VIDA MÉS ENLLÀ DE DESPASITO. SISENA ESTACIÓ: VADE COMICS

Els tebeos són una de les meues passions, i per evitar arruïnar-me cada mes comprant tots els que m’agraden, ja fa temps que vaig decidir reduir el radi de compres als àlbums francesos, tot i que en ocasions també en cau algun que no ho és.

Aquest vet implica un cert sacrifici, però ni de lluny tant com es podria pensar: sóc un amant de la línia clara, de l’escola de Marcinelle i de les publicacions franco-belgues en general, o sigui que puc passar bastant bé sense manga ni còmics americans.

El problema és amb qui comentar: parlar de tebeos no resulta fàcil, així que quan vaig conèixer l’Óscar, el propietari d’una minúscula botiga de còmics al carrer Sant Benet de Mataró, em vaig alegrar moltíssim, ja que havia trobat algú tan fan o més que jo.

L’únic problema és que, tot i que l’Óscar és freak fins la medul·la, amb ell no pots parlar de tebeos, s’ha de parlar de còmics, que és la seua passió: no coneix l’obra d’en Chaland, però venera Frank Miller; Franquin li sona a dictador jibaritzat, però és capaç de recitar de memòria el nom de tots els dibuixants i guionistes que han passat per la Patrulla X des dels seus inicis; el cognom Le Gall només li recorda una marca d’espaguetis, però cada nit abans de dormir li resa una oració a Mike Mignola. O sigui que, sempre que el fan tingui la precaució de recordar que la botiga es diu Vade Comics i no Bédé Albums, pot anar-hi a passar una estona d’allò més educativa amb l’Óscar i compartir passions dibuixades.

Aquestes vacances de Pasqua la meua visita ha estat ineludible, i com a conseqüència d’això, sobre la tauleta de davant del sofà de casa meua, Le maître des hosties noires i el quart àlbum del Gus de Blain han compartit espai amb El viejo Logan 1 els tres primers volums d’Y el último hombre.

També a Mataró hi ha vida més enllà de despasito.

PEDRES DE TEBEO

Només els descerebrats o els agosarats de mena inicien un viatge sense haver-lo preparat amb calma a casa, on a més de planificar itineraris i revisar horaris, cal assabentar-se de les coses que es poden visitar a cada lloc.

Pocs són els que viatgen sense fer una prèvia immersió cultural, i aquesta preparació  permet veure més enllà de cada pedra o objecte singular que visitem, i fins i tot cercar-lo amb la passió que dóna el saber el que s’amaga darrere d’ell.

La meua amiga Carme B (no confondre amb la Carme J), coneixedora de la meua passió pels tebeos de línia clara en general i per l’obra d’Hergé en particular, em va portar -és un solet- un grapat de souvenirs del Château de Cheverny, castell que se suposa que va inspirar al creador de Tintin per dibuixar Moulinsart. Crec no equivocar-me si dic que la Carme B no ha llegit els àlbums on apareix la mansió del capità Haddock, però a l’hora de visitar Cheverny no va ser problema per ella, ja que els propietaris del Château en qüestió s’han preocupat, i molt, per impulsar les visites turístiques a base de pregonar als quatre vents la relació entre Tintin, Hergé i Cheverny.

Però aquest és un cas excepcional: si no llegiu tebeos, us passarà que us perdreu una bona part del que s’amaga darrere de moltes pedres, un sentit de la meravella que mai descobrirem de no haver-nos passat llargues estones entre pàgines impregnades de bonics dibuixos i exquisit aroma de tinta impresa.

Com a prova, agafem la ciutat més visitada del món i fem un parell de preguntes –no ens cal més- sobre ella: Quin animal presideix la plaça Denfert-Rochereau? Sabeu res de la piràmide del parc Monceau? Què, us heu quedat en blanc? El vostre Paris queda coix, lamentablement incomplet. Ídem pel que fa a qualsevol altre lloc visitable del món.

