible lectura per a qualsevol amant dels tebeos, de la literatura i l’art en general.
És el cas de Le Démon des glaces, un homenatge a Jules Verne i als gravats que il·lustraven les seues obres; de C’était la guerre des tranchées i de Putain de guerre, dues històries que s’emmarquen en la primera guerra mundial i mostren que és realment una guerra, una puta guerra; i de Les extraordinaires aventures d’Adèle Blanc-Sec, la heroïna de cara inexpressiva que viu a un Paris on savis bojos, sectes satàniques, mòmies folles i un pterodàctil gegant fan de les seues; i també de Le cri du peuple, que recull les gestes revolucionàries de la Comuna de Paris; i de Le secret de l’étrangleur, que presenta un Paris atemorit per una sèrie d’estrangulaments produïts justament quan la policia fa vaga.
Paris, sempre Paris, perquè Tardi és un enamorat d’aquesta ciutat, no tant de la cité-lumière com de la cité-brouillard, la ciutat dels barris populars, la de les estacions de metro i els ponts ferroviaris, la d’èpoques pretèrites, la dels revolucionaris somiatruites i els delinqüents casolans, la dels secrets inconfessables i les revelacions esfereïdores. Aquest és el Paris de Brouillard au pont de Tolbiac (traduïda aquí com Niebla en el puente de Tolbiac), una obra mestra inspirada en la novel·la homònima d’un clàssic del polar –nom amb que es coneix popularment la novel·la negra a França-, Léo Malet, de qui Tardi ha adaptat unes quantes obres més, totes elles protagonitzades pel detectiu Nestor Burma. Curiosament, en un principi Malet va ser poc receptiu a la proposta de portar la seua obra als tebeos, ja que ni en llegia ni li agradaven, però la personalitat de Tardi –modest, sensible i d’esquerres, segons el mateix Malet el defineix- va fer-li canviar d’idea, i l’any 1982 l’editorial Casterman publicà a França l'àlbum Brouillard au pont de Tolbiac (la novel·la s’havia editat per primer cop l’any 1956). A partir d’aquell moment, les adaptacions per part de Tardi de les novel·les protagonitzades pel detectiu Nestor Burma se succeeixen periòdicament, fins aquest mes de setembre mateix, quan acaba de sortir un nou episodi de L’envahissant cadavre de la Plaine Monceau, que si no porto malament el compte serà la vuitena aventura de Burma als tebeos. Les adaptacions de Tardi segueixen un patró comú: Colorejades en un bitono que omple de gris quasi totes les vinyetes i amb el text narratiu acompanyant gran part de la història, la trama es va desenvolupant a un ritme pausat no exempt d’acció, com és habitual en el gènere polar, i el Paris dels anys 50 va desfilant davant del lector, amb boira quan no amb pluja, sempre amb un cel que desemboca en una negror absoluta, per acabar convertint-se en protagonista principal.
En el cas de Brouillard au pont de Tobiac, el detectiu privat Nestor Burma recorre la ciutat en companyia d’Isabelita Morales, una noia de raça gitana, per anar desembolicant una trama que ve de principis de segle, quan un grup de joves anarquistes coincideixen al Foyer Végétalien. I mentre, un pobre desgraciat amb la mirada extraviada per la bogeria arriba al pont de Tolbiac.

ESTIU A XÀBIA: LES FOTOS INÈDITES (3)

EVOLUCIÓ
Aquest cartell que corona un petit parc a la vora del riu segurament ha estat rescrit per algú que, veient la de merdes de gos que es dipositen dia a dia en l’esmentada zona verda i que impossibliten passejar per ella sense emportar-se un olorós record marró, ha pensat que calia ajustar el llenguatge als fets.
Un dia, passejant per la zona, li vaig ensenyar el cartell a un amic, i aquest em va fer veure que l’evolució ha de portar, tard o d’hora, a que la lletra C muti a M.
Potser l’estiu vinent descobreixo que ja s’ha produït el canvi, i si és així, faré la foto.

