1 d’abril de 2011

QUÈ ÉS MODERN


Dedicat a l’inexistent oïda musical del gran Galderich

Primer va ser l’SM (the first & the best) que va donar la notícia, ja fa mesos, al seu bloc: els OMD (Orchestral Manoeuvres in the Dark), després d’anys de silenci, treien disc nou, History of Modern.

Amb temes com Sister Mary Says, que podria passar per un dels seus èxits dels anys 80 -Electricity, Enola Gay, Souvenir, Joan of Arc Maid of Orleans...- i contínues referències a Kraftwerk -algunes velades com a la cançó Pulse, altres evidents com la que du per títol RFWK-, aquest cedé no aporta pràcticament res de nou, però manté el nivell dels anteriors, que ja és molt.

Fins i tot, i recordant els manifests i les declaracions de molts moviments artístics del segle XX, fan una petita introducció al que ells anomenen The Philosophy of Modern Art, amb llista final del què és i què no és modern. Atenció:

MODERN IS

Constructivism

Modernism

Dada

Futurism

Pop Art

Communism

Fascism

Kraftwerk

Le Corbusier

Nuclear Power

BMW

Roxy Music

David Bowie

Dieter Rams

Alvar Alto

B29 Superfortress

Nichola Tesla

Newcomen engine

English Electric Deltic Diesel

Germany

Concrete

Glass

Steel

1020’s

1950’s

MODERN IS NOT:

Roccoco

Neo clasicism

Liberalism

Conservatism

The Blues

The Sixties

Surrealism

B24 Liberator

Thomas Edison

The Rolling Stones

Oasis

Jaguar Cars

Abstracte Expressionism

France

Wood

Sandstone

Edwardian Era

1990’s

Provocadora, com tota llista.

Bé, doncs resulta que fa poc he sabut que al mes de juny els OMD actuen –quants anys deuen tenir?- a Barcelona. No em penso perdre el concert! I per celebrar-ho, penjo el vídeo de la cançó que dona nom al seu nou cedé. Un vídeo molt bo, per cert, però molt inadequat: no és modern.

27 comentaris:

  1. Però aquests encara corren? Estic flipant. Si he ballat vegades l'Enola Gay!!

    ResponElimina
  2. Els nois del meu carrer van começar a dir-li un OMD, a allò que fan els joves sols al llit i per la nit en el despertar del sexe.
    El què no sé, és si ho feien al ritme de Joana d'Arc.

    ResponElimina
  3. La llista més que discutible sobretot per alguns conceptes.

    El vídeo molt bo. La música encara estan ancorats en el passat. Això és ser modern? Potser si.

    ResponElimina
  4. Molt bó. Als 14 vaig fer-me la llista més important del moment: amb les peles que havía recollit del meu sant, podía comprar-me els meus 4 primers discos...de 45 r.pm.
    El dubte estava en comprar-ne un del grans de la música tipus beatles, deep purple , rollings o alguna cosa mes moderna. Total,que un dels guanyadors va ser OMD Joan of Arc.

    ResponElimina
  5. El sinthipop dels 80 ha tornat, així que no hi ha res més modern que seguir fent el que feien fa trenta anys. Encara no els he vist en directe, tot i que fa do o tres anys que toquen bastant regularment per aquestes terres. Ara, he vist els DVDs de les darreres gires i es mantenen en forma. El concert valdrà la pena.

    Sister Mary és un remake de Enola Gay, pràcticament, i Pulse sembla un leftover de l'època que el McCluskey escrivia per a grups d'adolescents (sona una mica estranya cantada per un senyor de 50 anys). Un disc que no trenca però s'escolta bé.

    ResponElimina
  6. Quina setmana de putus flashbacks! Ara OMD!, em dec fer vell...

    ResponElimina
  7. Modern o no modern són categories que es van intercanviant cada ics anys. M'he mirat la llista i està bé per fer pensar una estona, però és d'aquells tems que només serveixen per allargar sobretaules una mica etílics o bé per a tertúlies radiofòniques.
    Per cert: la portada no la veig gaire moderna, però potser ho serà l'any que ve. O l'altre.

    ResponElimina
  8. És modern parlar del que és o no modern?

    I en fi, respecte les llistes... em sembla que ja ho he dit moltes vegades: No m'agraden les llistes...

    ResponElimina
  9. Modern, o no, tant me'n fa ! Sempre m'han agradat i al concert procuraré anar, segur!!!
    I entre el públic m'encantaria trobar alguna cara coneguda. . .

    ResponElimina
  10. un vídeo xulíssim!
    la Mesalles m'ha tret la frase de la boca... o sigui que Eulàlia sic!