Conclusió: si sou viatgers, heu de llegir tebeos.

Ah, i per descomptat, si no ho sou, també.

PS: ara mateix em ronda pel cap que estaria bé que existís una mena de Trivial amb qüestions sobre tebeos & geografia. Estaria bé que algú ho intentés, oi?

CARTA OBERTA A LA VÍDUA D'HERGÉ

Chère Madame,

Permettez-moi de vous prendre quelques minutes de votre routine quotidienne, donc je pense que la raison en vaut la peine.

En fait, vous êtes une des personnes les plus influentes de la Fondation Hergé et des Editions Moulinsart, et pourtant je veux bien vous demander de jeter un expert coup d’œil sur le blog qui porte le nom de The Daily Avalanche –l’avalanche quotidienne- où quelqu’un qui se cache –mais pas beaucoup- sous le nom de plume d’Allau est en train de publier l’un des meilleurs textes critiques sur les aventures de Tintin.

Veuillez-vous cliquer, s’il vous plait, dans la section Tintin, et là vous y trouverez des essais vraiment bien documentes, sympas et pas du tout ennuyantes de la série complète des albums du personnage.

Je peux vous assurer que M Allau est un expert sur le sujet, et si vous prenez la peine de lire les textes en question, vous découvrirez qu’il faut les publier, même en utilisant les illustrations proposées.

Je suis désolé de ne pas avoir moi-même l’option de les publier, donc dans ce cas je le ferai. C’est pour ça que j’appelle a vous : je suis certain que la raison principale de la Fondation, en plus de la diffusion de l’œuvre de M Hergé, c'est le bussines is bussines, et la publication des essais de M Allau seraient pour les Editions Moulinsart et pour la Fondation une très bonne affaire, et en plus ça comblerait la satisfaction des millions de lecteurs des aventures de Tintin, y compris la de M Allau, qui recevrait sa petite satisfaction économique –mais ne vous inquiétez pas, au sujet de l’économie, M Allau c’est un tipe pas difficile.

Merci de votre attention, et ne manquez pas cette ocasion : il ne faut pas lâcher la proie pour l’ombre!

Avec mes meilleurs vœux,

Amadeu Leblansky

PS : Chère Mme, si on arrive enfin à la publication de ces textes, je vous rappelle que c’est grâce à moi que vous avez connu le blog original, et il sera bien apprécié si vous avez un mémento sous la forme de chèque bancaire à mon nom.

CHALAND, CASSIS I JO

 Vinyeta de la primera pàgina d'El cometa de Cartago

Chaland al port de Cassis, fotografiat pel seu guionista, Lepennetier

El passat pont de Tots Sants la Carme i jo vam estar a la Provença amb el Ferran i la Montse, una parella de viatgers innats que han recorregut mig món i tres quartes parts de la resta, de manera que nosaltres ens vam deixar guiar i ells, experts en la matèria, ens van dur aquí i allà.

-Però de veritat que no us volem imposar cap visita, eh? –feien, una mica preocupats pel nostre laissez faire.

-Ah, cap problema, ens agrada que ens guieu.

-Però segur que no hi ha cap lloc on us faci il·lusió anar i no haguem visitat?

-Bé, hi ha Cassis, el poble mariner que va servir d’inspiració a Chaland l’any 1984 per fer el seu Cometa de Cartago –vaig comentar jo-, però queda un xic lluny, i no sé si valdrà la pena.

-Homer doncs hem d’anar-hi! –va dir el Ferran.

-I tant, que a més allà no hem estat mai –feu la Montse.

-A més, és Chaland! Com pots deixar passar una oportunitat com aquesta de veure els paisatges dibuixats al Cometa de Cartago? –afegí la Carme.

