PERÒ NO HO FARÉ MAI

Aquests són alguns dels oficis que m’agradaria fer, però als qual difícilment m’hi dedicaré.
a) SANT MILAGRERO
M’imagino fent aparèixer menjar i beure aquí i allà, salvant a gent de catàstrofes terribles, donant premis de loteria a tots els pobres de l’univers, encara que no haguessin jugat a cap número –quin miracle més guai!-, apareixent ara i desapareixent adés, volant o caminant per les aigües.
El problema és que soc un ateu recalcitrant. b) VIGILANT NOCTURN D’UN PARQUING PRIVAT
Estaria feliçment aposentat a la meua garita, i tindria temps de sobra per a llegir, dibuixar i escriure. Podria escoltar música, fer retallables, llegir tots –tots!- els blocs que m’interessin, i només hauria de donar les claus i les bones nits a qui, molt de tant en tant, vingués a recollir o a deixar el seu cotxe.
El que passa és que al tercer dia començaria a trobar-me depre, i acabaria traumat de per vida. c) VIGIA D’UN VAIXELL DE VELA
Ah, quin plaer contemplar l’horitzó net i pelat a banda i banda, fresc i airejat per tots els vents, i escoltar a pocs metres de mi les rialles de les gavines, anunciant la proximitat de terra ferma.
Però tinc vertigen. d) CAMUFLADOR DE PINTADES
És una de les coses que faig quan estic en una reunió o similar, i tinc un paper imprès i un boli a mà: de manera quasi inconscient, pinto i repinto les majúscules fins que acaben per desaparèixer, i m’esforço per que no es puguin descobrir de cap manera.
M’hi podria dedicar a camuflar pintades de les de debò, però defenso a mort la llibertat d’expressió. e) PESCADOR DE CANYA
Sempre he desitjat tenir aquella conversa pausada que es produeix entre pescadors de canya, amb grans intervals de silenci només trencats pel xap-xap de l’ham que es mou una mica. De sobte, la canya fa una lleugera vibració, i un dels pescadors es posa de peu, atent a la possible presa que ha picat. Falsa alarma, i torna a seure i meditar en aquella pau infinita.
El que passa és que no m’agrada la violència de cap classe, i el simple pensament de tenir un pobre peix enganxat d’un ham i sagnant mentre es belluga dins un cubell i va perdent la vida poc a poc, m’espanta.
No ho faré mai.

PUM!

Me’n vaig, que s’acosta la revetlla de Sant Joan i no suporto els petards ni les aglomeracions.
A més, cada dia m’agraden menys les festes preestablertes: tinc la impressió que allò que en el seu origen era diversió i transgressió, s’ha convertit en obligació consumista i en invasió de la intimitat, començant pels nadals –ya es navidad en el Corte Inglés-, continuant amb el Carnestoltes –i pensar que era la festa transgressora per antonomàsia!- i acabant amb la nit de Sant Joan, que diuen que era màgica.
Demà me’n vaig a veure si retrobo aquesta màgia.
Ens llegim el dilluns, bona revetlla!

CIRERA EN LA TERCERA FASE

A principis d’abril vaig plantar dos cirerers. Tenien algunes flors, però eren molt joves, i els faltaven alguns anys per arribar a la maduresa i començar a donar cireres.
O això és el que jo em pensava. Fa uns dies, la Carme va descobrir que n’hi havia una, de cirera. Vàrem revisar a fons el dos arbrets però no vàrem trobar-ne més, era la única.
Així i tot, ens va fer una il·lusió increïble, era la nostra primera cirera, i molt probablement la següent no arribarà fins l’any vinent.
Ahir diumenge la vàrem collir i ens la vàrem menjar, després d’haver-la partida en dos. Era dolça i molt carnosa!

