31 març de 2014

DIGUEU-LI NAÏF


L’Elena, la meua encantadora tonari, porta temps obsessionada en millorar els seus dibuixos, representacions gràfiques d’allò que viu en el seu dia a dia, i també dels seus personatges de paper preferits.
Obnubilada per l’estètica Hergé i Miyazaki, m’ha costat molt fer-li veure que és relativament fàcil imitar una i altra, però quasi impossible revisar-les de la manera que ho fa ella.
Per posar un exemple: el Totoro de l’Elena és fantàsticament naïf i alhora inimitable: qui sinó ella hauria pogut plasmar sobre el paper l’essència del personatge d’una manera tan antiacademicista i espontània? I així, en tots els casos: l’estètica de l’Elena destrueix la perspectiva i els cànons en nom d’una ingenuïtat i frescor que cap adult serem mai capaços d’aconseguir. Davant d’una proposta de l’Elena –“Vols que et dibuixi al professor Tornasol?”, “L’altre dia vaig dibuixar les gallines que tu i els teus amics vàreu apadrinar”, “He fet un dibuix dels tres cosins Bone”- no encerto mai el resultat, per molt que imagini com li haurà quedat. Però sé que m’agradarà, segur.
I parlant de coses segures, unes línies abans he assegurat que cap adult és capaç d’obtenir aquesta potència naïf dels dibuixos de l’Elena, però ara me’n adono que no és del tot cert: el meu estimat Aristòfeles aconsegueix transmetre’m amb els seus un grau de sorpresa només comprable als d’un infant, però en el cas d’Aristòfeles cal afegir a més el factor guió, indissoluble de la part gràfica.

Posem el cas d’en Mimosín, un personatge que és a priori un escull insalvable –en tots els sentits- per a la majoria dels mortals, però que l’Aris deconstrueix fins convertir-lo en una bomba atòmica del grafisme. És ben senzill: digueu-li naïf.



10 març de 2014

EXCUSES!


Saps quan notes com una galleda d’aigua freda que t’acaben de llençar per l’esquena i tu estaves tan tranquil mirant cap a l’altre costat?
Aquesta sensació la pots tenir per molts motius, però a mi m’acaba de passar per un oblit, un lapsus, un forat mental injustificable que fa que passis per alt quelcom que tenies clar que volies fer.
Què fer quan et passa això?
D’entrada, em moro de vergonya i em ve al cap aquell Tierra trágame dels tebeos. Després, intento descobrir els motius d’aquesta pífia atòmica. I al final acabo trobant diverses excuses que, lamentablement, de cap manera justifiquen el lapsus en qüestió.

I em sento molt humà, massa humà.