I jo vaig pensar que sí, que encara que Cassis quedava una mica apartat del nostre itinerari, era una ocasió única... tot i que em feia una mica de por: pensava en la Xàbia de fa trenta anys i la d’ara, i en com Cassis probablement hauria patit el mateix procés deconstructiu que pateix el poble on vaig néixer.

-Vinga, anem-hi, i en arribar, ens fem uns musclos a la marinera –insistia el Ferran.

-A la francesa, amb patetes fregides, què bons –i la Carme, amb aquesta frase, em va acabar de convèncer.

A les nou de la nit arribàvem a Cassis, un port petit envoltat de discoteques, pubs, botigues turístiques, bars, restaurants, gendarmes dirigint el tràfic, carrers replets d’automòbils en marxa i aparcats, papereres i racons arrebossats de llaunes i bosses de plàstic, i centenars de vaixells atracats en posició de llauna de sardines. El far ni tan sols es veia.

Comparat amb Cassis, Xàbia em va semblar la selva verge.

Per un moment vaig desitjar que el temporal de mar que, al Cometa de Cartago, arrasa el poble, es repetís vint-i-set anys després i s’emportés tota la morralla que l’especulació havia deixat. Només per un moment.

Això sí, el musclos estaven bons, i les patates fregides amb mantega, comme il faut en France.

EXPECTACIÓ

Cadascú té la seua particular relació amb Tintin.

Començant pel primer contacte, que la majoria va tenir de ben petits, i continuant per l’irresistible bellesa de la línia clara i la més que discutible linealitat dels guions, centre de la major part de les crítiques a l’obra d’Hergé.

Podem tenir una llarga conversa sobre la genialitat de L’estel misteriós –la meua preferida-, l’aventura d’El ceptre d’Ottokar, la recerca de l’identitat perduda a Tintin al Tibet o l'humor de Les joies de la Castafiore sense arribar a posar-nos d’acord en quasi res, i acabar concloent que l’obra mestra indiscutible és El Lotus blau.

Em refereixo sempre a l’Edgar P. Jacobs com la persona que va donar el segell de qualitat, precisió i erudició a les aventures de Tintin, i a Bob de Moor com el responsable d’haver-li fet vestir pantalons acampanats, entre d’altres malifetes estètiques, i parlo de la tasca poc reconeguda i no obstant molt valuosa que va dur a terme Jacques Martin a nivell de fons i decorats. És clar que aquestes afirmacions resulten polèmiques, i sens dubte em trobaré sempre amb qui pensi el contrari.

Tintin és un món públic i personal, ètic i estètic, sentimental i reminiscent, i per això l’estrena de la peli desperta tanta expectació. I emoció. I fins i tot terror pànic. I no vull que m’ho expliquin, vull sentir-ho en primera persona. Ja tinc les entrades –numerades- per divendres, a primera hora de la tarda, a la fila 7, amb una colla de penjats com jo. 

Estic expectant!

CHALAND I LA CENSURA

Que la censura encara existeix és quelcom que queda en evidència cada dia. I de totes les seues múltiples manifestacions i formes, una de les més vomitives és aquella que té el seu origen en l’error o la ignorància del censor.

M’explicava un gran amic meu i conegut blocaire –no dono més dades, que no vull que rodi el seu cap- que treballa per a l’església catòlica com a il·lustrador, que sovint li fan canviar els vestits dels personatges dibuixats amb el pretext que mostren massa carn. El meu amic es despaciència i s’enrabia, i de vegades –cada cop menys- fa l’esforç de defensar els seus dibuixos sense retocar basant-se en les pròpies descripcions bíbliques, però només aconsegueix perdre el temps i enfadar-se encara més. "Quanta ignorància hi ha pel món!", em diu, queixós, i jo li replico que el gran Chaland –un dels millors dibuixants que mai han existit, i si no ho teniu clar, llegiu El cometa de Cartago- va tenir problemes similars quan, ja famós, va il·lustrar alguns episodis de la Bíblia per a una editorial catòlica.

