12 de setembre de 2011

LA MÀQUINA D'AFAITAR DE ZUCCHINI

El turisme salvatge encara no havia envaït el port de Xàbia quan Zucchini, un suís el nom del qual ja no recordo, va inaugurar la seua botiga de venda i reparació de petits electrodomèstics.
Les altres botigues del ram estaven lluny del barri, i en poc temps el negoci va donar força beneficis i pràcticament cada casa del port de Xàbia tenia algun electrodomèstic adquirit a can Zucchini; el meus pares, sense anar més lluny, li havien comprat la torradora de pa i la minipimer.
La clau de l’èxit d’ELECTRODOMÉSTICOS ZUCCHINI, a part del fet de tenir poca competència,  era la simpatia del seu propietari i el seu compromís –verbal- amb els clients.
-Si no te funzziona, te lo arreglo o te lo cambio, y si no, te sales con tu dinero –deia a tothom que expressava els seus dubtes a l’hora de comprar algun producte-, tu no te preocupes: aquí todo calidad.
Però en Zucchini no havia tingut present que els homes del barri, majoritàriament mariners, eren de pell dura i reseca pel salnitre i el vent, i de barba poblada i punxosa que cada cap de setmana s’afaitava amb navalla, així que quan va iniciar la campanya de venda de màquines d’afaitar -a base de cantar les excel·lències a tot aquell que passava per davant de la botiga- es va trobar amb que molts tornaven amb queixes: que si aquesta màquina no afaita bé, que si s’escalfa massa i s’atura, que si no arriba bé a la part més arrugada del rostre, que si els pels del bigoti els deixa quasi igual de llargs...
I Zucchini entomava les màquines que els clients descontents li diuen, les netejava amb alcohol  i les tornava dient que ja havia arreglat el problema.
-Tranquilo, ahora si que funzziona –els hi deia amb un somriure a la cara-, ya sabes: aquí todo calidad.
Però no: les queixes es multiplicaven, i Zucchini es trobà amb un munt de màquines d’afaitar tornades i retornades, i l’home ja no sabia que fer, fins que una conversa casual li donà la solució. Un client que havia anat a queixar-se –un altre més- de la poca eficàcia de la màquina d’afaitar que havia comprat, va parlar-ne del sopar que havia fet la nit anterior, a base de peix a la planxa.
-¿Has comido pescado? –li preguntà Zucchini, amb els ulls oberts com a plats.
-Home, Zucchini, a casa mengem peix quasi bé cada dia –li respongué l’altre.
-Ah, entonzzes ahí está el problema: si tu quieres un afeitado perfecto, no tienes que comer pescado. Eso lo saben todos –replicà Zucchini posant cara de Sherlock Holmes explicant-li a Watson una cosa elemental.
El client se’n anà a casa amb el convenciment que tot era qüestió de menjar a no menjar peix, cosa que difícilment podia evitar-se en el cas dels mariners. I Zucchini decidí aplicar la mateixa tàctica a tot aquell que passava per la botiga per tornar la màquina d’afaitar.
-Ah, seguro que tu has comido pescado – acusava Zucchini al seu client.
I així, es va anar expandint la creença que la ingesta de peix dificulta un bon afaitat, i Zucchini va seguir venent petits electrodomèstics amb el seu somriure i el seu compromís –verbal- amb els clients fins que es va jubilar, i els seus fills van vendre la botiga, que va ser demolida per construir un bloc d’apartaments.

33 comentaris:

  1. Digues-li ruc! :) Un bon venedor sempre és d'agrair.

    ResponElimina
  2. Aquest ZUCCHINI hauria valgut per polític. Però aleshores els polítics encara no havien arribat a aquest nivell de perfeccionament.

    ResponElimina
  3. Gràcies, Leb, per oferir-nos un somriure per començar la setmana.

    ResponElimina
  4. D'això se'n diu ser mariner de pell curtida i botiguer de pell curtida!

    ResponElimina
  5. I en els clients sempre els podia dir, si dubtaven de la seva raó: "Se non è vero, è ben trovato!"

    ResponElimina
  6. Bon argument, però, a ningú se li va ocòrrer de probar-ho empíricament?
    Aquest Zuchinni, va trobar la manera de fer-se les barbes d'or...el molt mangui! :-)

    Molt bò Leb; feliç dilluns!

