LA BARCA "VIRIATO" (i II)

Casto el de la cadira coixa s'esforçà en el treball de canviar Viator per Viriato, i en acabar va revisar els tres rètols, constatant amb satisfacció que pràcticament estaven a l'alçada tècnica dels anteriors. Feina feta.

Al capvespre, el meu avi va passar per la barca de Don José per recollir algunes eines que havia deixat sota coberta, i a la llum de la lluna plena que aquella hora ja havia sortit, va quedar-se astorat en llegir la paraula Viriato ben pintada al costat de babord. Va fer la volta cap a estribord, i allà novament es trobà amb Viriato estampat amb pintura negra sobre blanc. A popa, igual.

L'home no podia estar més perplex.

-Això sembla cosa del dimoni -exclamà en veu alta-, o del cervell, que m'ha fet una mala passada.

Dijous es va llevar quan encara no havia sortit el sol, agafà el pot de pintura i la brotxa, i novament canvià el nom. Ho va fer ràpid i a disgust, i en acabar va revisar-ho tot comprovant i tornant a comprovar que posava Viator, i se'n tornà cap a casa amb el pensament ferm que aquell vespre passaria per la farmàcia d'en Llopis i compraria aspirines.

-Què et passa, Amadeu? -va preguntat-li l'apotecari.

El meu avi li explicà que li havia costat més de l'habitual posar el nom a una embarcació.

-I quin nom és aquest, que t'ha donat tanta guerra?

-Viator -respongué clar i concís l'avi Amadeu.

-Un bonic nom -replicà Llopis, que tot just aquell dijous havia rebut la carta del senyoret de Morrot demanant-li que comprovés si Casto el de la cadira coixa havia fet el canvi de nom entre Viator i Viriato, i que va pensar que aquella visita a la farmàcia havia estat providencial, ja que sense moure's de casa tenia la informació que necessitava: el de la cadira coixa se’n havia oblidat de l’encàrrec.

Així que al dia següent, divendres, el mateix Llopis repintà el nom Viriato, i ho va fer posant tota la seua bona voluntat per tal que quedés bé, com així va ser.

Passava ja de les nou del matí del dissabte quan Don José, a bord del seu Hispano-suiza conduit per Benjamín, va estacionar davant la casa dels meus avis, i va fer sonar la botzina del vehicle.

L'avi Amadeu, que ja estava preparar per sortir, va pujar a l'automòbil i es van dirigir cap al varador, de camí al qual es van trobar primer amb Casto el de la cadira coixa i una mica més lluny amb en Llopis. Tots dos també van ser convidats a pujar a l'Hispano-suiza, i Benjamín, amb el seu posat impecable i seriós, els conduí fins l'embarcació.

El primer que va veure el nom Viriato escrit en lletres ben negres sobre fons blanc fou el meu avi, que es va quedar amb la mandíbula desencaixada. Casto i el farmacèutic van captar el gest, i mirant de reüll la barca, van fer un ampli somriure. "Tot controlat", van pensar.

-Viriato? -va exclamar el meu avi.

-Viriato? -va repetir  Don José, reproduint fil per randa el to del meu avi.

-Viriato! -va respondre alegrement en Llopis.

-Viriato! -afegí cofoi Casto el de la cadira coixa.

I a aquest ínfim diàleg el seguí un silenci absolut mentre tots quatre recorrien l'embarcació de proa a popa i de babord a estribord.

L'avi i el senyoret seguien amb la boca oberta, i en Casto i en Llopis havien deixat de riure i ara posaven cara de circumstàncies, conscients que alguna cosa no acabava d'encaixar.

Afortunadament, en Benjamín va trencar el seu habitual rictus per fer una observació.

-Viriato és un nom bonic.

I aquell mateix dia Viriato, animat per un vent suau que va inflar el seu velam llatí, salpà del port i navegà amb elegància per la badia de Doscaps.

LA BARCA "VIRIATO" (I)

-I quin nom ha pensat posar-li, Don José?

-"Viator". Què li sembla?

-Un bonic nom.

-Així, quan el tindrà pintat, Amadeu?

-Dissabte que ve, quan torni vostè de València, ja estarà llest.

Parlaven de la barca de segona mà que s'havia comprat el senyoret de Morrot, i que el meu avi Amadeu, que a més de mariner era també calafat del port de Doscaps, havia refet i a la que, a punt per ser botada a l'aigua, només faltava pintar-li el nom.

L'ofici de calafat o mestre d'aixa és un dels més bonics i també dels més difícils, però a l'avi Amadeu, observador i destre com era, no li va costar massa aprendre'l a base de fixar-se, cada cop que s'havien de fer reparacions en algun dels vaixells en que s'havia enrolat, en la feina dels que en sabien.