És el cas de la imatge que encapçala aquest post, corresponent a Blandine devant les quais de Lyon, realitzada el 1990, pocs mesos abans de morir. A Chaland li van refusar l’esborrany que es pot veure en segon lloc, argumentant que el vestit de la noia havia d’estar net, immaculat i sencer, ja que el contrari no quedaria bé en una màrtir de l’església.

Chaland va modificar la imatge i va fer un vestit impol·lut i sense esgarrats, però també va canviar la mirada del lleó i la de la màrtir.

Era el millor.

DICKENS EN 2D O ¿DONDE HAY UN TEBEO HABRÁ UN LIBRO?

Per cap blocaire és un secret que al gran Allau li agrada Dickens.
Segueixo els seus posts sobre aquest autor i seua obra, i em deleixo amb la lectura de les anàlisis, critiques i cròniques que fa l’Allau, però lamentablement no soc capaç d’empassar-me cap llibre de Dickens: ho he intentat amb diverses obres, i amb la que més he avançat és amb Els papers pòstums del Club Pickwick, de la qual tinc varies edicions, cada una d’elles més atractiva i ben presentada, i amb les boniques il·lustracions de Robert Seymour i Phyz, però el més lluny que he arribat és a –un moment, que m’aixeco i ho comprovo amb exactitud- ah, aparentment, bastant bé: a la pàgina 116; aparentment, que la novel·la té més de 1000 pàgines...
Però vet aquí que en un dels meus viatges a França a la recerca de tebeos vaig descobrir que l’editorial Delcourt iniciava una sèrie dedicada als grans autors literaris, i un d’ells era Dickens i el seu Oliver Twist.
Amb dibuixos de Deloye i guió de Dauvillier –un parell d’autors quasi novells-, l’àlbum pintava bé. Comprat i llegit el primer volum, no em va desagradar gens, ans al contrari, em va semblar, pel poc que conec de la novel·la original, una bona adaptació i un tebeo dignament fet.
De manera que he anat comprant cada nou volum que ha sortit, i aquest cap de setmana passat em vaig fer amb el darrer, el número 5, acabat d’eixir de la impremta.
Ara puc dir que he llegit l’Oliver Twist, al menys una bona adaptació. El següent pas serà la lectura de la novel·la?
Cap als anys 80 a la tele feien un anunci que deia més o menys Donde hay un tebeo, mañana habrá un libro. Des del primer moment em va semblar un lema estúpid, ja que en el fons venia a dir que els tebeos eren cosa de nens, i que aquests acabarien deixant-los i passant-se al camp de la literatura. Com si fossin mútuament excloents!
Recordo que, cada cop que sentia l’anunci, em passava pel cap la meua versió, Donde hay un tebeo mañana habrá otro tebeo.
Em temo que, per ara, seguiré sense llegir cap novel·la de Dickens. Però potser algun dia...

L'ESTÈTICA ATALAYA

Em cauen bé els Testimonis de Jehovà, trobo que això d’anar de porta en porta sense saber amb què es trobaran, té el seu mèrit. I més, ho fan sense ànim de lucre, per pura militància religiosa.
No sé si ha estat qüestió de sort, però sempre que han trucat a ma casa m’he trobat amb gent molt simpàtica i educada, fins al punt que jo, per no ferir sensibilitats, en lloc de dir-los que soc ateu, em declaro agnòstic, que potser no els soni tan dur.
Si tinc temps, els faig passar i els convido a beure alguna cosa; ells i elles sempre ho rebutgen, però es nota que aprecien el detall. Després, xerrem una estona, i al final sempre em deixen algunes publicacions de les seues, d’entre les quals la més coneguda és La Atalaya, impresa en paper reciclat als USA.
La Atalaya és una publicació amb un missatge religiós que no m’interessa –soc ateu- però amb una visió d’allò més reaccionària pel que fa a les qüestions sociopolítiques, amb anàlisis i propostes que posen els pèls de punta, a mi al menys. Però així i tot, me la miro sempre, ja que la seua estètica em fascina: és una barreja de kitsch, cumbayà i corteinglés però amb inesperats elements propis de l’art postindustrial (i encara que sembli increïble, mai fa servir la lletra Comic Sans).
La meua portada preferida de La Atalaya és una on, dibuixats amb bonics i alegres colors, comparteixen lloc un tigre de Bengala, un ós panda, un cérvol i un senyor amb corbata.
Però ara estic preocupat, ja que ahir diumenge al matí van picar al meu timbre, i en obrir i veure que eren els testimonis de Jehovà, m’esperava un nou exemplar d’aquesta publicació d’estètica tan especial, i no. Em van donar un prospecte amb un Crist musculós, les marques del fuet decorant-li els braços a mena de tatuatges, corona kingsize, mirada desafiant i posat de militant de la causa sadomasoquista.
On han anat a parar els ossos panda i els senyors encorbatats?

