6 de juny del 2011

ESTIMADA ENID


Estimada Enid:

No he volgut cercar el teu nom al Google ni a cap altre lloc on ara sé que podria tenir referències teues. En realitat, no m’importa massa –més enllà d’un cert ànim de fer safareig- el que de tu puguin dir.
De petit si que ho havia fet a les enciclopèdies, i fins i tot –encara que tenia la convicció que seria feina inútil- als llibres de text. I no, ningú parlava de tu. Però a mi els teus llibres em van fascinar, en especial els de la Sèrie Aventura. Val a dir que les il·lustracions de l’Stuart Tresilian -a una tinta, amb ploma fina, sense volums de negre i amb molta trama manual-, devien ajudar molt: les mirava i les remirava, i fins i tot em vaig atrevir a imitar-ne alguna amb llapis repassat amb retolador Carioca.
L’estiu que vaig descobrir Aventura en la isla –el primer que vaig llegir dels escrits per tu- vaig acabar aconseguint que, entre pares, tiets i avis, em compressin els sis llibres teus que hi havia al quiosc del poble. Les vacances següents, quan vaig començar amb la sèrie d’Els cinc, va ser una autèntica bogeria. El Jules Verne es va quedar aparcat davant la potència aventuresca dels teus personatges, i confesso que em vaig arribar a enamorar de Jorge, la noia que volia ser com els nois.
Alguns dels teus llibres encara els conservo, i la setmana passada, no recordo per quins motius específics, em vaig proposar rellegir-ne un: Aventura en la montaña, en l’edició de 1958 de Molino –ves a saber quants anys va passar al quiosc de Xàbia abans que jo el comprés- amb tapa dura, portada de Noiquet, precioses guardes a tinta marró –potser eren vermelles i s’han descolorit- dibuixades no sé per qui, lletra interior Futura i traducció del gran Guillermo López Hipkiss –l’autor de la sèrie de novel·les populars El encapuchado.
Et confesso que l’he acabat sense avorrir-me però amb una certa desil·lusió, ja que no he aconseguit retrobar-me amb cap d’aquelles emocions tan intenses que vaig tenir en llegir-lo per primer cop, ni tan sols una espurneta, a excepció de les il·lustracions d’en Tresilian, que segueixen fascinant-me.
Però vull deixar constància del meu afecte i agraïment cap a tu: amb els teus llibres em vas fer passar algunes de les millors tardes de la meua vida.

34 comentaris:

  1. Els llegia al col·legi que a casa Salgari era el déu absolut. La millor Aventura en la montaña :) o potser és la que més recordo. I jo volia ser Jorge, ves.

    ResponElimina
  2. Aquells memorables estius amb "los Cinco"!!!:Tim va ser el nom del meu primer gos.

    ResponElimina
  3. En vaig tenir una pila. Me'ls llegia un cop i un altre!
    Sempre els vaig guardar pensant que algun dels meus nebots m'ho agrairia però... cap (de nou cap ni un!) no ha sortit lector i, els pocs que llegeixen alguna cosa han passat directament del Teo al Crepuscle (horror!!!!!).
    De vegades me'ls miro amb nostàlgia però no goso rellegir-los no fos cas que hagués de donar a raó als meus nebots...

    ResponElimina
  4. Eren molts bons, jo els tenia tots, però un dia me'ls vaig vendre al mercat de sant antoni...ara estan en català, l'altre dia li vaig comprar el nº 1 a la meva filla, li va agrada però diu que li costa de llegir, troba més fàcils les sèries d'avui.

    ResponElimina
  5. ostres quins records! coïncidim de ple! quines bones estones.. no podies deixar el llibre fins acabar-lo.. los cinco eren fantàstics, com la Cli també volia ser la Jo! recordo també la sèrie de misteri les aventures d'en fatty i les seves disfresses.. i les dels internats Torres de Malory, Santa Clara... vaja que m'has portat molt molt bons records! :)

    ResponElimina
  6. I El Club del Pino Secreto de Malcolm Saville.