    ResponElimina
  7. Pobres autónoms tan desvalguts, ells!!! Ha,ha.
    Era una mentida desesperada i piadosa. .. .sobretot per a ell!! No existien les garanties ?

    I quina ingènua bona fé per part del públic, avui ja li hagués trencat la cara algú!!!

    ResponElimina
  8. que bo! realment aquest Zuchinni un campió de la venda...ara, amb segons qui no hauria colat, com el meu sogre...algun dia ho explicaré. un Zuchinni que es va topa amb el meu sogre i l'antena de televisió que captava canals extraterrestres...

    ResponElimina
  9. Aquest els hi hagués encolomat neveres als esquimals!!!

    ResponElimina
  10. Clídice, el Zuchini era l'avantguarda dels venedors d'ara, haw, haw!

    ResponElimina
  11. Raul, em sembla que els polítics d'ara superen amb escreix les arts persuasives d'en Zucchini, i això no ho dic com un elogi, snif...

    ResponElimina
  12. Galderich, els mariners de l'època en que jo era nen -els d'ara no ho sé- eren força ingenus, i el Zucchini ben espavilat, haw, haw!

    ResponElimina
  13. SM, venint d'un mestre com tu, l'elogi té encara més valor :)

    ResponElimina
  14. SM, venint d'un mestre com tu, l'elogi encara té més valor :)

    ResponElimina
  15. Tirant, i encara que no l'entenguessin, amb el somriure i el to de veu, l'home aquell ja en tenia prou per convèncer a qui fos, haw, haw!

    ResponElimina
  16. Carme de la maleta, suposo que deixar de menjar peix una temporada, en el cas d'un pescador que es passava el dia a la mar, era un sacrifici gairebé impossible de fer; o sigui que no, ningú es va atrevir a comprovar-ho.

    ResponElimina
  17. Carme J, la garantia que oferia en Zucchini era total, encara que de paraula! I si, hi havia bona fe i una certa ingenuïtat (que personalment jo enyoro en el tracte entre les persones: ara tothom va amb la faca preparada)

    ResponElimina
  18. Aris, qui ven aquestes antenes? Jo en vull una!!!

    ResponElimina
  19. Busca qui t'ha pegat, doncs s'agraeix la visita i els elogis :)
    Que tinguis un bon començament de setmana!

    ResponElimina
  20. Si, si, vosaltres ja podeu anar rient... que tothom ho sap que no és el peix qui fa que s'espatllin les maquinetes... Són les patates. És un fet que abans de descobrir Amèrica no hi havia aquest problema

    ResponElimina
  21. Aquest Sr. Carbassó era tot un mestre, sí.

    ResponElimina
  22. Crec que els senyor Zucchinis van desparèixer fa poc. Potser en queda algun, refugiat en algun barri. Ara els electrodomèstics els venen uns joves mal pagats i amb poques ganes, en aquests espantosos centres comercials. El canvi en la filosofia venedora queda ben resumit en l'eslògan brillant d'una cadena d'electrodomèstics: "Yo no soy tonto".

    ResponElimina
  23. Molt bo, Leb! L'enginy és sempre admirable. Seria bo saber si aquell engany va produir cap efecte en la manera d'entendre la vida d'aquells mariners.

    ResponElimina
  24. Molt bo relamente i il·lustratiu de la realitat del món dele electrodomèstics i de les vendes en general.

    ResponElimina
  25. Eulàlia, gràcies per la teua docta aportació al tema ;)

    ResponElimina
  26. Joan, ja no en queden com ell: era un mentider, però sabia fer-ho amb una elegància tal que, com ha dit en Tirant uns quants comentaris més amunt, si no e vero e ben trobato.

    ResponElimina
  27. Lluís, cada cop que compro alguna cosa al Mediamarket em sento més tonto que mai. L'eslogan és per vomitar: insulta a tothom.

    ResponElimina
  28. Enric, sincerament penso que els mariners ho van entomar i punt. En el fons, ja els anava bé substituir la navalla per la màquina, i si no feia un apurat perfecte, sempre hi havia un Zucchini per disculpar-ho :)

    ResponElimina
  29. Eduard, jo crec que en Zucchini era una rara avis de les que ja no en queden. Per entendre'ns, era el venedor amb ànima.

    ResponElimina