Quan va abandonar la marineria d'alta mar per establir-se al port de Doscaps,  va compaginar la pesca de la sardina amb el calafateig d'embarcacions de tota mena, i d'ell tothom destacava la seua finor i meticulositat a l'hora de treballar, de manera que la barca de Don José va quedar bé, molt bé. Però si el calafat de Doscaps era un home amant de la seua feina, també ho era de la broma suau i sense malícia; així que dilluns al migdia, quan acabà de pintar el nom Viator a babord, estribord i popa de l'embarcació, i ja tornant cap a casa, se li va acudir fer-li una petita presa de pèl al senyoret de Morrot: li faria creure que havia entès malament el nom de la barca i li havia posat “Viriato”, i així li ho va fer saber en el telegrama que li va enviar a sa casa de València:

Terminado trabajo. Todo bien. Nombre Viriato pintado. Saludos.

En rebre el telegrama, Don José es va sentir malament amb ell mateix. Hauria d'haver insistit amb el nom, que Viator era llatí i d'això l'Amadeu si que no en sabia.

-És clar, l'home, amb tota la seua bona fe i ignorància, ha pintat Viriato, i ara em sap greu dir-li que ho ha fet malament -li explicava a la seua dona.

-I tant que no li has de dir res al pobre Amadeu! Ell, que és una persona tan complidora i tan esforçada en que les coses quedin bé, segur que s'ha passat una bona estona pintant els noms, per que ara tu vagis i li canviïs.

-Però Teo, és que a mi no m'agrada que la barca es digui Viriato!

-Doncs t'hauràs de conformar, Pepe, t'hauràs de conformar.

Però el senyoret de Morrot no es conformava, i va estar donant-li voltes al tema fins que se li va acudir com podria arreglar la malifeta sense ofendre al meu avi: enviaria un telegrama a Doscaps, a Casto el de la cadira coixa, per tal que sense dir res a ningú modifiqués el nom de la barca, i una carta a Llopis el farmacèutic per que supervisés la tasca.

El dimarts, Casto el de la cadira coixa va rebre el següent telegrama:

Cambiar nombre barca. Viriato por Viator. Nadie debe saber. Secreto.

I el dimecres de bon matí, equipat amb pintura i pinzell, Casto se'n anà al racó del varador del port on estava falcada la barca de Don José, disposat a canviar-li la identitat en secret, i es trobà amb el nom Viator perfectament retolat per l'avi Amadeu. Sabia greu canviar-lo, de tan polit i ben fet com estava, però el senyoret de Morrot havia estat clar amb les seues instruccions: canviar Viator per Viriato.

[continua i finalitza dilluns vinent]

CATARACTES

Quan Llopis l’apotecari va dir-li a l’avi Mariano que el que li passava als ulls és que 

tenien cataractes, a ell li va semblar una malaltia molt exòtica, i li van venir al cap aquelles cascades gegants d’aigua que hi havia a l’Àfrica i altres llocs molt salvatges, així que el diagnòstic li provocà un somriure.

-No siguis ruc, Mariano, que això de les cataractes és una cosa molt greu –li explicà Llopis- i va cada cop a pitjor. El què has de fer és operar-te.

-Home, Llopis, vols dir que amb algun dels medicaments que tu tens a la farmàcia no podria curar-me?

-Ni que et preguessis trenta aspirines cada dia, i ja saps tu que jo li tinc molta fe a l’aspirina.

L’avi Mariano marxà a casa capcot, que no es pensava ell que aquesta mena de teranyina que se li havia fet als ulls, més al de l’esquerre que al de la dreta, seria una cosa tan greu, i en arribar li ho va comentar a la seua dona.

L’avia Irene va estar d’acord amb el farmacèutic respecte a que l’operació era la única sortida, així que va treure la guardiola que amagaven dins l’armari i es posà a comptar els diners, assumint que se’n haurien de gastar molts.

-Irene, no sé jo si estem per massa festes, i en tot cas, això de l’operació pot esperar.

-Mira, Mariano, el que s’ha de fer, s’ha de fer, així que deixat d’històries.

I quan l’avia Irene tenia clara un cosa, s’acabava fent, així que l’avi va encaminar-se a casa dels senyorets de Morrot per que l’informessin sobre metges i clíniques, que ells eren gent de ciutat i segur que el podrien aconsellar.

En tornar a la farmàcia a explicar-li a Llopis el que els senyorets li havien dit, es trobà amb els seus amics Generoso i Modest, que en assabentar-se del cas, no es van poder estar de dir la seua.

-I vols dir, Mariano, que en Llopis no t’ho podria arreglar això? –feu Modest.

-Ah, jo no tinc inconvenient en operar, ja sabeu que com apotecari que soc, en sé d’aquestes coses –respongué Llopis, sense pensar-s’ho gens.

