EL CORRIDO DE JESSE JAMES

I mira que en tenia de músiques per posar avui, però davant del nou disc d’en Ry Cooder, tota la resta ha quedat en segon terme.

En Cooder em cau genial, la seua música m’agrada, els corridos m’apassionen, i el Lucky Luke contra Jesse James és un dels meus tebeos preferits.  La resistència era fútil, oi?

Copio la lletra, que algunes de les frases, en especial les que canta en mexicà (confesso que això de sus falsas encara no sé massa bé què deu voler dir), costa d’entendre-les.

The outlaw Jesse James was up in heaven
With old friends around the kingdom throne
Boys I was branded as a bandit and bank robber
But I never tumed a family from their home


We're sworn to pass no judgments here in heaven
But there's goings on a man can't stand no more
There's no open carry up in heaven
But please give me back my trusty 44


Con permiso yo me voy to dear old Wall Street
My 44 will do the talking from now on
I'll cut you down to size my banking brothers
Put that bonus money back where it belongs


You picked the pockets of los pobrecitos
Spreading hardship and trouble through the land
A sus sirvientes pagó bien para sus faIsas
That's what Jesse James could never understand

Un minuto para rezar y un segundo para morir
That's all you birds will ever get from me
You lined your pockets weil but ril see you all in hell
Quemando como dinero for all eternity

No cal dir que, qui vulgui posar-se de genolls per escoltar al gran Ry Cooder cantant aquest corrido de Jesse James, pot fer-ho.

ESPERANT ELS BÀRBARS

Què esperen a la plaça tanta gent reunida?

Diu que els bàrbars avui seran aquí.

De què ve al Senat aquesta inacció?

Per què seuen els senadors i no legislen?

És que els bàrbars arribaran avui,

per què han de fer lleis ja els senadors?

Les dictaran els bàrbars quan vindran.
[...]

Per què ha començat de sobte aquesta angúnia

i aquest enrenou? Oh, com s’han allargat les cares!

Per què es buiden de pressa els carrers i les places

I tothom va tornant a casa molt pensívol?

És que s'ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars, no se'n veuen enlloc.

I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?
Aquesta gent alguna cosa bé resolia.

Sento les converses a peu de carrer i no puc deixar de pensar en el poema de Kavafis on tan magistralment es plasma la imatge de l’home dels nostres dies –dies de crisi- que, decebut, desanimat i desencisat, no troba altra solució als problemes socials –i polítics, i econòmics- més que l’amputació o, el que és molt pitjor, la destrucció d’un sistema aparentment incapaç de resoldre els problemes i la seua substitució per un govern populista, autoritari o definitivament dictatorial. Es tracta d’oferir el poder als bàrbars.

És la impotència alimentada per la convicció que res no es pot fer i que tot queda fora del nostre abast. És arribar a la conclusió que el poder mai no ha estat en les nostres mans. És la terrible por que endogala a la llibertat i ens porta a la conclusió que sempre és millor ser un esclau alimentat que un home lliure però mort de fam.

Sense necessitat de plasmar tot això en forma de tesi filosòfica a la manera de Fromm o de Marcuse, Kavafis utilitza la lírica i acaba el seu poema amb una estrofa de contingut duríssim.

I el 20 de novembre de 2011, eleccions al Parlament d’Espanya.

PSICOLOGIA DEL IOGURT (NOVES AVENTURES DE L'ELENA)

-Que no, mama, que no em puc emportar iogurt a l’escola, que s’espatxurra tot! –replicava  l’Elena, amb to ferm, a la proposta de canviar d’esmorzar.

-Però filla, si te’l poses al lateral de la motxilla no li pot passar res –insistia la Carme-, allà no hi ha cap cosa que el pugui esclafar.

-Que no, mama, que no, que jo ja sé el que em dic: tot és qüestió de psicologia.

L’Elena va de dilluns a divendres a un taller ocupacional per a persones especials com ella, i s’ho passa la mar de bé, però la sortida de casa cada dematí li representa un autèntic trauma.

S’aixeca força d’hora, es dutxa, es pentina, juga una estona amb el gos, i tot va la mar de bé fins que sona el timbre de la porta de casa, senyal que el cotxe que la du al taller l’està esperant afora: aleshores, l’Elena es transforma en una mena de petita Hulk, i surt remugant, quan no cridant als quatre vents el seu cabreig per haver de marxar a la feina.

Cada tarda, quan torna, explica com s’ho ha passat de bé i com li agraden la majoria d’activitats que fan allà, però al matí següent, el so del timbre li transforma novament el caràcter.

La Carme no es dona per vençuda i en parla contínuament amb la seua filla per tal d’aconseguir evitar o minvar aquest moment traumàtic de cada dia.

Però el tema del iogurt la va descol·locar per complet.

-Elena, què vols dir amb això de la psicologia? No li veig la relació amb el iogurt, filla.

-Deixa-ho estar, mama, tu no ho entendries. Però si us plau, no em posis iogurt per esmorzar.

