21 de març de 2011

L'ORIGEN DE LA CARME J

La majoria dels nens venen de París, transportats per la cigonya en un farcellet blanc, però la Carme J ve de la Rambla del Poblenou. Per allà passava cada any, a mitjans de juliol, un firaire amb un carro ple de nadons, cada un d’ells amb el seu bressol i tan ben arrenglerats que feia goig veure’ls.
La Josefina i el Modesto ja s’havien gastat una fortuna encarregant el seu primer fill, però en volien un altre, i com que fer-lo venir amb la cigonya des de París era massa car, van decidir estalviar tot un any per comprar-lo al firaire de la Rambla del Poblenou.
Els va anar justet, molt justet de temps, però a base d’esforços i de privacions, van reunir un bon grapat de diners, i el 16 de juliol, mentre la Fina es quedava amb el nen, el Modesto se’n va anar a la Rambla a comprar-ne un altre.
Era l’últim dia abans que el firaire marxés, i el carro estava ja mig buit, però en Modesto no va dubtar ni un instant per decidir el bebè que volia: havia de ser la nena que se’l mirava amb aquells ulls tan bonics i aquella carona tan dolça.
El firaire li va dir el preu, i en Modesto va quedar tranquil, ja que encara que era el bebè més car de tots, ell portava just la quantitat exacta que li demanaven. Va començar a treure diners primer d’una butxaca i després d’un altra, fins arribar a la cinquena i última, i els hi va entregar al firaire, que els va comptar i recomptar, i li va informar que li faltava un cèntim.
-Però no es preocupi, que pot quedar-se amb aquell altre, o el d’allà baix, que és molt rosadet –va fer el firaire.
Però en Modesto no en volia cap d’altre més que aquella nena que el seguia amb la mirada. I estava desconcertat, perquè ell hauria jurat que havia agafat tots els diners, però després de varies revisions a les butxaques, es va haver de convèncer que no era així.
-Miri, bon home –li digué el firaire-, doncs haurà de ser l’any que ve, que jo me’n vaig ja.
I pujà al carro, i arreà les mules, i inicià la marxa.
En Modesto tenia els ulls anegats de llàgrimes quan va fer mitja volta per tornar-se’n a casa amb el cap cot i les mans ben enfonsades a les butxaques. I aleshores va ser quan descobrí el forat que tenia en una d’elles, i boig d’emoció començà a recórrer el terra a la recerca del cèntim que li devia haver caigut, i ves per on allà hi era, i amb la veu que quasi no li sortia del coll va cridar al firaire que s’esperés mentre corria cap a ell.
Poc després, se’n tornava a casa amb la nena dels ulls bonics i la carona dolça arropada entre els seus braços, i quan la Josefina la va veure, li va dir que era la més bonica que havia vist mai.
I aquesta és la història de l’origen de la Carme J, o al menys la que en Modesto li va contar. I ja se sap que els pares no diuen mai mentides.

58 comentaris:

  1. És tot un conte la història de la Carme J. Ara no sé si és veritat o el que realment era un firaire era en Modesto, que explicava històries d'aquestes. Però bé, ja saps que quan ens encapritxem d'alguna cosa, ha de ser aquella i cap altra. Fins aquí, tot verídic.

    ResponElimina
  2. No hi ha com perseverar, al final en Modesto va tenir el nadó que volia. :)

    ResponElimina
  3. oh, m'has tingut en tensió fins l'últim moment, aquest firaire, que primirat, total per un cèntim! I la Carme J que hi té que dir? Pot avalar aquesta bella història i demostrà que no es una invenció del Leblansky? doncs tots sabem que els nens venen de l'hospital... (per el menys a partir del 1968, no sé abans)

    ResponElimina
  4. Oh, que bonic Leb. Molt tendre i bonic. Una abraçada a tu i la Carme!

    ResponElimina
  5. Què bonic. M'has(eu) ben emocionat! :)
    Petons a tots dos!