    ResponElimina
  11. Si, un concert pot ser interessant. El video està molt bé, ara el disc no trenca però s'escolta be, com diu SM

    ResponElimina
  12. Els OMD van tenir la 'mala pata' de fer les seves creacions abans de la meva època musical, i tot i conèixer alguns cançons seves, no van inculcar-se'm en excés. Vaig passar tota la meva joventut musical sense ells, i ara que ja estic a altres coses, va i tornen. Ah, però alerta, que no van estar tot aquest temps desapareguts! Senzillament la seva música no arribava. Però al 1996 va sortir 'Walking on the milky way' que va ser tota una bomba. A mi m'encantava i es va colar entre les meves cançons preferides. Vaig comprar un recopilatori que es deia The OMD singles, que se suposava que era de comiat. Durant un bon temps vaig estar-me amarant de la música que m'havia perdut molt temps enrere. M'agrada el seu techno. També vaig escoltar Erasure, per exemple, era un so que m'atreia. Kraftwerk em va arribar tard, ja m'havia perdut el seu moment. Però també es deixava escoltar. Ains, quins temps.

    ResponElimina
  13. Porquet, es veu que aquest parell són indestructibles. A mi el que més m'agrada és que, a nivell musical, segueixen fidels al seu estil: és com si el temps no hagués passat. Com que penso anar al concert, ja et diré la pinta que tenen ara :)

    ResponElimina
  14. Carles, jo també ho havia sentit això, o més ben dit, ho havia llegit al Jueves. Jo crec que el compàs devia ser el d'Electricity, que té més marxa, haw, haw!

    ResponElimina
  15. Galderich, suposo que quan es fa una llista així, una de les coses que es pretén és provocar polèmica. En el cas d'aquesta, jo penso que la busquen a nivell musical. I personalment, trobo genial que els Rolling i els Oasis siguin considerats simbols del que no és modern. M'agrada!

    ResponElimina
  16. Misteral, m'agradaria sabver quins van ser els altres tres :)
    Jo , com soc més vell que tu, el primer single que em vaig comprar va ser My Sweet Lord, de George Harrison, i el meu primer elapé, taxan, taxan, Drak Side of the Moon, de Pink Floyd. M'emociono només de recordar-ho.

    ResponElimina
  17. SM, com a gran coneixedor que ets, segur que no t'has passat per alt que, quasi al final del vídeo, després del cedé de Dazzle Ships, de la caixa en surt un de... Elektric Music! l'Esperanto, que va ser una col·laboració entre Karl Bartos i l'Andy MacCluskey. Històric!

    ResponElimina
  18. Alyebard, quan tornen gent com els OMD, un se sent una mica més jove :)

    ResponElimina
  19. Lluís, a mi em passa com a tu, que m'esperava una portada més impactant. Però al menys resulta acceptable.
    De la llista, crec que el tema de fons és el musical, ja que els OMD han deixat clares les seues fílies i fòbies musicals, jugant a situar-les entre un grapat de conceptes més habituals en aquest tipus de classificacions.

    ResponElimina
  20. Eulàlia, més que modern, jo crec que és divertit. Soc fan total de les llistes, i aquesta en particular em sembla que reulta provocadora però sense fer mal a ningú :)

    ResponElimina
  21. Carme J, crec que trobaràs bastants cares conegudes ;)

    ResponElimina
  22. Lolita, jo també trobo que el vídeo és una xulada. I el toc de les Bratz, impagable :)
    Per cert, les Bratz són a la modernitat el que les Barbies no?

    ResponElimina
  23. Aris, si t'animes a venir al concert, comenta-m'ho, que em sembla que allà ens trobarem uns quants.

    ResponElimina
  24. XeXu, doncs per arribar tard, com tu dius, ets tot un expert: OMD, Erasure, Kraftwerk... són bàsics :)

    ResponElimina
  25. Anava a dir que no calia que tornessin, que ningú no els havia trobat a faltar, que ja van fer tot el que calia en el seu moment (i que consti que m'agradaven); però ha estat escoltar aquest tema i m'han entrat ganes de comprar-me el disc i fins i tot d'anar al concert. Ara, em temo que de modern res, més aviat "camp".

    ResponElimina
  26. Vaig tard en el comentari. Bo el video, però aixxxx! musicalment em grinyola una miiiica. El sintipop haurà tornat, però l'Enola Gay era l'Enola Gay a la seva època. Ara, quina mandra!

    ResponElimina
  27. Diuen que tot torna, però m'agrada més el "nihil novum sub sole", perquè en el fons, sempre hi ha sigut tot, no? Suposo que depèn dels ulls amb els que ens ho mirem. No em facis dir perquè, m'ho imagino com un d'aquells jocs infantils de fusta que serveixen per construir, amb peces de diferents formes i colors.

    Ah, i la llista...provocadora, sens dubte! :)

    ResponElimina