PANTALONS CURTS

El mes de març, els més guaperas i machitos de l’institut on treballo ja van començar a dur pantalons curts; ara, a finals de maig, només recordo haver vist a dos nois amb pantalons llargs.

I des que s’ha imposat aquesta moda, cada any quan comença el canvi de llargs a curts no puc deixar de recordar els meus primers dies com alumne d’institut.

Van ser traumàtics per diversos motius però una de les coses que més em varen doldre foren les burles dels meus companys de classe dirigides al meu futur amic Estanis i jo. Teníem 10 anys i ens vam convertir en la riota de molts: ningú excepte nosaltres duia pantalons curts.

Jo ho vaig aguantar estoicament una bona temporada, fins que em vaig armar de coratge i li vaig dir al meu pare que volia uns pantalons llargs. L’home no entenia el per què d’aquell canvi, a mi que sempre m’havia agradat anar amb pantalons curts i fins i tot amb banyador, però la meua mare se’n va adonar dels motius sense que jo hagués de donar cap explicació, així que en pocs dies vam anar a cal sastre –en aquella època i en un poble, això de la roba prêt a porter no existia-, jo vaig triar una tela –tergal?- a quadres, i em van confeccionar els meus primer pantalons llargs. Redéu, com picaven i que incòmodes eren i quina poca gràcia que tenia jo per dur-los!

No recordo si l’últim de l’institut en dur pantalons curts va ser l’Estanis o jo, però no m’importa: el cas és que ens varem fer amics, i amb els anys ens varem matricular a la universitat de València, i uns anys més tard obtinguerem la llicenciatura, només ell i jo i cap noi més dels que havíem iniciat els estudis a l’institut de Xàbia l’any traumàtic dels pantalons llargs.

Ara quan torno al poble per vacances encara em veig amb l’Estanis, que segueix portant pantalons llargs de tela, i –coses del trauma- sempre llargs, fins i tot a l’estiu. Jo en canvi no suporto els pantalons de tela –coses dels trauma-, només accepto pantalons de cotó, i a la que puc, me’n poso de curts.

Així que quan a l’institut em creuo amb l’únic parell de nois que duen pantalons llargs al mes de maig, em venen ganes de donar-los una afectuosa abraçada solidària. I em quedo amb el dubte de saber quin d’ells deu ser l’alter ego de l’Estanis i quin el meu.