MERRIE MELODIES (38): ORXATA

Si el primer disc dels Vampire Weekend era molt bo, el nou, titulat Contra, encara és millor: manté tots els elements bàsics del còctel primari –Beach Boys, indie, Graceland, Peter Gabriel, pijeria de Brooklin- i afegeix més electrònica.
L’amic Ernesto Niebla em va fer pensar, amb el seu post d’ahir, en Horchata, el primer tema d’aquest nou disc que es va editar al gener, amb les baixes temperatures campant per Manhattan. El clip que he triat no és l’oficial sinó una simpàtica versió que, per la senzillesa i naturalitat que transmet, deixa entreveure que qui l’ha fet –un tal Harry Fellows, amb la participació d’una colla d’amics- en sap molt de filmació i edició de vídeos.

LA LUISA, EL JULIO I LES HORTÈNSIES

Quan me les van donar, semblaven qualsevol cosa excepte hortènsies. Només eren una dotzena de palets grisos i prims, però la Luisa va insistir en que els plantés, que passat l’hivern que s’aproximava –era ja desembre- començarien a sortir brots verds i cap a l’estiu s’omplirien de flors roses i blanques, i jo li vaig fer cas, que aquesta dona en sap molt d’aquestes coses, com de tantes altres.
Són veins del meu carrer, la Luisa i el Julio. Ella és la primera persona que em va saludar quan vaig venir a viure a Dosrius. Em va fer un somriure franc i càlid, i em va desitjar sort. N’he tingut, i molta.
M’estimo a la Luisa i al Julio, i al post d’avui, que probablement no llegiran mai –això d’internet els ha arribat massa tard a la seua generació-, vull deixar constància que les seues hortènsies ja estan fent flors, i moltes.

VULL SER ABDUÏT!

Aquest és un missatge dirigit a tots els extraterrestres, no importa ni la seua forma ni el color de la pell ni el planeta del que provinguin:
Jo vull ser abduït, vull tenir un encontre en la tercera fase, o en la fase que preferiu, m’és indiferent, però si us plau, vull veure un punt lluminós al cel que es vagi fent gran poc a poc i acabi convertint-se en una nau espacial que aterra a pocs metres d’on soc i contactar amb vosaltres i fer signes amb les mans a mena de salutació i sentir la vostra parla estranya com de discs llegits a l’inrevés i pujar a un OVNI (1) i enlairar-me i poder contemplar el planeta Terra des de tan amunt que el vertigen em desaparegui de tan petitet com el veuré i arribar a la Lluna i passar-la de llarg i viatjar a anys llum i tornar al cap de poc com si res no hagués passat.
Jo ja m’esforço (2), ja, però no hi ha manera. Va, que no us costaria res abduïr-me una miqueta, una petita abducció ni que sigui només per fer un volt i tornar.

(1) l’OVNI de la imatge em va sortir a un sobre sorpresa quan era xiquet; és de plàstic i es munta i desmunta amb facilitat.
(2) Sé que la competència amb en Lluís Bosch és gran, i que ell també està fent mèrits per ser abduït, però jo no soc egoista i sempre podriem compartir l’abducció.

PINS VIRTUALS (1)

Sempre he desitjat fer pins, però la maquineta és massa cara per una producció unitària com seria la meua, així que cada cop que m’ho plantejo, ho deixo córrer.
És clar que ara tinc la opció de fer-ne de virtuals, així que, sense pensar-m’ho massa, inicio avui una nova sèrie de posts amb l’objectiu de publicar-los i compartir-los. Ah, i accepto encàrrecs virtuals, gratis i sense cap tipus de limitació.

PETITS PLAERS DEL CAP DE SETMANA

Quan la Carme ve a casa i passem junts el cap de setmana, ens agrada desdejunar al jardí, amb el sol de cara.
Llet amb nesquick per als dos; torrades amb melmelada de cassís per a ella, magdalenes amb nocilla per a mi.
Parlem de qualsevol cosa, i en les pauses de la conversa fruïm del silenci del matí que cada pocs segons els ocells s’encarreguen de decorar. El minuts passen amb una lentitud suau i la pell es va escalfant amb la caloreta del sol, que ens emmandreix agradablement.
Un dels dos s’aixeca amb calma, i centra la mirada en un punt concret:
-“Has vist? El cirerer que vam plantar fa dos mesos ja ha fet una cirera!”
L’altre avança lentament, es mira el cirerer, i somriu:
-“Què bé!”
Tornem a seure en qualsevol lloc. Ens abracem, ens besem, ens diem paraules dolces.
Aixequem el cap i tanquem els ulls per que els sol ens doni de ple a la cara.

