24 de març de 2011

EL SUPERFILL DEL MITJAMERDA

[Capítol XXV de la sèrie Aprende con Leblansky]


Us sentiu uns fracassats? No heu pogut aconseguir ser allò que de petit us hauria agradat? Per dir-ho clarament: sou uns mitjamerda?
Cap problema! Seguiu llegint i trobareu la solució al vostre trauma.
El primer pas és tenir un fill o una filla, que en aquest cas això és indiferent.
A continuació, posar-li el nom de l’artista (escriptor/a, actor o actriu, músic/a...) que tant us agrada.
I a partir d’aquí, és qüestió de no pensar en la seua felicitat, sinó en que sigui tot allò que sempre heu desitjat i mai no heu aconseguit. Posem alguns exemples:
-A l’escola, de tant en tant el matón de la classe us donava un cop de puny. Però al vostre fill no li succeirà mai aixó, ja que l’apuntareu a judo, o a taekwondo, o a jiu-jitsu, o a kung-fu, o a capoeira, o a pessigolles tagalofilipines, tan se val mentre sigui capaç de repartir òsties.
-Mai no heu estat massa bon esportista, però el vostre fill o filla serà el millor: l’inscriviu a bàsquet, natació i tenis com a mínim. El quart esport potser una cosa un xic més exòtica, com ara esgrima o equitació. L’acompanyeu cada tarda i cada cap de setmana als entrenaments i als partits, i l’animeu des de la grada, queixant-vos a l’entrenador si algun cop li dona descans o el posa de suplent. Ha de ser el número 1.
-NI el ball ni la dansa clàssica han estat mai el vostre fort, però el nen o la nena de la casa no tindrà aquest problema: farà un curs complet de balls de saló, i quan l’acabi començarà amb ballet clàssic.
-I el vostre sobrepès, i la dieta que mai no heu pogut complir íntegrament? El fill o la filla són la solució! A casa no han d’entrar ni bollicaos ni tigretons ni panteresroses ni mones de Pasqua ni bunyols de quaresma ni cap altre producte que afecti la silueta del que en pocs anys serà el més fibrat dels joves i mai no tindrà problemes de talla per posar-se cap roba.
-I què me’n dieu de la música? Si no sabeu ni tocar la flauta dolça! Però ell o ella no tindran aquest problema, ja que heu comprat un piano, una guitarra, un violí i un trombó de vares, que començarà a treballar –per aquest ordre- l’hora immediatament després de la classe de solfeig.
-És important no descuidar els idiomes: farà francès, anglès, alemany i un quart idioma moderna triar (pels pares, evidentment). I braille i morse, per descomptat.
-Per completar la instrucció, l’apuntareu a diversos cursets culinaris –vosaltres no en sabíeu de cuinar, oi?- per que aprengui a fer tota classe de plats típics i també d’exòtics. Un fill expert en cuina nepalí és com un anell de diamants.
Si seguiu tots aquests consells, i li feu fer al vostre fill o filla tot allò que vosaltres mai no heu aconseguit, serà l’enveja del veïnat, i vosaltres que n’estareu d’orgullosos!
Però compte quan la criatura arribi a la majoria d’edat i comenci a pensar per ella mateixa i a prendre decisions. Aleshores la vostra vida correrà perill...

32 comentaris:

  1. Aquest programa de felicitat em sona molt i molt. Crec que conec uns quants superfills. Com a mínim cinc a cada aula. A banda de fer karate, també se li pot dir al nen que pegui el primer, pegui més fort i pegui dues vegades. Es veu que funciona, i això omple d'orgull els pares.

    ResponElimina
  2. Apa, segona fornada de ni.ni's. I després falta allistar-lo als Marines!

    ResponElimina
  3. no funciona aquest tractament, per el menys amb la meva filla: ha sortit com jo, potser l'únic diferent es que es més esportista però som iguals en la resta. No ha havut manera de fer-la una superdotada. Ens encanta als dos fer el vago.

    ResponElimina
  4. Aaaaaah, quina sort! Els meus fills no compleixen aquest patró.

    Això deu voler dir que no soc una mitjamerda. . .
    El que cal és no ser-ho de sencera.