-I tant que te’l poso, si a tu sempre t’ha agradat.

I a la tarda d’aquell mateix dia, l’Elena va tornar amb la motxilla empastifada de iogurt.

-Ja t’ho havia dit, mama, és massa perillós. I a més, m’he quedat sense esmorzar.

La Carme no s’explicava com s’havia pogut trencar el iogurt, però va fer un nou intent al dia següent.

I novament, l’Elena va tornar amb la motxilla regalimant iogurt.

-Mama, no em tornis a posar iogurt, que em quedo sense esmorzar.

-Però Elena, com potser que el iogurt s’esclafi? Si al lloc on te’l poso a la motxilla no es pot fer malbé. No t’hauràs assegut a sobre? No t’hauràs barallat amb algú de classe?

-Que no, mama, que no, que només és qüestió de psicologia. Tu sempre em dius que si vaig al taller amb alegria, les coses m’aniran millor oi?

-I tant, Elena, però quina relació té això amb el iogurt?

-Mira, jo cada matí em llevo amb il·lusió, però quan sento el timbre i sé que haig de marxar, em poso de mal humor. No puc evitar-ho, mama, però he descobert un truc per que se’m passi ràpid. Quan tanco la porta del carrer, i tot just abans de pujar al cotxe, faig uns quants crits ben forts mentre amb tota la ràbia li dono un parell de cops a la motxilla contra el terra. Llavors em torno a posat la motxilla a l’esquena, entro al cotxe i sec al meu seient molt més tranquil·la. Al principi el conductor s’esverava, però ara ja no em diu res. Oi que és un bon sistema? És clar que, si hi ha iogurt a dintre...

La Carme no sabia quina cara posar.

-I mama, per internet he vist que els japonesos també fan una cosa molt pareguda, que diuen que és qüestió de psicologia, i els va molt bé.

Finalment, la Carme optà per abraçar a la seua filla i eliminar el iogurt de la dieta dels matins.

Ara, mentre ella i l’Elena segueixen treballant el tema de la sortida de casa, de tant en tant fan broma amb el iogurt, i han elaborat, entre rialles, una llista de productes espatxurrables.

CÒCTEL

Si sovint la Carme i jo coincidim en gustos musicals, no és el cas del tema d’avui, Death Major, una estranya fusió d’indietrònica i rap signada per 13 & God -que són The Notwist amb els raperos Themselves- i que forma part del disc Own Your Ghost.

Ella, que no té problemes per escoltar el pop electrònic suau i delicat dels Notwist, a dures penes aguanta la velocitat rapera i seca que contamina aquests 13 & God. Jo em quedo admirat de com ha quedat de bé la barreja teòricament impossible.

SILVESTRE, VEGETARIÀ

Avui fa just una setmana que el meu amic Silvestre ha deixat de ser vegetarià, i mira que ja portava més de mig any sense menjar carn.

M’explica que al principi s’ho havia pres amb moltes ganes, i es va apuntar a un grup amb fortes conviccions ideològiques anticarnívores.

La seua militància en el credo vegetarià era ferma, però conforme passaven els dies en Silvestre s’anava desmotivant, en especial quan tocava fer la compra setmanal al mercat i passava per davant de les parades de carns i d’embotits.  Accelerava la marxa i les deixava enrere ràpidament, però la visió i l’aroma romania al seu cervell, martiritzant-lo dia i nit.

Era un calvari: per molt que s’esforçava en mirar amb bona cara els pèsols i les pastanagues, amb aquells colors tan alegres, o les albergínies, tan rodanxones i ufanes, per no parlar de la gran varietat de fruita d’estiu, sucosa i dolça com la mel, en Silvestre no aconseguia treure’s del cap el desig de menjar carn, i se la imaginava tota rostideta per fora i vermella i gairebé crua per dins, com a ell li agradava; i els embotits, en especial la botifarra negra, amb tantes maneres possibles de menjar-se-la, cuinada o crua,  tendra o sequeta, li treien la son; també enyorava la sobrassada i el pernil, acompanyats de pa amb tomàquet, i tot això per no parlar del seu plat preferit, els peus de porc!

Pobre, pobre Silvestre, la seua decisió de ser vegetarià li ho feia passar molt malament, així que va decidir que hauria de parlar-ne amb la resta de la colla de militants anticarnívors, per que l’animessin i el recolzessin quan ell es trobés en hores baixes. Els va explicar com era assaltat contínuament per un desig quasi irrefrenable de menjar carn, i vet aquí que els altres se’l miraren amb cara de no comprendre’l, i fins i tot amb un cert fàstic.

-Com et pots delir per una cosa com la carn? –li deia un.

-Si jo, només de veure aquell vermell sangonós que té, ja em poso malalt! –comentava un altre.

-I els embotits? Quina cosa més greixosa, tot regalimant d’oli, i amb aquelles espècies d’olor tan molesta –rematava un tercer.

La conversa continuà per aquests camins, i en Silvestre va acabar descobrint que en realitat, l’únic que feia un esforç per ser vegetarià era ell, i que als altres ja els anava bé ser-ho, doncs encaixava amb els seus gustos.

