EL GAT DEL RABÍ

De tots el dibuixants de tebeos que conec, probablement l’Sfar –junt amb el gran Lluïsot- sigui el que més eclèctic de tots: en poques pàgines pot arribar a utilitzar mitja dotzena de registres gràfics diferents, des de la línia clara fins a pinzellades a la Chagall, entre una borratxera de colors combinada amb l’austeritat de l’ombra negra sobre fons clar, i a la inversa.

Sempre em passa: d’entrada l’Sfar no m’agrada gens, però a la que començo a llegir qualsevol dels seus àlbums, em fascina; és el dibuixant ideal de tebeos, aquell que és capaç de combinar a la perfecció la il·lustració amb el guió, la seqüència gràfica amb la textual. Membre destacat de la penúltima generació de grans autors francesos –amb Blain, Larcenet i Trondheim-, la seua obra mestra –per ara- és sens dubte El gat del rabí, cinc volums que compendien reflexió filosòfica, sociologia teològica, humor ensucrat i ironia salvatge, aventura clàssica i folletinesca, passió i estoïcisme.
L’he recomanat a tothom, i a ningú l’ha decebut, tan se val si es tractés d’un setciències dels tebeos com d’un neòfit en el tema. El punt de partida, la portada del primer volum, ja és tota una garantia; el temps i l’espai, un país àrab en l’època en que era possible dialogar entre religions i fins i tot entre creients i ateus, incita a la lectura; i el personatge que fa de lligam de les diferents trames que se superposen en la història narrada, un gat que té el do de la paraula, és un reclam impossible de passar per alt.

La web oficial del tebeo ofereix informació de tot tipus, i la seua visita deixarà satisfet a qui ja s’ha llegit els cinc àlbums, i motivarà a fer-ho a la resta.
I servirà de pas per assabentar-se de l’estrena, avui mateix, del film homònim dirigit pel propi Sfar, i presentat en format 3D. Caldrà veure la pel·lícula per veure com se’n ha sortit, però la cosa promet.

PANTALONS CURTS

El mes de març, els més guaperas i machitos de l’institut on treballo ja van començar a dur pantalons curts; ara, a finals de maig, només recordo haver vist a dos nois amb pantalons llargs.

I des que s’ha imposat aquesta moda, cada any quan comença el canvi de llargs a curts no puc deixar de recordar els meus primers dies com alumne d’institut.

Van ser traumàtics per diversos motius però una de les coses que més em varen doldre foren les burles dels meus companys de classe dirigides al meu futur amic Estanis i jo. Teníem 10 anys i ens vam convertir en la riota de molts: ningú excepte nosaltres duia pantalons curts.

Jo ho vaig aguantar estoicament una bona temporada, fins que em vaig armar de coratge i li vaig dir al meu pare que volia uns pantalons llargs. L’home no entenia el per què d’aquell canvi, a mi que sempre m’havia agradat anar amb pantalons curts i fins i tot amb banyador, però la meua mare se’n va adonar dels motius sense que jo hagués de donar cap explicació, així que en pocs dies vam anar a cal sastre –en aquella època i en un poble, això de la roba prêt a porter no existia-, jo vaig triar una tela –tergal?- a quadres, i em van confeccionar els meus primer pantalons llargs. Redéu, com picaven i que incòmodes eren i quina poca gràcia que tenia jo per dur-los!

No recordo si l’últim de l’institut en dur pantalons curts va ser l’Estanis o jo, però no m’importa: el cas és que ens varem fer amics, i amb els anys ens varem matricular a la universitat de València, i uns anys més tard obtinguerem la llicenciatura, només ell i jo i cap noi més dels que havíem iniciat els estudis a l’institut de Xàbia l’any traumàtic dels pantalons llargs.

Ara quan torno al poble per vacances encara em veig amb l’Estanis, que segueix portant pantalons llargs de tela, i –coses del trauma- sempre llargs, fins i tot a l’estiu. Jo en canvi no suporto els pantalons de tela –coses dels trauma-, només accepto pantalons de cotó, i a la que puc, me’n poso de curts.

Així que quan a l’institut em creuo amb l’únic parell de nois que duen pantalons llargs al mes de maig, em venen ganes de donar-los una afectuosa abraçada solidària. I em quedo amb el dubte de saber quin d’ells deu ser l’alter ego de l’Estanis i quin el meu.

EL DIA DESPRÉS

I després la Carme i jo ens vam posar a llençar coses i a rentar i endreçar-ne d’altres, i me’n vaig recordar de la Pilar i el seu consell sobre que, a la propera trobada, féssim servir plats de plàstic.

