TEMPS DE REFLEXIÓ

El dissabte marxo a Xàbia, a passar uns dies amb la família, i per aquest motiu el bloc quedarà inactiu durant al menys un parell de setmanes.
El problema és que, a la tornada, no sé què passarà amb ell: m’agrada el sistema que faig servir ara mateix a l’hora de gestionar-lo, que consisteix en penjar el que el dia abans m’ha passat pel cap, -sense posts congelats, per entendre’ns- però dubto que el pugui continuar d’aquesta manera en reiniciar la feina al setembre, ja que pinten bastos.
Tampoc tinc clar que m’agradi un altre sistema diferent d’aquest, on la immediatesa és part essencial del joc. No tinc –de cap de les maneres- crisi creativa, però sí necessitat de qüestionar-me què haig de fer amb el bloc, que no sé per on tirar: em resisteixo a tancar-lo, i per altra part, no veig clar que el pugui mantenir en actiu com a mi m’agrada fer-ho.
O sigui que inicio un temps de reflexió, o potser un temps de desconnexió.
Mil abraçades virtuals a tothom, i ens llegim aviat.

COLLITA PRÒPIA (I)

Finalment el meu petit hort d’urbanita reciclat ha començat a donar fruits, i el que més m’emociona de tot és la gran velocitat en que les carabasseres fan flors que en pocs temps es converteixen en hortalisses d’un verd brillant. És gairebé màgic: del dia a la nit, el que era només un petit branquilló de la mida d’un dit passa a convertir-se en un carabassó magnífic, i a la que et descuides, ja n’han sortit més.
Aquest dissabte passat vaig preparar el primer àpat amb productes del meu hort: carabassons i alfàbrega. Es un plat senzill de fer.
S’obren els carabassons (si és gran, amb un ja va bé) per la meitat, es fan marques amb el ganivet sense arribar a tallar-los, i es posa per sobre sal, pebre roig en pols, oli i un parell de fulles d’alfàbrega picades (si no en teniu, no és necessari).
Es posa en un recipient per al microones, es tapa i es cuina durant 8 minuts aproximadament (si no teniu aquest recipient, val un plat tapat amb quelcom que tingui forats i que no sigui metàl·lic).
En treure’ls, cal anar en compte en no cremar-se. Es posen al plat els carabassons, i si es vol es pot posar a sobre formatge de qualsevol tipus, o salsa de tomàquet. En el meu cas, vaig posar tomàquets deshidratats que prèviament havia guardat amb oli i pebre negre.
Queda boníssim!

MERRIE MELODIES (40): KAILASH KHER

El que més m’agrada de Kailash Kher és que no té cap vergonya en afegir a la font sufí de la que beu –en especial, del gran Nusra Fateh Ali Khan- tot el que li ve de gust, ja sigui hip hop, reggae, bhangra, funk o jungle. És qüestió de divertir-se, i d’això en sap molt, en Kailash Kher. Un bon exemple és aquesta adaptació al vídeo del seu èxit Tauba Tauba.
És pop? És folk? No, és Bollywood!

PER ON CAMINO?

Haw, haw, haw! Fins ara, els assidus d’aquest bloc –en especial el Carles i el Girbén, tot s’ha de dir- heu encertat totes les endevinalles topogràfiques que he anat proposant, i amb una velocitat i erudició espectacular.
A les fotos que penjava hi havia arbres i muntanyes, i es veien núvols -i fins i tot columnes de fum de fàbriques de patates fregides-, però aquesta d’avui és diferent: pura ciutat.
La setmana passada, abans que la roja arribés a la final, vaig haver d’anar a _ _ _ _ _ _ _ _ _ _, al carrer _ _ _ _ _ _ _, i em va cridar l’atenció l’edifici de la foto per motius obvis.
Sabria l’erudit seguidor descobrir la ciutat i el nom del carrer on vaig fer la foto?

