UNA TEMPORADA A CASA DELS AVIS

De petit vaig passar la tos ferina, que a hores d’ara encara no tinc massa clar què és ni com s’ha de tractar, però en aquella època els metges prescrivien, a part dels medicaments, que les persones afectades marxessin al camp, així que els meus pares em van dur a casa dels avis.
Va ser genial, m’ho vaig passar millor que mai: tot el dia corrent amunt i avall pels camps perseguint gats, mastegant fonoll, pujant i baixant dels arbres, construint cabanyes i altres interessantíssimes activitats que em mantenien ocupat gran part del temps. L’altra la dedicava a devorar llibres de Blyton, Haggard, Verne i Stevenson.
I en arribar al capvespre, després de menjar-me un entrepà de truita acabada de fer, els meus avis i jo seiem als balancins i ens gronxàvem suaument sota els porxos de la immensa naia decorada amb falgueres.
Poc a poc, els ulls se’m tancaven, i aleshores els avis em posaven una manta per sobre, i seguien gronxant el meu balancí. I per fi, em despertaven i em deien que calia anar a dormir.
I aleshores jo tornava a obrir els ulls i els deia que no, que jo em volia quedar més temps, i els meus avis insistien en que era hora d’anar al llit, i jo que insistia en que de cap manera, i ells no sabíem com fer-me canviar d’opinió.
Fins que el meua avi em va amenaçar.
-Mira que ens en anirem nosaltres a dormir i et quedaràs tu solet.
I la meua àvia va afegir ingredients intimidadors.
-I vindran la Quarantamaula i la Paparrossolla!
Això era massa per a mi. Vaig posar uns ulls com a plats.
-I perquè no m’ho havíeu dit abans? Jo no sabia que aquests dos monstres passaven per aquí! –i havia un toc de recriminació en les meus paraules.
Els avis van pensar que l’amenaça havia sortit efecte, i que jo m’aixecaria immediatament. Però va ser al contrari.
-No em penso moure d’aquí fins que no passin els monstres! Els vull veure! No me’n aniré a dormir fins que no els vegi! –i em vaig embolicar la manta, i em vaig quedar mirant a l’infinit, a l’espera que la Quarantamaula i la Paparrossolla, els monstres més famosos de la comarca de la Marina Alta, fessin la seua aparició.
Els pobres avis no sabien que dir ni que fer, així que es van armar de paciència i es van esperar a que jo em tornés a adormir. Aleshores, em van agafar en braços i em vam portar all llit amb molta cura de no despertar-me. Quan ja m’estaven tapant, vaig obrir els ulls tot emocionat, i els vaig preguntar si ells també havien vist als monstres. Els avis, amb un somriure com només les persones que t’estimen saben fer, em van dir que sí, que i tant i que quina por que feien però que valent has estat tu, i ara a dormir Amadeuet, bona nit, petonet, petonet, bona nit.
I al dia següent vaig dibuixar a la Quarantamaula. Vaig fer un cavall vermell. De la Pararrossolla, no vaig ser capaç de recordar-me’n, per molt que ho vaig intentar.
I quan els hi vaig ensenyar el monstre dibuixat per mi, els avis em vam felicitar, dient que ells no ho haurien pogut fer millor, i quan el cap de setmana van venir els meus pares a veure’m, els van explicar que havia estat un nen molt valent i els van ensenyar el meu dibuix del cavall vermell, que era la millor representació gràfica que mai s’havia fet –i ho van dir molt convençuts- de la terrible Quarantamaula.