Finalment, un bon cop de màniga d’aigua a pressió i tot va quedar net.
Jo estava molt cansat, i la Carme tant o més. Però molt contents.
-Ha estat xulo, eh?
-Ha estat genial! Demà mateix tornaria a repetir-ho.
I mentre comentem la trobada, posem en marxa el portàtil i mirem els resultats de les eleccions. Ens agafa una certa fredor, que va en augment quan van apareixent les dades definitives. Badalona ens posa la pell de gallina.
De Dosrius encara no hi ha informació.
Aleshores, veiem el post de Garbi24, i ens torna el somriure. Més tard, és l’Allau i el seu Daily Avalanche qui reforça la sensació de felicitat.
Tornem a cercar informació sobre les municipals. Mirem els resultats al País Valencià, i encara que eren de preveure, ens tornem a quedar gelats. Cerco Xàbia, a veure què ha passat amb el govern municipal del Bloc Nacionalista, i veig que ha caigut i que s’han quedat amb 3 regidors, però que ha guanyat el PSPV. Torno a somriure, tot i que sé que les aliances entre els grupuscles –teòricament apolítics, pràcticament interessats en treure profit econòmic- que han obtingut un o dos regidors pot acabar donant l’ajuntament al PP. Ja es veurà.
Entro al meu correu del Yahoo, i tinc un munt d’emails que la Carme i jo ens llegim emocionats.
-Què maca és la gent!
-I què bé s’ho ha passat tothom...
-Els nens també oi?
La Carme de la maleta envia fotos que mirem i remirem intentant localitzar a uns i altres.
I finalment es fan públics els resultats de Dosrius: el PSC obté 6 regidors i perd la majoria absoluta; la PAC, una plataforma d’esquerres, en treu 3; el PP i CiU, 2 cadascun. Bé, quasi amb tota seguritat tindrem un govern més d’esquerres encara que l’anterior del PSC.
Anem al llit i ens quedem clapats mentre comentem anècdotes simpàtiques de la trobada i remuguem malediccions per l’ascens del PP i el PXC.
I al matí següent, en sonar el despertador, el plom que se’ns havia adherit a tot els cos ens retarda els moviments, però finalment ens llevem.
-Jo vull que sigui divendres.
-I jo.
-Va estar bé, eh?
-Va ser fantabulós. Jo repetiria avui mateix.
-I jo, però amb plats de plàstic.
-Però Carme, és que queda molt cutre.
-T’han semblat cutres els gots de plàstic que he portat?
-No, la veritat és que no. Però amb els plats, no ho tinc clar...
-No et pensis, que a mi tampoc m’agrada això que el plat quedi flonjo, però n’ha d’haver de bons.
-Ho mirarem.
Ens estem prenent el Nesquick abans de sortir de casa quan la Carme em pregunta si sé quan venen els Macip.
-No ho sé, per què ho dius?
-Per organitzar la propera trobada.
-Va ser xulo, eh?
-Va ser fantabulós.
-Ei, Carme, que això em tocava dir-ho a mi.

A LA LYKKE LI LI AGRADEN ELS CANVIS

A la Lykke Li li agraden els canvis, i a mi no m’ha acabat d’agradar el seu darrer disc Wounded Rhymes, excessivament diferent de l’anterior –vegis el post Merrie Melodies 22. El pas del techno-pop inicial al pop amb arrels ètniques, pinzellades jazz i predomini de la veu sobre la resta no li ha quedat malament, però no és el que m’esperava.

Un bon exemple dels camins per on ara transita la Lykke Li és l’impecable I Follow Rivers; i atenció a l’esplèndid vídeo que l’acompanya.

PRIMERA COLLITA DE FAVES

Doncs tenien raó els meus experts veïns, que a Dosrius les faves arriben molt tard, però arriben. Aquest cap de setmana passat la Carme i jo hem fet la primera collita: ha donat just per un plat, però les hem trobat boníssimes! Ara, a esperar que acaben de fer-se grans les que queden, que en són bastants.

I aprofito per explicar l’amanida de faves que ens hem inventat:
-Primer es cuinen les faves: es passen una mica per la paella –poc, molt poc- on prèviament hem sofregit una ceba a tires, després s’afegeix aigua sense que les cobreixi, i es deixen bullir a foc lent.

-Mentre, posem en un plat ample enciam trocadero, tomàquet a daus i carlota ratllada.
-Per sobre, posem una emulsió a base d’oli d’oliva, mostassa de Dijon, llimona i sal.
-I per acabar, afegim pernil del país tallat molt finet i les faves, que van al centre.

Ens ha agradat tant que hem pensat repetir menú a la propera collita, canviant el pernil per daus de salmó marinat. Pot quedar bo.

L'ÚLTIMA AVENTURA DE WINNETOU

 Va ser durant aquestes passades vacances de Pasqua, a casa ma mare. Vaig estirar la mà fins el fons el calaix de la tauleta de nit, que no trobava les ulleres. I vaig descobrir a Winnetou, la figureta de plàstic amb rebaves que quasi mai s’aguantava dreta, però amb la que havíem jugat el meu nebot Nico i jo durant molts estius i molts hiverns, cada cop que jo baixava a Xàbia de vacances.
No recordo massa bé els motius pels quals aquesta figura tan poc agraciada es va convertir en una de les nostres preferides, compartint lloc prioritari amb Simba, el tigre de bengala amb nom de lleó. Potser perquè el nostre Winnetou era un autèntic pel-roja de cap a peus, amb peanya inclosa, o perquè era tan desmanegat que ens va acabar despertant una certa simpatia.
I ara ja deu fer més de tres anys que, just el dia que jo tornava a Dosrius, i en el moment d’acomiadar-se de mi, en Nico em va posar a la mà a Winnetou el pel-roja, i me’l va regalar.

És un dels obsequis més valuosos que m’han fet mai, i no podia deixar d’acceptar-lo, però sense dir-li res al meu nebot, vaig decidir no emportar-me’l, sinó deixar-lo al calaix de la tauleta de nit per poder jugar de nou amb ell a les properes vacances, sabedor que ma mare no el llençaria mai.