PSEUDO PHALLUS IMPUDICUS

Cada estiu, una de les meues plantes carnoses es posa a créixer de manera desaforada i en pocs dies passa de la seua alçada habitual de 4 centímetres a gairebé 40, amb la qual cosa acaba sucumbint a les lleis de la gravetat i s’escarxofa, no sense abans haver esclatat en un bon grapat de petites flors.
És aquest un fenomen que, tot i haver-lo vist altres anys, sempre em sorprèn, i em porta a la memòria el bolet gegant amb que es troben els aventurers de Les històries naturals de Joan Perucho. A l’índex onomàstic que apareix al final d’aquesta novel·la es diu del Phallus Impudicus que és un bolet vergonyant, molt rar i que sembla ser que cura l’alopècia.
La meua planta carnosa de ben segur que no és el Phallus Impúdicus de què ens parla Perucho, però em queda el dubte de si curarà l’alopècia. Potser ho hauria de provar, però com? Em refrego la planta pel cap? Me la menjo amb una salsa vinagreta? La poso sota el coixí del llit?
De moment, ella continua creixent...

ALLÀ ON NOSTRE SENYOR VA PERDRE L'ESPARDENYA (CRÒNICA AMB RECOMANACIÓ)

Aquest any, quan la Carme i jo varem fugir dels trons del Sant Joan borreguero, férem camí cap al sud de França, i la segona nit varem anar a parar a un dels llocs més tranquils i agradables que he conegut mai.
Les Massies-Sud són quatre cases mal comptades, situades a 8 quilòmetres de la població més propera, St-Jean-du-Gard, a les Cévennes. Per arribar-hi s’ha de travessar un pas a nivell sense barreres i un pont sense baranes que, tal i com avisa un cartell ben visible, sovint queda sepultat per les aigües del riu.
Allà es troba la masia de M. i Mme. Guyot, una antiga casa de finals del segle XVII que albergava un refugi d’hugonots –camisards en occità- i que és de les poques que es manté en peu, ja que la majoria van ser cremades per les tropes del rei, en represàlia per la revolta dels camisards.
La casa només té quatre habitacions, decorades amb austeritat però totes amb llit doble i dutxa. Les parets són d’un gruix espectacular, i això garanteix frescor a qualsevol moment del dia. Ens va costar 47 euros passar la nit allà, amb el desdejuni inclòs que ens vàrem prendre a una terrasseta protegida del calor per una parra i envoltada de flors, mirant les valls que recorre el riu Gardon.
La zona dona per visitar, fer excursions, menjar bé i no parar, i la Chambre d’hôte dels Guyot és part de l’al·licient del viatge, fins al punt que ens plantejarem tornar aviat. Aleshores va ser quan la parella ens va explicar que aquesta tardor es jubilaven i es vendrien la casa.
O sigui que, si us ve de gust fruir d’unes vacances tranquil·les en un paradís perdut –allà on Nostre Senyor va perdre l’espardenya, com diu ma mare-, us recomano aquesta masia, i més sabent que d’aquí a un parell de mesos ja no hi haurà aquesta possibilitat.

TOUT EST MIEUX AVEC TOI QUE SANS...

La Carme i jo hem passat la nit junts.
Ara són ja dos quarts de deu, i el sol entra per les escletxes de la persiana.
Em llevo a preparar el desdejuni, mentre ella s’embolica amb el llençol, mig adormida encara. Jo me la miro, i aleshores vaig per la càmera de fotos.
Dic suament el seu nom, i ella reacciona amb un mmm dolç, es dona la volta i s’escarxofa de nou.
Torno a repetir el seu nom, i aleshores aparta una mica el llençol i els seus ulls em miren a través d’una petita escletxa que s’ha obert entre les seues parpelles. Endevino un somriure a la seua cara mentre sobreentenc que el nou mmm que fa és un bon dia.
Li faig una foto. Un nou mmm surt de sota els llençols. Una altra foto, i ella es capbussa per tapar-se del tot. Para, tontu, em diu mentre comença a riure suament, i es regira dins el llit.
Als pocs segons, es mig destapa, i jo li faig la foto que encapçala aquest post, mentre ella, amb una veu riallera, m’amenaça amb terribles represàlies si no esborro immediatament aquestes imatges.
Aleshores em ve al cap la frase final del primer volum de Le combat ordinaire, un dels nostres tebeos favorits, d’en Manu Larcenet. Breument: després d’un allunyament causat pel pànic als canvis, el llop solitari torna a ella, que s’estranya de veure’l.
-Mais... Qu’est ce qui t’arrive? –pregunta ella.
Hi ha una vinyeta sense paraules i, a la següent, ell només és capaç de dir un mot.
-T... tout...
Ella se’l mira,esperant que ell acabi al frase, cosa que finalment ell fa.
-Tout est mieux avec toi que sans...

