EL DIA DESPRÉS

I després la Carme i jo ens vam posar a llençar coses i a rentar i endreçar-ne d’altres, i me’n vaig recordar de la Pilar i el seu consell sobre que, a la propera trobada, féssim servir plats de plàstic.

Finalment, un bon cop de màniga d’aigua a pressió i tot va quedar net.
Jo estava molt cansat, i la Carme tant o més. Però molt contents.
-Ha estat xulo, eh?
-Ha estat genial! Demà mateix tornaria a repetir-ho.
I mentre comentem la trobada, posem en marxa el portàtil i mirem els resultats de les eleccions. Ens agafa una certa fredor, que va en augment quan van apareixent les dades definitives. Badalona ens posa la pell de gallina.
De Dosrius encara no hi ha informació.
Aleshores, veiem el post de Garbi24, i ens torna el somriure. Més tard, és l’Allau i el seu Daily Avalanche qui reforça la sensació de felicitat.
Tornem a cercar informació sobre les municipals. Mirem els resultats al País Valencià, i encara que eren de preveure, ens tornem a quedar gelats. Cerco Xàbia, a veure què ha passat amb el govern municipal del Bloc Nacionalista, i veig que ha caigut i que s’han quedat amb 3 regidors, però que ha guanyat el PSPV. Torno a somriure, tot i que sé que les aliances entre els grupuscles –teòricament apolítics, pràcticament interessats en treure profit econòmic- que han obtingut un o dos regidors pot acabar donant l’ajuntament al PP. Ja es veurà.
Entro al meu correu del Yahoo, i tinc un munt d’emails que la Carme i jo ens llegim emocionats.
-Què maca és la gent!
-I què bé s’ho ha passat tothom...
-Els nens també oi?
La Carme de la maleta envia fotos que mirem i remirem intentant localitzar a uns i altres.
I finalment es fan públics els resultats de Dosrius: el PSC obté 6 regidors i perd la majoria absoluta; la PAC, una plataforma d’esquerres, en treu 3; el PP i CiU, 2 cadascun. Bé, quasi amb tota seguritat tindrem un govern més d’esquerres encara que l’anterior del PSC.
Anem al llit i ens quedem clapats mentre comentem anècdotes simpàtiques de la trobada i remuguem malediccions per l’ascens del PP i el PXC.
I al matí següent, en sonar el despertador, el plom que se’ns havia adherit a tot els cos ens retarda els moviments, però finalment ens llevem.
-Jo vull que sigui divendres.
-I jo.
-Va estar bé, eh?
-Va ser fantabulós. Jo repetiria avui mateix.
-I jo, però amb plats de plàstic.
-Però Carme, és que queda molt cutre.
-T’han semblat cutres els gots de plàstic que he portat?
-No, la veritat és que no. Però amb els plats, no ho tinc clar...
-No et pensis, que a mi tampoc m’agrada això que el plat quedi flonjo, però n’ha d’haver de bons.
-Ho mirarem.
Ens estem prenent el Nesquick abans de sortir de casa quan la Carme em pregunta si sé quan venen els Macip.
-No ho sé, per què ho dius?
-Per organitzar la propera trobada.
-Va ser xulo, eh?
-Va ser fantabulós.
-Ei, Carme, que això em tocava dir-ho a mi.