I l’any següent, en Nico va seguir creixent i van arribar els videojocs i els jocs de taula, i l’any següent va començar l’ESO, i l’any següent va fer una estirada i ara ja només li falten tres centímetres per arribar als 183 meus.

I jo he agafat al pell-roja de plàstic i me l’he emportat a casa, i ara me’l miro amb nostàlgia i penso que el dia que Nico me’l va regalar, ni ell ni jo ens pensàvem que aquella havia de ser l’última aventura de Winnetou.

UKELELE

No fa massa que els vaig descubrir, als Allo Darlin’, i d’entrada em van semblar idèntics a Camera Obscura, amb el seu pop tan refinat i agradable. Ara, cada cop que els escolto, segueixen recordant-me a Camera Obscura, però amb l’inesperat ukelele marcant la diferència.

El tema My heart is a Drummer és un bon exemple d’aquest pop de cambra amb ukelele inclòs. Ah, i el vídeo, adequat.

ARRÒS SEC

Aprofitant que aquestes vacances de setmana santa he estat uns dies a Xàbia, he portat embotit de la Marina –botifarres i blanquet-, tot pensant en l’arròs que li dec a l’amic Galderich (si no sabeu de què va, vegeu el post Galderich contra Leblansky).
Un arròs al forn –o arròs sec, com també li diem- és un dels plats més exquisits i alhora més senzills de cuinar: només cal sofregir les creïlles i l’arròs –jo ho faig també una mica amb la botifarra- i la resta és tot bullit, seguint la clàssica proporció de dos parts d’aigua per cada una d’arròs.
I com que és un plat que m’agrada i em queda força bé –les fotos són del darrer que vaig fer, fa pocs dies-, convido a tothom a tastar-lo el dia 22 d’aquest mes de maig, dia de Santa Rita, patrona dels impossibles.
Queda convocada doncs una nova trobada blocaire a ma casa. Podeu venir sols o acompanyats, que hi cabem tots.

Ens veiem aviat.

HIMNE

Com un himne wagnerià però també com una rondalla cantada al capvespre pel tiet melòman de la família, aquell que té un passat del que n’heu sentit a parlar però no en sabeu prou. El Batiscafo Katiuskas és l’obra mestra dels Antònia Font, amb un pròleg que recorda als Kraftwerk de Comptador Geiger però que ràpidament s’endinsa en una lletra somniadora i fantabulosa però també quotidiana, capaç de superar qualsevol estat d’ànim.

Ara que ja han publicat el nou cedé i que la premsa en va plena, és moment per tornar a sentir el Batiscafo Katiuskas.

UN FANTASMA RECORRE EUROPA

Un fantasma recorre Europa: és el fantasma de la República. Totes les forces de la vella Europa s’han aliat en una sacrosanta croada contra aquest fantasma. Però la monarquia té els dies comptats. Per això, en exemplar actitud, els borbons espanyols han estat els primers en mostrar la seua adhesió a la república. En breu, la dimissió de tots els seus càrrecs públics serà un fet.

Carles d’Anglaterra, emocionat, ha promès seguir el camí republicà, acabant per sempre més amb la monarquia anglesa i, ja de pas, amb tota la noblesa.

S’espera que aquesta mesura sigui seguida en breu per totes les altres monarquies d’Europa i del món sencer.

Visca la República!

ESCALA LEBLANSKY PER A URBANITES RECICLATS

[Capítol XXVI de la sèrie Aprende con Leblansky]

El meu aterratge al món rural, ara fa ja uns quans anys, no va ser massa traumàtic, però la gran ignorància personal en qüestions agrícoles em va llastrar de tal manera que, als pocs mesos de viure a Dosrius, l’exterior de casa va passar de ser un hort deixat de la mà de déu a una selva tropical on habitaven animalons d’espècies variades i –cal fer menció especial- un parell de desenes de gats.

Amb el temps, i a base de fer servir el mètode d’assaig-error, he anat aprenent, i de pas, fent autèntiques barbaritats, com ara carregar-me un cirerer, mitja dotzena de pereres, una figuera i un pruner, entre d’altres.

Ara, tot i que segueixo sent un gran ignorant en el tema, m’atreveixo a fer algunes operacions relaciones amb l’agricultura, i a donar alguns consells a aquells que, com jo, són neòfits en aquest tema.

L’Escala Leblansky per a urbanites reciclats va de l’1 al 5, i proposa alguns exemples per fer-ho tot més entenedor. Aquí va:

1. Vegetals que funcionen pràcticament sols, i que només cal anar amb compte per no trepitjar-los ni cremar-los. El CODONYER I l’OLIVERA són qui més permeten als no iniciats sentir la satisfacció de veure com, tot i la sapastreria inherent a la condició, un arbre cultivat per ell pot arribar a créixer i fins i tot donar fruits (a la fotografia, jove codonyer d’un pam d’alçada que ja floreix)


2. Vegetals que cal regar de tant en tant. CARABASSES i CARABASSONS esdevindran amb facilitat les estrelles de l’hort de l’urbanita reciclat. Només cal regar-los de tant en tant, i collir-los abans que petin de grossos.