4 març de 2014

CATARACTES


Quan Llopis l’apotecari va dir-li a l’avi Mariano que el que li passava als ulls és que 
tenien cataractes, a ell li va semblar una malaltia molt exòtica, i li van venir al cap aquelles cascades gegants d’aigua que hi havia a l’Àfrica i altres llocs molt salvatges, així que el diagnòstic li provocà un somriure.
-No siguis ruc, Mariano, que això de les cataractes és una cosa molt greu –li explicà Llopis- i va cada cop a pitjor. El què has de fer és operar-te.
-Home, Llopis, vols dir que amb algun dels medicaments que tu tens a la farmàcia no podria curar-me?
-Ni que et preguessis trenta aspirines cada dia, i ja saps tu que jo li tinc molta fe a l’aspirina.
L’avi Mariano marxà a casa capcot, que no es pensava ell que aquesta mena de teranyina que se li havia fet als ulls, més al de l’esquerre que al de la dreta, seria una cosa tan greu, i en arribar li ho va comentar a la seua dona.
L’avia Irene va estar d’acord amb el farmacèutic respecte a que l’operació era la única sortida, així que va treure la guardiola que amagaven dins l’armari i es posà a comptar els diners, assumint que se’n haurien de gastar molts.
-Irene, no sé jo si estem per massa festes, i en tot cas, això de l’operació pot esperar.
-Mira, Mariano, el que s’ha de fer, s’ha de fer, així que deixat d’històries.
I quan l’avia Irene tenia clara un cosa, s’acabava fent, així que l’avi va encaminar-se a casa dels senyorets de Morrot per que l’informessin sobre metges i clíniques, que ells eren gent de ciutat i segur que el podrien aconsellar.
En tornar a la farmàcia a explicar-li a Llopis el que els senyorets li havien dit, es trobà amb els seus amics Generoso i Modest, que en assabentar-se del cas, no es van poder estar de dir la seua.
-I vols dir, Mariano, que en Llopis no t’ho podria arreglar això? –feu Modest.
-Ah, jo no tinc inconvenient en operar, ja sabeu que com apotecari que soc, en sé d’aquestes coses –respongué Llopis, sense pensar-s’ho gens.
La conversa aviat va centrar-se en la vàlua de l’apotecari, i en com aquest havia dut a bon terme operacions més complicades. I sempre es podria comptar amb l’ajut de Sivera el barber, que en l’extracció de queixals era el millor del poble.
Generoso no ho veia clar, Modest i Llopis n’estaven entusiasmats amb la idea, i l’avi Mariano ho veia amb cataractes, però finalment accedí a ser operat de l’ull esquerre per l’apotecari.
La intervenció tingué lloc a la taula del menjador de casa el barber, qui junt amb Modest feia d’infermer ajudant de Llopis. Al meu avi, un cop ben allargat sobre la taula, el van lligar de braços i cames, i a continuació l’apotecari es fuma un parell de cigars per desinfectar l’ambient.
Quan la meua mare ens va explicar a la meua germana i a mi que era com a conseqüència d’aquesta operació que l’avi Mariano duia un dels vidres de les ulleres fumat, ens va fer molta pena i vam sentir ràbia i odi cap als seus amics. Aleshores, la mare ens contà que, en assabentar-se del fracàs de l’operació, Generoso, que no havia volgut participar i de bon principi havia estat en contra, va anar a la farmàcia amb la intenció secreta de matar al seu propietari, i en trobar-se a la Josepa Maria i dir-li aquesta que el seu marit era a casa, allà que se’n va anar, es va llençar contra la porta i la va rebentar a cops de puny, entrant com una tromba a les habitacions. Afortunadament per en Llopis, aquest havia tingut temps d’amagar-se sota el llit.
Al matí següent, Modest, Llopis i Sivera el barber es van presentar capcots i avergonyits a la casa dels meus avis Irene i Mariano. No sabien com dir-ho ni com fer-ho, però havien anat a demanar perdó i a assumir les conseqüències de la desgraciada operació de cataractes.
La meua àvia, neguitosa i superada per la situació, retorçava maquinalment amb les mans el davantal que duia i es mirava de reüll al seu marit.
L’avi Mariano tenia un posat de mil déus mentre es mirava -amb només un ull, que l’altre el duia tapat- les tres cares tristes i pesaroses que tenia davant seu, i respirava profundament, de manera que enmig d’aquell silenci sepulcral només se sentia l’entrada i sortida d’aire dels seus pulmons. Van passar dos o tres minuts fins que l’avi va parlar, però als altres els semblà una eternitat.
-Què voleu? Que m’emprenyi amb vosaltres i no us torni a dirigir la paraula mai més? Que us maleeixi eternament? Que us demani una compensació pel que heu fet? Mireu, ja és prou mala cosa perdre la vista d’un ull, i ara no voldria perdre a tres amics.

I aquell dia, la Carme i jo encara ens vam estimar més al nostre avi Mariano.

17 febrer de 2014

GO WEST! (II)


Ha arribat el moment dels tebeos de l’oest, en plural, perquè no soc capaç de decidir-me per un de sol. I així i tot, lamento no haver inclòs en aquesta selecció el Cuttlas de Calpurnio, el Jerry Spring de Jijé i a molts altres que m’han fet –i em fan- passar moments màgics. És la màgia dels tebeos, és clar.

1.       GUS
Aquest era fàcil: tota l’obra d’en Blain em captiva, des de l’Isaac el pirata a Quai d’Orsay, passant per Les ogres i l’En cuisine avec Alain Passard, fins al genial Le reducteur de vitesse. Gus són tres volums que narren les aventures d’un cowboy sense vaques, amb un cavall i un nas més llarg que el fèmur, que passa –ell i la seua colla d’amics aparentment descerebrats- per tots els tòpics del western, sovint a gran velocitat –aquest, junt amb l’expressivitat, és un dels trets característics dels personatges dibuixats per Blain- i ho fa amb reflexió -curiós que es pugui reflexionar a gran velocitat, oi?-, tendresa, sexe, romanticisme, violència i molt d’humor.
El Blain dibuixant s’entén molt bé amb ell mateix com a guionista, cosa gens habitual en els tebeos, i funciona a la perfecció. Western o no, indispensable.
(el dibuix de l'encapçalament i el del final del post són del Gus de Blain)

2.       EL TINENT BLUEBERRY: FORT NAVAJO


La meua presa de contacte amb la ingent producció historietística franco-belga fou mitjançant la revista setmanal Bravo, publicada per editorial Bruguera, i allà vaig poder fruir per primer cop de les aventures del tinent Blueberry, a raó de quatre pàgines per setmana. El dibuix, d’un tal Gir –alter ego de Moebius- no em feia massa el pes, però els guions, signats per J. M. Charlier, eren trepidants i molt treballats. Poc a poc, i amb l’ajuda del mestre Jijé, Gir va anar millorant el seu dibuix i fent seu el personatge i l’entorn paisatgístic, fonamental en una narració ambientada en l’oest americà, i amb l’àlbum La mina de l’alemany perdut va arribar al cim. Però jo em segueixo quedant, potser encegat per la nostàlgia de les lectures d’infància, amb els tres primers àlbums, Fort Navajo, Tempesta a   l’oest i L’àguila solitària, i els seus  bons i dolents, tant feia que fossin cares pàl·lides com pells roges: el tinent Graig i el general Graig (tots dos bons), el tinent Crowe (bo), el Major Bascom (un malparit), el gran Cochise (bo, evidentment) i sobretot Quana-un-sol-ull, el dolent per excel·lència.

