9 de maig del 2011

L'ÚLTIMA AVENTURA DE WINNETOU

 Va ser durant aquestes passades vacances de Pasqua, a casa ma mare. Vaig estirar la mà fins el fons el calaix de la tauleta de nit, que no trobava les ulleres. I vaig descobrir a Winnetou, la figureta de plàstic amb rebaves que quasi mai s’aguantava dreta, però amb la que havíem jugat el meu nebot Nico i jo durant molts estius i molts hiverns, cada cop que jo baixava a Xàbia de vacances.
No recordo massa bé els motius pels quals aquesta figura tan poc agraciada es va convertir en una de les nostres preferides, compartint lloc prioritari amb Simba, el tigre de bengala amb nom de lleó. Potser perquè el nostre Winnetou era un autèntic pel-roja de cap a peus, amb peanya inclosa, o perquè era tan desmanegat que ens va acabar despertant una certa simpatia.
I ara ja deu fer més de tres anys que, just el dia que jo tornava a Dosrius, i en el moment d’acomiadar-se de mi, en Nico em va posar a la mà a Winnetou el pel-roja, i me’l va regalar.
És un dels obsequis més valuosos que m’han fet mai, i no podia deixar d’acceptar-lo, però sense dir-li res al meu nebot, vaig decidir no emportar-me’l, sinó deixar-lo al calaix de la tauleta de nit per poder jugar de nou amb ell a les properes vacances, sabedor que ma mare no el llençaria mai.

I l’any següent, en Nico va seguir creixent i van arribar els videojocs i els jocs de taula, i l’any següent va començar l’ESO, i l’any següent va fer una estirada i ara ja només li falten tres centímetres per arribar als 183 meus.
I jo he agafat al pell-roja de plàstic i me l’he emportat a casa, i ara me’l miro amb nostàlgia i penso que el dia que Nico me’l va regalar, ni ell ni jo ens pensàvem que aquella havia de ser l’última aventura de Winnetou.

31 comentaris:

  1. Podem fer un pacte de sang, però el temps acostuma a revisar-los. Malgrat tot, a les pel·lícules això no passa perquè tenen un final avançat al final dels homes... i no esperen mai a veure què passa amb els protagonistes envellint amb llurs misèries humanes!

    ResponElimina
  2. Jugàvem a “Indis i Americans”, els bons contra els dolents. Recordo la cridòria en el cinema quan arribava el Setè de Cavalleria i liquidaven a tots els indis. Tots anàvem a favor dels Americans, “els bons”. Ens hem fet grans i potser la nostra opinió entre Indis i Americans ha canviat. Encara hi ha, però, qui utilitza grollerament el nom dels “Jefes” indis i a actes de guerra, de difícil justificació legal, hi posa el nom de Jerónimo.
    Un udol.

    ResponElimina
  3. Jo coneixo a Winnetou pel Comic, basat en la novel·la de Karl May, de l'OLd Shatterhand

    ResponElimina
  4. pactar amb sang i fer-ho des del cor... hi ha res millor? per molts Winnetous!

    ResponElimina
  5. per cert, t'he posat una portada teva al UHF...quina llàstima que no tinc les pàgines del Jiménez Goloso y cia, les posaria totes...perquè no me les escaneges? Son boníssimes...la gent te dret a veure el teu art!

    ResponElimina
  6. Penso que d'aquí uns anys tornareu a jugar amb el Winnetou, mira què et dic!
    Doncs Llop, al meu cole devíem ser unes nenes (era cole de nenes)una mica estranyes, perquè quan jugàvem a "indius i a vaquerus" la lluita estava en què tothom volia ser indi. Ara em pregunto si el fet de ser només nenes hi té alguna cosa a verue, no ho sé pas...

    ResponElimina
  7. Són petits records que sembla que s'oblidin però sempre resten desats en un racó de la memória i apareixen de la manera més inesperada !
    No moren mai del tot!
    Quan en Nico jugui de nou, amb algú menut, segur que recordarà les estones amb Winnetou i el seu tiet!

    ResponElimina
  8. Jo no era d'indis. Era una nena i - of course - a mi em tocava jugar amb nines i cuinetes, però em feia molta enveja veure el meu germà Bernat amb una pila d'indis ( alguns amb peanya) i cow-boys, passant-s'ho pipa. No sé si n'hi havia cap que es digués Winnetou...

    ResponElimina
  9. Això no se sap mai, en Winnetou pot tornar a ser necessari en el moment més inesperat, i tornarà a ser l'heroi que una vegada va ser. No perdis l'esperança. I si no, mira Toy Story 3.

    ResponElimina
  10. Fent neteja del pis de ma mare ens van sortir desenes de soldats i armament (lleuger i pesant) de la segona guerra. Abans de llençar-ho vaig fer un reportatge. Sobre la taula del menjador vam reproduir el final de la batalla de Tobruq. Properament en veurem alguna cosa pel blog...