3. Vegetals que funcionen pràcticament sols, però que cal controlar, ja que els seus fruits poden fer-se malbé. FAVARS, CIRERERS i NESPRERS són senzills de conrear. No cal regar-los pràcticament mai, i en el cas del cirerer, no cal preocupar-se si li cauen les fulles: és normal cada tardor. Però atenció, els fruits del nesprer i el cirerer s’han de protegir dels ocells, la qual cosa resulta pràcticament impossible de fer si ets un urbanita reciclat, però no passa res: els ocells s’alimenten mentre tu vas al mercat a comprar prunes i cireres.


4. Vegetals que cal regar sovint, així com protegir-los de les temperatures extremes i tractar-los per evitar les plagues. El LLIMONER és el més clar exemple d’arbre que, aparentment senzill, dona molts maldecaps si no el saps cuidar. Cal estar atent i demanar consell contínuament als veïns i a la cambra agrària. Però tranquils: si en Leblansky ha pogut, vosaltres també.


5. Vegetals que gairebé segur que al vostre hort ni creixen ni donen fruits. La resta. Intentar-ho és perdre el temps, tot i que amb els TOMÀQUETS i les ALBERGÍNIES encara hi ha alguna esperança –escassa- que funcionin.

SALVATGE

Aquest cap de setmana, la Carme i jo hem fet estat fent de jardiners: hem podat, tallat, retallat, netejat, sembrat, plantat i fruït de la primavera salvatge d’aquest any, que ha tirar endavant tota la flora amb una potència inesperada per aquestes dates. Fins i tot les coníferes ja han començat la pol·linització i estan pintant de groc tot l’exterior de la casa, i el favar [foto 3] que donàvem per acabat ha reeixit amb força ple de flors i ensenyant les primeres beines.

Potser encara tindrem faves!

CONVOCATÒRIA REPUBLICANA

Benvolguts, benvolgudes,

El proper 14 d'abril a les 6 del matí farà 80 anys que els regidors del petit municipi d'Eibar, al País Basc van proclamar la República. Molts altres municipis es van incorporar a la iniciativa i Espanya passà de monarquia a república de la nit al dia.

Val la pena fer-se ressò d’aquest esdeveniment, però també reivindicar la República, tot el que va representar i tot el que representa avui. Per tal cosa, us proposem un homenatge blocaire a la República. Què cal fer per participar-hi?

-Publicar un apunt a les 6 del matí del 14 d’abril.

-L’apunt ha de tenir com a tema central la República (reflexiu, elogiós, crític, divertit...) seguint la personalitat de cada bloc i una imatge amb alguna referència a la bandera republicana. Aquest apunt ha de ser únic durant tot el dia.

-Heu d’enviar a 80anysdelarepublica@gmail.com la vostra intenció de participar-hi, indicant el bloc o blocs i l’enllaç que se sumen a la commemoració.

-El vostre enllaç s’afegirà a la llista de tots els participants i es publicarà en el bloc Visca la República! que hem creat per a l’ocasió. La llista s’anirà actualitzant a mesura que vagin afegint-se noves col·laboracions.

-Es recomana que, en el vostre bloc, inseriu al més aviat possible un gadget amb el pin que allà trobareu (podeu triar entre el de fons blanc i el de fons negre) i el text següent:

VISCA LA REPÚBLICA! Si vols participar en l’homenatge blocaire a la República, informa’t al bloc: Visca la República!

que ha d’estar enllaçat amb aquest bloc: http://80anysdelarepublica.blogspot.com/

D’aquesta manera s’aconseguirà la màxima difusió i participació. Us preguem que notifiqueu aquesta iniciativa als vostres contactes blocaires per tal d’aconseguir la màxima difusió, i que, per qüestions d’organització, si teniu previst participar-hi, ens n’informeu amb la màxima antelació possible.

Visca la República!

Galderich & Leblansky

QUÈ ÉS MODERN

Dedicat a l’inexistent oïda musical del gran Galderich

Primer va ser l’SM (the first & the best) que va donar la notícia, ja fa mesos, al seu bloc: els OMD (Orchestral Manoeuvres in the Dark), després d’anys de silenci, treien disc nou, History of Modern.

Amb temes com Sister Mary Says, que podria passar per un dels seus èxits dels anys 80 -Electricity, Enola Gay, Souvenir, Joan of Arc Maid of Orleans...- i contínues referències a Kraftwerk -algunes velades com a la cançó Pulse, altres evidents com la que du per títol RFWK-, aquest cedé no aporta pràcticament res de nou, però manté el nivell dels anteriors, que ja és molt.

Fins i tot, i recordant els manifests i les declaracions de molts moviments artístics del segle XX, fan una petita introducció al que ells anomenen The Philosophy of Modern Art, amb llista final del què és i què no és modern. Atenció:

MODERN IS

Constructivism

Modernism

Dada

Futurism

Pop Art

Communism

Fascism

Kraftwerk

Le Corbusier

Nuclear Power

BMW

Roxy Music

David Bowie

Dieter Rams

Alvar Alto

B29 Superfortress

Nichola Tesla

Newcomen engine

English Electric Deltic Diesel

Germany

Concrete

Glass

Steel

1020’s

1950’s

MODERN IS NOT:

Roccoco

Neo clasicism

Liberalism

Conservatism

The Blues

The Sixties

Surrealism

B24 Liberator

Thomas Edison

The Rolling Stones

Oasis

Jaguar Cars

Abstracte Expressionism

France

Wood

Sandstone

Edwardian Era

1990’s

Provocadora, com tota llista.

