18 de febrer del 2011

UN ARTISTA

Porta molts anys, l’Elvis Costello, fent el que li agrada, que és composar cançons i cantar-les.
Per això acabo comprant-me cada nou disc que treu, que sé que no pretén enganyar a ningú ni seguir cap moda més que la que li marca el seu estat personal d’ànim en cada moment.
L’última cosa que ha publicat, el National Ransom, no decep a ningú que hagi seguit la seua trajectòria, recolzada en els darrers anys per un altre gran, en T Bone Burnett, que ajuda en la postproducció.
National Ransom és una altra bona col·lecció de melodies, i d’aquestes, trio A slow drag with Josephine, en una interpretació que es marca Costello tot sol, amb res més que la seua guitarra i la seua veu. Tot un artista.


17 de febrer del 2011

DICKENS EN 2D O ¿DONDE HAY UN TEBEO HABRÁ UN LIBRO?

Per cap blocaire és un secret que al gran Allau li agrada Dickens.
Segueixo els seus posts sobre aquest autor i seua obra, i em deleixo amb la lectura de les anàlisis, critiques i cròniques que fa l’Allau, però lamentablement no soc capaç d’empassar-me cap llibre de Dickens: ho he intentat amb diverses obres, i amb la que més he avançat és amb Els papers pòstums del Club Pickwick, de la qual tinc varies edicions, cada una d’elles més atractiva i ben presentada, i amb les boniques il·lustracions de Robert Seymour i Phyz, però el més lluny que he arribat és a –un moment, que m’aixeco i ho comprovo amb exactitud- ah, aparentment, bastant bé: a la pàgina 116; aparentment, que la novel·la té més de 1000 pàgines...
Però vet aquí que en un dels meus viatges a França a la recerca de tebeos vaig descobrir que l’editorial Delcourt iniciava una sèrie dedicada als grans autors literaris, i un d’ells era Dickens i el seu Oliver Twist.
Amb dibuixos de Deloye i guió de Dauvillier –un parell d’autors quasi novells-, l’àlbum pintava bé. Comprat i llegit el primer volum, no em va desagradar gens, ans al contrari, em va semblar, pel poc que conec de la novel·la original, una bona adaptació i un tebeo dignament fet.
De manera que he anat comprant cada nou volum que ha sortit, i aquest cap de setmana passat em vaig fer amb el darrer, el número 5, acabat d’eixir de la impremta.
Ara puc dir que he llegit l’Oliver Twist, al menys una bona adaptació. El següent pas serà la lectura de la novel·la?
Cap als anys 80 a la tele feien un anunci que deia més o menys Donde hay un tebeo, mañana habrá un libro. Des del primer moment em va semblar un lema estúpid, ja que en el fons venia a dir que els tebeos eren cosa de nens, i que aquests acabarien deixant-los i passant-se al camp de la literatura. Com si fossin mútuament excloents!
Recordo que, cada cop que sentia l’anunci, em passava pel cap la meua versió, Donde hay un tebeo mañana habrá otro tebeo.
Em temo que, per ara, seguiré sense llegir cap novel·la de Dickens. Però potser algun dia...

11 de febrer del 2011

PSICODÈLIA

M’ha costat decidir quina cançó posar dels Beach House. Al final, em quedo amb aquesta Norway psicodèlica i un xic inquietant, a mig camí entre el folk i el pop i amb una dosi d’encís i suavitat perfecta per començar el cap de setmana de manera pausada, sense presses i fruint de cada moment de tranquil·litat.
Ah, el vídeo, ni cas.


9 de febrer del 2011

CINEMA: PODIUM 2010

Fins ara no m’havia atrevit, però la meua passió per les classificacions m’empeny a repetir el que vaig fer amb la música, i fer un pòdium amb les millors pelis del 2010. Sé que en cinema la cosa resulta molt més difícil, bàsicament perquè en soc molt més ignorant que en música, i perquè ni de lluny he pogut veure totes les pelis que m’hauria agradat. Per això em quedo només amb tres.
And the winners are...


