L'ÚLTIMA AVENTURA DE WINNETOU

 Va ser durant aquestes passades vacances de Pasqua, a casa ma mare. Vaig estirar la mà fins el fons el calaix de la tauleta de nit, que no trobava les ulleres. I vaig descobrir a Winnetou, la figureta de plàstic amb rebaves que quasi mai s’aguantava dreta, però amb la que havíem jugat el meu nebot Nico i jo durant molts estius i molts hiverns, cada cop que jo baixava a Xàbia de vacances.
No recordo massa bé els motius pels quals aquesta figura tan poc agraciada es va convertir en una de les nostres preferides, compartint lloc prioritari amb Simba, el tigre de bengala amb nom de lleó. Potser perquè el nostre Winnetou era un autèntic pel-roja de cap a peus, amb peanya inclosa, o perquè era tan desmanegat que ens va acabar despertant una certa simpatia.
I ara ja deu fer més de tres anys que, just el dia que jo tornava a Dosrius, i en el moment d’acomiadar-se de mi, en Nico em va posar a la mà a Winnetou el pel-roja, i me’l va regalar.

És un dels obsequis més valuosos que m’han fet mai, i no podia deixar d’acceptar-lo, però sense dir-li res al meu nebot, vaig decidir no emportar-me’l, sinó deixar-lo al calaix de la tauleta de nit per poder jugar de nou amb ell a les properes vacances, sabedor que ma mare no el llençaria mai.

I l’any següent, en Nico va seguir creixent i van arribar els videojocs i els jocs de taula, i l’any següent va començar l’ESO, i l’any següent va fer una estirada i ara ja només li falten tres centímetres per arribar als 183 meus.

I jo he agafat al pell-roja de plàstic i me l’he emportat a casa, i ara me’l miro amb nostàlgia i penso que el dia que Nico me’l va regalar, ni ell ni jo ens pensàvem que aquella havia de ser l’última aventura de Winnetou.