    ResponElimina
  6. De molt menuda, quan els altres nens deien que els havia dut la cigonya, a mi em feia il·lusió pensar que el meu pare (en Modesto) m'havia comprat a la Rambla del Poblenou, tal com ell ho explicava, molt seriosament.
    Ell es delectava fent bromes i inventant contes personals per a tota la família, que eren plens d'una ironia molt tendre.

    M'ha encantat retrobar aquest record i sentiment dolç envers el meu pare, és una sensació que de vegades el temps i els problemes, s'encarreguen de difuminar.
    Fins ara, era d'ell, de qui més m'agradava més sentir històries.
    Ara tinc algú altre que tots coneixeu.
    Gràcies Leb !!!

    ResponElimina
  7. L’Harpo tenia pels seus 4 fills adoptius mites de l’origen similars als de la Carme J. I és que tots els pares van a mercat sabent com han de ser els fills que volen.

    ResponElimina
  8. Be, Leb, per un moment pensava que ens estaves aixecant la camisa, però després de llegir a la Carme J, veig que es veritat...

    ResponElimina
  9. No se'm ococurreix una història més bonica per explicar-li a una criatura d'on ha vingut. El Modesto, hi va saber posar tots els ingredients, per fer un relat tan sencill com adorable...m'ha alegrat el matí, llegir-lo...

    Quina sort la teva, Carme! :-)

    ResponElimina
  10. quin origen més bonic i més ben contat, molt tendre.. felicitats a tots tres personatge, autor i narrador..

    ResponElimina
  11. En canvi en Leb va ser comprat de saldo...

    ResponElimina
  12. Ufffff. Así que los padres nunca cuentan mentiras... Ahora me has hundido en la miseria. jejeje. Mi padre siempre me contó que él buscaba una niña preciosa. Cuando mi madre dió a luz después de muchas horas de parto, mi padre llegó a casa después de verme y lo primero que d dijo fue: He tenido una nena pero es mas fea...

    ResponElimina
  13. Quin contrast en les històries. Un origen tan bell com el de la Carme J i ves a saber quin origen deu tenir en Leb. Estic amb en Galderich.

    Proposo una sèrie de post col·lectiu sobre l'origen d'en Leb. Qui s'anima???

    ResponElimina
  14. Una conte amb final feliç... LEb, a mi m'has fet pensat en Dickens o Folch i Torres si vols una cosa més nostrada.

    Tirantloblog... jo sempre m'apunto!!!

    ResponElimina
  15. ostres, Tirantloblog, molt bona la proposta! L'origen de Leblansky...ui ui ui

    ResponElimina
  16. Les històries del iaio eren genials!
    Molt ben narrat això, Leb! ;)

    ResponElimina
  17. Molt bo!!!
    ja tenia imaginació el Modesto... (això si no amagava res, que també diuen que una verge va tenir un fill)
    salut!

    ResponElimina
  18. Ara que em toca revisar d'on surto i d'on vinc, estic mirant mapes i coses així. La meva iaia valenciana va néixer a Cela, municipi de Muro de Alcoy (i no al Poblenou, ho sento, Carme J). Veig que el punt de la costa més proper és Xàbia. Estic recollint onformacions per fer-hi un viatge d'inspecció, a veure què passa.

    ResponElimina
  19. OOOOOoooooooooooooooooohhhhhh.
    Quina història més maaaaaaaaaaaaaaaaca!!!

    Ara que... que quedi clar que és una història... perquè amb les notícies dels nens venuts...

    Un petonàs!

    Joan Marchal

    ResponElimina
  20. Saps, quan l'he començat a llegir he pensat en els nens desapareguts i he dit en Leb toca un tema un pèl delicat amb frivolitat. No obstant a mesura que avançava en la lectura m'anava agradat més.
    S'espera una segona part...;)

    ResponElimina
  21. Quan jo vaig anar a viure a la Rambla del Poblenou (on també hi vaig comprar els meus fills), se'n deia "Paseo del Triunfo". Després de'n va dir "Passeig del Triomf" i finalment, el 1988, va adoptar oficialment el nom actual.