I avui fa just una setmana que celebrà una gran festa a la que va convidar a tots els seus companys i els va preparar un àpat pantagruèlic amb tota classe d’aliments derivats del porc, i va fruir del menjar mentre els altres posaven cara de fàstic i s’excusaven  per haver de marxar ràpid.

-És clar, això de ser vegetarià ells ho tenien fàcil! –em recorda ara el meu amic Silvestre, mentre em mira socarronament.

ELS TOMÀQUETS DE LA CARME

Fa més d’un any que vam anar junts per primer cop a Ceret, la Carme i jo. Allà varem comprar, entre altres verdures, tomàquets cor de bou, i a ella se li va acudir guardar algunes de les llavors.

Aquest mes de juny les va plantar en macetes petites, a veure què passava. Quan m’ho va dir, jo la vaig mirar com es mira a un nen que vol arribar a l’horitzó, és a dir, amb un somriure beatífic i amb la convicció que el pobre desgraciat no té ni idea del que diu ni del que vol fer.

Però les llavors van esclatar i es van convertir en setze bonics planters, que la Carme, tota emoció, em va ensenyar orgullosament. Me’ls vaig estudiar amb menyspreu contingut i li vaig dir que bé, que els plantaríem al jardí, però que allò mai no donaria fruits.

I ho vaig deixar córrer, i els planters que s’anaven fent malbé, i la Carme que insistia preguntant-me quan em decidiria a posar-los al jardí, i jo donant-li llargues, que no tenia ganes d’embrutar-me per una cosa que jo estava convençut       que mai no arribaria a funcionar.

Cap a mitjans de juliol ens va visitar l’Agustín -un veí que ha estat per a mi una mena de mestre Follet Tortuga dels horts- i, en veure els planters de la Carme, que ja estaven mig pansits i rossegats pels llimacs, em va instar a plantar-los, que potser encara els salvaríem. De mala gana, i ajudat per l’Agustín, ho vaig fer.

Inesperadament, van créixer, i els vaig haver de posar canyes. En poc temps, ja tenien flors, i vaig fer cavallons com calia, regant-los força sovint.

A principis d’agost, els tomàquets van sortir amb força.

I ara hem fet la primera collita: els quatre primers d’entre més de dues dotzenes que estan quasi a punt.

Er... uh... diuen que equivocar-se és humà...

CHARLIE DARWIN

Poques vegades encaixen tan bé les imatges i la música com en aquest vídeo de The Low Anthem realitzat ara fa dos anys per Simon Taffe i Glenn Taunton, i que narra la història de Charlie (sic) Darwin.

Un bonic vídeo per a una cançó preciosa.

CHALAND I LA CENSURA

Que la censura encara existeix és quelcom que queda en evidència cada dia. I de totes les seues múltiples manifestacions i formes, una de les més vomitives és aquella que té el seu origen en l’error o la ignorància del censor.

M’explicava un gran amic meu i conegut blocaire –no dono més dades, que no vull que rodi el seu cap- que treballa per a l’església catòlica com a il·lustrador, que sovint li fan canviar els vestits dels personatges dibuixats amb el pretext que mostren massa carn. El meu amic es despaciència i s’enrabia, i de vegades –cada cop menys- fa l’esforç de defensar els seus dibuixos sense retocar basant-se en les pròpies descripcions bíbliques, però només aconsegueix perdre el temps i enfadar-se encara més. "Quanta ignorància hi ha pel món!", em diu, queixós, i jo li replico que el gran Chaland –un dels millors dibuixants que mai han existit, i si no ho teniu clar, llegiu El cometa de Cartago- va tenir problemes similars quan, ja famós, va il·lustrar alguns episodis de la Bíblia per a una editorial catòlica.

És el cas de la imatge que encapçala aquest post, corresponent a Blandine devant les quais de Lyon, realitzada el 1990, pocs mesos abans de morir. A Chaland li van refusar l’esborrany que es pot veure en segon lloc, argumentant que el vestit de la noia havia d’estar net, immaculat i sencer, ja que el contrari no quedaria bé en una màrtir de l’església.

Chaland va modificar la imatge i va fer un vestit impol·lut i sense esgarrats, però també va canviar la mirada del lleó i la de la màrtir.

Era el millor.

LA MÀQUINA D'AFAITAR DE ZUCCHINI

El turisme salvatge encara no havia envaït el port de Xàbia quan Zucchini, un suís el nom del qual ja no recordo, va inaugurar la seua botiga de venda i reparació de petits electrodomèstics.

Les altres botigues del ram estaven lluny del barri, i en poc temps el negoci va donar força beneficis i pràcticament cada casa del port de Xàbia tenia algun electrodomèstic adquirit a can Zucchini; el meus pares, sense anar més lluny, li havien comprat la torradora de pa i la minipimer.

La clau de l’èxit d’ELECTRODOMÉSTICOS ZUCCHINI, a part del fet de tenir poca competència,  era la simpatia del seu propietari i el seu compromís –verbal- amb els clients.