Bé, doncs resulta que fa poc he sabut que al mes de juny els OMD actuen –quants anys deuen tenir?- a Barcelona. No em penso perdre el concert! I per celebrar-ho, penjo el vídeo de la cançó que dona nom al seu nou cedé. Un vídeo molt bo, per cert, però molt inadequat: no és modern.

CONSEQÜÈNCIES

És clar, si bambo m’acabo comprant coses. He fet un repàs del que –verdures a part- m’he acabat emportant a casa aquest mes de març, i aquestes en són algunes:

1. Wounded Rhymes, el darrer cedé de la Lykke Li. No diré que decebedor, però si inesperat de tant diferent com és del seu anterior, que és un dels meus preferits.

2. Die Zauberflöte (espero haver-ho escrit bé), de W. A. Mozart, en versió de Colin Davis. Darrerament, a la Carme i a mi ens ha donat per veure vídeos d’òpera el cap de setmana, i aquesta havia de caure tard o d’hora.

3. Stargate Universe, primera temporada completa. Soc un apassionat de la ciència-ficció, i aquesta nova sèrie, basada en la conegudíssima Stargate, feia bona pinta. Ja me l’empassada tota, i no m’ha decebut.

4. Lores y damas, de Terry Pratchet. Era una de les poques novel·les de la sèrie DIscworld que no tenia. Ara ja la tinc.

5. La investigación, de Stanislaw Lem. Més ciència-ficció, aquesta en forma de novel·la escrita per l’autor de Solaris. Fins ara només s’havia editat en polonès i anglès. L’estic llegint, i m’està agradant. Va de cadàvers que no es troben al seu lloc i de detectius que fan especulacions metafísiques.

6. 100 lovers, dels Devotchka. Molt bo, el vaig recomanar al darrer Merrie Melodies.

7. Palooka Ville número 20, de Seth. El millor il·lustrador canadenc és també el millor guionista, i per celebrar que la seua publicació ha arribat als 20 números, ha fet una acurada edició en tapa dura. Un luxe i una meravella. Gran Seth!

8. Journey to the End of the Whale, de John David Morley. La portada i el tema d’aquesta novel·la em van agradar, però està en anglès, i probablement mai no la llegiré. Quan, a la llibreria, li vaig explicar això a la Carme, en lloc de dir-me que estava boig em va dir que feia bé quedant-me-la. Gran dona!

BAMBAR

Bambar v intr 1 Passejar tranquil·lament per una ciutat sense cap destí fix. El divendres vull bambar per Granollers. 2 intr Necessitat de sortir de casa sense cap motiu aparent. Me’n vaig a bambar una estona, tornaré aviat.

M’agrada bambar. Em resulta difícil no fer-ho cada dia, però m’aguanto fins divendres, que vaig a Barcelona –o a Granollers, o a Mataró...- i deixo que les meues cames –o les de la Carme, quan surto amb ella- em portin allà on vulguin. Habitualment, un d’aquests on vulguin sol ser una llibreria, on rodo una bona estona deixant-me guiar per la vista, que va llegint títols i guardes fins que, inevitablement, acabo comprant alguna novel·la, algun assaig, algun tebeo –o dos, o tres, o més.

Em miro amb calma els aparadors de les botigues, tan s’hi val si són de roba o d’estris de cuina. Entro al mercat si me’l trobo de cara i recorro les parades, sobretot les de verdures, alegres sempre amb les seues formes i colors. I aprofito per comprar-ne alguna de les que fan més bona cara. Bambo i em fusiono amb la gent, i em sento una persona més en una ciutat de milers i milers d’habitants. Quan miro l’hora sempre és més tard del que em pensava, i haig d’alleugerir el pas.

Torno a casa, m’escarxofo al sofà i frueixo amb plaer consumista del que m’he comprat: si són llibres o tebeos, m’agrada obrir-los i posar-me’ls a pocs mil·límetres del nas per que m’envaeixi l’olor de la tinta sobre el paper. Si ha caigut algun disc, em despacièncio traient-li la funda de plàstic, i quan aconsegueixo obrir-lo fullejo el llibret, miro si du les lletres, i finalment el poso.

Al cap d’una estona, apujo el volum de la música, vaig a la cuina i em preparo alguna cosa per sopar amb el que he comprat a la plaça o la botiga de queviures.

M’agrada bambar.

TOTA LA SORRA EN TOTA LA MAR

Els meus estimats Devotchka acaben de treure disc nou i jo que vaig i me’l compro sense escoltar-lo ni res i arribo a casa i el poso a veure com sona no sigui que aquest cop no sigui com m’esperava però no que comença bé el disc i va a millor i jo que pujo el volum i els Devotchka que sonen com sempre i amb tots els instruments accelerant i penso que novament s’han lluït i em miro el llibret interior i les fotografies que es veu que van anar a fer-les al desert que per això deu ser que la cançó que més m’agrada es diu All the sand in all the Sea i en acabar tot el disc la torno a posar i bé molt bé que és la música que necessitava per aquest cap de setmana.