    ResponElimina
  11. Jo sóc del mateix equip que la Llum...o sigui que ni indis ni americans. Però dels sobres de paper de cinc pessetes amb les figuretes de plàstic (i les mateixes rebabes) de cuinetes i cosetes de bebés, te'n explicaria un munt!

    La meva incursió al món dels jocs de "nens" la vaig viure als12 anys; m'agradava molt un nen del poble, i perquè es fixés en mi, vaig accedir més d'una vegada a jugar a pistolers, durant les vacances d'estiu...tot esperant a esser capturada com a rehén...però això, mai va passar :-(

    ResponElimina
  12. Tinc una capsa plena de les figuretes de plàstic que venien amb el xiclet: animals salvatges, personatges d'Asterix i Cleopatra, Loony Tunes... La de superproduccions que havoa fet pels meus germans petits.

    ResponElimina
  13. Ai, Galderich, morir de jove és el tribut que s'ha de pagar per ser un heroi de l'aventura. i ben pensat, me'n alegro de no ser-ho.

    ResponElimina
  14. Llop estepari, no et pensis, que ser indi tenia alguns punt a favor: podies posar-te plomes al cap, i a més hi havia la gràcia de parlar amb els verbs en infinitu.

    ResponElimina
  15. Llop estepari, perdó: volia dir "verbs en infinitiu"

    ResponElimina
  16. Aris, el cine i els tebeos són en molts casos la manera de conéixer als herois de l'aventura.
    I pel que fa a les pàgines que comentes, jo tampoc les tinc: deuen estar perdudes en un calaix de Norma editorial.

    ResponElimina
  17. Lolita, estic totalment d'acord, i ara mateix faig un pacte de sang virtual amb tu (i aquest ni tan sols fa mal ni es nota la punxada)

    ResponElimina
  18. Eulàlia, res m'agradaria més que tornar a donar-li marxa al vell Winnetou!

    ResponElimina
  19. Carme J, potser si que se'n recordi, però haurà de passar un temps fins que recuperi la infància que ara ja se li està acabant, ai.

    ResponElimina
  20. Llum, per desgràcia, això de dividir nens i nenes amb cuinetes i indis em sembla que era universal.

    ResponElimina
  21. XeXu, no perdo l'esperança, però em sembla que al pobre Winnetou li esperen uns quants anyets de retir.

    ResponElimina
  22. Lluís, estaré atent a aquesta batalla de Tobruc!

    ResponElimina
  23. Carme de la maleta, amb els nois ja se sap: elles esforçant-se per ser capturades, i ells que no s'enteren de res :)

    ResponElimina
  24. Allau, això si que eren muntages, i amb la tira d'efectes especials que segur que hi afegiem!

    ResponElimina
  25. Eiii,Leb, em pensava que el pacte l'acabavem de fer nosaltres 2 ara no fa massa i resulta que tu en vas fent més. . . .

    ResponElimina
  26. Leb, ara m'has emocionat.. toc toc toc

    Carme J, ... que el vostre de virtual no en té res..:)

    ResponElimina
  27. Quan em vaig quedar prenyada del gran, ara ja en fa massa de temps, van trucar a la porta, era el meu germà, carregat amb una capsa plena de Winnetous, una altra de cotxes i una altra de bales, pel "seu" nen. El tip de jugar que es van fer oncle i nebot! Els ninots amb rebava donen per molt :)

    ResponElimina
  28. Diu Baudelaire que l'enginy és l'infància recobrada a voluntat. Tots hem de tenir als calaixos de la memòria winnetous o topo gigios per reinventar-nos cada dia. Gràcies per fer-ho evident.

    ResponElimina
  29. Tinc les novel·les del Karl May -editades per la Molino en format folletinesc- que abans havia col·leccionat el pare. Tant a mi com a ma germana ens encantaven (ella encara té molt d'índia).
    Ara em miro amb tendresa el sens fi d'inexactituds que contenen i, també, l'esperit coratjós que reclamen.
    La nostra literatura juvenil d'aquella època no va arribar a tant: el Folch i Torres en té una de temàtica western "Per les terres roges" (i potser també "El rei de les muntanyes blaves") però ambdues són un cants a les penúries del colonialisme per deslliurar-se de la pesadilla dels indígenes. Molt millor l'amistat entre el Winnetou i el Shatterhand!

    ResponElimina
  30. Girbén, jo crec que l'amistat és un dels valors que tots els lectors de novel·les d'aventures hem aprés a considerar coma fonamental. Potser el cas de Jim i Long John Silver sigui el més paradigmàtic, però el d'Old Shatterhand i Winnetou també és d'aquells que ens han fet emocionar. Visca l'aventura!

    ResponElimina