-Si no te funzziona, te lo arreglo o te lo cambio, y si no, te sales con tu dinero –deia a tothom que expressava els seus dubtes a l’hora de comprar algun producte-, tu no te preocupes: aquí todo calidad.

Però en Zucchini no havia tingut present que els homes del barri, majoritàriament mariners, eren de pell dura i reseca pel salnitre i el vent, i de barba poblada i punxosa que cada cap de setmana s’afaitava amb navalla, així que quan va iniciar la campanya de venda de màquines d’afaitar -a base de cantar les excel·lències a tot aquell que passava per davant de la botiga- es va trobar amb que molts tornaven amb queixes: que si aquesta màquina no afaita bé, que si s’escalfa massa i s’atura, que si no arriba bé a la part més arrugada del rostre, que si els pels del bigoti els deixa quasi igual de llargs...

I Zucchini entomava les màquines que els clients descontents li diuen, les netejava amb alcohol  i les tornava dient que ja havia arreglat el problema.

-Tranquilo, ahora si que funzziona –els hi deia amb un somriure a la cara-, ya sabes: aquí todo calidad.

Però no: les queixes es multiplicaven, i Zucchini es trobà amb un munt de màquines d’afaitar tornades i retornades, i l’home ja no sabia que fer, fins que una conversa casual li donà la solució. Un client que havia anat a queixar-se –un altre més- de la poca eficàcia de la màquina d’afaitar que havia comprat, va parlar-ne del sopar que havia fet la nit anterior, a base de peix a la planxa.

-¿Has comido pescado? –li preguntà Zucchini, amb els ulls oberts com a plats.

-Home, Zucchini, a casa mengem peix quasi bé cada dia –li respongué l’altre.

-Ah, entonzzes ahí está el problema: si tu quieres un afeitado perfecto, no tienes que comer pescado. Eso lo saben todos –replicà Zucchini posant cara de Sherlock Holmes explicant-li a Watson una cosa elemental.

El client se’n anà a casa amb el convenciment que tot era qüestió de menjar a no menjar peix, cosa que difícilment podia evitar-se en el cas dels mariners. I Zucchini decidí aplicar la mateixa tàctica a tot aquell que passava per la botiga per tornar la màquina d’afaitar.

-Ah, seguro que tu has comido pescado – acusava Zucchini al seu client.

I així, es va anar expandint la creença que la ingesta de peix dificulta un bon afaitat, i Zucchini va seguir venent petits electrodomèstics amb el seu somriure i el seu compromís –verbal- amb els clients fins que es va jubilar, i els seus fills van vendre la botiga, que va ser demolida per construir un bloc d’apartaments.

CASTELL DE FOCS ARTIFICIALS

[Fi de les festes]

DESFILADA POPULAR. DISCO IMMÒBIL

DESFILADA POPULAR

Avui no n’hi ha ni processons ni cavalcades ni desfilades de carrosses ni maratons ni similars, (excepte, si es desitja, en els llocs tancats construïts ad hoc). Així mateix, se sol·licita als ciutadans que no facin servir cap vehicle motoritzat llevat dels estrictament indispensables, per tal que la gent pugui passejar festivament pels carrers, places i avingudes de la ciutat, baixant de les voreres sense cap temor. Tot veí que ho desitgi té llibertat absoluta per accedir a peu a la via pública.

Per la seua part, els mossos i mosses d’esquadra aniran nus, demostrant així que no tenen res per amagar, i que els cossos de seguretat estan sempre a disposició de la població. Els bombers, infermers, infermeres i demés membres de cossos similars, es podran adherir a aquesta mesura. I qualsevol que ho vulgui, ja posats.

DISCO IMMÒBIL

Amb l’acte simbòlic d’enganxar amb adhesiu un disc per tal que no es pugui bellugar, comença la Discoimmòbil.

De les 21:00 d’aquesta nit fins les 9:00 de demà al matí no hi ha prevista ni disco mòbil, ni mascletà, ni traca, ni festa de l’escuma ni altres txumba txumba similars (excepte, si es desitja, en els llocs tancats ad hoc). Qui vulgui podrà dormir tranquil·lament, i si fa calor obrir les finestres sense temor a ser envaïts per sorolls torbadors de la son. Si no ve la son, sempre es pot sol·licitar l’assistència dels cossos de seguretat, o passar-se per l’infermeria. O demanar ajut al veí o a la veïna. O a tot el veïnat, si és necessari.

PREGÓ DE FESTES VIRTUALS

“Benvolguts, benvolgudes:

Avui comencen les festes populars en honor a la patrona d’aquest bloc, Santa Lumière, il·lustrada i promíscua. Feu vostre el lema que François Rabelais va proposar com a base de l’abadia de Telema:

Fais ce que tu voudras”

[fi del pregó]

GOIGS DE SANTA LUMIÈRE, ATEA I PROMÍSCUA

Com ja és costum cada any, entre el 7 i el 9 de setembre -després de les festes de Sant Llop i abans de la Diada- se celebren les tradicionals festes virtuals en honor a Santa Lumière, patrona d’aquest bloc.