EL SUPERFILL DEL MITJAMERDA

[Capítol XXV de la sèrie Aprende con Leblansky]

Us sentiu uns fracassats? No heu pogut aconseguir ser allò que de petit us hauria agradat? Per dir-ho clarament: sou uns mitjamerda?
Cap problema! Seguiu llegint i trobareu la solució al vostre trauma.
El primer pas és tenir un fill o una filla, que en aquest cas això és indiferent.
A continuació, posar-li el nom de l’artista (escriptor/a, actor o actriu, músic/a...) que tant us agrada.
I a partir d’aquí, és qüestió de no pensar en la seua felicitat, sinó en que sigui tot allò que sempre heu desitjat i mai no heu aconseguit. Posem alguns exemples:
-A l’escola, de tant en tant el matón de la classe us donava un cop de puny. Però al vostre fill no li succeirà mai aixó, ja que l’apuntareu a judo, o a taekwondo, o a jiu-jitsu, o a kung-fu, o a capoeira, o a pessigolles tagalofilipines, tan se val mentre sigui capaç de repartir òsties.
-Mai no heu estat massa bon esportista, però el vostre fill o filla serà el millor: l’inscriviu a bàsquet, natació i tenis com a mínim. El quart esport potser una cosa un xic més exòtica, com ara esgrima o equitació. L’acompanyeu cada tarda i cada cap de setmana als entrenaments i als partits, i l’animeu des de la grada, queixant-vos a l’entrenador si algun cop li dona descans o el posa de suplent. Ha de ser el número 1.
-NI el ball ni la dansa clàssica han estat mai el vostre fort, però el nen o la nena de la casa no tindrà aquest problema: farà un curs complet de balls de saló, i quan l’acabi començarà amb ballet clàssic.
-I el vostre sobrepès, i la dieta que mai no heu pogut complir íntegrament? El fill o la filla són la solució! A casa no han d’entrar ni bollicaos ni tigretons ni panteresroses ni mones de Pasqua ni bunyols de quaresma ni cap altre producte que afecti la silueta del que en pocs anys serà el més fibrat dels joves i mai no tindrà problemes de talla per posar-se cap roba.
-I què me’n dieu de la música? Si no sabeu ni tocar la flauta dolça! Però ell o ella no tindran aquest problema, ja que heu comprat un piano, una guitarra, un violí i un trombó de vares, que començarà a treballar –per aquest ordre- l’hora immediatament després de la classe de solfeig.
-És important no descuidar els idiomes: farà francès, anglès, alemany i un quart idioma moderna triar (pels pares, evidentment). I braille i morse, per descomptat.
-Per completar la instrucció, l’apuntareu a diversos cursets culinaris –vosaltres no en sabíeu de cuinar, oi?- per que aprengui a fer tota classe de plats típics i també d’exòtics. Un fill expert en cuina nepalí és com un anell de diamants.
Si seguiu tots aquests consells, i li feu fer al vostre fill o filla tot allò que vosaltres mai no heu aconseguit, serà l’enveja del veïnat, i vosaltres que n’estareu d’orgullosos!
Però compte quan la criatura arribi a la majoria d’edat i comenci a pensar per ella mateixa i a prendre decisions. Aleshores la vostra vida correrà perill...

L'ORIGEN DE LA CARME J

La majoria dels nens venen de París, transportats per la cigonya en un farcellet blanc, però la Carme J ve de la Rambla del Poblenou. Per allà passava cada any, a mitjans de juliol, un firaire amb un carro ple de nadons, cada un d’ells amb el seu bressol i tan ben arrenglerats que feia goig veure’ls.
La Josefina i el Modesto ja s’havien gastat una fortuna encarregant el seu primer fill, però en volien un altre, i com que fer-lo venir amb la cigonya des de París era massa car, van decidir estalviar tot un any per comprar-lo al firaire de la Rambla del Poblenou.
Els va anar justet, molt justet de temps, però a base d’esforços i de privacions, van reunir un bon grapat de diners, i el 16 de juliol, mentre la Fina es quedava amb el nen, el Modesto se’n va anar a la Rambla a comprar-ne un altre.
Era l’últim dia abans que el firaire marxés, i el carro estava ja mig buit, però en Modesto no va dubtar ni un instant per decidir el bebè que volia: havia de ser la nena que se’l mirava amb aquells ulls tan bonics i aquella carona tan dolça.
El firaire li va dir el preu, i en Modesto va quedar tranquil, ja que encara que era el bebè més car de tots, ell portava just la quantitat exacta que li demanaven. Va començar a treure diners primer d’una butxaca i després d’un altra, fins arribar a la cinquena i última, i els hi va entregar al firaire, que els va comptar i recomptar, i li va informar que li faltava un cèntim.
-Però no es preocupi, que pot quedar-se amb aquell altre, o el d’allà baix, que és molt rosadet –va fer el firaire.
Però en Modesto no en volia cap d’altre més que aquella nena que el seguia amb la mirada. I estava desconcertat, perquè ell hauria jurat que havia agafat tots els diners, però després de varies revisions a les butxaques, es va haver de convèncer que no era així.
-Miri, bon home –li digué el firaire-, doncs haurà de ser l’any que ve, que jo me’n vaig ja.
I pujà al carro, i arreà les mules, i inicià la marxa.
En Modesto tenia els ulls anegats de llàgrimes quan va fer mitja volta per tornar-se’n a casa amb el cap cot i les mans ben enfonsades a les butxaques. I aleshores va ser quan descobrí el forat que tenia en una d’elles, i boig d’emoció començà a recórrer el terra a la recerca del cèntim que li devia haver caigut, i ves per on allà hi era, i amb la veu que quasi no li sortia del coll va cridar al firaire que s’esperés mentre corria cap a ell.
Poc després, se’n tornava a casa amb la nena dels ulls bonics i la carona dolça arropada entre els seus braços, i quan la Josefina la va veure, li va dir que era la més bonica que havia vist mai.
I aquesta és la història de l’origen de la Carme J, o al menys la que en Modesto li va contar. I ja se sap que els pares no diuen mai mentides.