EL DILEMA DE L'ELENA

Porta uns dies preocupada, l’Elena. La meua simpàtica tonari ha escrit, per a la revista de la seua escola, un relat sobre un circ màgic. I per il·lustrar-lo, ha dibuixat la carpa del circ i els principals personatges, però ara té un problema, i és que n’ha de triar un d’entre els quatre dibuixos, i no té clar quin de tots ells és el millor.
Així que, amb el seu permís, li he demanat que me’ls deixi publicar per veure què n’opinen els lectors d’aquest bloc, i quins consells li poden donar. Estarà molt atenta a les recomanacions que li puguin fer.
I per que tothom se situi, a continuació podeu llegir el relat de l’Elena. Amb tots vostès, el circ màgic!
“Havia una vegada una ferianta que es deia Sra. Hamilton que tenia un circ pero no un circ qualsevol era un circ màgic . Aquell mateix dia els circences del circ hamilton desfilaven inpresionant als vailets .A la hora del espectacle tota la carpa esta plena de gent de totes les edadts . Al cap de poc la sra hamilton va apareixer amb un traje de pantalons marrons, blusa verd maragda i barret de copa negre . Tot dient madames E monseiurs el circ comenca la funcio i amb tots vustes Hercules el mes fort . Hercules va llencar les peças a l'aire i en a l acte es van convertitr en dos papallones que es van posar sobre la ma de hercules mentre feia la reverencia . Ara Rupert el paiaso. . . .quand va entrar a escena Rupert va tocar-se el seu nas llargarut y va fer apareixer un centenar de bombolles . es va treure una cervatana del abric i les feia explotar fen caure dolcos y bombons per totom, es va tornar a tocar el nas i varen apareixer estrelles de madulxa y alienígenes de platan .
Despres la sra Hamilton va seguir. . . .
Ara amb tots vosaltres Draconium i el seu drac ballari. En Draco tocaba el saxo i el seu amo feia apareixer notas musicals de la seva capa . Com a numero final sortian tots el que havian actuat en fila india llençant pols màgica que es convertia en més estrelles, planetes i molts mes aliens .
La Sra Hamilton va dir gracies per haver vingut, ara de aqui 12 díes el circ tornara a obrir la seva carpa i farem una nova actuació. . . . Us esperem!”