    ResponElimina
  22. No, no l'he pescat, Eulàlia :) La Rambla sempre ha estat la Rambla; com sempre ho han estat la Diagonal, la Gran Via, el Paraŀlel, o tants d'altres carrers populars (cada barri té el seu "Carrer Gran"), per més que la nomenclatura oficial s'hagi entestat a batejar-els d'un altre manera.

    ResponElimina
  23. Hola dolceta ! Ja ens la sabiem llarga fins i tot desde el carro del firaire. Aixo de fer ullets !!!

    ResponElimina
  24. Que bonic! Tot i que pel que veig la història no és original, li has sabut donar un toc literari preciós! (ho diu una de ciències). Per cert, he recordat que m'havia quedat en la primera part de la pèrdua de l'Helena a l'octubre, pel que he hagut de buscar els altres missatges. Que bó! A mi em va passar quelcom semblant amb l'Anna, vaig parlar fins i tot amb els veïns ja que vaig trobar la seva bici tirada pel terra al carrer del darrera de casa a les vuit del vespre i la nena no estava enlloc i no responia. Jo no sóc gens literata, però a la propera trobada recordeu-me que us ho expliqui!

    Petons!

    ResponElimina
  25. XeXu, grans paraules les teues: "quan ens encapritxem d'una cosa, ha de ser aquella i no una altra". I si no, que ens ho diguin a mi i a la Carme J, haw, haw!

    ResponElimina
  26. Alyebard, o la Carme J va aconseguir el pare que volia :)

    ResponElimina
  27. Aris, home de poca fe, la història és totalment certa... o al menys, tan certa com que la va explicar el Modesto.

    ResponElimina
  28. Llum, certament és una història molt tendra, i més si ens imaginem a la petita Carmeta escoltant-la de llavis del seu pare :)

    ResponElimina
  29. Rita, quin plaer llegir-te novament!
    Les històries com aquestes, que expliquen de forma ingènua esdeveniments cabdals en la vida d'una persona, tenen una força emotiva innegable, en especial quan les explica el pare :)

    ResponElimina
  30. Allau, tinc la sensació que crear -i recrear- una d'aquestes històries no deu resultar gens senzill. Sobretot si la finalitat és que qui ho escolta, que és part de la família, se senti feliç. Per això és altament valorable que el Harpo se'n hagués sortit airosament... com el Modesto.

    ResponElimina
  31. Carme de la maleta, amb dibuixos també es poden aconseguir coses similars, com tu saps molt bé :)

    ResponElimina
  32. Galderich, segurament devien ser les rebaixes d'octubre :)

    ResponElimina
  33. Mónica J, això t'ho deia el teu pare per xinxar-te, però segur que et trobava la nena més bonica de l'univers (bé, a tu i a la teua germana)

    ResponElimina
  34. Eulàlia, ara que ho dius, si que té un cert regust a Dickens, la història de l'origen de la Carme. Tot i que no crec que en Modesto l'hagués llegit mai.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs creus malament! El meu pare era un gran lector i cinèfil empedernit. Potser d'això li venia tenir tanta traça inventant històries! :*

      Elimina
    2. Doncs creus malament! El meu pare era un gran lector i cinèfil empedernit. Potser d'això li venia tenir tanta traça inventant històries! :*

      Elimina
  35. Marina, pel que m'ha explicat la Carme, el Modesto era un gran "cuentista", en el bon sentit de la paraula :)

    ResponElimina
  36. Ricderiure, la història de la mare verge haig de reconéixer que pos el llistó molt alt :)

    ResponElimina
  37. Lluís, has dit Xàbia? De què em sona aquest nom?

    ResponElimina
  38. Joan, benvingut al bloc.
    Afortunadament, abans la gent no tenia tanta necessitat de ser políticament correcta!

