6 de gener de 2018

UNE SOIRÉE AVEC FRANQUIN


Una mica pedant el títol, però encaixa molt bé amb el que vull explicar.
Franquin i Jijé són els pares del corrent que, dins de la línia clara, s’ha batejat com l’escola de Marcinelle. L’altre, al qual alguns es refereixen com escola de Brussel·les, és l’encapçalat per Hergé i Jacobs, i cada corrent té, a més dels trets estilístics propis, un altre element clau per diferenciar-les, que és el d’haver publicat al setmanari Spirou (1938) o al Tintin (1946), tots dos editats a Bèlgica, francòfons i amb un heroi homònim com a principal referent estètic i ideològic.
Jijé va tenir la mala sort de no trobar un personatge clau que el popularitzés; hagués pogut ser l’Spirou, però, carregat de feina com anava l’home, decidí compartir-lo amb André Franquin i acabà donant-li el control total. Així és com el personatge Spirou inicià la seua etapa més brillant, passant de protagonista d’històries curtes a aventures d’àlbum complet, i envoltant-se, a més de l’Spip i el Fantasio, d’altres personatges tan entranyables com la periodista Seccotine, el compte de Champignac i el mad doctor per antonomàsia de la línia clara, el gran Zorglub.
Per tirar endavant tota aquesta feina, Franquin s’envoltà ell també d’una bona colla d’ajudants, entre els qual cal destacar al guionista Jidehem; tots ells acabarien publicant al setmanari Spirou amb personatge propi, i alguns com Peyo o Morris aconseguiran la fama. Els barrufets i Lucky Luke així ho fan constar.
El geni de Franquin però no en va tenir prou amb la sèrie Spirou, i encara en va crear una altra, Gaston Lagaffe, aquesta en format d’història breu de mitja o una pàgina. Lagaffe esdevingué un referent de la publicació, arribant a superar en empatia al mateix Spirou.
I a més de tot això, Franquin encara va tenir temps d’il·lustrar la capçalera del setmanari, així com de fer les cobertes dels reculls que es publicaven amb els números de la publicació apareguts cada trimestre.
Aquestes il·lustracions no es publicaven enlloc més, així que qui les vulgui veure ha de tenir la sort de ser el propietari dels números del setmanari o del recull on apareixien, tasca actualment difícil per dos motius: un, la dificultat per trobar-los, ja que estem parlant de publicacions dels anys 50, 60 i 70), i l’altre, el seu elevadíssim preu, doncs són carn de col·leccionista. Chaland, que a més de ser un dibuixant fora de sèrie era un apassionat de l’obra de Franquin, passava hores als mercat de les puces francesos fins que trobava alguna d’aquestes publicacions, les quals es poden veure en el catàleg (tengui!) de l’exposició La collection Chaland (1995), on es mostren les principals peces que el dibuixant tenia.
Tot això fins aquests nadals, quan l’editorial Dupuis ha decidit treure, en tiratge limitat i format de luxe, dues recopilacions d’aquestes il·lustracions: Les bandeaux titres du journal Spirou par Franquin, i Toutes les couvertures du journal de Spirou par Franquin.

Són una delícia, i he passat molts vespres d’aquestes festes de nadal fullejant-les, fruint de cada pàgina, observant l’evolució estètica, admirant la composició de cada pàgina, resseguint les línies originals de tinta xinesa...


8 comentaris:

  1. Respostes
    1. Salvador, suposo que aquests no és publicaran aquí, però cap problema: els pots aconseguir tots dos a l'Amazon.

      Elimina
  2. Respostes
    1. Pons, no saps el què et perds, però sobre gustos...

      Elimina
  3. Respostes
    1. Ben fet, Aris! Ara mareix, l'Spirou és la única publicació de periodicitat setmanal en format tebeo que ens queda. Visca la resistència! :)

      Elimina