VIDAS EJEMPLARES (4)

EL COSÍ CASTO I LA TIETA JOAQUINA

Quan era petit i la meua mare tenia feina, venia a casa a cuidar-me la tia Joaquina i em contava contes.
Com que jo encara no sabia llegir, li passava un llibre infantil amb il·lustracions, i ella me l’explicava. Els seus contes m’emocionaven, i era capaç de recordar-me’n què havia dit o fet cada personatge, de manera que quan un altre dia tornava la tia Joaquina, jo li demanava que rellegís tal o qual relat per tal de tornar a reviure’l com el primer cop.
Però vet aquí que no, que els personatges ja no deien el mateix, i la situació canviava, amb la qual cosa jo, passada la perplexitat inicial, li indicava a la tia Joaquina que s’estava equivocant, que el personatge tal o qual havia de fer o dir una altra cosa, i que s’hi fixés bé al llegir. I el que a mi em semblava més curiós de tot és que quan jo rectificava a la tia Joaquina, ella mirava amb cara de circumstàncies a ma mare, que reia i ens feia una abraçada molt tendra a tots dos.
Anys més tard, quan jo era ja un adolescent i anava vestit a l’estil Pink Floyd –cabells llargs, samarreta amb missatge galàctic, texans arrapats- va venir Cassen a actuar a les festes de Xàbia, el meu poble. Cassen era el nom d’artista de Casto Sendra, nebot de la tia Joaquina Sendra, i és per això que l’humorista i actor va aprofitar per visitar-la, i ja de pas, per visitar-nos a tots. Era una persona absolutament casolana i amb el somriure sempre a punt, i va fer feliç a la tia Joaquina quan va decidir que, en lloc de dormir a l’hotel que tenia ja pagat, preferia quedar-se a la casa d’ella.
Amb el temps, vaig saber algunes coses sobre la tia Joaquina, com per exemple que era viuda, i que en realitat no guardava cap parentesc amb la meua família, però que això no havia importat a l’hora de donar-nos tot l’afecte. També, que el cosí Casto, per la mateixa regla de tres, no era realment cosí meu, encara que sempre em va tractar i es va dirigir a mi com a tal. I vaig saber també que la tia Joaquina mai no havia sabut llegir. Però els contes que ella em llegia sempre els recordaré amb emoció.

ATRACO A LAS TRES

Poca cosa hi al cinema espanyol del segle XX –i amb el franquisme i la censura, menys encara- que s’assembli a les comèdies americanes citades en l’entrada anterior si exceptuem les del genial Luís García Berlanga, però escarbant una mica acaben sortint-ne unes quantes.
Un bon exemples és La torre de los 7 jorobados, filmada l’any 1944 per Edgar Neville, i basada en el llibre homònim de Emilio Carrere –un dia en parlarem d’aquest bohemi madrileny. Barreja entre humor, chotis madrileny i absurd, té escenes francament brillants, i a més compta amb l’honor de ser la primera pel·lícula de gènere fantàstic del cine espanyol.
Un altre seria Eloisa está debajo de un almendro, filmada l’any 1943 per Rafael Gil i amb Amparito Rivelles i Rafa Durán com a principals protagonistes. Basada en l’obra homònima d’Enrique Jardiel Poncela, proposa una combinació inesperada d’elements tan poc compatibles a priori com el misteri i la comèdia, afegint-li un llenguatge que sovint ratlla el surrealisme.
Una tercera que se salva del ínfim nivell de la majoria és El malvado Carabel, dirigida i interpretada per Fernando Fernán Gómez l’any 1956. Inspirada en una novel·la de Wenceslao Fernández Flores, narra la història d’un oficinista que, desesperat de veure com de tan bona persona que és tot li surt malament i fins i tot l’acomiaden del treball, decideix convertir-se en una mena de venjador emmascarat –sí, un superheroi hispano- i robar la caixa forta de l’empresa on treballava, reparant així les injustícies comeses sobre la seua persona.
I necessàriament cal citar Atraco a las tres, una comèdia perfecta dirigida el 1962 per José María Forqué, que compta com a intèrprets principals amb José Luís López Vázquez, Cassen, Gracita Morales, Manuel Aleixandre, Alfredo Landa, Agustín González i Lola Gaos, un grup d’actors que habitualment desaprofitaven el seu talent en bodrios infumables, i que a Atraco a las tres demostren tot el que eren capaços de fer quan se’ls dirigia com cal i tenien un guió sòlid on recolzar-se, amb diàlegs històrics com el de l’oficinista que, cada cop que veu una dona, li dispara “Estoy disponible, guapa” o el del caixer Galindo, que es queda tan encisat per una clienta del banc que a l’acomiadar-se d’ella ho fa amb un “Galindo, un admirador, un amigo, un esclavo, un siervo”.
Possiblement inspirada en una de les obres mestres de la comèdia italiana, Rufufú (1958, dirigida per Mario Monicelli i amb Totó i Vittorio Gasman com actors), Atraco a las tres funciona perfectament de cap a peus i té fins i tot una certa dosi d’emoció que encara la fa més atractiva. He triat un fragment on, a la part final, apareix la cantant Katia Loritz –s’heu fixat que a la majoria de les pel·lis espanyoles del franquisme la noia sexy sempre era estrangera?- en una escena que en aquella època devia ser d’alt voltatge eròtic.