La conversa aviat va centrar-se en la vàlua de l’apotecari, i en com aquest havia dut a bon terme operacions més complicades. I sempre es podria comptar amb l’ajut de Sivera el barber, que en l’extracció de queixals era el millor del poble.

Generoso no ho veia clar, Modest i Llopis n’estaven entusiasmats amb la idea, i l’avi Mariano ho veia amb cataractes, però finalment accedí a ser operat de l’ull esquerre per l’apotecari.

La intervenció tingué lloc a la taula del menjador de casa el barber, qui junt amb Modest feia d’infermer ajudant de Llopis. Al meu avi, un cop ben allargat sobre la taula, el van lligar de braços i cames, i a continuació l’apotecari es fuma un parell de cigars per desinfectar l’ambient.

Quan la meua mare ens va explicar a la meua germana i a mi que era com a conseqüència d’aquesta operació que l’avi Mariano duia un dels vidres de les ulleres fumat, ens va fer molta pena i vam sentir ràbia i odi cap als seus amics. Aleshores, la mare ens contà que, en assabentar-se del fracàs de l’operació, Generoso, que no havia volgut participar i de bon principi havia estat en contra, va anar a la farmàcia amb la intenció secreta de matar al seu propietari, i en trobar-se a la Josepa Maria i dir-li aquesta que el seu marit era a casa, allà que se’n va anar, es va llençar contra la porta i la va rebentar a cops de puny, entrant com una tromba a les habitacions. Afortunadament per en Llopis, aquest havia tingut temps d’amagar-se sota el llit.

Al matí següent, Modest, Llopis i Sivera el barber es van presentar capcots i avergonyits a la casa dels meus avis Irene i Mariano. No sabien com dir-ho ni com fer-ho, però havien anat a demanar perdó i a assumir les conseqüències de la desgraciada operació de cataractes.

La meua àvia, neguitosa i superada per la situació, retorçava maquinalment amb les mans el davantal que duia i es mirava de reüll al seu marit.

L’avi Mariano tenia un posat de mil déus mentre es mirava -amb només un ull, que l’altre el duia tapat- les tres cares tristes i pesaroses que tenia davant seu, i respirava profundament, de manera que enmig d’aquell silenci sepulcral només se sentia l’entrada i sortida d’aire dels seus pulmons. Van passar dos o tres minuts fins que l’avi va parlar, però als altres els semblà una eternitat.

-Què voleu? Que m’emprenyi amb vosaltres i no us torni a dirigir la paraula mai més? Que us maleeixi eternament? Que us demani una compensació pel que heu fet? Mireu, ja és prou mala cosa perdre la vista d’un ull, i ara no voldria perdre a tres amics.

I aquell dia, la Carme i jo encara ens vam estimar més al nostre avi Mariano.

DOSCAPS, UN MÓN

Fa temps que la badia de Doscaps ha sucumbit al temps i al turisme.

Ara les motos nàutiques i els forabordes envaeixen física i sonorament l’espai marítim diürn per donar pas al capvespre a les discoteques i els seus focus làsers que travessen el cel de banda a banda i deixen en ridícul la abans considerada potent llum dels dos fars de la badia.

La platja s’ha poblat de xiringuitos i para-sols de pagament, i el poble s’ha reconvertit en un maremàgnum de cases de pisos i pisos i pisos que competeixen en alçada entre ells. Els carrers, abans assolellats, estan ara, a falta de sol, il·luminats pels semàfors i els rètols lluminosos.

La població original ha perdut la ingenuïtat primitiva per reconvertir-se en un agressiu tauró immobiliari que pensa més en els diners que en les persones, i que tard o d’hora acabarà sent fagocitat per una altra bèstia encara més ferotge i amb menys escrúpols.

Però com Brigadoon, la badia de Doscaps encara es visible en alguns moments i circumstàncies, des del cap de Sant Antoni, des de l’espai marítim situat a mig camí entre Eivissa i la comarca de La Marina, des dels fars de la Banya, Sant Sebastià o Sant Carles, des de ben amunt del Montgó o enmig del Corredor i el Montnegre. Tant s’hi val, el lloc no importa massa, perquè pròpiament Docasps no és un indret.

Si teniu la sort de trobar-se’l, no temeu: sembla un món ferotge, però és inofensiu con un retallable de paper.

En una de les comptades ocasions en què m’he topat inesperadament i feliç amb la badia de Doscaps, vaig poder filmar aquest petitíssim vídeo on es pot apreciar un cauet capbussant-se envoltat d’unes quantes gavines. La mar és neta i clara. El silenci permet sentir el suau frec de les onades i els lleugers cops de vent.

Doscaps, un món.