22 de març del 2010

DESARRELAT

A la novel·la Un fill del circ, l’escriptor John Irving presenta un personatge que, nascut a la Índia, acaba treballant com a metge en un hospital del Canadà. Es tracta d’un bon home que se sent incòmode a tot arreu: a la Índia, on li recriminen la pèrdua del seu accent autòcton, no troba quasi res que el lligui a aquell país, i se sent més canadenc que mai; al Canadà, on el seu físic clarament denota la seua procedència, exerceix d’indi, i poc o res troba en ell que l’identifiqui com a canadenc. No és que renuncií als seus arrels, ni tampoc que renegui del país que l’ha acollit: simplement, no s’hi troba enlloc.
I a mi, cada cop que s’aproxima el moment de marxar a Xàbia a veure a la família, em ve al cap aquest personatge, amb el que comparteixo una certa sensació d’anorreament. Soc un valencià que va decidir ja fa temps emigrar a Barcelona, la ciutat on sempre havia desitjat viure, però que no pot oblidar els seus orígens; soc un català que de tant en tant torna al lloc on va néixer i maleeix les atrocitats que l’especulació immobiliària ha perpetrat, destruint paisatges, cases i persones per construir negocis altament lucratius.Vet aquí el que em passa.

És greu, doctor?

24 comentaris:

  1. Per començar, penso que un és d'on s'hi troba a gust. Però els arrels són els arrels. No hi ha manera d'arrencar-les del tot mai. És com la menta que tinc al jardí. COm que és una especie invasora acaba colonitzant-ho tot i em veig obligada a arrencar-la. Però sempre queda una arreleta, sempre. El lloc d'on un és, li pertany, encara que sigui una mica i a distància. Encara que hagin passat segles.

    ResponElimina
  2. Ha, ha, aviat et contractarà la Sra. Hamilton pel seu circ màgic!
    Una cosa és com et puguis sentir, l'altra és la facilitat que tens de fer arrels allà per on passes, una prova evident és aquest bloc i potser 49 seguidors comparteixen la idea.

    Vist de lluny i sense ferides de records, Xàbia em sembla un lloc genial!

    La imatge, superbé triada!

    ResponElimina
  3. Jo, que no conec Xàbia, entenc perfectament aquest sentiment de tristor en veure les atrocitats que molts ajuntaments (no només el de Xàbia) permeten en nom de...un enriquiment que només beneficia uns pocs. Jo també penso que l'arrel, es conserva per sempre i que deu ser impossible oblidar els orígens...no em sembla greu, només terriblement humà.

    ResponElimina
  4. és curiós com les distàncies poden ser poc importants en aquest sentiment. Jo que he nascut i viscut sempre al peu de Montserrat, mai m'he sentit d'aquí, perquè tota la meva família és lleidatana. Però quan sóc a la meva teòrica terra sé que no sóc d'allà. O sigui que en som molts que vivim en terra de ningú. Sortosament la llengua ho fa més fàcil. El pobre indi-canadenc segurament no ho tenia tan fàcil. :)

    ResponElimina
  5. Doncs no t'explico la confusió que tinc jo després d'una dècada llarga de saltar entre continents...

    ResponElimina
  6. Ara penso en la dignitat d'algunes rels pivotants com la safanòria, el rave o el nap; o en la bellesa transportable que ens ofereixen alguns bulbs radicals com els narcisos, els almesquins o les tulipes; o en la impossibilitat d'entendre el món sense d'altres bulbs com la ceba i l'all, o sense tubercles tan distants com la patata, el ginseng o el gingebre...
    Mentre rosego un tall de regalèssia, m'endinso en la simbiosi subterrània entre les arrels dels arbres i les micorizes dels fongs. Sense aquest acord el món seria un erm. Ho potenciaré amb l'aroma d'una tòfona.

    ResponElimina
  7. no me'n sé estar de tornar a intervenir...és que la metàfora de l'arrel dels bulbs m'ha encantat!! una arrel viatgera...jo, tinc dos narcissos a la cuina...i potser la setmana que vé seran al menjador, i ells tan feliços! :-)

    ResponElimina
  8. Ara ja em moc menys i finalment m'he enamorat del meu piset i he decidit sortir de la provisionalitat. Abans estava entre el meu poblet de Lleida i Badalona. No em trobava bé enlloc.

    ResponElimina
  9. Em sembla que ho puc entendre. Jo, que no he sortit mai del Clot/Camp de l'Arpa, em sembla que s'hem faria un mon anar, posem pel cas, a l'esquerra de l'Eixample. De fet he conegut més d'un cas com el de l'indi de la novel·la i, de vegades, son veritables drames; tota la vida sentint-se étranger parmi les étrangers com deia Moustaki... Però be, de Xàbia a Barcelona tampoc deu ser tant fort, oi?

    ResponElimina
  10. Si vas fugir de València per evitar els mals de l'especulació immobiliària t'ho has de fer mirar. Jo fa un temps (deu anys, gairebé) vaig provar de fer el mateix i només vaig trobar Extremadura.

    ResponElimina
  11. Llum, de tota la teua reflexió, em quedo amb la primera frase :)

    ResponElimina
  12. Carme, penso que més que arrels, m'agrada crear lligams. Potser és el mateix, però dit de diferents maneres, no ho sé.

    ResponElimina
  13. Carme de la maleta, ningú pot renunciar al seu origen, cert; però sí renunciar a les atrocitats comeses en ell.

    ResponElimina
  14. Clídice, vist així com tu ho expliques, sembla més fàcil d'assumir :)

    ResponElimina
  15. SM, tinc la impressió que, en el teu cas, els arrels els tens molt clars.

    ResponElimina
  16. Ernesto, celebro el teu arrelament. Tenint present els teus origens argetins, deu haver estar laboriós.

    ResponElimina
  17. Brian, veig que ho entens... però sí, de Xàbia a Barcelona hi ha un món, o més ben dit, un unviers sencer.

    ResponElimina
  18. Lluís, no he fugit mai d'enlloc (afortunadament), vaig marxar de Xàbia perquè per a mi Barcelona era quasibé Xanadú. I tens raó quan dius que l'especulació -immobiliària i mobiliària- hi és a tot arreu. Però jo parlo de la que coneixo.

    ResponElimina
  19. Jo que ja fa 18 anys que visc a Badalona, encara avui faig un exercici mental i intento recordar la situació de totes les botigues del meu antic i desaparegut barri de Barcelona.

    ResponElimina
  20. Crales, a mi em passa com tu, el que més m'emprenya és totes les coses bones que han desaparegut -el progrés, diuen- amb el temps.

    ResponElimina
  21. Per a mi les arrels són les que tenim amb les persones, família, amics, companys.
    Les arrels que es determinen per la terra on neixes en base a fronteres geogràfiques, són simbolismes que ens diferencien i tan de bo no se'ls donés tanta importància!. . . .Ah! i bon viatge d'anada als orígens i millor tornada a casa !
    En Carles i tu, parleu com els meus iaios, recordant els camps que havien on ara està construit!!!

    ResponElimina
  22. Leblansky, malgrat que vulguis dir que ets valencià passes directament per barceloní. Així doncs, si quan tornes al poble t'ho diuen no et molestis.
    La diferència amb l'hindú és que aquí quedes totalment integrat...

    ResponElimina