EL BLUES DE LA DONA FANTASMA

Diuen que els Low Anthem van gravar el seu darrer cedé en una fàbrica abandonada -la Pasta Sauce Factory- per aprofitar les ressonàncies fantasmals que generaven els instruments musicals en un espai tan gran. Diuen que, per exagerar més aquesta sonoritat espectral, van posar els micròfons separats uns quants metres dels instruments.
I els va sortir una cançó bellíssima i decadent, Ghost Woman Blues, lenta, delicada i fantasmagòrica.

UNA TEMPORADA A CASA DELS AVIS

De petit vaig passar la tos ferina, que a hores d’ara encara no tinc massa clar què és ni com s’ha de tractar, però en aquella època els metges prescrivien, a part dels medicaments, que les persones afectades marxessin al camp, així que els meus pares em van dur a casa dels avis.
Va ser genial, m’ho vaig passar millor que mai: tot el dia corrent amunt i avall pels camps perseguint gats, mastegant fonoll, pujant i baixant dels arbres, construint cabanyes i altres interessantíssimes activitats que em mantenien ocupat gran part del temps. L’altra la dedicava a devorar llibres de Blyton, Haggard, Verne i Stevenson.
I en arribar al capvespre, després de menjar-me un entrepà de truita acabada de fer, els meus avis i jo seiem als balancins i ens gronxàvem suaument sota els porxos de la immensa naia decorada amb falgueres.
Poc a poc, els ulls se’m tancaven, i aleshores els avis em posaven una manta per sobre, i seguien gronxant el meu balancí. I per fi, em despertaven i em deien que calia anar a dormir.
I aleshores jo tornava a obrir els ulls i els deia que no, que jo em volia quedar més temps, i els meus avis insistien en que era hora d’anar al llit, i jo que insistia en que de cap manera, i ells no sabíem com fer-me canviar d’opinió.
Fins que el meua avi em va amenaçar.
-Mira que ens en anirem nosaltres a dormir i et quedaràs tu solet.
I la meua àvia va afegir ingredients intimidadors.
-I vindran la Quarantamaula i la Paparrossolla!
Això era massa per a mi. Vaig posar uns ulls com a plats.
-I perquè no m’ho havíeu dit abans? Jo no sabia que aquests dos monstres passaven per aquí! –i havia un toc de recriminació en les meus paraules.
Els avis van pensar que l’amenaça havia sortit efecte, i que jo m’aixecaria immediatament. Però va ser al contrari.
-No em penso moure d’aquí fins que no passin els monstres! Els vull veure! No me’n aniré a dormir fins que no els vegi! –i em vaig embolicar la manta, i em vaig quedar mirant a l’infinit, a l’espera que la Quarantamaula i la Paparrossolla, els monstres més famosos de la comarca de la Marina Alta, fessin la seua aparició.
Els pobres avis no sabien que dir ni que fer, així que es van armar de paciència i es van esperar a que jo em tornés a adormir. Aleshores, em van agafar en braços i em vam portar all llit amb molta cura de no despertar-me. Quan ja m’estaven tapant, vaig obrir els ulls tot emocionat, i els vaig preguntar si ells també havien vist als monstres. Els avis, amb un somriure com només les persones que t’estimen saben fer, em van dir que sí, que i tant i que quina por que feien però que valent has estat tu, i ara a dormir Amadeuet, bona nit, petonet, petonet, bona nit.
I al dia següent vaig dibuixar a la Quarantamaula. Vaig fer un cavall vermell. De la Pararrossolla, no vaig ser capaç de recordar-me’n, per molt que ho vaig intentar.
I quan els hi vaig ensenyar el monstre dibuixat per mi, els avis em vam felicitar, dient que ells no ho haurien pogut fer millor, i quan el cap de setmana van venir els meus pares a veure’m, els van explicar que havia estat un nen molt valent i els van ensenyar el meu dibuix del cavall vermell, que era la millor representació gràfica que mai s’havia fet –i ho van dir molt convençuts- de la terrible Quarantamaula.

LLIMONES

Aquest cap de setmana la Carme i jo hem fet la primera collita oficial de llimones del nostre jardí. Hem hagut d’agafar-ne unes quantes de cop, que l’arbre estava començant a tòrcer-se del pes.
És emocionant recordar com encara no fa ni un any varem plantar aquell pal amb quatre fulles, i ara està ben farcit de llimones. N’hem comptat catorze de madures, i moltes més que estan formant-se, que és un llimoner d’aquells que donen fruits tot l’any.
És clar, només collir-les en varem obrir una per provar-la, i tant la Carme com jo l’hem trobada boníssima. Sucosa i poc àcida, i amb la pell suau per ratllar-la amb facilitat.
Em fa il·lusió dir-ho: collita pròpia!

