7 de novembre del 2011

SIBIUS VERSUS SIVIUS


Aquest post es complementa amb el publicat al bloc BERESHIT, on el Sivius passa a ser el Sibius. Qüestió de fonètica.

A l’aparador de la botiga de l’Ambrós, al bell mig d’una llauna de tonyina i una capsa de detergent Saquito, es trobava el sobre sorpresa del Sivius, el submarí –submarino atómico del año 2000, posava allà- de la sèrie de televisió Viaje al fondo del mar.
Cada dia, en tornar de l’escola, em mirava l’aparador de la botiga per confirmar que ningú m’havia passat per davant i havia comprat aquell sobre sorpresa abans que jo hagués pogut recollir els diners que valia; i després d’unes quantes setmanes de patiment i d’estalvi, per fi el vaig aconseguir.
Camí cap a casa, premia amb suavitat la bossa de paper –era molt tova, i es foradava en un no res- per captar la figura de plàstic de l’interior. Ja a la taula del menjador, vaig obrir el sobre de Montaplex, la marca mítica que ens oferia als nens de la meua quinta, per un preu al nostre abast, reproduccions de soldadets, ciclistes, cowboys, animals i vehicles de tota mena, en un acabat gens acurat i amb rebaves que, a falta d’un expert cutter de professional, intentàvem tallar amb les tisores de cosir de la mare sense fer malbé la figura de plàstic.
El Sivius de dins del sobre era vermell, cosa que em va sobtar força: quan el veia a la tele en blanc i negre, jo me l’havia imaginat blau. Un cop muntat, vaig començar a jugar amb ell passejant-lo per tota la taula del menjador mentre repetia mecànicament els sorollets que acompanyaven al submarí cada cop que se submergia: l’exterior gluip-gluip-gluip, i l’interior ti-ru-ri-tu, ti-ru-ri-tu, ti-ru-ri-tu... D’entrada, vaig ser el comandant Lee, que era el personatge que em tocava fer quan jugava al carrer amb els altres nens -l’actor que l’interpretava, David Hedison, era un atèntic estaquirot que anava de guaperas, però això a un nen l’importa ben poc-, després vaig començar a fer veus imitant als altres personatges de la sèrie: l’almirall Nelson, el tinyent Chip i el mariner Kowalski. Aquest últim era el que s’ho manegava tot: es veu que a la sèrie no devien tenir massa diners per pagar actors secundaris, i el bo de Kowalski s’encarregava de tots els treballs pesats alhora que feia la funció de personatge un xic còmic i maldestre.
Quan ja m’havia cansat de jugar a la taula del menjador, va arribar el moment del bateig marítim, així que vaig omplir una galleda d’aigua –recordo que, per ser més realista, vaig agafar-ne una de color blau- i vaig submergir el meu submarí de plàstic en ella, emportant-me una gran decepció: el Sivius flotava! Treia butllofes d’aire com a la tele, sí, però per molt que jo l’enfonsés, ell sempre tornava a la superfície. Vaig haver d’idear un sistema, a base de fil de cosir lligat per un extrem al submarí i per altre a una pedra submergida a la galleda d’aigua, per que quedés a mig camí de la superfície, com a la sèrie de televisió. Aleshores, tot cofoi, vaig tornar a repetir els ti-ru-ri-tu i els guip-gluip-gluip de rigor fins que els dits de la mà se’m van quedar com a tramussos.


Són els meus records del Sivius, del de joguina i del de la tele -que ja de gran em vaig assabentar que en realitat es deia Seaview- i encara sento espurnetes d’emoció quan entro al youtube i veig el primer minut de la sèrie, amb les espectaculars lletres submarines que anunciaven el títol i els actors principals, acompanyades d’una música pròpia més aviat d’una sèrie d’intriga que d’aventures. I aleshores penso en el pobre Kowalski, que s’ho carregava tot a l’esquena i, a canvi, només rebia bronques quan ho feia malament, o si ho feia bé noves ordres i més ordres que havia d’obeir mentre els altres es miraven algun plànol o pujaven i baixaven el telescopi, per tal de fer veure que feien alguna cosa.
Des d’aquí demano la canonització de l’esforçat mariner Kowalski, i que la propera trobada blocaire sigui dedicada a ell, a Sant Kowalski, martir del Sivius!