    ResponElimina
  7. Ubi sunt? Espero que trobis aquests bons records en el present.

    ResponElimina
  8. Ostres, Leb, dos apunts seguits sense coincidir! Ens ho haurem de fer mirar!

    En el meu entorn escolar, d'amistat, de barriada, a la biblioteca de l'avi March amb els afegits de la mare i l'oncle... res; Enid no hi era i no la vaig llegir mai. Amb els 30 fets, vaig llegir un parell de llibres per allò d'omplir buits, però ja et pots imaginar el resultat.

    No et penedeixes d'haver fet la relectura? Jo no ho hauria fet. És tan arriscat...! Això sí: per què serà que les imatges no decepcionen mai? Serà perquè no les refem en el nostre imaginari, cosa que sí fem amb la narració, que es transforma amb la lectura (la màgia de la literatura!)

    Jo era, per dir alguna cosa, de Guillermo, tot i que , de fet, era més de picar aquí i allà. Faré una sèrie d'apunts amb lectures infantils i... riurem!

    ResponElimina
  9. Com li passa a l'Enric, a mi això dels cinc col·legues no em va enganxar gens. Però gens. Un temps més tard algú es va empescar unes històries "basades" en Alfred Hitchcock que em resultaven infiniament superiors. Però deu ser cosa de la generació o de l'edat.

    ResponElimina
  10. Uau! Quin record!

    A casa tenia la col.lecció completa del Cinc i la dels 7...i això era una considerable pila de llibres, heredats de les meves germanes grans, que em vaig anar llegint de mica en mica, amb verdadera passió les tardes desvagades d'estiu, en què no em feien anar a aprendre costura.

    Sempre em va semblar molt més divertit que aprendre a brodar hortalisses en un drap de cotó! ;-)

    ResponElimina
  11. Jo us confesso quasi avergonyida que no els vaig llegir mai, per antagonia amb un nen que sempre els recomanava i a mi se m'arronsava el nas, perquè ell em queia molt malament. Les diverses i clàssiques Historias Selección eren els meus llibres de capçalera, sense abandonar els tebeos.
    Per cert, ara que ho penso, de debò, aquell nano s'assemblava força a en Leb!!! Gluubs

    ResponElimina
  12. Clídice, m'ha alegrat veure que a tu també et va flipar Aventura en la montaña. I coneixent-te, no m'estranya gens que vulguessis ser la Jorge :)

    ResponElimina
  13. Toni, ja veig que els Cinco ens van acompanyar a molts durant un parell o tres d'estius. És innegable que la Blyton era una fora de sèrie pel que fa a la literatura infantil/jovenil.

    ResponElimina
  14. Llum, a mi em passa el mateix amb les meus nebots: no he aconseguit que cap de les meues lectures d'adolescència els agradi.
    I fas bé no rellegint-los: són llibres que estan totalment lligats a una edat; ho acabo de comprovar!

    ResponElimina
  15. Aris, es veu que el temps també ha fet envellir a les novel·les de la Blyton. Com no les portin al cine, em sembla que poca cosa tenen a fer...

    ResponElimina
  16. Lolita, eren estones de vacances que es convertien en tardes senceres de lectura, amb entrepà inclós, oi? I ja veig que el personatge de la Jorge triomfava!

    ResponElimina
  17. Allau, el Club del Pino jo el vaig conéixer massa tard, quan ja havia canviat a la Blyton per l'Alejo Carpentier. És que al quiosc del poble arribava poca cosa, quina llàstima!

    ResponElimina
  18. Eduard, el record sempre romandrà, encara que, tal com comento en el post, la relectura no m'ha deparat cap d'aquelles emocions, ai...