MERRIE MELODIES (39): MUSÉE MÉCANIQUE

Un nom com Musée Mécanique no em podia passar desapercebut, i a la que vaig poder, els vaig escoltar. La seua música és com el seu nom, evoca una certa tristesa existencial que acaba en un somriure suau i dolcet.
El vídeo que acompanya al tema Like Home de l’àlbum Hold This Ghost és l’ideal per aquesta composició emotiva i amb un cert aire retro.

PINS VIRTUALS (4)

La darrera tirallonga de la setmana, i de moment m'aturo. Em queden encara alguns encàrrecs per fer, i bastants blocs per pinejar (sic), i la maquineta de fabricar pins virtuals segueix en marxa, però tampoc és qüestió d'agobiar amb tant de pin.

PINS VIRTUALS (3)

Una nova tanda, i aviat encara més...

PINS VIRTUALS (2)

Esperant que algú es decideixi a fer-me algun encàrrec virtual, llenço la segona tanda de pins.

ODA EN IT

Oh mosquit,
per tu passo en blanc la nit,
Cabronasso! Mal parit!

Oh mosquit,
que no em deixes dormir al llit,
Cabronasso! Mal parit!

Oh mosquit,
avui patiràs el flit,
Cabronasso! Mal parit!

PERÒ NO HO FARÉ MAI

Aquests són alguns dels oficis que m’agradaria fer, però als qual difícilment m’hi dedicaré.
a) SANT MILAGRERO
M’imagino fent aparèixer menjar i beure aquí i allà, salvant a gent de catàstrofes terribles, donant premis de loteria a tots els pobres de l’univers, encara que no haguessin jugat a cap número –quin miracle més guai!-, apareixent ara i desapareixent adés, volant o caminant per les aigües.
El problema és que soc un ateu recalcitrant. b) VIGILANT NOCTURN D’UN PARQUING PRIVAT
Estaria feliçment aposentat a la meua garita, i tindria temps de sobra per a llegir, dibuixar i escriure. Podria escoltar música, fer retallables, llegir tots –tots!- els blocs que m’interessin, i només hauria de donar les claus i les bones nits a qui, molt de tant en tant, vingués a recollir o a deixar el seu cotxe.
El que passa és que al tercer dia començaria a trobar-me depre, i acabaria traumat de per vida. c) VIGIA D’UN VAIXELL DE VELA
Ah, quin plaer contemplar l’horitzó net i pelat a banda i banda, fresc i airejat per tots els vents, i escoltar a pocs metres de mi les rialles de les gavines, anunciant la proximitat de terra ferma.
Però tinc vertigen. d) CAMUFLADOR DE PINTADES
És una de les coses que faig quan estic en una reunió o similar, i tinc un paper imprès i un boli a mà: de manera quasi inconscient, pinto i repinto les majúscules fins que acaben per desaparèixer, i m’esforço per que no es puguin descobrir de cap manera.
M’hi podria dedicar a camuflar pintades de les de debò, però defenso a mort la llibertat d’expressió. e) PESCADOR DE CANYA
Sempre he desitjat tenir aquella conversa pausada que es produeix entre pescadors de canya, amb grans intervals de silenci només trencats pel xap-xap de l’ham que es mou una mica. De sobte, la canya fa una lleugera vibració, i un dels pescadors es posa de peu, atent a la possible presa que ha picat. Falsa alarma, i torna a seure i meditar en aquella pau infinita.
El que passa és que no m’agrada la violència de cap classe, i el simple pensament de tenir un pobre peix enganxat d’un ham i sagnant mentre es belluga dins un cubell i va perdent la vida poc a poc, m’espanta.
No ho faré mai.

PUM!

Me’n vaig, que s’acosta la revetlla de Sant Joan i no suporto els petards ni les aglomeracions.
A més, cada dia m’agraden menys les festes preestablertes: tinc la impressió que allò que en el seu origen era diversió i transgressió, s’ha convertit en obligació consumista i en invasió de la intimitat, començant pels nadals –ya es navidad en el Corte Inglés-, continuant amb el Carnestoltes –i pensar que era la festa transgressora per antonomàsia!- i acabant amb la nit de Sant Joan, que diuen que era màgica.
Demà me’n vaig a veure si retrobo aquesta màgia.
Ens llegim el dilluns, bona revetlla!

