23 de novembre del 2009

VIDAS EJEMPLARES (10)



CHUCKY REANIMATOR
Els veïns de la casa que llinda per la dreta amb la meua són molt grans, deuen tenir més de vuitanta anys cadascú. Venen cada divendres des de Barcelona, i se’n van el diumenge de matinada, per evitar cues, segons ells.
Al principi, vaig pensar: tinc sort, sembla bona gent i força tranquil·la.
Però setmana a setmana, se’m van anar posant al cap els lladrucs del seu gosset Cuqui, un animaló gairebé cec i proporcionalment encara més vell que els seus amos. Cuqui bordava a totes hores, mirant l’infinit, fins que se’n anava a dormir i, matiner com els seus amos, retornava a la bordadissa en sortir el sol.
En més d’una ocasió els hi vaig comentar –amb suavitat i somrient- si podien fer callar al gosset, i aleshores, ells feien un Cuqui, calla!, i l’animal seguia bordant, però els avis ja n’estaven satisfets amb el crit.
Tenia tan entravessat al Cuqui que li vaig posar de malnom Chucky i desitjava que desaparegués no importa com, però ell seguia bordant sense parar cada setmana, de divendres a diumenge al matí.
Fins aquell cap de setmana en que els amos van venir i jo vaig trigar en adonar-me'n, tanta tranquil·litat hi havia. Semblaven tots dos ànimes en pena, les cares llargues, tristes. Deuen estar constipats, vaig pensar. Però hi havia quelcom més: el silenci. Finalment ho vaig entendre: en Chucky no hi era!
I van passar les setmanes, i jo feliç de no sentir els maleïts lladrucs que m’havien amenitzat les matinades del diumenge. Però en canvi, els dos avis cada cop estaven més tristos, i fins i tot els altres veïns ho comentaven, i jo em vaig començar a sentir un miserable per haver desitjat la desaparició de Chucky, pobre animalet.
I una setmana més, i de sobte miro, i veig als avis tots cofois i feliços, i jo que penso que ja s’han oblidat del Chucky, i vaig a dir-los bon dia tinguin, i mentre ho faig tinc una visió terrorífica, i és que veig de nou al Chucky, més fort i més jove, corrent pel jardí darrere els gats, amb una vista esplèndida... i sense bordar.
És un fantasma, vaig pensar. Per això no borda: els fantasmes no borden.
Ho comento amb els veïns i tothom se’n fa creus, doncs l’amo deia que se li havia mort el gosset, això és que tu no t’has fixat bé, i l’has confós amb un gat. I jo que no, que era el Chucky. I aleshores, el vellet que surt a passejar amb el Chucky agafat de la corretja, i cridant-li vinga, Cuqui!, i tots ens mirem amb cara de perplexitat.
Setmanes encara més tard, una rotllana de gent al carrer envoltant als amos del fantasmagòric Chucky, i jo que m’acosto i per fi me’n assabento del misteri. Resulta que tal era la pena que tenien els pobres avis, que els fills van cercar un gos igual que el Chucky –fins i tot ara sé que li van tenyir els péls per tal que s’assemblés del tot- i els hi van portar. Quan varen veure l’animaló, els pobres vellets se’n feien creus i no entenien res.
És en Cuqui, pare, deia la filla.
És ell, iaia, deia el net.
Però si no borda, deien els avis.
La resta és fàcil d’imaginar. I la història acaba aquí amb un cert final feliç, i és que els avis tenen un nou Chucky però que no borda, i amb això jo ja en tinc prou.

9 comentaris:

  1. fa anys que els veïns tenen a bé amenitzar-me les nits i els dies amb els seus gossets i els seus lladruquets, de tal manera que hi ha momentets que agafaria un batet de beisbolet i els trencaria el caparronet d'un bon copet, als gossets i als veïnets. Senyaleta que estic ben socialitzadeta que encara no ho he fet maiet (grrrrrrr escumeta per la boqueta).

    Ja és alguna cosa si aquest Cuqui no borda no? (el de davant de casa també es diu Cuqui, quina mania!) :P

    ResponElimina
  2. Ha, ha, ha, d'entrada es pressuposa que tots els veïns són bona gent i tranquils. . . . . . Després surt el que surt !!!
    Aquesta parella sembla ser una font inesgotable d'anècdotes.
    Has començat per ells, la casa de la dreta. I segur que algú com tu, pot tenir material suficient per a escriure tota classe de gèneres literaris amb la resta de cases que l'envolten, sense caure en tafaneries o mal rotllos veïnals.
    No crec que t'atreveixis a seguir, o. . ., si?

    Ànim, les relacions humanes (i animals) donen per molt. Aquest "Vidas Ejemplares" (10)realment el mereix!!!

    ResponElimina
  3. Amb aquest post, has entrat en la més íntima de la debilitat humana, descobrint els instints més baixos que podem tenir, tal com diu Clídice que ella faria quan es claven els lladrucs al cervell.
    Jo soc més covard i no em veig amb un bat a la mà, però confesso haver desitjat moltes bestieses, i entre elles ,un virus que afecti la gola de tots els gossos i quedin muts per a sempremés, ells i totes les generacions de la seva descendència !

    ResponElimina
  4. Ha, ha... de què et queixes si a més fa fugir els gats!
    Esperem la continuació del serial per la casa esquerra, que també deu donar molt de suc!

    ResponElimina
  5. Clídice, a mi em passa com a tu, em venen idees molt negres al cap. I´espera't, que no hem parlat dels dobermans i altres similars. A aquest encara em venen més ganes de grmlbfrr i de wrtttgfrrfrgrr, però als amos!

    ResponElimina
  6. Carme J, Bamboo, Galderich, vosaltres no su curiosos, no; el que sou és uns morbosos de l'òstia!

    ResponElimina
  7. Galderich, et confirmo que la casa de l'esquerra,com una pel·li del mateix titol, manté un perill immens a l'interior i no crec que cap Leblansky per agosarat que sigui, provi d'endinsar-se i comentar detalls. Es juga el cap com si el tingues sota l'elefant verdugo!!

    ResponElimina
  8. sembla que tens base per escriure una novel·la de terror...

    ResponElimina