3 de juny del 2010

L'EMPROVADOR DE SENYORES (i 2)

UNA TRAPELLERIA
A mena de confessió, vull explicar una petita malifeta que vaig cometre ja fa bastants anys i de la que, en el fons, no em sento gens penedit.
Va ser a uns grans magatzems de Barcelona, quan l’estiu ja estava al caure i la gent mirava de renovar els seus banyadors. Jo acompanyava a una amiga a comprar-se roba per una celebració important, i estava assegut al passadís de la zona d’emprovadors de senyores, esperant que ella sortís per demanar-me opinió. De l’emprovador del costat, una veu de dona demanava un canvi de talla, però ningú acudia. La veu insistia, i finalment, jo em vaig atrevir a respondre-li que al passadís no hi havia ningú apart de mi.
La veu va remugar, i em va semblar que estava molesta amb el seu hipotètic acompanyant, que possiblement havia desaparegut amb qualsevol excusa. Per la meua part, em vaig voler mostrar servicial.
-Miri, si vol m’indica la talla que necessita, i ja li la porto jo –va ser la meua proposta.
-Doncs no sap quin favor em faria. Esperi un moment, que surto i li indico el que vull –em respon la veu.
I aleshores apareix una dona amb un bonic banyador estampat, amb un manyoc de roba a les mans, i m’explica que necessita la talla XYZ, que tot el que ha agafat no li va bé.
-Sobretot, m’interessaria en aquest model –em comenta, indicant-me un bikini de color fosc.
-Cap problema –li responc jo-, ara li’l demano a la dependenta.
I me’n vaig amb els banyadors a la recerca de la dependenta, que m’explica que de la talla XYZ no hi ha res d’aquell model, i que totes les talles són molt més petites.
Aleshores em quan em ve al cap fer quelcom que, tot i el risc que comporta, pot ser molt divertit. No m’ho penso dos cops, i agafo el més ínfim dels bikinis, li canvio l’etiqueta de la talla per la de la XYZ, i me’n torno a l’emprovador.
-Miri, ha tingut sort. La dependenta em diu que, del bikini que a vostè li agrada, encara en queda una talla XYZ –li comento a la meua desconeguda, mentre li passo la roba per sobre de la porta.
Ella posa veu de contenta mentre em dona les gràcies i comença el procés de treure i posar. Jo espero en silenci, amb una certa emoció. Ella fa un xiscle gairebé inaudible. Jo miro els peus que, des de la meua posició, es veu com es mouen endavant i endarrere. Ella inspira, torna a inspirar. Finalment parla.
-No ho entenc, aquesta és la meva talla, però a mi em sembla molt petita –diu amb consternació.
-Miri, deixi’m que li doni una ullada. Segur que li deu estar bé, dona –faig jo, posant la veu més agradable i convincent que puc.
Passa un temps que a mi em sembla una eternitat, i aleshores la porta de seu emprovador s’obre, i ella surt amb un bikini minúscul, que amb prou feina li tapa uns pocs centímetres del seu cos. Jo m’esforço per posar cara de pal mentre faig que ella doni un parell de voltes, i finalment opino: té raó, és massa petit.
Ella s’ha posat vermella mentre em dona les gràcies i es retira a l’emprovador. Jo començo a sentir complex de culpabilitat. I aleshores, la veu de l’amiga amb qui he vingut em crida des del seu emprovador.
-Leb, que pots venir? És que hauries de demanar-me una altra talla.

26 comentaris:

  1. Doncs com a mi, ni ara ni en un passat, cap desconeguda m'ha demanat que li cerqui la seva talla; només em vé el cap el moment Nescafé en que la meva dona, inevitablement, em demana opinió sobre el cóm li queda la peça i jo, fart d'esperar, no sé dir altra cosa que la pura veritat: "de nassos, carinyo".

    ResponElimina
  2. Una experiència molt agradable. A mi no m'ha passat mai amb una desconeguda. De totes formes quedar-se una estona al "probador de senyores" , dóna molt de morbo.

    ResponElimina
  3. Ha, ha, ha!
    Se m'acudeixen també altres finals, alguns engrescadors, morbosos i altres tragicòmics més. . .
    Mirant el blogroll, no puc evitar veure un small quadrat(cara de pèrfid i llengua afora).
    Si escau força!!!