    ResponElimina
  5. Un bon amic meu, que en Leb coneix molt bé, va dir quan era jove: "jo mai tindré fills perquè mai seran tan intel·ligents com jo i no vull frustrar-los".

    Ara té tres fills.

    ResponElimina
  6. Por eso muchas personas que son tan inteligentes y autosuficientes, deciden no tener hijos.
    Consiguen con ello ser seres inacabados y totalmente egoistas.
    Equivocarse da lugar a rectificar, siempre se está a tiempo.

    ResponElimina
  7. recordo estones d'avorriment ben creatives.. tanta activitat amb desactiva..:)

    ResponElimina
  8. Moltes vegades m'atabalo pel volum de extraescolars d'alguns nens i nenes que van a l'escola de les meves filles. Entenc que de vegades els paren no tenen més opció perquè els seu horaris són terribles però no deixa de sorprendre'm... Jo els he deixat triar una cosa, que els faci il·lusió: Una ha triat clarinet i l'altra saxo. Jo no sé tocar cap intrument... m'he de preocupar?
    I pel que fa als idiomes... ens agrada veure juntes pel·lícules en versió original. (bé, jo ho imposo una mica, perquè suporto poc les versions doblades i elles protesten cada cop menys). Però el que ens agrada més, és fer coses juntes: just avui ens hem acabat unes magdalenes que vam fer diumenge, dignes de Proust.

    M'agrada molt el comentari de la Lolita. Sovint els dic a les meves filles que avorrir-se està bé...

    ResponElimina
  9. M'he quedat més cinc minuts mirant el requadre dels comentaris en blanc, pensant que podria dir. He descartat comentaris per por de ser titllat de derrotista, per por de ferir la sensibilitat de la gent sensible, i fins i tot per por de ser tatxat de setciències, de passota o de dogmàtic. Finalment he decidit que avui no faré cap comentari. Com va dir el mestre Wittgenstein, quan no sabem què dir, val més callar (o quelcom de semblant).

    ResponElimina
  10. Em tranquilititza molt la teva entrada d'avui Leb :-)

    Les meves filles, a l'escola, són pràcticament unes alienígenes, ja que fan una sola activitat extraescolar a la setmana, escollida per elles mateixes.
    Mentre que alguns companys arriben a tenir fins a 5 activitats extres a la setmana!
    M'esgarrifa pensar, en com tenen d'apretada l'agenda algunes criatures que no arriben ni a 10 anys, i en les mensualitats que els toca pagar a alguns pares...jo ni ho voldria, ni tampoc m'ho podria permetre!

    100% d'acord amb la Lolita. Estic amb tu :-)

    ResponElimina
  11. Quina entrada més terrorista Leb.M'agrada!!!

    Jo de petit estava apuntat a tot.La meva mare treballava a casa i per no destorbar-la em va apuntar a tot: anar a casa dels amics ... a jugar al carrer...al pati de l'escola...a VAGUEJAR.

    ResponElimina
  12. Carme de la maleta, m'alegra veure que no sóc l'única alienígena de la terra ;P

    ResponElimina
  13. Lluís, el pitjor d'aquests pobres nens és que, tan si volen ells com si no, han de ser l'orgull dels pares. És clar, després venen els traumes, tan dels fills com dels pares, que no entenen que el seu fill és una persona normal, amb virtuts i també amb defectes, i (afortunadament) amb gustos i preferències personals.

    ResponElimina
  14. Alyebard, no ho diguis massa fort això dels marines, que igual algun pare d'aquests tan "carinyosos" amb els fills igual l'apunta :(

    ResponElimina
  15. Aris, doncs ets un afortunat... i la teua filla també, per tenir uns pares que prefereixen una nena amb "limitacions" que una pobra desgraciada superdotada.

    ResponElimina
  16. Carme J, doncs si que tens molta sort: els teus fills són humans, molt humans: s'equivoquen, tenen limitacions, fan coses malament.. i sobretot, son feliços. Què més es pot demanar?

    ResponElimina
  17. Tirant, li he recordat al teu amic aquesta frase que cites. Ha fet cara de "jo?"