Són els petits plaers del cap de setmana.

MERRIE MELODIES (37): FRONT 242

Bèlgica és fértil: produeix -entre altres exquisiteces- xocolata, línia clara i EBM. A la dècada dels 80, els Front 242 eren els reis d’aquesta versió dura, però al mateix temps ballable, del techno pop kraftwerkià.
El tema Headhunter és una bona mostra, i el vídeo que l'acompanya, també. Pura EBM.

EL PARAIGÜES DE SARA

He intentat plagiar, fil per randa, el relat El paraigües de Sara del que parlava ahir. Cada una de les sis imatges es pot ampliar de manera que no hi hagi cap problema per visualitzar-les com cal.
L’amable seguidor sabrà disculpar-me si, tot i el meu esforç per no ometre ni el més mínim detall de l’original, el plagi encara resulta defectuós o incomplet.

L'HOME DELS FOLIS EN BLANC

1.
Quan va entrar a la casa on havia viscut el seu pare, es va estranyar de trobar un munt de folis en blanc perfectament ordenats a la prestatgeria del menjador. Se’ls va mirar, i els va tornar a deixar al seu lloc.
En sortir, va tancar la porta i mai més va tornar. Una immobiliària se’n va fer càrrec de la venda.

2.
L’antic propietari de la casa havia anat només un parell de cops a la ciutat: una, per visitar al seu fill; l’altra, per fer-se una prova mèdica a una consulta privada i decidir que mai més tornaria a posar-se en mans de metges.
Allà, mentre esperava a ser atès pel doctor i es distreia mirant els diversos volums de medicina que reposaven a les prestatgeries, va ser quan va decidir que dedicaria el seu temps lliure a la creació literària. En sortir de la consulta va comprar quatre paquets de folis, però cap bolígraf: ell no sabia escriure.
A casa, va obrir el primer paquet i va fer lliscar un foli entre les mans, dipositant-lo damunt la taula. Al cap d’una bona estona, la seua primera creació literària –un conte breu- ja estava en marxa. Una setmana més tard va revisar la mitja dotzena de folis en blanc on hi havia el seu relat, que va titular El paraigües de Sara, i els arxivà acuradament al prestatge més alt.
Amb els anys, la seua passió literària va continuar i dels contes –que ara ja ocupaven gran part de la prestatgeria- va decidir passar a la novel·la. Encarregà una bona quantitat de paquets de folis, i deixà que les idees s’escampessin pels papers en blanc que prèviament havia dipositat sobre la taula, una nit i una altra i una altra més i així fins haver completat un relat que en gran part era autobiogràfic, i que donà pas a altres cinc novel·les.
Cada cop que n’acabava una arxivava els folis que havia fet servir, i en preparava d’altres per continuar amb una de nova. La seua preferida sempre va ser la que havia titulat El·lipsi, i de tant en tant li agradava baixar els folis en blanc on hi era i repassar-la.
Al final de la seua vida, la seua creació ocupava gairebé tota la prestatgeria.

3.
Quan va entrar a la casa on havia viscut el seu pare, es va estranyar de trobar un munt de folis en blanc perfectament ordenats a la prestatgeria del menjador. Se’ls va mirar, i els va tornar a deixar al seu lloc.
En sortir, va tancar la porta i mai més va tornar. Una immobiliària se’n va fer càrrec de la venda.

