17 de febrer del 2014

GO WEST! (II)


Ha arribat el moment dels tebeos de l’oest, en plural, perquè no soc capaç de decidir-me per un de sol. I així i tot, lamento no haver inclòs en aquesta selecció el Cuttlas de Calpurnio, el Jerry Spring de Jijé i a molts altres que m’han fet –i em fan- passar moments màgics. És la màgia dels tebeos, és clar.

1.       GUS
Aquest era fàcil: tota l’obra d’en Blain em captiva, des de l’Isaac el pirata a Quai d’Orsay, passant per Les ogres i l’En cuisine avec Alain Passard, fins al genial Le reducteur de vitesse. Gus són tres volums que narren les aventures d’un cowboy sense vaques, amb un cavall i un nas més llarg que el fèmur, que passa –ell i la seua colla d’amics aparentment descerebrats- per tots els tòpics del western, sovint a gran velocitat –aquest, junt amb l’expressivitat, és un dels trets característics dels personatges dibuixats per Blain- i ho fa amb reflexió -curiós que es pugui reflexionar a gran velocitat, oi?-, tendresa, sexe, romanticisme, violència i molt d’humor.
El Blain dibuixant s’entén molt bé amb ell mateix com a guionista, cosa gens habitual en els tebeos, i funciona a la perfecció. Western o no, indispensable.
(el dibuix de l'encapçalament i el del final del post són del Gus de Blain)

2.       EL TINENT BLUEBERRY: FORT NAVAJO


La meua presa de contacte amb la ingent producció historietística franco-belga fou mitjançant la revista setmanal Bravo, publicada per editorial Bruguera, i allà vaig poder fruir per primer cop de les aventures del tinent Blueberry, a raó de quatre pàgines per setmana. El dibuix, d’un tal Gir –alter ego de Moebius- no em feia massa el pes, però els guions, signats per J. M. Charlier, eren trepidants i molt treballats. Poc a poc, i amb l’ajuda del mestre Jijé, Gir va anar millorant el seu dibuix i fent seu el personatge i l’entorn paisatgístic, fonamental en una narració ambientada en l’oest americà, i amb l’àlbum La mina de l’alemany perdut va arribar al cim. Però jo em segueixo quedant, potser encegat per la nostàlgia de les lectures d’infància, amb els tres primers àlbums, Fort Navajo, Tempesta a   l’oest i L’àguila solitària, i els seus  bons i dolents, tant feia que fossin cares pàl·lides com pells roges: el tinent Graig i el general Graig (tots dos bons), el tinent Crowe (bo), el Major Bascom (un malparit), el gran Cochise (bo, evidentment) i sobretot Quana-un-sol-ull, el dolent per excel·lència.

3.  LUCKY LUKE: LA DILÈNGÈNCIA
Un tàndem que va funcionar fins el darrer àlbum que van fer –que no signar- junts: el del guionista Goscinny i el dibuixant Morris. Era un geni de la tinta xinesa, Morris, però probablement no hauria destacat tant si no hagués compartit personatge amb un hàbil dominador de la ironia i la flema britànica com Goscinny. La compenetració entre els dos va convertir Lucky Luke, un heroi força estàtic excepte quan dispara, en referent dels westerns humorístics. I l’obra mestra del duo és –no tan sols per mi, ja que fou la més votada entre les aventures de Lucky Luke en un referèndum obert a tots aquells que van voler participar a França- l’adaptació de The Stagecoach, la pel·lícula de John Ford, en la que aconsegueixen fer un retrat suaument burlesc del guió i els principals personatges. Les llibertats preses en aquesta adaptació al paper són moltes, i s’agraeixen.

I després d’escriure això, estic pensant que potser les històries del llunyà oest m’agraden més del que creia.

10 de febrer del 2014

GO WEST!