GOIGS DE SANTA LUMIÈRE, ATEA I PROMÍSCUA
Ja que per gràcia divina
sou atea i il·lustrada,
doneu-nos, oh intemperada,
una libido aquil·lina.


L’emperador Constantí
de missa mai no sortia.
En veure que no hi anàveu
envejà vostra luxúria,
i a mort cruel us condemnà
penetrada per les fletxes.
Però els soldats,
fent-se els distrets,
dispararen pels costats,
oh miracle il·luminat!
sense tocar-te ni un pèl
per tocar-te bé després.


Ja que per gràcia divina
sou atea i il·lustrada,
doneu-nos, oh intemperada,
una libido aquil·lina.


Mai teníeu mal de cap,
però un bon dia trobàreu
un homeòpata tronat,
que us volia fer migranya
perquè no donéssiu canya.
Us donà tot los remeis,
i tots vos los empassàreu.


Però, miracle daurat!
seguiu sense mal de cap,
i l’homeòpata malvat
va tenir la gran trempada
i perseguint lo ramat
de cabres i de garrins
la va fotre ben endins
de la truja més ufana.



Ja que per gràcia divina
sou atea i il·lustrada,
doneu-nos, oh intemperada,
una libido aquil·lina.


Un devot adolorit
tenir luxúria volia,
però el pobre ni podia
tant sols aixecar-la un dit.
Va invocar-vos amb fervor
i trobà en vos medicina:
vostra fel·lació divina
va fer-li trempar amb furor


Ja que per gràcia divina
sou atea i il·lustrada,
doneu-nos, oh intemperada,
una libido aquil·lina.


Us trobàreu amb la colla
dels tristos morigerats
però amb vostra lubricitat
a tots posàreu a to:
homes, dones i animals
excitàreu amb lascívia,
convertint-los a tots ells
-oh miracle, oh desgavell!-
en lúbrics concupiscents,
intemperants, sodomites,
libidinosos i obscens.


Ja que per gràcia divina
sou atea i il·lustrada,
doneu-nos, oh intemperada,
una libido aquil·lina.


Amb los mormons us trobareu,
també amb los de Jehovà,
opuseros,
telefònica,
fecsa-endesa,
venedors de tupperwares,
eismans, monges, vips i frares,
i integristes musulmans.
Volien fer-vos combregar
amb rodes de molts molins,
però vos, santa i atea,
-oh prodigi, oh odissea!-
els capgirareu a tots
i els féreu fer una orgia
que va durar tot lo dia.
Ja que per gràcia divina
sou atea i il·lustrada,
doneu-nos, oh intemperada,
una libido aquil·lina.


OREMUS
Inter alias virtutes sexualitatis auget, pugna frigiditas et impotentia, homeopatia tollit; igitur te iuvat liberum electricitatis clarius vident, lubricates areæ Internet.

I aquest és el programa de festes:
Programa de Festes Virtuals en honor a Santa Lumière, atea i promíscua
Dimecres dia 7
PREGÓ DE FESTES


Dijous dia 8
DESFILADA POPULAR
DISCO IMMÒBIL


Divendres dia 9
CASTELL VIRTUAL DE FOCS ARTIFICIALS

FAN TOTAL

És molt diferent, però suposo que va intrínsecament lligat al fetitxisme, això del fanatisme. Ara que res a veure amb fanatismes religiosos o polítics, els del fetitxista. I menys encara amb els futbolístics.

No, són fanatismes lligats a objectes o elements culturals que, per motius diversos, s’han anat instal·lant al còrtex cerebral i convertint-se en part essencial i insubstituïble de l’individu que els té, o millor dir, els posseeix.
Però ser fan no implica eliminar l’esperit crític, ans al contrari, el fan recela de tota nova versió, edició o adaptació de l’objecte o element fetitxe. Els tintinòfils que esperen amb impaciència les tres noves pel·lícules protagonitzades pel seu heroi de paper alhora que tremolen de pànic, m’entendran molt bé.
En el meu cas, Metropolis de Fritz Lang és un dels meus fanatismes: m’agrada conèixer tot el que a aquest film fa referència, veure tantes restauracions i versions i adaptacions com s’hagin fet, i evidentment posseir el vídeo en totes les variats possibles, així com tots els llibres i revistes que el tinguin com a tema central. Per això no he dubtat en fer la reserva d’entrades a la projecció de la versió restaurada del film que es farà aquest divendres al Grec de Barcelona, amb la interpretació en directe de la partitura composada ex professo per Martín Matalón per aquesta restauració.
I em fa tanta il·lusió com temor: el Grec és a l’aire lliure, i això pressuposa, per molt de nit que sigui, un excés de llum que impedirà la visió correcta de la pel·lícula, projectada a més sobre una pantalla portàtil i molt probablement de dimensions reduïdes. Per no parlar de l’enigma de la partitura i la interpretació que d’ella es farà.
Però no m’ho perdria per res. I a més, tindré a la Carme al costat.

