SILVESTRE, VEGETARIÀ

Avui fa just una setmana que el meu amic Silvestre ha deixat de ser vegetarià, i mira que ja portava més de mig any sense menjar carn.

M’explica que al principi s’ho havia pres amb moltes ganes, i es va apuntar a un grup amb fortes conviccions ideològiques anticarnívores.

La seua militància en el credo vegetarià era ferma, però conforme passaven els dies en Silvestre s’anava desmotivant, en especial quan tocava fer la compra setmanal al mercat i passava per davant de les parades de carns i d’embotits.  Accelerava la marxa i les deixava enrere ràpidament, però la visió i l’aroma romania al seu cervell, martiritzant-lo dia i nit.

Era un calvari: per molt que s’esforçava en mirar amb bona cara els pèsols i les pastanagues, amb aquells colors tan alegres, o les albergínies, tan rodanxones i ufanes, per no parlar de la gran varietat de fruita d’estiu, sucosa i dolça com la mel, en Silvestre no aconseguia treure’s del cap el desig de menjar carn, i se la imaginava tota rostideta per fora i vermella i gairebé crua per dins, com a ell li agradava; i els embotits, en especial la botifarra negra, amb tantes maneres possibles de menjar-se-la, cuinada o crua,  tendra o sequeta, li treien la son; també enyorava la sobrassada i el pernil, acompanyats de pa amb tomàquet, i tot això per no parlar del seu plat preferit, els peus de porc!

Pobre, pobre Silvestre, la seua decisió de ser vegetarià li ho feia passar molt malament, així que va decidir que hauria de parlar-ne amb la resta de la colla de militants anticarnívors, per que l’animessin i el recolzessin quan ell es trobés en hores baixes. Els va explicar com era assaltat contínuament per un desig quasi irrefrenable de menjar carn, i vet aquí que els altres se’l miraren amb cara de no comprendre’l, i fins i tot amb un cert fàstic.

-Com et pots delir per una cosa com la carn? –li deia un.

-Si jo, només de veure aquell vermell sangonós que té, ja em poso malalt! –comentava un altre.

-I els embotits? Quina cosa més greixosa, tot regalimant d’oli, i amb aquelles espècies d’olor tan molesta –rematava un tercer.

La conversa continuà per aquests camins, i en Silvestre va acabar descobrint que en realitat, l’únic que feia un esforç per ser vegetarià era ell, i que als altres ja els anava bé ser-ho, doncs encaixava amb els seus gustos.

I avui fa just una setmana que celebrà una gran festa a la que va convidar a tots els seus companys i els va preparar un àpat pantagruèlic amb tota classe d’aliments derivats del porc, i va fruir del menjar mentre els altres posaven cara de fàstic i s’excusaven  per haver de marxar ràpid.

-És clar, això de ser vegetarià ells ho tenien fàcil! –em recorda ara el meu amic Silvestre, mentre em mira socarronament.