1. TOY STORY 3, de Lee Unkrich
De principi a fi, ni li sobra ni li falta res. Una obra mestra del cine.
Per cert, és curiós que, fins i tot en les publicacions hispanes dedicades al cinema parlin dels actors que posen les veus als personatges, quan quasi ningú veurà la versió original, i en canvi no diguin res dels guionistes ni dels il·lustradors, autèntics factòtums d’una peli d’animació.
L’escena que he triat és increïble, una de les més emocionants que recordo: el ganxo salvador! El link del you tube -on han desactivat l'opció d'insertar- és:


2. EL GRAN VÁZQUEZ, d'Óscar Aibar
No és més que una obra ben feta, però això ja és molt. A mi em va recordar els grans clàssics del cine espanyol: vull dir El verdugo, Bienvenido Mr Marshall o Atraco a las 3, per citar-ne algunes. I els actors –Santiago Segura inclòs- representen a la perfecció el seu paper.
Cal reivindicar l’Óscar Aibar ja, i rescatar una altra gran pel·lícula seua que va passar del tot desapercebuda, Platillos Volantes. De visió imprescindible per a historiadors, freaks i amants del cinema.
Penjo el trailer, que no mata però va bé per fer-se una idea.



3. FANTASTIC MR. FOX, de Wes Anderson.
Realitzada amb la tècnica del Stop motion, és un altre film que va passar com una exhalació per la cartellera, i que de moment ni tan sols s’ha editat en vídeo. Basada en un relat de Roald Dahl (i van...), és una pel·lícula que permet varies lectures, totes –fins i tot la més superficial- dignes de passar una hora i mitja davant la pantalla.
Selecciono una espècie de making off que hi ha al youtube copiant l'adreça, que han desactivat -també- l'opció de còpia:

http://www.youtube.com/watch?v=xMQPXH81sbI

8 de febrer del 2011

L'HEROI SORD

La sordesa del meu pare va anar en augment fins que pràcticament no sentia res, i havia de mirar als llavis de qui li parlava per entendre el que li estaven dient.
L’home s’havia acostumat a seguir les converses mirant a la cara dels seus interlocutors, i li anava força bé, excepte amb el Vicent, que de la colla dels seus amics, jubilats com ell, era l’únic a qui no era capaç d’entendre.
I és que el Vicent, que tenia un to de veu baix i parlava arrastrant les paraules, tenia a més el costum de mirar a terra quan feia les seues reflexions en veu alta. Però el meu pare va acabar ideant un sistema per no haver de fer-li repetir cada dos per tres les frases al seu amic: feia com qui se l’escoltava, però en realitat, desconnectava i pensava en les seues coses; per tal que en Vicent no se’n adonés, de tant en tant assentia amb vehemència, amb frases del tipus “I tant!”, “Quanta raó tens!”, “Ja ho pots ben dir!” i similars.
Fins el dia que el seu assentiment automàtic li va fallar, i després de pronunciar un “Estic molt d’acord!”, tothom se’l va quedar mirant.
-Tomeu, mira que n’ets de poca solta! –el renyà un.
-Com pots estar d’acord amb això? –l’increpà un altre.
-Ara si que t’has passat1 –rematà el Vicent.
I el meu pare que no sabia com arreglar-ho, però que tampoc gosava dir que no havia estat escoltant. Finalment, va optar per tirar endavant, i sense tenir ni idea del que estava recolzant –“segur que no és cap cosa important”, va pensar-, va afirmar que sí, que ell era d’aquest parer. I a continuació, i per si les mosques, se’n va anar cap a casa, al·legant que se li feia tard per sopar.
Al dia següent, en tornar a trobar-se amb la colla, pensava que l’incident s’hauria oblidat, però no fou així, i només arribar, un dels amics va treure el tema.
-Tomeu, s’ha de tenir valor per dir el que tu vas dir ahir! –li digué al meu pare- I jo et recolzo!
-Si senyor, que les coses s’han de dir pel seu nom –feu un altre- i tu vas fer bé de no callar-te.
El meu pare no sabia quina cara posar. Aleshores se li acostà el Vicent, capcot com sempre, i mormolà una frase de la que el meu pare no va entendre ni una sola paraula. Però sí que va interpretar com un gest amistós la palmada afectuosa que li feu a l’esquena. Després, va fer un gest com de disculpa, i li va donar la mà.
Sempre que m’explicava aquest episodi, jo em passava una bona estona rient, però ell es lamentava de no haver pogut esbrinar el tema de la conversa.
-I el que més greu em sap és la cara que va posar el pobre Vicent, però com vols tu que jo li digui que no l’entenc quan em parla?

4 de febrer del 2011

VERSIÓ

Fan total com soc de Kraftwerk, em vaig alegrar molt quan vaig saber que els Stereo Total, una esbojarrada parella de madurets electropopchansoniers –ells s’han definit així en alguna ocasió- havien fet una versió del clàssic Tour de France.
I és bona, molt bona, i alegre, molt alegre.
Ve de gust agafar la bici i llançar-se a pedalar amunt i avall aprofitant el solet d’hivern. I si això no és possible, posar-se a xiular la melodia d’aquest Tour de France pel passadís de casa.
Bon cap de setmana!