Ni de petit ni d’adolescent el gènere western va ser sant de la meua devoció, encisat –abduït?- com estava per la ciència-ficció i avorrit per les infinites pelis d’indis i cowboys  que passaven al cinema de Xàbia i a la tele. Ara encara em costa d’empassar, però crec que entre el llunyà oest i jo hi ha hagut un apropament, sobretot perquè l’oferta s’ha anat ampliant i això permet fer una tria al gust del consumidor.
Aprofitant l’empenta d’un dels últims llibres que he llegit, inicio tirallonga de posts  precisament amb el western: Butcher’s Crossing el vaig comprar a València, a punt de començar les vacances de Nadal, de camí cap a Xàbia i amb la idea de submergir-me en una aventura on els cavalls, els rifles, les caravanes i els saloons em preservessin de les tradicions nadalenques que tant detesto, submergint-me en el farwest.
Tenia poques esperances que la novel·la m’agradés, però em va apassionar des de les primeres pàgines. A l’estil del que fa Melville a Moby Dick, l’escriptor texà John Williams introdueix el lector en el món on es desenvolupa el relat, en aquest cas els indrets on es practicava la cacera de búfals, i ho fa a fons, de manera meticulosa i amb tot luxe de detalls, com si hagués viscut allà tota la vida i s’hagués dedicat a l’ofici ja de ben petit.
La lentitud i parsimònia amb que es desenvolupen els esdeveniments narrats és en el cas de Butcher’s Crossing un valor afegit. L’aventura és permanent, però no treu espai literari a l’aprofundiment en l’anàlisi de la personalitat dels protagonistes, que es compten amb els dits de la mà si exceptuem als búfals, pobladors a desenes de milers del llibre, i que són l’element clau juntament amb els humans. El coneixement dels búfals que demostra tenir John Williams deixa al lector bocabadat, i posats a destacar, em quedaria amb el capítol on descriu de manera tan minuciosa, didàctica i macabrament bella com se’ls arrenca la pell a aquests animals; ni un escorxador poeta ho hauria pogut millorar.
Butcher’s Crossing gira al voltant del ritual d’entrada a la maduresa –a l’estil de John Dos Passos en el seu Iniciació d’un home:1917- per part d’un jove que, atret per l’aventura i la poesia dels espais oberts, abandona la gran ciutat i sucumbeix a la inesperada rudesa de la vida dels caçadors de búfals.
El llibre s’inicia amb dues cites, una d’elles de Herman Melville, de la que transcric un fragment:
(...) los poetas sostienen que tanto para corazones como para pulmones doloridos, la naturaleza es el gran remedio. Pero entonces ¿quién dejó que mi cochero muriese congelado allá en la pradera? ¿Y quién tuvo la culpa de que Peter el Salvaje se volviera idiota?
Vaig acabar Butcher’s Crossing abans del dia de reis, i malgrat els darrers capítols, que probablement siguin més del gust d’un lector amant dels westerns crepusculars que d’un cor amb ínfules romàntiques com el meu –algun dia maduraré-, m’atreveixo a recomanar aquesta novel·la com a revulsiu de Zane Grey, el Cherif King i Marcial Lafuente Estefania, però també com a obra de gran nivell literari.

Ah! I el més important: a Butcher’s Crossing no apareix ni un sol indi!



La banda sonora d'aquest post estarà disponible dimecres vinent al bloc Santa Tecla

3 de febrer del 2014

¡APRENDE CON LEBLANSKY!

















La col·lecció de figures dels personatges de Tintin quedava molt xula sobre la llar de foc, però s’omplia de pols i corria el perill de fer-se mal bé amb la calor de la xemeneia, així que calia una vitrina per guardar-les.
La Carme i jo vam demanar pressupost a botigues on fan mobles a mida, però el preu era excessiu –sempre per sobre els 300 euros-, així que decidirem fer bricolatge.
Com que al lloc on volíem posar la vitrina ja teníem quatre marcs Ribba d’Ikea, vam pensar en reaprofitar-los afegint-ne quatre més que vam comprar, i quatre Nyttja. Vam passar-nos per Servei Estació i ens vam fer tallar en quatre parts un rodapeus blanc, alhora que ens abastíem de claus, cola i cinta velcro.
Vam desmuntar, pintar, serrar, retallar, encolar, muntar, clavar i enganxar. El vidre sobrant volem tallar-lo per que serveixi de prestatges per afegir a les vitrines a mesura que la col·lecció vagi augmentant.
Un cop penjada cada caixa a la paret, vam ajustar-li a sobre el marc amb vidre, que va quedar fixat per dalt gràcies al Velcro: aquest sistema ens permet aixecar la tapa sempre que vulguem.
I ara tenim quatre boniques vitrines de nyigui-nyogui però de les quals n’estem altament orgullosos la Carme i jo.

Cost total: 64,55 euros.

Gràcies a l'Iñaki Huerta, el Jean-Louis Guereña i el Galderich, els meus subministradors de material :)