    ResponElimina
  4. A l'escena que descrius -tota una performança dels badocs d'emprovador- cal posar-hi una música de fons. Tot apunta a que estava sonant una versió muzak de Perfidia; no sé si de l'Helmut Zacharias o del Fausto Papetti.

    ResponElimina
  5. vaja una peça estàs fet tu! quin paligru! ;)

    ResponElimina
  6. Pobre senyora...aquell dia devia començar una dieta dràstica!
    Això dels emprovadors, dóna molt de joc. Les meves germanes grans tenen una botiga de roba desde fa...mil anys i te'n explicarien un niu, d'anècdotes d'emprovador.
    És un món apart, i tu el coneixes molt bé!!

    ResponElimina
  7. Ha, ha! Genial! Després d'aquestes dues confessions, les botigues de Barcelona començaran a penjar les fotos del Leblansky, el terror dels provadors, per alertar les clientes.

    ResponElimina
  8. Vigila, Leb! que et tenim els peus vistos.

    ResponElimina
  9. En fi, serà qüestió de vigilar quan m'escaquejo d'anar a comprar roba amb la família i veure si corres a prop!

    ResponElimina
  10. Així eres tú el pocavergonya que va fer entrar la meva germana a una clínica d'estètica?

    ResponElimina
  11. Déu n'hi do!

    Això és de trapella, trapella... hahaha

    ResponElimina
  12. Aquesta vesprada he anat de compres i m'ha sigut inevitable recordar-me'n d'açò! He de reconèixer que ja no mire de la mateixa manera als homes que ronden pels emprovadors de senyores...

    ResponElimina
  13. Canviant l'etiqueta vas enganyar la dona, abusant de la seva confiança, només en el teu profit.
    Al final ademés la vas fer sentir malament afimant que li era petit, cosa que sabies sobradament.

    No ets pots sentir gens orgullós del teu acte.

    Però si era de las que diuen als nens que no s'acostin a extranys. . .
    Jo et felicito. . . s'ho merexia!




    Però

    ResponElimina
  14. Òscar, en el fons, li estas dient a la teua dona que és tan guapa que tot li queda bé ;)

    ResponElimina
  15. Ernesto, veig que, un cop més, compartim plaers visuals.

    ResponElimina
  16. Carme, he acabat el post justament pensant que cadascú interpretés com vulgués la història, continuació o no inclosa. I com que conec de primera mà la teua imaginació, ja m'estic posant vermell només de pensar el que deus estar pensant, ai!

    ResponElimina
  17. Girbén, a la propera no em descuidaré l'ipod amb Perfídia, haw, haw!

    ResponElimina
  18. Clídice, que consti que un brot de transgressió el pot tenir qualsevol ;)

    ResponElimina
  19. Carme de la maleta, m'has de presentar a la teua germana, segur que ens passarem una bona estona intercanviant-nos anècdotes d'emprovadors. I si algú escolta la conversa, segur que pensarà "vaja quin parell de tronats", haw, haw!

    ResponElimina
  20. Calla, SM, que ja m'imagino l'escena i em sento l'enemic públic número 1! Tot i que, ja posats, també m'imagino, com l'acudit aquell, el meu retrar penjat i algú dient: "però ve o no ve ja aquest Leblansky?"

    ResponElimina
  21. Eulàlia, gràcies per avisar-me: m'hauré de posar les bambes de camuflatge, haw, haw!

    ResponElimina
  22. Galderich, ja li pots dir a la Marta que compti amb mi... i que no es preocupi, que habitualment soc molt formalet :)

    ResponElimina
  23. Llum: jo no volia!!!
    Per cert que, llegint el teu comentari, m'ha passat el mateix que amb el de La meua maleta: heu interpretat la història de manera diferent a com ho han fet altres. I en el fons, ja és això el que volia: deixar-la oberta a totes les interpretacions.

    ResponElimina
  24. Rita, et ben asseguro que habitualment soc molt formalet, i t'ho dic sense tenir els dits creuats a l'esquena :)

    ResponElimina
  25. Benvinguda al bloc, Maria!
    T'asseguro que quan estic "rondant" -com dius tu- pels emprovadors ho faig sempre amb bona voluntat. Aquesta història és l'excepció :)

    ResponElimina
  26. Anònim, vas molt fort! La meua intenció no era tan malèvola com la descrius tu, simplement va ser una petita concessió al meu inconscient.
    Per cert, amic anònim, t'agraeixo que em llegeixis i que a més t'animis a fer comentaris. Per a quan la teua descoberta?

    ResponElimina