CAMPEROLS DE CIUTAT

La història que conta Yuill no és nova: jo mateix soc un urbanita emigrat al camp, i com jo altres centenars de milers més que per diversos motius es troben de cop i volta vivint en una zona rural i descobreixen –qui ho hagués dit!- que els vegetals neixen arrelats a terra i que els pollastres tenen plomes.
L’any 1948 Cary Grant i Myrna Loy, dirigits per H. C. Potter, van fer el mateix en el film Mr. Blandings Builds His Dream House, que aquí es va traduir com Los Blandings ya tienen casa.
Grant fa el paper d’un publicista que viu a Nova York i que, agobiat per l’estrès de la gran ciutat i incitat per la seua dona , decideix comprar-se una casa al camp i anar-se’n a viure allà ell i la seua família. A partir d’aquí, la comèdia pren possessió del film, i a l’espectador se li posa a la cara un somriure suau que, conforme van avançant els minuts i els problemes i maldecaps propis dels urbanites camperols es van incrementant, compatibilitza amb expressions del tipus “ai, pobres” o “ja m’ho pensava que els passaria això”.
Tot un clàssic de les comèdies americanes, a l’alçada d’Arsenic and Old Lace (Arsenic per compassió, dirigida per Frank Capra el1942, i de nou amb Cary Grant com a protagonista), Cluny Brown (El pecat de Cluny Brown, 1946, dirigida per Ernst Lubitsch), Harvey (L’invisible Harvey, dirigida per Henry Koster l'any 1950 i amb un fantàstic James Stewart com actor principal), Mr. and Ms. Smith (Matrimonio original, dirigida l'any 1941 per Hitchcock i amb una Carole Lombard espectacular), The Shop around the Corner (El basar de les sorpreses, de nou amb el tandem Lubitsch-Stewart, l'any 1940, o la que per mi és la millor de totes: Bringing Up Baby (La fiera de mi niña) filmada l'any 1938 per Howard Hawks i amb un Cary Grant i una Katherine Hepburn que es mengen la pantalla.
El trocet que us he seleccionat del youtube és la versió traduida (he pres bona nota de les crítiques a la v.o. de Fury que vaig penjar), i és força representatiu del tarannà del film. I una última cosa: pareu atenció a la banda sonora, que s'ho val.

MERRIE MELODIES (2): JAMES YUILL

La descoberta d'en James Yuill la vaig fer via Au Revoir Simone, per a les quals el compositor de cognom difícil d'escriure bé a la primera havia fet un mix la mar de xulo.
M'agrada la música deYuill, gens pretenciosa i sempre un xic irònica, i el tema Over The Hills, amb el que em sento una mica identificat (jo també me'n he anat a viure over the hills!) n'és un bon exemple. Per altra part el video no té desperdici, i el sentit de l'humor amb un cert toc Woodehouse es nota de cap a peus, en especial en alguns moments com el de l'aparició d'un STOP o el del gratacels que es desplega.