L'ORIGEN DE LA CARME J

La majoria dels nens venen de París, transportats per la cigonya en un farcellet blanc, però la Carme J ve de la Rambla del Poblenou. Per allà passava cada any, a mitjans de juliol, un firaire amb un carro ple de nadons, cada un d’ells amb el seu bressol i tan ben arrenglerats que feia goig veure’ls.
La Josefina i el Modesto ja s’havien gastat una fortuna encarregant el seu primer fill, però en volien un altre, i com que fer-lo venir amb la cigonya des de París era massa car, van decidir estalviar tot un any per comprar-lo al firaire de la Rambla del Poblenou.
Els va anar justet, molt justet de temps, però a base d’esforços i de privacions, van reunir un bon grapat de diners, i el 16 de juliol, mentre la Fina es quedava amb el nen, el Modesto se’n va anar a la Rambla a comprar-ne un altre.
Era l’últim dia abans que el firaire marxés, i el carro estava ja mig buit, però en Modesto no va dubtar ni un instant per decidir el bebè que volia: havia de ser la nena que se’l mirava amb aquells ulls tan bonics i aquella carona tan dolça.
El firaire li va dir el preu, i en Modesto va quedar tranquil, ja que encara que era el bebè més car de tots, ell portava just la quantitat exacta que li demanaven. Va començar a treure diners primer d’una butxaca i després d’un altra, fins arribar a la cinquena i última, i els hi va entregar al firaire, que els va comptar i recomptar, i li va informar que li faltava un cèntim.
-Però no es preocupi, que pot quedar-se amb aquell altre, o el d’allà baix, que és molt rosadet –va fer el firaire.
Però en Modesto no en volia cap d’altre més que aquella nena que el seguia amb la mirada. I estava desconcertat, perquè ell hauria jurat que havia agafat tots els diners, però després de varies revisions a les butxaques, es va haver de convèncer que no era així.
-Miri, bon home –li digué el firaire-, doncs haurà de ser l’any que ve, que jo me’n vaig ja.
I pujà al carro, i arreà les mules, i inicià la marxa.
En Modesto tenia els ulls anegats de llàgrimes quan va fer mitja volta per tornar-se’n a casa amb el cap cot i les mans ben enfonsades a les butxaques. I aleshores va ser quan descobrí el forat que tenia en una d’elles, i boig d’emoció començà a recórrer el terra a la recerca del cèntim que li devia haver caigut, i ves per on allà hi era, i amb la veu que quasi no li sortia del coll va cridar al firaire que s’esperés mentre corria cap a ell.
Poc després, se’n tornava a casa amb la nena dels ulls bonics i la carona dolça arropada entre els seus braços, i quan la Josefina la va veure, li va dir que era la més bonica que havia vist mai.
I aquesta és la història de l’origen de la Carme J, o al menys la que en Modesto li va contar. I ja se sap que els pares no diuen mai mentides.