PENSAMENT POSITIU

Imagineu-vos que el vostre jefe és un gran fill de puta. No, no d’aquells que se’ls veu una hora lluny, i que tenen tots els tics per ser odiats només veure’ls, no; més aviat del tipus simpàtic i raonable, aparentment treballador i, sobretot, ben valorat per les altes esferes. Va, anem al gra: imagineu-vos que el vostre jefe és en Millet.

Ocupa un càrrec de gran importància, per arribar al qual ha estat elegit per procediments altament democràtics. Té poder absolut, i sembla evident que ha de ser així, donada la seua aparent valúa. Fins i tot ha rebut, per part de les autoritats competents, els més grans honors.
Però vosaltres ho sabeu, sabeu que és un gran malparit, malgrat res no podeu fer si no voleu sortir socarrat.
No obstant això, i seguint les indicacions de la moderna psicologia, s’esteu esforçant per aplicar el pensament positiu. Però us resulta complicat, molt complicat. Us estan putejant, i us bull la sang quan veieu a tothom fent-li l’onada a un personatge que vosaltres sabeu de cert qui és realment.
I al final, el pensament positiu se’n va a prendre pel sac, i simplement a l’energumen en qüestió li desitgeu la mort més ràpida possible: un accident d’automòbil estaria bé, per exemple. O una malaltia d’aquelles que en tres dies et porten a la tomba. Una cosa ràpida i eficaç, per entendre’ns.
Però al senyor Millet no li va passar res d’això durant anys, molts anys, i molts dels seus subordinats van haver d’empassar-se autèntiques pedres, mentre d’altres, més espavilats i aprofitant l’avinentesa, en treien beneficis.
Finalment, en Millet és descobert i les seues malifetes s’aturen. I vosaltres, que no heu sapigut aplicar el pensament positiu, ara fins i tot us sentiu malament en veure com ha acabat el pobre desgraciat.
Però ara ja no cal patir ni preocupar-se de res: detingut en Millet, tot retorna a la normalitat. Perquè no ens hem d’enganyar, de jefes així pocs n’hi ha: el cas d’en Millet era únic i irrepetible, oi?

DE SUBMARINS, AVIONS I ALTRES MÀQUINES PER VIATJAR

La Carme sempre va enfeinada amb cinquanta mil coses, i entre això i allò mai acabem sortint a l’hora, o sigui que, com era d’esperar, el cap de setmana passat vam marxar al sud de França amb força retard sobre l’horari previst, com se sol dir en aquests casos.

És clar, només començar ja vam haver de modificar els plans, i ens vam aturar a Ceret per dinar i anar acostumant-nos als horaris francesos. Quan ja estàvem a punt de continuar la ruta cap al Mas des Sources se’ns va acudir que podíem passar per davant del museu d’art modern, per veure quina expo temporal feien, encara que estàvem convençuts que segurament no valdria la pena entrar-hi.
I vam tenir sort, molta sort: resulta que des del 19 d’aquest mes fins al 6 de novembre, amb el títol Le rêve du navigateur s’exposen un conjunt d’instal·lacions, escultures, dibuixos i pintures de Riera i Aragó mil·limètricament adaptades a l’espai del museu de Ceret.
És una d’aquelles exposicions que et permet redescobrir el concepte d’art i recuperar la confiança en ell i en els artistes com a creadors: poesia, joc, aventura, ironia i altres elements s’enllacen en un conjunt de propostes estètiques que –afortunadament- ultrapassen la moda i cerquen la complicitat de l’espectador però sense l’arrogància ni les ínfules pròpies d’alguns dels més reconeguts artistes contemporanis. Potser aquesta humilitat amb que Riera i Aragó presenta la seua obra té a veure amb la maduresa de les seues propostes, que no per això resulten menys fresques.
L’exposició ens va agradar tant que vam acabar comprant el catàleg, i aviat tornarem a la Catalunya Nord per veure la segona part, instal·lada al museu de Cotlliure.

A L'ALTRA PUNTA

Buf, mira que m’ha costat decidir què penjava avui, i no per falta de coses, ans al contrari.

Però finalment poso el que realment em ve de gust de cara al cap de setmana. Deixo Islàndia (de moment) i me’n vaig a l’altra punta, a l’Argentina, on Federico Durand fa classes magistrals de poesia en forma de cançó.
El darrer disc, El éxtasis de las flores pequeñas, és d’una bellesa apta només per aquells que són capaços de fruir dels detalls que s’amaguen en un somriure, una petjada o una fulla d’arbre.
Durand té un bloc i molta música per compartir, com el tema La casa de los abuelos, que s’ha d’escoltar amb calma i tranquil·litat, deixant-se portar pel piano i els mil i un sorollets de fons que l’acompanyen.
Aprofiteu el cap de setmana per passejar pel bosc, anar a la platja o, simplement, regar les plantes del balcó.

