LA MÀQUINA D'AFAITAR DE ZUCCHINI

El turisme salvatge encara no havia envaït el port de Xàbia quan Zucchini, un suís el nom del qual ja no recordo, va inaugurar la seua botiga de venda i reparació de petits electrodomèstics.

Les altres botigues del ram estaven lluny del barri, i en poc temps el negoci va donar força beneficis i pràcticament cada casa del port de Xàbia tenia algun electrodomèstic adquirit a can Zucchini; el meus pares, sense anar més lluny, li havien comprat la torradora de pa i la minipimer.

La clau de l’èxit d’ELECTRODOMÉSTICOS ZUCCHINI, a part del fet de tenir poca competència,  era la simpatia del seu propietari i el seu compromís –verbal- amb els clients.

-Si no te funzziona, te lo arreglo o te lo cambio, y si no, te sales con tu dinero –deia a tothom que expressava els seus dubtes a l’hora de comprar algun producte-, tu no te preocupes: aquí todo calidad.

Però en Zucchini no havia tingut present que els homes del barri, majoritàriament mariners, eren de pell dura i reseca pel salnitre i el vent, i de barba poblada i punxosa que cada cap de setmana s’afaitava amb navalla, així que quan va iniciar la campanya de venda de màquines d’afaitar -a base de cantar les excel·lències a tot aquell que passava per davant de la botiga- es va trobar amb que molts tornaven amb queixes: que si aquesta màquina no afaita bé, que si s’escalfa massa i s’atura, que si no arriba bé a la part més arrugada del rostre, que si els pels del bigoti els deixa quasi igual de llargs...

I Zucchini entomava les màquines que els clients descontents li diuen, les netejava amb alcohol  i les tornava dient que ja havia arreglat el problema.

-Tranquilo, ahora si que funzziona –els hi deia amb un somriure a la cara-, ya sabes: aquí todo calidad.

Però no: les queixes es multiplicaven, i Zucchini es trobà amb un munt de màquines d’afaitar tornades i retornades, i l’home ja no sabia que fer, fins que una conversa casual li donà la solució. Un client que havia anat a queixar-se –un altre més- de la poca eficàcia de la màquina d’afaitar que havia comprat, va parlar-ne del sopar que havia fet la nit anterior, a base de peix a la planxa.

-¿Has comido pescado? –li preguntà Zucchini, amb els ulls oberts com a plats.

-Home, Zucchini, a casa mengem peix quasi bé cada dia –li respongué l’altre.

-Ah, entonzzes ahí está el problema: si tu quieres un afeitado perfecto, no tienes que comer pescado. Eso lo saben todos –replicà Zucchini posant cara de Sherlock Holmes explicant-li a Watson una cosa elemental.

El client se’n anà a casa amb el convenciment que tot era qüestió de menjar a no menjar peix, cosa que difícilment podia evitar-se en el cas dels mariners. I Zucchini decidí aplicar la mateixa tàctica a tot aquell que passava per la botiga per tornar la màquina d’afaitar.

-Ah, seguro que tu has comido pescado – acusava Zucchini al seu client.

I així, es va anar expandint la creença que la ingesta de peix dificulta un bon afaitat, i Zucchini va seguir venent petits electrodomèstics amb el seu somriure i el seu compromís –verbal- amb els clients fins que es va jubilar, i els seus fills van vendre la botiga, que va ser demolida per construir un bloc d’apartaments.