LA TAULETA DE NIT

La tauleta de nit és una de les zones més íntimes i personals de la casa, i diu molt de la personalitat del seu usuari. La descripció dels objectes quotidians que la poblen comporta la seua singularització i resulta un exercici plàcid i gratificant.

L'exposició pública de la meua tauleta de nit -interior i exterior- és un tipus d'exhibició que, per poc escandalosa que sigui, no deixa de ser divertida -i potser, per a aquells que tenen una ment analítica i psicoanalítica, altament reveladora.

MERRIE MELODIES (36): CLUE TO KALO

Ja fa alguns mesos que els Clue to Kalo van publicar el disc Lily Perdida, on cada cançó presentava la visió que les diferents persones conegudes d’aquesta Lily tenien d’ella. Així, hi ha la versió dels germans, dels pares, dels amics, del xicot... Hi ha un bonic vídeo –dirigit per la Betrice Pegard- de la cançó The Infinite Orphan, que canta i conta la imatge que els pares tenen de la noia. La música és bona, el vídeo encara més.

L'EMPROVADOR DE SENYORES (i 2)

UNA TRAPELLERIA

A mena de confessió, vull explicar una petita malifeta que vaig cometre ja fa bastants anys i de la que, en el fons, no em sento gens penedit.
Va ser a uns grans magatzems de Barcelona, quan l’estiu ja estava al caure i la gent mirava de renovar els seus banyadors. Jo acompanyava a una amiga a comprar-se roba per una celebració important, i estava assegut al passadís de la zona d’emprovadors de senyores, esperant que ella sortís per demanar-me opinió. De l’emprovador del costat, una veu de dona demanava un canvi de talla, però ningú acudia. La veu insistia, i finalment, jo em vaig atrevir a respondre-li que al passadís no hi havia ningú apart de mi.
La veu va remugar, i em va semblar que estava molesta amb el seu hipotètic acompanyant, que possiblement havia desaparegut amb qualsevol excusa. Per la meua part, em vaig voler mostrar servicial.
-Miri, si vol m’indica la talla que necessita, i ja li la porto jo –va ser la meua proposta.
-Doncs no sap quin favor em faria. Esperi un moment, que surto i li indico el que vull –em respon la veu.
I aleshores apareix una dona amb un bonic banyador estampat, amb un manyoc de roba a les mans, i m’explica que necessita la talla XYZ, que tot el que ha agafat no li va bé.
-Sobretot, m’interessaria en aquest model –em comenta, indicant-me un bikini de color fosc.
-Cap problema –li responc jo-, ara li’l demano a la dependenta.
I me’n vaig amb els banyadors a la recerca de la dependenta, que m’explica que de la talla XYZ no hi ha res d’aquell model, i que totes les talles són molt més petites.
Aleshores em quan em ve al cap fer quelcom que, tot i el risc que comporta, pot ser molt divertit. No m’ho penso dos cops, i agafo el més ínfim dels bikinis, li canvio l’etiqueta de la talla per la de la XYZ, i me’n torno a l’emprovador.
-Miri, ha tingut sort. La dependenta em diu que, del bikini que a vostè li agrada, encara en queda una talla XYZ –li comento a la meua desconeguda, mentre li passo la roba per sobre de la porta.
Ella posa veu de contenta mentre em dona les gràcies i comença el procés de treure i posar. Jo espero en silenci, amb una certa emoció. Ella fa un xiscle gairebé inaudible. Jo miro els peus que, des de la meua posició, es veu com es mouen endavant i endarrere. Ella inspira, torna a inspirar. Finalment parla.
-No ho entenc, aquesta és la meva talla, però a mi em sembla molt petita –diu amb consternació.
-Miri, deixi’m que li doni una ullada. Segur que li deu estar bé, dona –faig jo, posant la veu més agradable i convincent que puc.
Passa un temps que a mi em sembla una eternitat, i aleshores la porta de seu emprovador s’obre, i ella surt amb un bikini minúscul, que amb prou feina li tapa uns pocs centímetres del seu cos. Jo m’esforço per posar cara de pal mentre faig que ella doni un parell de voltes, i finalment opino: té raó, és massa petit.
Ella s’ha posat vermella mentre em dona les gràcies i es retira a l’emprovador. Jo començo a sentir complex de culpabilitat. I aleshores, la veu de l’amiga amb qui he vingut em crida des del seu emprovador.
-Leb, que pots venir? És que hauries de demanar-me una altra talla.