POSTALS DE SYLDAVIE

La temptació és massa forta, i a la que un tira la primera pedra, els demés el seguim: un lloc imaginari -o persona, animal, planta o objecte- traspassa la barrera que separa la ficció de la realitat quan esdevé referent d’un col·lectiu.
Així passa amb Sildàvia, el regne del pelicà negre, i en menor mesura amb Bordúria, llocs on es desenvolupa la major part d’El ceptre d’Ottokar, una aventura de Tintin publicada per primer cop a finals dels anys 30.
La pregunta sobre la possible existència d’aquest país em va passar pel cap quan, en consultar la Guía de lugares imaginarios d’A. Manguel i G. Guadalupi publicada l’any 1980, vaig comprovar que no hi havia cap entrada que fes referència, ergo aplicant una reductio ad absurdum, si allà no hi és vol dir que sí que existeix o havia existit. És clar que simplement podria tractar-se d’una omissió, cosa bastant freqüent quan es tracta d’un lloc de tebeo.
Però el primer pas ja l’havia donat i ara no podia parar, així que vaig consultar la mastodòntica Bande Desinée: lieux de référence de l’erudit N. Garbal i vaig trobar unes quantes cites de llibres que parlaven sobre Sildàvia i també sobre Bordúria. Vaig anotar les referències bibliogràfiques i les vaig conservar per quan anés a Perpinyà provar sort. Allà, a la llibreria Torcatis vaig trobar el que cercava, ja que encara que cap dels títols que jo duia anotats estava a la venda –lògic, tots eren molt antics-, el propietari M. Martínez –persona molt amable i que parla un català fluït, ja que és fill d’emigrants lleidatans- en tenia uns quants a la seua col·lecció particular.
I aquí ve el més sorprenent de tot: l’amic Martínez en va mostrar un atlas, publicat l’any 1910 –molt abans que Hergé dibuixés les aventures de Tintin-, on apareixia Syldàvia, un petit país situat als Balcans, tot i que no vam saber trobar Bordúria.
He anat recollint informació d’aquí i d’allà sobre el tema i n’he trobat a cabassos, molta cosa inventada i alguna que presenta trets de ser real.
De tot el que hi ha ara mateix disponible, recomano especialment Carnets de Syldavie, de Jacques Hiron, publicat l’any 2009 per Mosquito. I presento la meua particular contribució a la descoberta del mite sildau, que consta de dues úniques peces, ambdues adquirides al mercat de Sant Antoni de Barcelona ja fa bastants anys: un cromo de la col·lecció Banderas y escudos del mundo, d’Editorial Maga, sense data de publicació, i el número 62 de la revista ALGO, corresponent al 31 de maig de 1930; en aquest, a més de la portada, dibuixada per l’habitual Bocquet i on es pot veure un dels edificis més representatius de Sildàvia, s’ofereix un reportatge de dues pàgines on diu poca cosa més que generalitats sobre el país, però suficient per a un cercador de ficcions com jo.

Espero que si algun lector d’aquest post té la sort de posseir algun objecte similar, s’animi a mostrar en públic les seues troballes sobre aquest país que potser va existir ara fa ja gairebé un segle.
Per acabar, un vídeo del youtube on es pot escoltar la interpretació de l’himne nacional de Sildàvia, i on el blocaire sagaç podrà descobrir algunes coses francament reveladores.

EN MIQUEL ROF I ELS SEUS FILLS MONSTRUOSOS

És, de lluny, la persona més creativa que conec, en Miquel.
El meu amic dibuixa, escriu guions, fa programes de ràdio, elabora articles de premsa, pareix editorials independents i li treu punta al llapis i a moltes coses més desinteressadament, mentre es treu uns calerons treballant interessadament per a la Santa Mare Església. Perquè les seues creacions no tenen altra meta que deixar sortir els monstres que porta a dintre seu i escampar-los per tot arreu sense ànim de lucre.
Una de les seues darreres criatures, L’Etapa Groga, va recrear l’estrany fenomen de l’aburitat, donant a conèixer les terres de Berolaj i tot l’estrany misticisme que les envolta. L’Etapa Groga -que espero que algun dia resuciti- és del milloret que he vist i llegit des de fa temps en el terreny dels tebeos, o còmics, o com al Miquel li agrada dir, estàtica seqüencial. I ara la cosa apunta a superar aquell cim amb L’elaborat assassinat de la família Beihud, una estàtica seqüencial presentada en format bloc que es renova un parell de cops a al setmana, i que recupera el clàssic continuarà.
Miquel, estic impacient.