19 comentaris:

  1. Jo les boses aquestes no les he conegut, però la sèrie si i m'encantava! Era atòmica! Per cert, vaig comprar un submarí d'aquests que es construeixen com maqueta i tampoc era submergible, no flotava! jo també li vaig posar una pedra!

    ResponElimina
  2. A casa anomenàvem el Sivius amb el malnom de "la batedora", ja que a tots els episodis hi havia una escena en que tot trontollava, els protagonistes s'aguantaven drets amb dificultats i saltaven espurnes pertot arreu.

    ResponElimina
  3. Recordo perfectament baixar al kiosk de sota de casa a comprar-me un "sobre sorpresa", que era on invertia la meva paga setmanal. No deu fer molts anys que va aparèixer una capsa plena d'aquelles figuretes, entre les que hi havia el submarí en qüestió. Però per algun motiu que no sé, no va tenir massa èxit. Crec que jo era més d'indis i setè de cavalleria.

    ResponElimina
  4. El meu germà era el del Montaplex. I m'has aclarit perquè sempre m'ha sonat familiar el nom de Kowalski! Ves quina cosa! ;)

    ResponElimina
  5. a casa els meus germans i jo corríem pel passadís.. Viaje al fondo del maaaaar!i a mirar els Nelsons i el Kowalskis!
    era l'època que feien també el Fantasma del Louvre, recordo un dia que se'n va anar la llum i el meu pare empalmant endolls a tort i a dret amb veïns de l'escala a qui miraculosament no se'ls hi havia anat el llum.. i tota la family bocabadada mirant.. la dèria de les sèries..quines sèries!

    ResponElimina
  6. Quin gran flashback! I ara entenc perquè el que pringa a totes les series es diu Kowalski.

    ResponElimina
  7. ¡Kowalski, mata la bestia! -aquesta i no altra era la clàssica consigna del Sívius. Si mal no recordo, del meu sobre deMontaplex en va sortir un de verd.

    ResponElimina
  8. Carme J ha dit ...

    Segons posa el sobre sorpresa, estem en plena era atòmica, o ja l'hem passat?
    Aquesta sèrie em transporta a una molt llunyana infantesa i al Cesta y Puntos que també feien el mateix dia.
    Inovidable els sorollets de fons, m'esgarrifa encara pensar en el soroll que feia quan es defensava d'un atac.
    El meu amic del treball Andreu Tomàs, l'imitava a la perfecció,sobretot quan s'apropava el director al despatx!!!

    ResponElimina
  9. Aris, això de les maquetes ja és més modern... i més car, però pel que dius, també tenien el mateix problema: els submergibles no ho eren, haw, haw!

    ResponElimina
  10. Tens raó, Allau. I ara de gran, fa una mica de coseta mirar de nou aquelles escenes de batedora, on es nota molt que cadascú es movia per aconseguir l'efecte, i de vegades el costat cap al que es mouen uns i altres no és el mateix, ai.

    ResponElimina
  11. Lluís, suposo que el motiu deu ser que això del Sivius et va arribar tard, que ets més jove que l'Enric i que jo. Suposo :)

    ResponElimina
  12. Lolita, eren unes sèries que, vistes ara, la majoria semblem hiperingènues. Però a l'època ens tenien el cor robat!

    ResponElimina
  13. Alyebard, repeteixo: cal canonitzar ja a Kowalski, i fer-li tants altars con calgui!

    ResponElimina
  14. Girbén, d'entrada havia llegit "Kowalski, mala bèstia!", i he pensat que ja se'n passaven molt, la penya del Sivius amb el pobre mariner ras. Però no, la frase és molt xula: "Kowalski, mata a la bèstia!", prova fefaent de la seua santedat, en paral·lel a Sant Jordi matadracs, haw, haw!

    ResponElimina
  15. Carme J, tns raó, m'havia descuidat del sorollet que feia el Sivius quan anava al'atac. Veiam, era una cosa com "guuuuiiiii... guuuuiiii... guuuuuiiii!"

    ResponElimina
  16. Sóc "relativament" més jove (nascut el 64). Tot i que també hi deuria influir la severa vigilància de mon pare, fanàtic anti-televisiu i que limitava allò que vèiem.

    ResponElimina
  17. Ostres, dec ser també molt jove, perquè no recordo res de tot això!!

    ResponElimina
  18. Jo era massa petit per seguir la sèrie. Però a la meva joventut hi havia una discoteca amb vistes al mar (però no forma de submarí) que es deia Sibius...

    ResponElimina