15 de desembre del 2010

WHISKY TURC

No era massa amant de begudes alcohòliques el meu pare, i tampoc en tenia massa idea.
Era allò que podem definir com bevedor de diumenges i festius, però com que no era qüestió de quedar malament davant les visites, l’home intentava que a l’armari de casa hi hagués un assortit variat: vi blanc i negre, cava, conyac, pastís de Marsella, mistela, anís i potser alguna ampolla més que ara no em ve al cap, però whisky no.
El raonament del meu pare era força lògic: el whisky era una beguda que cap conegut demanava mai, i com que a més era molt cara i a ell no li agradava massa, va concloure que no valia la pena comprar-ne.
Fins que un bon dia algú en va demanar, i el meu pare es va haver d’excusar. Ell que sempre volia que tothom es trobés a gust a sa casa, i no havia pogut servir un got de whisky! Això no es repetiria, que a l’endemà aniria al super i en compraria.
No va ser fàcil l’elecció, que quan un no té idea d’una cosa, totes li semblem iguals, però finalment es va decidir per una que li va semblar molt assequible de preu, i força exòtica: un whisky turc! Segur que era molt millor que els altres, que pel que va poder llegir a l’etiqueta de les ampolles, tots eren fets a Malta.
I des d’aquell dia, el meu pare oferia a les visites, a més de les begudes de sempre, whisky turc, que sempre era el que triomfava: tothom el volia provar, i ell aviat va haver de tornar al super a fer-se amb una bona provisió d’ampolles de The Turkey Whisky.
Jo encara recordo l’ampolla, amb un bonic gall dindi multicolor dibuixat a l’etiqueta. Perquè en realitat, The Turkey Whisky volia dir Whisky del Gall dindi, i no era turc, sinó fet a Andalusia, com el meu pare i jo varem descobrir un dia que ens distrèiem llegint la lletra petita de l’etiqueta.
Va ser un secret que no varem revelar mai, i ell va continuar oferint whisky turc, i els amics i coneguts van seguir lloant aquella beguda exòtica, fins que es va acabar al super, i ja no en van portar més.

33 comentaris:

  1. Leblansky , hauries de trobar una ampolla d'aquesta beguda tan exòtica . Salutacions.

    ResponElimina
  2. Tots els whiskys fets a Malta....que bo. Entre Malta i Andalusia....Escòcia a l acrisi més absoluta.

    ResponElimina
  3. Un bon amfitrió!
    Quedava mès guai que es digués així, que no pas "Güisqui Er Pavo"
    Era pràctica comú oferir alguna cosa a les visites, també es va posar de moda uns licors, no sé pas de què eren ni quin gust tenien; es deien CUALQUIERCOSA O LOQUESEA-
    Venia a ser la resposta que es donava a la pregunta de quina cosa volien prendre i no haver de rumiar gaire per servir-los.

    ResponElimina
  4. Quina planxa... però té la seva gràcia. I quina cara posava davant els convidats un cop sabia que els estava colant un golet??

    Per cert, molt valent tu de criticar ara els Beatles, un cop que ja em van fotre la cavalleria per sobre a mi per dir que n'hi havia per tant, hehehe.

    ResponElimina
  5. El whisky de gall d'indi maltès, però criat a Andalusia, no hauria de faltar a cap súper, taula ni festa de guardar.
    El mestissatge, aquest mot que de fa uns anys és tant de moda, va néixer amb ell; està clar. :)

    ResponElimina
  6. Molt bo. Hi havia un altre whisky fet a Andalucia, el whisky Dyc. Jo penso com el Ernesto Niebla, tindries que conseguir una etiqueta i penjar-la al bloc

    ResponElimina
  7. Ostres... ara entenc moltes coses! Mai havia entès quina relació hi havia entre el cel·lo i el whisky...
    Per què es diu Scotch Whisky?

    (ho sé, és un acudit molt dolent... però és que no he esmorzat i estic baix de defenses)

    ResponElimina
  8. a partir d'ara només et llegiré a casa, perquè a l'hora d'esmorzar no em convé mossegar-me les galtes, o ennuegar-me ;) genial ton pare eh!

    ResponElimina
  9. Genial, això i el conyac tres cepas els convidats devien sortir contents de casa vostra. Això sí, ton pare tot un senyor amfitrió! (i sense segones)

    ResponElimina
  10. No he pogut parar de riure encara, després d'aquesta fantàstica història. I això m'ha fet recordar que una senyora, amiga de la meva iaia, quan anàvem a casa seva ens obsequiava sempre amb una copeta de "Control"( o sigui Cointreau, ja m'enteneu).