L'EMPROVADOR DE SENYORES (1)

UN COSTUM INSÒLIT

Els meus amics diuen que soc un bitxo ben estrany: m’agrada –m’apassiona- acompanyar a una dona a comprar-se roba.
Ells s’inventen qualsevol excusa per no anar amb elles, i si no hi ha més remei, hi van, però a la que poden fugen esperitats. Per contra, jo em passaria hores a l’emprovador de senyores.
El fet d’acompanyar a una dona a comprar-se roba és un plaer que comença amb la selecció de peces que ella durà a l’emprovador; jo participo activament en la tria, elegint els models que a mi personalment m’agradaria que ella portés, i sabedor que ningú no rebutjarà mai emprovar-se un vestit que li han recomanat.
El següent i emocionant pas és quan ella entra a l’emprovador i es despulla. Jo em quedo a fora, just al costat del petit recinte on la meua acompanyant ha entrat amb un bon gruix de vestits, i contemplo com cau la roba a terra i ella es queda amb els peus nus. M’imagino l’escena que es desenvolupa a l’emprovador a partir dels moviments que fan els peus, girant, posant-se de puntetes o anant marxa enrere.
I el millor és quan ella, a la veu de “a veure què et sembla”, surt per mostrar-me com li queda el que s’està emprovant. Jo la miro, li faig donar la volta, li dic que camini un parell de passes i cerco la posició adequada per admirar millor com li queda al seu cos. És fantàstic, una dona posant gratuïtament per a mi i jo mirant-la de cap a peus sense haver de dissimular!
Però no acaba aquí la cosa: després de la meua aprovació o desaprovació, ella se’n torna a l’emprovador per repetir el procés tants cops com calgui fins haver-se posat tota la roba, incloent la que jo gustosament he anat a canviar per altra de talla diferent, si la elegida no li escau. I mentre espero, aprofito per contemplar a les altres dones ocupants dels emprovadors adjacents, que entren i surten per veure’s millor a l’espill exterior, executant la bonica dansa ritual pròpia de tota persona en fase d’avaluar un vestit.
De vegades, m’atreveixo a donar el meu parer a la desconeguda que, abandonada durant la sessió emprovatòria per la seua parella, es passeja indecisa entre quedar-se el que s’està emprovant, canviar-ho per una altra talla o deixar-ho estar. En aquests casos, per no ferir sensibilitats, cal ser molt delicat, fer un somriure amigable i donar la opinió amb la màxima cortesia. Habitualment, ella ho agraeix.
El plaer visual seria complet si la roba interior es pogués emprovar, però no és el cas; no obstant, ara ja s’acosta l’estiu i això implica sessions d’emprovada de banyadors i bikinis, les meues preferides.

LA INTIMITAT BLOCAIRE (1)

No resulta senzill enxampar un blocaire en roba interior, però ahir va ser un dia relaxat, i ja se sap que això comporta una baixada de defenses; aprofitant-ho, mentre uns i altres es passejaven per la catosfera sense posts a la vista, la càmera treballava. No una càmera qualsevol, és clar, sinó la mateixa que va fer servir en Roger Corman a L’home amb raigs X als ulls.
I aquests són els resultats, o més ben dit, una part, dels que aniran apareixent setmana a setmana. No se’n ha lliurat ningú, tothom ha quedat ben retratat.

De moment, els ha tocat el torn -per ordre d'aparició- als autors i autores de Per on camino, El gabinet negre, La meva maleta, Mainoestard, Foravial i... cal dir qui s'amaga darrere l'últim calçotet?