    ResponElimina
  18. Anònim, és molt trist que per a sentir-te realitzat o complet hagis de tenir fills. I que per a no ser egoista, també. Els fills es tenen per amor i per estimar-los. I no per sentir-se realitzat ni per que puguis presumir de fills.
    Afortunadament, hi ha moltissimes persones que són capaces d'estimar més enllà dels propis fills. Però aquest és un altruisme que potser tu no deus entendre.
    Lamento que consideris que no tenir fills és equivocar-se i tenir-los és rectificar: el raonament és tan ximple i maniqueu que no mereix la pena entrar a comentar-lo.
    I acabo: com que suposo que -pel que has escrit- deus tenir fills, deixa de pensar en la teva completitud personal i estima'ls, que amb això ja n'hi ha prou. I ja seria genial si, a més d'estimar als teus fills, fossis capaç d'estimar a més gent fora de l'àmbit familiar. Tens un planeta sencer per intentar-ho. Ànim, tu pots!

    ResponElimina
  19. Lolita, i això per no parlar del joc, oi? No hi ha res millor que jugar amb els fills. Sense cap finalitat didàctica, només pel fet d'estar junts i compartir.

    ResponElimina
  20. Eulàlia, veure junts una peli o compartir unes magdalenes és altament proustià: és el que després els fills recordaran amb més emoció. Jo és el que més recordo dels meus pares: el temps que passaven amb mi i el meu germà.

    ResponElimina
  21. Brian, sé que ara semblarà que ho dic per quedar bé, però no: m'hauria agradat conéixer la teua opinió, sense presses.

    ResponElimina
  22. Carme de la maleta, hi ha pares que es pensen que tot és qüestió de diners. El que dius de l'escola de les teues filles, em sembla que és a l'inversa: les humanes són elles :)

    ResponElimina
  23. Misteral, els teus pares eren savis: jugar -sempre amb altres- és el millor!

    ResponElimina
  24. Eulàlia el mateix dic, i en tot cas, som uns alienígenes encantadors :-)

    ResponElimina
  25. Has fet un perfecte manual de com crear un jove traumatitzat i amb tendències psicopàtiques!

    ResponElimina
  26. Em volia escapar però m'has enxampat. Jo ja tinc els fills grans, com saps i, certament, no vaig caure en l'error de voler convertir-els en superfills, però segur que sí vaig caure en molts altres errors. Perquè quan un mira en darrera i veu la vida en perspectiva sempre té la sensació de que ha comés més errors que encerts. I és que hi més maneres de fer les coses malament que de fer-les bé. I, en qualsevol cas, sempre acabes pensant que ho hauries pogut fer millor.

    ResponElimina
  27. XeXu, i penso que més d'un està creant-se (criant-se) ara mateix, glups!

    ResponElimina
  28. Brian, gràcies per animar-te a dir la teua :)
    Penso que acceptar -i assumir- que hem comés errors és una de les coses més sanes que podem fer. I qui pensi que mai no s'ha equivocat i ho ha fet tot perfecte, que vagi preparant-se...

    ResponElimina
  29. Es poden recomanar llibres? Ho dic per això de l'egoisme de què parla l'anònim.
    El gen egoista de Richard Dawkins.
    Ve a dir que els qui tallen el bacallà en això de la reproducció són els gens, i que nosaltres tan sols actuem com a màquines de supervivència dels ídems.
    Per tant, va ser abans l'ou que la gallina. Més o menys.

    ResponElimina
  30. Talment, estimat Leblansky, com Unamuno ho va explicar, amb molta ironia i suport filosòfic, a Amor y pedagogía al 1903. En aquell cas, Apolodoro, que així li va posar a l"engendro" Avito Carrascal,el seu escrupulós progenitor, no va superar la "perfecció" d'una vida científicament planificada.

    ResponElimina
  31. Matilde, es poden recomanar llibres, i si són d'en Dawkins, millor :)

    ResponElimina
  32. Ábradas, benvingut al bloc!
    Em sembla que per molt que els pares -o qui sigui- s'esforcin per planificar, els fills acaben fent el que volen... afortunadament!

    ResponElimina