    ResponElimina
  39. Eduard, ja has vist que no hi havia cap intenció de ser políticament incorrecte... encara que et confesso que m'agrada ser-ho :)

    ResponElimina
  40. Em trec el barret. Quina història més bonica d'explicar a una filla! I què bonica que és la Rambla de Poblenou ara a la primavera. Fer feliç algú amb paraules és molt tendre :)

    ResponElimina
  41. Brian, estic amb tu: de vegades, els ajuntaments acaben fent cas al sentit comú i recuperant els noms populars dels carrers. Dissortadament, quasi mai és així: en el cas de Xàbia, el "Raval de la mar" és un dels més coneguts i transitats, però alguna llumenera de l'ajuntament va decidir rebatejar-lo amb el nom de "Juan Carlos I", fent una cagada que serà difícil d'arreglar.

    ResponElimina
  42. Carme B, benvinguda al bloc!
    Estic amb tu: se la sap llarga, la teua homònima, en això de fer ullets :)

    ResponElimina
  43. Martha, benvinguda al bloc!
    Prenc bona nota i a la propera et penso demanar que ens expliquis la teua història :)

    ResponElimina
  44. Marta voladora, un dels meus filòsofs preferits és en J. L. Austin, des que vaig llegir el seu llibre "Com fer coses amb paraules". Per cert que tu això ho fas molt bé al teu Volar de nit :)

    ResponElimina
  45. Aquesta història no la coneixia i m'ha agradat molt. M'ha fet venir molts records. De les histories del iaio me'n recordo molt amb la ment del infant que jo era llavors. I dels seus invents amb les llaunes de paté "La Piara" tapa negra i el fum del tabac que tant fumava. Qualsevol vell article llençat al carrer servia per fer un invent, com d'un paraigües feia un arc, que servís per jugar al seu net. Però dels contes mandarins que contava, que nosaltres el nens li prestaven molta atenció, sobretot recordo quan ja estava cansat d'explicar-ne de llargs i per anar a dormir el favorit era el de la Maria Sarmiento. Ara us deixaré amb la intriga de saber com es la història d'aquesta nena d'aquest nom tant estrany...




    La Maria Sarmiento era una nena que va anar a cagar a la via del tren... i se la emportà el vent. Apa, a dormir.

    Raúl J.

    ResponElimina
  46. Raúl, benvingut al bloc!
    Com que ja són quasi les 12 de la nit, em sembla que el millor serà seguir els consells del Modesto i la seua Maria Sarmiento :)

    ResponElimina
  47. Ho savía, només he vist la Carme J una vegada....i ho vaig veure claríssim.Aquell brillo tan especial dels ulls només podia venir de la Rambla del Poblenou....FELICITATS a la Carme J,al Modesto i la Josefina i gràcies a Leb.per compartir aquest bonica història.

    ResponElimina
  48. Hola a tod@s soy Francesc J. el hermano de la Carmen J. En esta bonita historïa solo quiero añadir una salvedad que como vereis podría abrir muchas historias mas puesto que en esos años era muy dificil ahorrar y a mi el Modesto mi padre me contaba cuando era pequeño que me recojió un frio dia de Enero cuando me acababa de caer de un carro de gitanos, a veces según la cara de sorpresa que me imagino que debía poner la Josefina mi madre me decía que no lo creyese que era una invención de las suyas, y mi padre para demostrarme que era verdad me señalaba una pequeña cicatriz en la cabeza donde faltaba un poco de cabello (ahora Falta Mucho)aseverando que esa era la señal del golpe que me di al caer del carro. Ha sido fantastico (nunca mejor dicho)recordar viejas historias Familiares. Gracias.

    ResponElimina
  49. Misteral, és que aquesta Carme J parla amb la mirada. Bé, i pels colzes també, haw, haw!

    ResponElimina
  50. Francesc, ara, amb la història del teu naixement, el fantabulós origen dels dos germans Jordan Périz per fi queda revelat i complet. Gràcies per compartir els relats d'en Modesto!

    ResponElimina