¿QUIERES PINTAR? (i II)

(ve del post d’ahir)



“Quina poca solta! Quin maleducat!”, penso. “Es mereix que li foti un crit i l’envií a cagar”. Però no, no es tracta de posar-me a mal amb el veïnat. Així que torno a insistir amb el meu missatge inicial.
-Mire, a mi me gusta también mucho la música, y la suelo poner muy alta, pero estas no son horas.
I ell que no es gira, i continua amb els balls mentre pinta.
Penso que ja n’hi ha prou, i que ja he estat prou pacient.
-Por favor, deje el pincel y escúcheme –li dic, aixecant la veu.
Ara sí que es gira, em mira, m’assenyala el pinzell i repeteix la pregunta d’abans.
-¿Quieres pintar?
M’aguanto l’insult que em passa pel cap, i li responc, amb cara seriosa però sense aixecar la veu.
-No, no quiero pintar. No me interesa para nada pintar –li contesto.
-Bueno, entonces si no importa a ti, yo voy a seguir pintando.
Serà possible! Se’n està fotent de mi! I a mi se m’ha acabat la paciència.
-No me importa la pintura ni lo que te de la gana hacer, lo único que quiero es que la música no se oiga desde mi casa. ¡Quiero que baje el volumen de la música!
Ell es gira, ara sí amb cara també seriosa. Es rasca el clatell, i finalment em respon.
-Bueno, a mi la música si me gusta, pero si a ti no, tu vas al restaurante y dices que bajen música.
El “restaurante”? Vol dir el bar que hi ha unes quantes cases més endavant? Mentre començo a entendre-ho tot, em vaig posant més vermell que un tomàquet. El saludo a mena de comiat, i avanço fins al restaurant. Allà estant celebrant una festa i la gent està ballant al ritme del xumba-xumba que sona pels altaveus del local.
Penso en el ridícul que he fet amb l’home que està pintant la barana.
Torno a passar per davant d’ell, de camí cap a casa. Mort de vergonya, el saludo amb un filet de veu, i ell es gira somrient i em torna la salutació amb el cap mentre amb una mà assenyala el pinzel que du a l’altra.
Dies després, m’assabento que el pintor és un immigrant sense papers que els hi fa la feina del jardí al propietaris de la casa d’on jo em pensava que venia la música.

¿QUIERES PINTAR?

Devien ser les quatre de la tarda, i feia una calor intensa, pròpia de l’època d’estiu. Jo havia baixat les cortines per tal de conservar la frescoreta de l’interior de casa, i m’havia posat a fer una migdiada allargant-me al sofà.

I encara no m’havia adormit del tot quan sento una música, salsa o bachata o quelcom així, que sona fort i ve de la part dreta del carrer. Sense obrir els ulls, intento cercar una posició més còmoda, em giro, em torno a girar i em regiro, però definitivament, la música no em deixa dormir.
Em llevo força emprenyat i decideixo cercar la font d’on prové la molesta melodia que no em deixa descansar. Surto al carrer i avanço cap a la dreta, una, dues, tres cases i a la quarta em trobo a un individu pintant la barana del jardí mentre belluga el cos al ritme del xumba-xumba que sona ben fort.
Me’l quedo mirant –ell està d’esquena a mi- i rumio el que li haig de dir. És el primer estiu que passo a Dosrius, i no conec encara els veïns. Cal ser doncs molt subtil i primmirat amb les paraules.
-Bonica música, oi? –dic, a mena d’obertura suau.
Ell es gira, i li veig les faccions. Un tipus dur i quadrat.
-Es bien, es buena música, sí –em respon, amb accent d’estranger que em fa pensar en els països de l’est.
-A mi también me gusta mucho trabajar al ritmo de la música –segueixo jo, amb el somriure a la cara i el to de veu agradable.
Ell em torna el somriure, i es gira de nou per continuar pintant.
Jo insisteixo amb el meu discurs d’aproximació a l’objectiu marcat.
-Aunque la música a veces se oye mejor cuando no suena tan fuerte.
Ell ni es gira.
-Y digo yo si seria posible bajar un poco el volumen –continuo, entrant ja en matèria.
Ell segueix pintant.
-Porque a veces, y a pesar de que se trabaja muy bien com música, esta puede llegar a molestar a los vecinos –ja està, ja li ho he dit.
Ell ni s’immuta.
-Para ser sincero, a mi me molesta, y creo que no costaría nada bajar un poco el volumen –y ara ho dic amb cara seriosa.
Ell, aprofitant que la cancó que sona és molt marxosa, fa un moviment pèlvic al ritme de la música, i es gira per mirar-me. Està feliç.
Jo em mantinc seriós i amb la mirada suplicant. Ell segueix ballant, i per fi em respon.
-¿Quieres pintar? –i mentre ho diu, m’assenyala el pinzell.
Jo em quedo sense paraules, i intento que no se’m noti el cabreig que m’està agafant.
-No, no quiero pintar, pero me molesta la música –li responc.
-¡A mi me gusta! –diu ell, i es gira per continuar pintant la barana.
Estic perplex, ara no sé com actuar.