3.  LUCKY LUKE: LA DILÈNGÈNCIA
Un tàndem que va funcionar fins el darrer àlbum que van fer –que no signar- junts: el del guionista Goscinny i el dibuixant Morris. Era un geni de la tinta xinesa, Morris, però probablement no hauria destacat tant si no hagués compartit personatge amb un hàbil dominador de la ironia i la flema britànica com Goscinny. La compenetració entre els dos va convertir Lucky Luke, un heroi força estàtic excepte quan dispara, en referent dels westerns humorístics. I l’obra mestra del duo és –no tan sols per mi, ja que fou la més votada entre les aventures de Lucky Luke en un referèndum obert a tots aquells que van voler participar a França- l’adaptació de The Stagecoach, la pel·lícula de John Ford, en la que aconsegueixen fer un retrat suaument burlesc del guió i els principals personatges. Les llibertats preses en aquesta adaptació al paper són moltes, i s’agraeixen.

I després d’escriure això, estic pensant que potser les històries del llunyà oest m’agraden més del que creia.

10 febrer de 2014

GO WEST!






Ni de petit ni d’adolescent el gènere western va ser sant de la meua devoció, encisat –abduït?- com estava per la ciència-ficció i avorrit per les infinites pelis d’indis i cowboys  que passaven al cinema de Xàbia i a la tele. Ara encara em costa d’empassar, però crec que entre el llunyà oest i jo hi ha hagut un apropament, sobretot perquè l’oferta s’ha anat ampliant i això permet fer una tria al gust del consumidor.
Aprofitant l’empenta d’un dels últims llibres que he llegit, inicio tirallonga de posts  precisament amb el western: Butcher’s Crossing el vaig comprar a València, a punt de començar les vacances de Nadal, de camí cap a Xàbia i amb la idea de submergir-me en una aventura on els cavalls, els rifles, les caravanes i els saloons em preservessin de les tradicions nadalenques que tant detesto, submergint-me en el farwest.
Tenia poques esperances que la novel·la m’agradés, però em va apassionar des de les primeres pàgines. A l’estil del que fa Melville a Moby Dick, l’escriptor texà John Williams introdueix el lector en el món on es desenvolupa el relat, en aquest cas els indrets on es practicava la cacera de búfals, i ho fa a fons, de manera meticulosa i amb tot luxe de detalls, com si hagués viscut allà tota la vida i s’hagués dedicat a l’ofici ja de ben petit.
La lentitud i parsimònia amb que es desenvolupen els esdeveniments narrats és en el cas de Butcher’s Crossing un valor afegit. L’aventura és permanent, però no treu espai literari a l’aprofundiment en l’anàlisi de la personalitat dels protagonistes, que es compten amb els dits de la mà si exceptuem als búfals, pobladors a desenes de milers del llibre, i que són l’element clau juntament amb els humans. El coneixement dels búfals que demostra tenir John Williams deixa al lector bocabadat, i posats a destacar, em quedaria amb el capítol on descriu de manera tan minuciosa, didàctica i macabrament bella com se’ls arrenca la pell a aquests animals; ni un escorxador poeta ho hauria pogut millorar.
Butcher’s Crossing gira al voltant del ritual d’entrada a la maduresa –a l’estil de John Dos Passos en el seu Iniciació d’un home:1917- per part d’un jove que, atret per l’aventura i la poesia dels espais oberts, abandona la gran ciutat i sucumbeix a la inesperada rudesa de la vida dels caçadors de búfals.
El llibre s’inicia amb dues cites, una d’elles de Herman Melville, de la que transcric un fragment:
(...) los poetas sostienen que tanto para corazones como para pulmones doloridos, la naturaleza es el gran remedio. Pero entonces ¿quién dejó que mi cochero muriese congelado allá en la pradera? ¿Y quién tuvo la culpa de que Peter el Salvaje se volviera idiota?
Vaig acabar Butcher’s Crossing abans del dia de reis, i malgrat els darrers capítols, que probablement siguin més del gust d’un lector amant dels westerns crepusculars que d’un cor amb ínfules romàntiques com el meu –algun dia maduraré-, m’atreveixo a recomanar aquesta novel·la com a revulsiu de Zane Grey, el Cherif King i Marcial Lafuente Estefania, però també com a obra de gran nivell literari.

Ah! I el més important: a Butcher’s Crossing no apareix ni un sol indi!



La banda sonora d'aquest post estarà disponible dimecres vinent al bloc Santa Tecla