9 de juny del 2010

L'HOME DELS FOLIS EN BLANC

1.
Quan va entrar a la casa on havia viscut el seu pare, es va estranyar de trobar un munt de folis en blanc perfectament ordenats a la prestatgeria del menjador. Se’ls va mirar, i els va tornar a deixar al seu lloc.
En sortir, va tancar la porta i mai més va tornar. Una immobiliària se’n va fer càrrec de la venda.

2.
L’antic propietari de la casa havia anat només un parell de cops a la ciutat: una, per visitar al seu fill; l’altra, per fer-se una prova mèdica a una consulta privada i decidir que mai més tornaria a posar-se en mans de metges.
Allà, mentre esperava a ser atès pel doctor i es distreia mirant els diversos volums de medicina que reposaven a les prestatgeries, va ser quan va decidir que dedicaria el seu temps lliure a la creació literària. En sortir de la consulta va comprar quatre paquets de folis, però cap bolígraf: ell no sabia escriure.
A casa, va obrir el primer paquet i va fer lliscar un foli entre les mans, dipositant-lo damunt la taula. Al cap d’una bona estona, la seua primera creació literària –un conte breu- ja estava en marxa. Una setmana més tard va revisar la mitja dotzena de folis en blanc on hi havia el seu relat, que va titular El paraigües de Sara, i els arxivà acuradament al prestatge més alt.
Amb els anys, la seua passió literària va continuar i dels contes –que ara ja ocupaven gran part de la prestatgeria- va decidir passar a la novel·la. Encarregà una bona quantitat de paquets de folis, i deixà que les idees s’escampessin pels papers en blanc que prèviament havia dipositat sobre la taula, una nit i una altra i una altra més i així fins haver completat un relat que en gran part era autobiogràfic, i que donà pas a altres cinc novel·les.
Cada cop que n’acabava una arxivava els folis que havia fet servir, i en preparava d’altres per continuar amb una de nova. La seua preferida sempre va ser la que havia titulat El·lipsi, i de tant en tant li agradava baixar els folis en blanc on hi era i repassar-la.
Al final de la seua vida, la seua creació ocupava gairebé tota la prestatgeria.

3.
Quan va entrar a la casa on havia viscut el seu pare, es va estranyar de trobar un munt de folis en blanc perfectament ordenats a la prestatgeria del menjador. Se’ls va mirar, i els va tornar a deixar al seu lloc.
En sortir, va tancar la porta i mai més va tornar. Una immobiliària se’n va fer càrrec de la venda.

25 comentaris:

  1. Una literatura verdaderament íntima!
    Mai tindria una crítica devastadora ni cap reconeixement no desitjat.
    També, és una pràctica impressionant d'exercitar la memòria.
    Alguns mal anomenats "escriptors" la podrien utilitzar de tant en tant.

    ResponElimina
  2. Leb, em trec el barret. Bon inici per a una novel·la. T'animo a escriure-la.

    ResponElimina
  3. Una història captivadora i molt tendra, crec que donaria per fer-ne tot un recull d'aquest estil.
    Si de tant en tatn veig un post teu en blanc, miraré de trobar-hi quina història hi ha darrera.

    ResponElimina
  4. L'escriptura intangible del teu autor m'ha fet recordar a un dels meus herois literaris: l'abbé Faria , el veí de cel·la del Comte de Montecristo al Penal d'If. Un home capaç de rememorar -sencer!- un canon de 150 obres o de dedicar-se a la més matèrica de les escriptures: amb sang i sutge damunt de velles camises adobades.

    ResponElimina
  5. Això mateix vaig fer jo, al presentar les meves propostes en la meva darrera reunió...però em temo, que no va ser ben entesa la muntanya de folis blancs que vaig exposar il.lusionada, damunt la taula.

    Encara és hora que ningú em feliciti.
    :-(

    ResponElimina
  6. Molt bo, fa la sensació que havien de ser molt bones les novel·les. Suposo que és psicològic, quan et perds alguna cosa et sembla que devia ser bonissim.

    ResponElimina
  7. Un història original i tendra... M'ha agradat! :-)

    ResponElimina
  8. Un relat rodó que, desitjo, cap immobiliària posi en venda sota el títol de "per entrar a viure".

    ResponElimina
  9. M'ha encantat!
    Em recorda a "aquells petits moments", a gotes de pluja, a brisa vespertina de dia ennuvolat, al primer mig segon de contacte inesperat d'una mà amb una altra. I sobretot, als silencis telefònics.
    Tan de bo aquest relat breu tingui continuació (ni que val a dir que t'has deixat el llistó molt alt!)

    :)

    ResponElimina
  10. Ernesto, celebro que la trobis del teu gust.

    ResponElimina
  11. Carme, la creació literària "blanc sobre blanc" és un plaer apte només per a sibarites. Ja m'agradaria a mi poder arribar a un nivell de concreció tal!

    ResponElimina
  12. Llum, gràcies pels ànims. Me'n vaig ara mateix a comprar un paquet de folis en blanc.

    ResponElimina
  13. Lolita, no t'imagines com el teu comentari m'ha ajudat a tirar endavant el post que tenia previst per demà, i que no m'acabava de decidir a publicar. Gràcies!

    ResponElimina
  14. Girbén, gran personatge, l'abbé Faria, amb la barba tan llarga que li arribava quasi als peus. Els personatges secundaris com ell acaben sent els més estimats.

    ResponElimina
  15. Carme de la maleta, ells s'ho van perdre ;)

    ResponElimina
  16. Jomateixa, a mi em passa com tu: el fet de no tenir una cosa encara em fa desitjar-la més.

    ResponElimina
  17. Òscar, jo també desitjo que no passi això ;)

    ResponElimina
  18. Brian, demà tindras més dades, i igual així l'entendras millor (tot i que el teu "no l'entés" deixa clar que l'has entés perfectament, haw, haw!)

    ResponElimina
  19. M, trobo molt bona la comparació amb els silencis telefònics. Demà més.

    ResponElimina
  20. Leb, com que ja és l'endemà, trenco el meu vot de silenci. El relat m'ha fascinat i m'ha omplert de possibilitats. Molt bell, noi!

    ResponElimina
  21. Gràcies per la confiança que em fas, Leb ;-)

    ResponElimina
  22. Allau, el teu comentari em fa pujar l'autoestima a tope, gràcies!

    ResponElimina