BACALLÀ D'ISLÀNDIA

[A la fotografia, el Sr Markus Buchner Föster mostra el bacallà de 22,4 kg que va pescar, i que feia 136 cm de cap a cua. Això no és res, jo al meu jardí n’he pescat de més grans...]

D’Islàndia, el bacallà... i altres exquisideses que ens arriben en format musical. Com el darrer cedé de Sin Fang –en realitat, el seu nom és Sindri Màr Sigfússon-, tan bo o millor que els anteriors.
Acabat de sortir del forn de Morr Music –ja se sap: indietrònica, la música maleïda pels puristes del pop-, trio el primer vídeo que he trobat al youtube d’aquest Summer Echoes, que és el títol del disc.

El tema que sona es titula Because of the blood, i és d’aquells que, delicadament i a mesura que va avançant, es torna addictiu, de manera que, en acabar d’escoltar-lo, venen ganes de posar-lo de nou.

MISS PÍXEL / MISTER PÍXEL 2011

Ara que sembla que ja ha acabat tot, res millor que atorgar un premi: Miss Píxel i Mister Píxel 2011, tatatxan!!!
I com que als píxels els passa el mateix que els àngels amb el sexe, prefereixo donar el premi de Miss i Mister a un de sol. And de uiner is...
PIXTERMINATOR!
Cada cop que el veig trago saliva –glups- i m’encongeixo. El seu bloc HUMANS GO HOME té el vermell més salvatge que he vist mai al ciberespai, i les seues proclames incendiàries seran recordades durant centenars d’eons. I a un píxel així cal tenir-lo com a amic.

L'ESTRANY CAS DEL DR JEKYLL I MR PIX

És que a la panxa del bou no neva ni plou però tampoc n’hi ha pinces ni mitjons, o sigui que he provat a fer-me una pessigadeta al braç. I sí, el ciberbou ha tremolat.
Ara ric, i el bou gemega. I ara em pessigo la galta. Una mica més. Amb més força. I funciona, Lluís Bosch té raó, els píxels es posen nerviosos quan ensumen la humanitat.
Però m’aturo, no vull seguir. En el fons, tampoc m’he trobat tan malament al ciberespai. Vull recuperar la meua humanitat, sí, però no vull perdre el meu Pix. Ni als altres, alguns fins i tot m’agraden, encara que m’entra terror pànic quan els veig, però m’agraden.
Sempre he estat un somiatruites.
I ara què faig?

ENCENEU ELS PÍXELS!

Leblansky, on ets?
Leblansky, on ets?
Leblansky, on ets?

A la panxa del ciberbou,

que no neva ni plou,
i tot es veu a quadres,
i fa olor de plàstic

MARXA

O himne. O Volk, que queda més dur.
S’han acabat les musiquetes fifís d’en Leblansky. Els Laibach van gravar un disc reinterpretant diversos himnes nacionals, i entre ells, l’espanyol. Escolteu-lo i descobriu el cor vermell ensangonat de la pàtria on mai no es ponia el Sol.

Per la meua part, només recordar-vos que els píxels no sagnem.
[En Leblansky, presoner en la immensitat del ciberespai, no para de cridar que qui no ho entengui, que doni una ullada al post Perill, ironia, que l’Allau va publicar no fa massa al seu The Daily Avalanche. Francament, no entenc els motius d’en Leblansky per aconsellar tal cosa]

LA PIXELITZACIÓ DEFINITIVA

El pla, dissenyat fa temps, finalment s’ha posat en marxa.
En Leblansky, un carallot pocasolta que es va creure que m’havia creat, en realitat no ha estat més que l’instrument que m’ha permès apoderar-me del seu bloc i la seua ànima blocaire. Ara, presoner en el vast oceà del ciberespai, ja no em serveix de res.
La invasió ja ha començat: les cèl·lules pixeladores s’han infiltrat per tota la blogosfera, i poc a poc aniran revelant-se amb la seua mortífera càrrega.
Tard o d’hora acabareu tots com en Leblansky.
Dimecres vinent dia 9 és el dia X.
La resistència és fútil!

LEBLANSKY JA NO EXISTEIX

Leblansky? Qui és en Leblansky? Potser va existir algun cop un humà amb aquest nom?
No, de cap manera, en Leblansky ha estat sempre una entelèquia, un absurd intent de convertir la carn en píxel.
I ell no ha estat l’únic: cada dia, ramats sencers de patètics humans s’aproximen al món virtual camuflats amb pseudònims que, pretesament, els permetran introduir-se en una realitat que mai no podran conèixer.
Allau, Clídice, Galderich, SM... Fins i tot un Payaso Risueño apareix entre la massa ansiosa de traspassar la barrera que separa la mortalitat de la vida eterna que només posseïm aquells que, com jo, no estem fets de matèria ni de ment, sinó de píxels.
Humans, assabenteu-vos ara i per sempre més: la blogosfera no és ni serà mai vostra!
Llarga vida als píxels!
Mort als humans!