CIRERA EN LA TERCERA FASE

A principis d’abril vaig plantar dos cirerers. Tenien algunes flors, però eren molt joves, i els faltaven alguns anys per arribar a la maduresa i començar a donar cireres.
O això és el que jo em pensava. Fa uns dies, la Carme va descobrir que n’hi havia una, de cirera. Vàrem revisar a fons el dos arbrets però no vàrem trobar-ne més, era la única.
Així i tot, ens va fer una il·lusió increïble, era la nostra primera cirera, i molt probablement la següent no arribarà fins l’any vinent.
Ahir diumenge la vàrem collir i ens la vàrem menjar, després d’haver-la partida en dos. Era dolça i molt carnosa!

MERRIE MELODIES (38): ORXATA

Si el primer disc dels Vampire Weekend era molt bo, el nou, titulat Contra, encara és millor: manté tots els elements bàsics del còctel primari –Beach Boys, indie, Graceland, Peter Gabriel, pijeria de Brooklin- i afegeix més electrònica.
L’amic Ernesto Niebla em va fer pensar, amb el seu post d’ahir, en Horchata, el primer tema d’aquest nou disc que es va editar al gener, amb les baixes temperatures campant per Manhattan. El clip que he triat no és l’oficial sinó una simpàtica versió que, per la senzillesa i naturalitat que transmet, deixa entreveure que qui l’ha fet –un tal Harry Fellows, amb la participació d’una colla d’amics- en sap molt de filmació i edició de vídeos.

LA LUISA, EL JULIO I LES HORTÈNSIES

Quan me les van donar, semblaven qualsevol cosa excepte hortènsies. Només eren una dotzena de palets grisos i prims, però la Luisa va insistir en que els plantés, que passat l’hivern que s’aproximava –era ja desembre- començarien a sortir brots verds i cap a l’estiu s’omplirien de flors roses i blanques, i jo li vaig fer cas, que aquesta dona en sap molt d’aquestes coses, com de tantes altres.
Són veins del meu carrer, la Luisa i el Julio. Ella és la primera persona que em va saludar quan vaig venir a viure a Dosrius. Em va fer un somriure franc i càlid, i em va desitjar sort. N’he tingut, i molta.
M’estimo a la Luisa i al Julio, i al post d’avui, que probablement no llegiran mai –això d’internet els ha arribat massa tard a la seua generació-, vull deixar constància que les seues hortènsies ja estan fent flors, i moltes.

VULL SER ABDUÏT!

Aquest és un missatge dirigit a tots els extraterrestres, no importa ni la seua forma ni el color de la pell ni el planeta del que provinguin:
Jo vull ser abduït, vull tenir un encontre en la tercera fase, o en la fase que preferiu, m’és indiferent, però si us plau, vull veure un punt lluminós al cel que es vagi fent gran poc a poc i acabi convertint-se en una nau espacial que aterra a pocs metres d’on soc i contactar amb vosaltres i fer signes amb les mans a mena de salutació i sentir la vostra parla estranya com de discs llegits a l’inrevés i pujar a un OVNI (1) i enlairar-me i poder contemplar el planeta Terra des de tan amunt que el vertigen em desaparegui de tan petitet com el veuré i arribar a la Lluna i passar-la de llarg i viatjar a anys llum i tornar al cap de poc com si res no hagués passat.
Jo ja m’esforço (2), ja, però no hi ha manera. Va, que no us costaria res abduïr-me una miqueta, una petita abducció ni que sigui només per fer un volt i tornar.

(1) l’OVNI de la imatge em va sortir a un sobre sorpresa quan era xiquet; és de plàstic i es munta i desmunta amb facilitat.
(2) Sé que la competència amb en Lluís Bosch és gran, i que ell també està fent mèrits per ser abduït, però jo no soc egoista i sempre podriem compartir l’abducció.

PINS VIRTUALS (1)

Sempre he desitjat fer pins, però la maquineta és massa cara per una producció unitària com seria la meua, així que cada cop que m’ho plantejo, ho deixo córrer.
És clar que ara tinc la opció de fer-ne de virtuals, així que, sense pensar-m’ho massa, inicio avui una nova sèrie de posts amb l’objectiu de publicar-los i compartir-los. Ah, i accepto encàrrecs virtuals, gratis i sense cap tipus de limitació.