    ResponElimina
  11. Avui t'has superat. Molt bona història i real. Vinga, posis el que posis aquest divendres no penso ser negatiu. S'ha d'incentivar la blocoesfera!

    ResponElimina
  12. Entre l'anís del mono y el güisqui del pavo podríem fer un zoològic.
    I els pobres turcs sense provar aquesta delicatessen!

    Galderich, ara no li facis "el pilota" al LEB que se't veurà el llautó, amb la música de divendres...

    ResponElimina
  13. whisky and soda..
    l'he llegida amb un somriure als llavis aquesta història ..

    ResponElimina
  14. M'ha agradat molt aquesta entranyable anècdota paterna...una excel.lent mostra de complicitat, per no revel.lar el secret!
    Jo hauria fet el mateix ;-)

    Buscaré el Whisky Turc, quan vagi al súper.

    ResponElimina
  15. Jo tinc un amic anglès que al Whisky Dyc fet a Segovia, li diu Whisky Polla.

    ResponElimina
  16. Molt bona història, Leb. El turkey (amb whisky o sense) no pot faltar mai a les taules dels americans el dia d'Acció de Gràcies.

    La veritat és que fins que no em vaig assabentar que, en anglès, "Turquia" i "gall dindi" eren paraules homònimes, jo també em vaig fer més d'un embolic. :)

    ResponElimina
  17. Ernesto, si vols que et sigui franc, el whisky a mi mai m'ha agradat, però si algun dia trobo una ampolla del Turkey aquest, la compro segur (i et convido a una copa)

    ResponElimina
  18. Garbi24, no em diras que el raonament no era lògic: entre Malta i Turquia, el segon quedava més exòtic. D'Escòcia, ni idea :)

    ResponElimina
  19. Carme J, no sabia de l'existència d'aquests LOQUESEA; sembla una pensada d'un espavilat, i suposo que el que devia contenir no seria de massa qualitat.

    ResponElimina
  20. XeXu, al meu pare que el whisky no fos turc tampoc el va preocupar massa, i més quan tothom deia que era tan bo :)
    I dels Beatles, qualsevol dia em llenço i faig un post tan pol·lèmic com el teu. Però per ara no, que en tinc a punt un que em sembla que encara portarà més enrenou que el dels Beatles, tot i no ser de música.

    ResponElimina
  21. Òscar, t'imagines que ara comencem a demanar el Turkey whisky aquest cada cop que anem al super? I això que no sé si encara deu existir...

    ResponElimina
  22. Aris, ves a saber si el Dyc i el Turkey no eren de la mateixa fàbrica. I per cert, no sé si el Dyc encara el fabriquen...

    ResponElimina
  23. Tirant, aquest acudit no l'havia sentit mai, i és tan ingenu que queda simpàtic. No faré un "haw, haw", però si un "he, he, he".

    ResponElimina
  24. Clídice, em penso que la gent abans no era tan primirada com ho som ara. I els anava millor :)

    ResponElimina
  25. Alyebard, el conyac tres cepas deu ser un altre mite hispànic, I supose?

    ResponElimina
  26. Llum, ara que ho menciones, això del Control també ho havia sentit. I també "güiskey" i "esbepes", dos clàssics de l'antiguitat, haw, haw!

    ResponElimina
  27. Ah, no, Galderich, per aquí no passo: exigeixo la meua dosi crítica de cada divendres, haw, haw!

    ResponElimina
  28. Eulàlia, ves a saber si a Turquia no existeix un whisky de nom enganyós que el fan passar per castizo, haw, haw!

    ResponElimina
  29. Lolita, això de la soda estic convençut que en l'època del Turkey poca gent devia saber què era. Aigua de litines, i poc més :)

    ResponElimina
  30. Carme de la maleta, si el trobes, compra-me'n una ampolla per a mi. Ni timagines l'emoció que em faria retrobar-lo!

    ResponElimina
  31. Carles, si vaig al bar i demano un whisky Polla, no sé jo com em mirarien, haw, haw!

    ResponElimina
  32. Brian, és que no em diguis, que entre Turkey i gall dindi la semblança és mínima!

    ResponElimina
  33. Hehehe que bo! Un amfitrió excel·lent i picaró també el teu pare... :-)

    ResponElimina