    ResponElimina
  19. Enric, no et pensis que m'ha desagradat rellegir un dels meus classics d'infància; el que passa és que, així com l'Stevenson, el Twain i el Haggard han millorat amb els anys i me'ls puc llegir i rellegir i cada cop m'agraden més, amb la Blyton no m'ha passat res d'això.
    I sí, ens ho haurem d fer mirar: es greu això de no coincidir, haw, haw!

    ResponElimina
  20. Lluís, els llibres de l'Alfred H (ara em fa pal buscar com s'escriu) y los tres investigadores a mi també m'agradaven molt, però eren ja una cosa més moderna. Les històries de la Blyton són més clàssiques i el seu món, més d'opereta i molt més british.

    ResponElimina
  21. Carme de la maleta, de nen no em vaig dedicar mai a brodar hortalisses sobre un drap de cotó, però em faig la idea: efectivament, ni punt de comparació, haw, haw!

    ResponElimina
  22. Carme J, jo també em tragava la tira de llibres d'Historias Selección, però et confesso que només em llegia el tebeo que venia intercalat entre les pàgines de la novel·la. Em sembla que algun cop vaig intentar llegir el text, però no ho vaig aconseguir.
    I tu i jo hem de parlar molt seriosament sobre el nen repelent aquest que cites i que tant dius que s'assembla a mi, haw, haw!

    ResponElimina
  23. Carme J, això ja comença a ser seriós. Primer el complexe d'Electra i ara la comparació amb el nen repelent :)

    ResponElimina
  24. Si, si Enric, ja m'ho estic fent mirar, però no en trec l'aigua clara !!!
    I les visites són molt cares!

    ResponElimina
  25. Ja veig que els que han escrit més amunt són generació "Club de los cinco". Jo també vaig llegir Blyton. Els llibres no sé ni on paren, però tinc un record lligat a tardes d'estiu inacabables, amb la cortina de la gal·leria de casa movent-se per un airet boníssim i la meva àvia cridant: a berenar!. També et dono les gràcies, Enid. I a tu, Leb, per recordar-la.

    ResponElimina
  26. Vaig llegir, i encara conservo a ca mons pares, bona part de la col•lecció de “Los cinco”. Aquests llibres (junt amb “Los Hollister”, “Los tres investigadores”, “Tintín” i uns “Cavall fort” enquadernats de mon germà) van ser dels primers en els que hi recordo una forta dependència lectora.

    Excepte amb el Tintín i el Cavall Fort, no he caigut en el intent d’una relectura adulta sospitant que, potser, el pas del temps se’m carregaria el mite. Jo també vaig donar-li al nen per llegir ara farà un parell d’anys i em va dir que els trobava ... massa ensopits.

    A la nit de vaig donar-li pèsols per sopar: el menjar que menys li agrada.

    ResponElimina
  27. A mi també em porta bons records, aquest post. Los cinco en el cerro del contrabandista, los cinco van de camping, otra aventura de los cinco... I recordo, ves quines coses, el pastel de jengibre, si no recordo malament. Algun dia l'haurem de tastar... o potser no.

    ResponElimina
  28. Llum, la teua descripció és tan vívida -o al menys, tan paral·lela a les vivències de molts dels que hem llegit a la Blyton- que no costa res d'imaginar :)

    ResponElimina
  29. Òscar, el final del teu comentari és genial :) I total, un plat de pèsols és molt sa i no fa mal a ningú, haw, haw!

    ResponElimina
  30. Gemma Sara, i la cervesa que es prenien? Jo flipava amb la cervesa que s'emportaven cada cop que anaven d'excursió. Vull pensar que devia ser un problema de traducció :)

    ResponElimina
  31. Leb, era cervesa de veritat: ginger beer.

    I ja que esteu nostàlgics, us deixo això. Gaudiu!

    The Enid Blyton Society

    ResponElimina
  32. Van fer una serie de TV:"los fabulosos Cinco"..i confesso que em va agradar!!

    ResponElimina