9 de novembre de 2017

MACAULAY CULKIN



A la recerca de l’humor perdut, o com aconseguir tornar a riure. I riure’m dels prepotents, creguts, xulos, unidimensionals mentals i demés personal d’aquesta mena.
Riure’m també de mi mateix, sobretot.
Abans era capaç, però ara em costa. Dramatitzar o desdramatitzar, potser aquesta és la qüestió.

-->
Ladilla rusa, el duet esbojarrat de techno petardo, són dels que em fan aparèixer el somriure amb facilitat. I de tant en tant, em descobreixo taral·lejant macaulay culkin macaulay culkin macaulay macaulay macaulay culkin.



7 de novembre de 2017

QUI S'HAURIA RESISTIT?


El mes passat vam llogar un apartament per un dia a València, en ple barri del Carme.
Baratet i cèntric, la decoració era senzilla: pintures directament fetes a les parets i un quadre amb una balena. Mobles d’Ikea i cadires com aquelles que dibuixava el gran Franquin, i que eren una de les peces importants del mobiliari interior de les cases de Spirou i Fantasio i de Modeste i Pompon, junt amb una taula de tres potes i una làmpada de peu amb tub flexible.
A Mon Oncle, la casa súper-moderna del cunyat de M. Hulot, seuen en cadires d’aquestes per veure la tele. Jacques Tatí li treia molt de suc, als mobles de moda dels anys 50 i 60: com a M. Hulot, se’ls mirava amb desconfiança, i si calia seure, els tocava primer amb un dit o amb la pipa, per si de cas. Quan per fi gosava aposentar-se, no aconseguia mai trobar la posició adequada - a Play Time, l’escena de la butaca on seia mentre esperava ser atès és antològica-, i es movia i removia per acabar aixecant-se i mirar de trobar-li l’entrellat al moble en qüestió.
Amb aquests antecedents, qui es resisteix a fer de M. Hulot, ni que sigui per un dia?


La banda sonora és The Wire, de les Haim

5 de novembre de 2017

ELS MEUS HEROIS

Daredevil i Typhoid Mary, del gran Romita Jr

Els únics herois que vull són els dels tebeos, i d’aquests, Daredevil, que és cec i cagadubtes. I pocs més.
De salvadors, cap. O sí, el que es diuen així de nom, com el Macip, i els que vigilen a la platja que no s’ofegui ningú. La resta, vagin-se’n a casa, si us plau.
Les banderes, per assecar els plats o per retallar-les a trossets molt petits, triangulars, i penjar-les d’un fil que vagi de banda a banda del carrer, que així alegren la vista i donen color a la grisor quotidiana.
Les pàtries, per donar nom a gossos i gats.
Les fronteres, de gominola, que es trenca fàcil, és comestible, dolça i gens cara.
De policies i forces majors, les menors possibles: amb un sereno que ens ajudi a posar la clau al pany les nits de lluna nova i un urbà que reguli el tràfic ja va bé.
De majories, cap ni una: ni el club de fans d’Elvis.


PS: Ah! I si hem de començar a parlar de democràcia, més val que abans rellegim Plató i John Stuart Mill. Igual ens acabem entenent.

Un patriota abraçat a una bandera

4 de novembre de 2017

MIGRACIÓ

Dibuix primerenc -i espectacular- d'Hergé

Es veu que el meu cos no és capaç de suportar la pressió. Es veu: el meu ull dret ha patit quatre “derrames” (no sé si en català es diu “vessament”) en menys d’un mes, i com que no es qüestió d’anar tot el dia amb ulleres de sol, crido l’atenció amb aquest vermell intens al voltant de la pupil·la, i amics i coneguts em pregunten, cada cop que em veuen, què m’ha passat i conclouen que “t’has de cuidar, home”; al super la caixera es queda mirant-me amb cara de pena; i els nens petits m’assenyalen i li pregunten als pares “què li passa a aquest senyor”.
I el metge, que tinc un quadre clínic d’ansietat, i que em prengui aquest medicament com a mínim un cop al dia, i ja veuré. A veure, em dic jo, a veure.
Els meus problemes amb la pressió tenen el seu origen en tot el que està succeint aquests mesos. I com no ho sé pair, doncs el meu cor pateix: hipertensió.
A mena de preservatiu he decidit desconnectar de facebook i grups de whatsapp, o entrar-hi el mínim possible. Em sap greu no fruir del debat, però em cal fugir quan aquests degeneren en diarrea verbal.
Arribo a sentir-me ridícul quan em passa pel cap penjar al facebook les fotos de la darrera collita de codonys, o quan em ve de gust iniciar al whatsapp un debat sobre el nou Blade Runner: amb tot el que està passant, ara tot això semblen foteses.
Em queda, però, el meu bloc. Necessito expressar-me sobre altres coses, parlar de música, de tebeos... I també de política, sí, però sense que ens acabem escopint ni fent proclames.


-->
PS: al moment de publicar aquest post, ja vaig pel setè derrame ocular. Ai ai ai!