9 de desembre del 2010

LEBLANSKY A BÈLGICA (III): UN INCERT RETROBAMENT

-Carme, és ell! És ell! –cridava jo tot emocionat, assenyalant amb la mà l’estàtua jacent de la voluptuosa dona que presideix l’entrada al parc de les estàtues que hi ha a la Regentschapsstraat (el flamenc m’encisa, haw, haw!), al costat mateix del Museum voor Oude en Moderne Kunst.
-Què? Qui? Leb, jo no veig res -em va respondre la Carme, encara que sense massa convicció. Brussel·les l’apassiona, i des que aquell diumenge al matí havíem sortit de l’hotel per recórrer el centre de la ciutat, els seus ulls no paraven quiets, mirant i admirant aquí i allà i fruint de cada edifici, avinguda, arbre, núvol o el que fos que tingués un mínim d’interès.
-Allà, al damunt de l’estàtua! No el reconeixes? És en Pix, Carme, en Pix! -En Pix? Jo no hi veig res! I a més, això és impossible, què ha de fer un peix virtual com ell tan lluny de Dosrius?

Jo continuo assenyalant l'estàtua, i dono un argument força plausible per demostrar que el minúscul objecte vermell que hi al palmell de la mà de la venus petrificada és el meu peix virtual.
-Carme, que t’ho dic jo que és ell! A més, fixat en la trapelleria que acaba de fer: s’ha empassat tota l’aigua de la bassa de l’estàtua! I la Carme que s’ho torna a mirar. Força la vista. Dubta. Entreobre la boca.
-Home, Leb, potser si que allò vermellet que es veu...
Passats uns minuts, jo que m’aproximo al peixet vermell amb la mà oberta. Al principi, ell no es mou, però poc a poc va perdent la por i ve cap a mi. Jo diria que m’ha reconegut.
Per fi, s’hi posa sobre el palmell de la meua mà, i jo li dono un copet per animar-lo a que faci un saltiró d’aquells tan xulos. -Apa, Pix, que tu pots: un, dos i...
...i de la seua minúscula figura vermella –diabòlicament vermella- surt un raig de líquid groc i càlid dirigit cap a mi.
La Carme, que està fent fotos de l’encontre, ni se’n adona, però jo si: que aquest no és el meu Pix, que aquest és el Manneken Pix!

22 comentaris:

  1. Horreur!!! S'estan multiplicant aquests pixels fugissers, no saben mantenir-se al seu lloc.

    Aquest Pix belga necessita beure molt perquè després el fan exhibir els seus poders miccionants davant tots el guiris.

    M'han semblat molt xules les vinyetes de la nostra BD.

    ResponElimina
  2. És un consol que no sigui el Pix de debò: ja m’estava tement un conflicte internacional.

    ResponElimina
  3. Jo ja pensava que s'havia ficat a la maleta!. I l'havieu factura't sense voler!. Però no saveu que els pix no poden beure després de les 12 o es tornen super-pixels? Us adverteixo, de seguir aixi avisaré als homes de negre!

    ResponElimina
  4. Molt bo! una foto novel·la de les aventures de'n Leb ( i la Carme) a Brussel·les a la recerca del pix perdut!

    ResponElimina
  5. I no serà que els Pix d'arreu del món s'estan unint, per fer-ne una de grossa, a nivell planetari?

    Jo, si tinc que triar m'estimo més que s'em pixelin al damunt, que no que se'm pixin a sobre!

    ResponElimina
  6. En fi, l'aparició del Pix a Brussel·les demostra que no t'abandonat. ell mai no ho faria!

    ResponElimina
  7. Brutal, el Pix té parents. Molt bó el joc de paraules!

    ResponElimina
  8. Leb... brillant... tot lliga... hi ha una harmonia còsmica en tot el que fa ho és el Pix... Pixel·la, pixa, ...

    Em trec el barret!

    ResponElimina
  9. XeXu, és que en el fons, el flamenc és un idioma amb certes consonàncies amb el català, haw, haw!

    ResponElimina
  10. Carme J, qui ens anava a dir que acabariem protagonitzant una fotonovel·la, haw, haw!

    ResponElimina
  11. Allau, i jo que em pensava que un Pix era un ésser únic, i resulta que són una espècie. Con deuen evolucionar? Francament, fa una mica de por...

    ResponElimina
  12. Aris, ja veig que tu tens una mica d'idea de com tractar a un Pix. Aìxò em tranquilitza, perquè quan torni a presentar-se l'ocasió i me'l trobi cara a cara, et demanaré consell ;)

    ResponElimina
  13. Alyebard, aquest era el títol que no em sortia: "A la recerca del Pix perdut", i tant!

    ResponElimina
  14. Carme de la maleta, em penso que caldrà estar molt atents i vigilar el cel: una revolució de pixels podria ben bé representar la fi del món, i fins i tot de l'Univers sencer!

    ResponElimina
  15. Galderich, que es veu que al final no era el meu Pix. El meu peixet segueix perdut, o fugat, ves a saber...

    ResponElimina
  16. SM, tot el que està passant ens porta a profunds interrogants sobre la naturalesa d'aquesta espècie de peixos pixelats. Seran apàtrides o sentiran l'esperit romàntic del nacionalisme? Tindran fronteres, hi haurà immigració? Ah, els pix... tot un món per descobrir!

    ResponElimina
  17. Tirant, sens dubte que en el fons de tot aquest aparent caos en que semblen viure els peixos pìxelats hi ha un ordre còsmic, una harmonia universal dels contraris que equilibra la balança. Jo em pregunto si per a un Pix és possible banyar-se dos cops al mateix diu...

    ResponElimina
  18. Sorprenent aquest peixet. M'ho passo d'alló més be amb els teu blogs.

    Carme més que divertida amb aquest noi.
    Una abraçada. Josefina

    ResponElimina
  19. huas huas huas! m'han encantat les vinyetes! i la lletra es-pec-ta-cu-lar! :D

    ResponElimina
  20. Josefina, per mi és un plaer que em visitis el bloc :)
    Espero que no hagis tingut cap problema amb tota aquesta moguda dels controladors aeris...

    ResponElimina
  21. Clídice, aquesta és una de les meues lletres preferides. És la base de la que he utilitzat per a la capçalera del bloc.
    I vas molt encertada quan a les imatges que he posat els hi dius "vinyetes": era la meua intenció, i més en un pais com Bèlgica, el bressol de la bédé :)

    ResponElimina