EL VENEDOR DE MÒBILS A DOMICILI
Cada cicle de vacances torno a Xàbia per veure a la família. És com un parèntesi salvatge en la meua vida: desapareix el paisatge habitual i el temps es ralentitza fins extrems quasi intolerables.
Una de les màquines quotidianes que durant aquesta pausa pren força protagonisme és el meu telèfon mòbil, que quasi sempre tinc apagat, però que a Xàbia faig servir contínuament, bé per comunicar-me amb els amics, bé per fer fotos de coses i casos que trobo durant les meues llargues passejades.
Fa dos estius vaig agafar el costum d’enviar missatges col·lectius a tota la penya de coneguts, assegurant-me així que un o altre em contestaria i em donaria una mica de conversa, ni que fora a nivell sms. I a aquest costum s’afegí aviat el d’enviar també les fotos que anava fent, fins que vaig rebre una fatídica trucada dels serveis administratius d’Orange dient-me que havia superat amb escreix el límit d’euros que tenia assignat –límit que per cert, no tenia ni idea que existia. És clar, aleshores decidí interrompre l’enviament de fotos.
La meua amiga Virginia –sense accent!- lamentà el fet, i em proposà com a solució fer un blog i publicar-les allà, on tindria espai suficient no únicament per a les imatges, sinó també per als comentaris. I ara he decidit posar-ho en pràctica.
Començo per la foto que encapçala aquest text, i que està feta en un basar xinès que hi ha al port de Xàbia, on viu la meua mare. L’estiu passat vaig anar allà sense ulleres de sol, i vaig pensar que per quatre xavos en podia trobar alguna que valgués la pena a la botiga dels xinos.
I sí, n’hi havia i moltes, amb preus que oscil·laven entre dos i cinc euros, la majoria imitant marques conegudes, de manera que vaig agafar-ne un parell que m’agradaven i li vaig demanar al depenent que m’indiqués on hi havia un mirall per veure com em quedaven.
Em va fer passar a un quartet minúscul i sense llum, i m’assenyalà el mirall. Jo no veia res, i menys amb les ulleres de sol i la meua considerable miopia, de manera que vaig tenir la lluminosa idea de treure el mòbil, enfocar-lo cap a l’hipotètic lloc on hi havia el mirall, i fer-me a mi mateix una foto amb les ulleres. Després vaig sortir del quartet fosc i em vaig riure mirant la pinta que feia: semblava un venedor de mòbils a domicili.
Em vaig quedar les ulleres, que van durar just els quinze dies que vaig ser allà.
