UNE SOIRÉE AVEC FRANQUIN

Una mica pedant el títol, però encaixa molt bé amb el que vull explicar.

Franquin i Jijé són els pares del corrent que, dins de la línia clara, s’ha batejat com l’escola de Marcinelle. L’altre, al qual alguns es refereixen com escola de Brussel·les, és l’encapçalat per Hergé i Jacobs, i cada corrent té, a més dels trets estilístics propis, un altre element clau per diferenciar-les, que és el d’haver publicat al setmanari Spirou (1938) o al Tintin (1946), tots dos editats a Bèlgica, francòfons i amb un heroi homònim com a principal referent estètic i ideològic.

Jijé va tenir la mala sort de no trobar un personatge clau que el popularitzés; hagués pogut ser l’Spirou, però, carregat de feina com anava l’home, decidí compartir-lo amb André Franquin i acabà donant-li el control total. Així és com el personatge Spirou inicià la seua etapa més brillant, passant de protagonista d’històries curtes a aventures d’àlbum complet, i envoltant-se, a més de l’Spip i el Fantasio, d’altres personatges tan entranyables com la periodista Seccotine, el compte de Champignac i el mad doctor per antonomàsia de la línia clara, el gran Zorglub.

Per tirar endavant tota aquesta feina, Franquin s’envoltà ell també d’una bona colla d’ajudants, entre els qual cal destacar al guionista Jidehem; tots ells acabarien publicant al setmanari Spirou amb personatge propi, i alguns com Peyo o Morris aconseguiran la fama. Els barrufets i Lucky Luke així ho fan constar.

El geni de Franquin però no en va tenir prou amb la sèrie Spirou, i encara en va crear una altra, Gaston Lagaffe, aquesta en format d’història breu de mitja o una pàgina. Lagaffe esdevingué un referent de la publicació, arribant a superar en empatia al mateix Spirou.

I a més de tot això, Franquin encara va tenir temps d’il·lustrar la capçalera del setmanari, així com de fer les cobertes dels reculls que es publicaven amb els números de la publicació apareguts cada trimestre.

Aquestes il·lustracions no es publicaven enlloc més, així que qui les vulgui veure ha de tenir la sort de ser el propietari dels números del setmanari o del recull on apareixien, tasca actualment difícil per dos motius: un, la dificultat per trobar-los, ja que estem parlant de publicacions dels anys 50, 60 i 70), i l’altre, el seu elevadíssim preu, doncs són carn de col·leccionista. Chaland, que a més de ser un dibuixant fora de sèrie era un apassionat de l’obra de Franquin, passava hores als mercat de les puces francesos fins que trobava alguna d’aquestes publicacions, les quals es poden veure en el catàleg (tengui!) de l’exposició La collection Chaland (1995), on es mostren les principals peces que el dibuixant tenia.

Tot això fins aquests nadals, quan l’editorial Dupuis ha decidit treure, en tiratge limitat i format de luxe, dues recopilacions d’aquestes il·lustracions: Les bandeaux titres du journal Spirou par Franquin, i Toutes les couvertures du journal de Spirou par Franquin.

Són una delícia, i he passat molts vespres d’aquestes festes de nadal fullejant-les, fruint de cada pàgina, observant l’evolució estètica, admirant la composició de cada pàgina, resseguint les línies originals de tinta xinesa...

25 D'OCTUBRE

No va ser per casualitat que la Carme i jo ens vam assabentar, a principis d’Octubre, de l’expo al CIP (Centre International du Photo-journalisme) de Perpinyà sobre la revolució soviètica: qui es passa el dia escanejant selectivament tot allò que se li posa a la vista, per força acaba descobrint allò que li interessa.

Ergo vam veure el cartell anunci -1917, images d’une revolution - vam anar al Couvent des Minimes, que és el lloc on hi ha el CIP - ens vam quedar amb un pam de nassos - l’expo no començava fins mitjans de mes.

Aquest passat cap de setmana hem tornat a Perpinyà i ara si, hem vist l’expo, i dono fe que val la pena. Molt.

Mentre fruíem d’imatges i textos –perfectament acompassats uns i altres- ens preguntàvem si hi hauria catàleg, i front a la més que possible negativa, vam fer tantes fotos com vam poder amb el mòbil. No calia: hi havia catàleg. I pòster! Demanem per comprar-lo, i aleshores la recepcionista ens respon amb una de les expressions que més detesto de la llengua francesa:

-Je suis desolée.

Ens explica que el catàleg només es pot comprar a la botiga adjacent, i ja està tancada. Tot i això, la dona s’esforça en atendre’ns quan veu que nosaltres també estem desolés, fins i tot va a comprovar si hi ha algú a la botiga, i torna dient que hi ha algú a l’interior, el vigilant potser, i que preguem, que igual ens obren.

-Allez-y!, ens commina. Et nous allons, i piquem el vidre i ens presentem al senyor de la botiga i li expliquem que venim expressament de Dosrius –le cul du monde!- per comprar el catàleg.

-Je suis desolé, respon ell.

Ens explica que és un oficinista que treballa allà fora de l’horari d’atenció al públic. No pot vendre. Però li seguim pregant, i finalment l’home accedeix, amb la condició que li paguem en efectiu: 35 € el catàleg, 5 € el pòster. Li fem l’onada.

Ens rasquem les butxaques i entre la Carme i jo aconseguim reunir –rien ne va plus!- 45 €, que ens permeten comprar un catàleg i dos pòsters.

Marxem escurats però contents. Ha valgut la pena l’expo, el catàleg –una delícia d’edició!-, l’aventura dels desolés. De tornada cap a Dosrius, cantem fragments de la imprescindible Moscú està helado. A casa, rebusco el cedé que fa anys vaig comprar, amb deu versions del tema. La cançó és del 1980, la recopilació en cedé és del 2004. El trobo.

Penso en fer un vídeo acoblant expo i música.

Penso en regalar-li a la Carme el llibre que del meu admirat China Miéville s’acaba de publicar en castellà: Octubre, la historia de la revolución rusa. Un consagrat a la ci-fi, escrivint un assaig? M’informo: Miéville es declara trotskista.

Penso en recomanar l’expo a tothom.

Ho faig!

MACAULAY CULKIN

A la recerca de l’humor perdut, o com aconseguir tornar a riure. I riure’m dels prepotents, creguts, xulos, unidimensionals mentals i demés personal d’aquesta mena.

Riure’m també de mi mateix, sobretot.

Abans era capaç, però ara em costa. Dramatitzar o desdramatitzar, potser aquesta és la qüestió.

-->

Ladilla rusa, el duet esbojarrat de techno petardo, són dels que em fan aparèixer el somriure amb facilitat. I de tant en tant, em descobreixo taral·lejant macaulay culkin macaulay culkin macaulay macaulay macaulay culkin.