(continua i acaba al post de demà)

LA BELLESA DE LA MÀQUINA

I no, no és senzill trobar el punt exacte on el moviment sincopat de la màquina i el frec del metall contra el metall esdevenen pulsió rítmica i la cacofonia desemboca en melodia pura i fins i tot romàntica i decadent.

M’imagino que, per aconseguir-ho, els Belong van estar injectant-se krautrock per la vena des que tenien ús de raó mentre es miraven tots els films de la UFA. I d’aquí al cedé Common Era, que comença amb el tema Come See, acompanyat en vídeo d’un fragment de Berlin 1927.
Si algú es vol posar de genolls, que no es talli.

INFAMES I ASSASSINES

No podré dormir tranquil avui, però tampoc puc estar més temps en silenci, i algú havia de fer públic un secret que cada cop ho és menys i del que es parla xiuxiuejant en els cercles reduïts blocaires.

Potser heu caigut en el parany i les heu provat: si és així, ja esteu perduts i és massa tard per poder fer res. Em refereixo als indescriptibles efectes secundaris que provoca la ingesta de les infames olives assassines d’en Galderich. Però això s’ha acabat per sempre més, a partir d’ara ja no podran fer més mal, doncs tothom sabrà el terrible secret que amaguen.
L’origen d’aquestes demoníaques esferes verdes data de l’any 1985, quan en Galderich va encarregar a un obscur químic del barri de Gràcia de Barcelona la confecció d’un additament especial per 50 olives. Aquell home va morir un any més tard en estranyes circumstàncies, deixant un llegat de 49 olives.
I des d’aleshores, en tota festa o esdeveniment familiar o amical al qual en Galderich es convidat, allà apareixen les olives de la infàmia, que ara ja no arriben a 30, és clar, doncs des del 1985 són uns quants els desgraciats que les han provat, sucumbint a la maldat innata d’aquestes pèrfides boles.
Vigileu doncs, il·lusos i golafres, quan contempleu, amb ingenuïtat o gana, els petits vegetals dignes dels cants de Maldoror que en Galderich posa a taula a l’abast de tothom, i abans de caure en el parany víctimes de la intemperància, penseu en els vostres fills o demés parents i sapigueu refrenar els vostres impulsos.
Ara ja ho sabeu: allà vosaltres si un dia, desafiant les més mínimes precaucions i el sentit de la prudència, s’aventureu a tastar les infames olives assassines d’en Galderich!


[la molt encertada qualificació d’“infames i assassines” és del gran Allau, qui ja fa cosa d’un any va cometre l’error de provar-les]

ESTIMADA ENID

Estimada Enid:

No he volgut cercar el teu nom al Google ni a cap altre lloc on ara sé que podria tenir referències teues. En realitat, no m’importa massa –més enllà d’un cert ànim de fer safareig- el que de tu puguin dir.
De petit si que ho havia fet a les enciclopèdies, i fins i tot –encara que tenia la convicció que seria feina inútil- als llibres de text. I no, ningú parlava de tu. Però a mi els teus llibres em van fascinar, en especial els de la Sèrie Aventura. Val a dir que les il·lustracions de l’Stuart Tresilian -a una tinta, amb ploma fina, sense volums de negre i amb molta trama manual-, devien ajudar molt: les mirava i les remirava, i fins i tot em vaig atrevir a imitar-ne alguna amb llapis repassat amb retolador Carioca.
L’estiu que vaig descobrir Aventura en la isla –el primer que vaig llegir dels escrits per tu- vaig acabar aconseguint que, entre pares, tiets i avis, em compressin els sis llibres teus que hi havia al quiosc del poble. Les vacances següents, quan vaig començar amb la sèrie d’Els cinc, va ser una autèntica bogeria. El Jules Verne es va quedar aparcat davant la potència aventuresca dels teus personatges, i confesso que em vaig arribar a enamorar de Jorge, la noia que volia ser com els nois.
Alguns dels teus llibres encara els conservo, i la setmana passada, no recordo per quins motius específics, em vaig proposar rellegir-ne un: Aventura en la montaña, en l’edició de 1958 de Molino –ves a saber quants anys va passar al quiosc de Xàbia abans que jo el comprés- amb tapa dura, portada de Noiquet, precioses guardes a tinta marró –potser eren vermelles i s’han descolorit- dibuixades no sé per qui, lletra interior Futura i traducció del gran Guillermo López Hipkiss –l’autor de la sèrie de novel·les populars El encapuchado.
Et confesso que l’he acabat sense avorrir-me però amb una certa desil·lusió, ja que no he aconseguit retrobar-me amb cap d’aquelles emocions tan intenses que vaig tenir en llegir-lo per primer cop, ni tan sols una espurneta, a excepció de les il·lustracions d’en Tresilian, que segueixen fascinant-me.
Però vull deixar constància del meu afecte i agraïment cap a tu: amb els teus llibres em vas fer passar algunes de les millors tardes de la meua vida.