15 de juny de 2011

¿QUIERES PINTAR? (i II)

(ve del post d’ahir)



“Quina poca solta! Quin maleducat!”, penso. “Es mereix que li foti un crit i l’envií a cagar”. Però no, no es tracta de posar-me a mal amb el veïnat. Així que torno a insistir amb el meu missatge inicial.
-Mire, a mi me gusta también mucho la música, y la suelo poner muy alta, pero estas no son horas.
I ell que no es gira, i continua amb els balls mentre pinta.
Penso que ja n’hi ha prou, i que ja he estat prou pacient.
-Por favor, deje el pincel y escúcheme –li dic, aixecant la veu.
Ara sí que es gira, em mira, m’assenyala el pinzell i repeteix la pregunta d’abans.
-¿Quieres pintar?
M’aguanto l’insult que em passa pel cap, i li responc, amb cara seriosa però sense aixecar la veu.
-No, no quiero pintar. No me interesa para nada pintar –li contesto.
-Bueno, entonces si no importa a ti, yo voy a seguir pintando.
Serà possible! Se’n està fotent de mi! I a mi se m’ha acabat la paciència.
-No me importa la pintura ni lo que te de la gana hacer, lo único que quiero es que la música no se oiga desde mi casa. ¡Quiero que baje el volumen de la música!
Ell es gira, ara sí amb cara també seriosa. Es rasca el clatell, i finalment em respon.
-Bueno, a mi la música si me gusta, pero si a ti no, tu vas al restaurante y dices que bajen música.
El “restaurante”? Vol dir el bar que hi ha unes quantes cases més endavant? Mentre començo a entendre-ho tot, em vaig posant més vermell que un tomàquet. El saludo a mena de comiat, i avanço fins al restaurant. Allà estant celebrant una festa i la gent està ballant al ritme del xumba-xumba que sona pels altaveus del local.
Penso en el ridícul que he fet amb l’home que està pintant la barana.
Torno a passar per davant d’ell, de camí cap a casa. Mort de vergonya, el saludo amb un filet de veu, i ell es gira somrient i em torna la salutació amb el cap mentre amb una mà assenyala el pinzel que du a l’altra.
Dies després, m’assabento que el pintor és un immigrant sense papers que els hi fa la feina del jardí al propietaris de la casa d’on jo em pensava que venia la música.

42 comentaris:

  1. -Vas demanar als del xumba-xumba del restaurant que baixessin la música?
    -Ho van fer?
    -No vas gosar?
    És que aquest punt no ha quedat prou clar!
    Seria interessant saber la resposta dels de la festa, podria ser el tema d'un altre post!
    Hua, hua, hua!

    ResponElimina
  2. Glups...se't va empassar la terra? o el vas ajudar a pintar? :-)

    ResponElimina
  3. Ha ha! ESplendorosa ficada de pota marca Leblansky. Jo per expiar-la l'haugués ajudat amb el pinzell... SM

    ResponElimina
  4. Genial! :) d'això se'n diu ficar la pota amb art i tronío, ele! arsa mi arma!. Ets el meu ídol :)

    ResponElimina
  5. Ha ha, molt bo, t'has quedat amb tota la clientela :-D Se non è vero, è ben trovato.

    ResponElimina
  6. A la primera part (ahir) hi havia una petita pista: l'origen de l'home i de la música no quadraven, i això podia induir a pensar en l'error d'apreciació. Quan jo viatjo a l'estranger, sempre poso sardanes a tot drap.

    ResponElimina
  7. M'encanta la teva ficada de pota. M'-e-n-c-a-n-t-a. Per cert, ¿quieres pintar? haw, haw, haw.

    ResponElimina
  8. això se'n diu ficar-se de peus a la galleda......
    Molt bona....per cert

    ResponElimina
  9. Ha, ha, ha... El que més m'ha agradat és la subtilesa del "¿Quieres pintar?"

    ResponElimina
  10. Em sembla que cagades com aquesta tots en tenim a l'historial. La diferència és que alguns les expliquem i d'altres no. Ets valent per explicar-nos-ho. Suposo que l'home que pintava es mereixia una disculpa, no?

    ResponElimina
  11. Impressionant, Leb. Hauries quedat com un senyor dient-li al pintor: "Miri, vagi a ballar a la festa que ja li pinto jo el que queda!. ;-)

    ResponElimina
  12. Carme J, demanar als del restaurant que baixessin la música hauria estat una heroicitat, però també un suicidi, haw, haw!

    ResponElimina
  13. Alyebard, celebro que l'exhibició pública de la meua vergonya t'hagi agradat :)

    ResponElimina
  14. Carme de la maleta, el "tierra trágame" dels tebeos és la frase que millor il·lustra la situació, sí.

    ResponElimina
  15. SM, potser sí que l'hagués d'haver ajudat a pintar, però la música seguia en actiu, arglll!

    ResponElimina
  16. Clídice, és que cuando yo me pongo, me pongo a tope, haw, haw!

    ResponElimina
  17. Brian, t'asseguro que l'episodi é vero veríssimo!

    ResponElimina
  18. Lluís, intel·ligent apreciació la teua.
    Ah, i quan jo viatjo a l'estranger, vaig amb una paella penjada del coll, amb arròs i tot (enganxat amb super-glue i pintat de groc amb spray)

    ResponElimina
  19. Coi, gairebé tots esperant una bona dosi de sang i una altra de fetge i ... gir final!

    Una bona recompensa hauria estat, també, acabar fent unes manetes de pintura amb ell. Tot ballant el xumba-xumba, clar.

    ResponElimina
  20. Llum, sempre és bo trobar l'aspecte còmic de les coses (haw, haw, of course)

    ResponElimina
  21. Garbi, les clavades de pota són una de les meues especialitats, haw, haw!

    ResponElimina
  22. Enric, "subtil" no és exactament l'adjectiu que jo utilitzaria :)

    ResponElimina
  23. XeXu, no vaig tenir esma ni per disculpar-me amb el pintor-ballarí.

    ResponElimina
  24. Tirant, més que com un senyor, hauria quedat com un imbècil... encara que, ara que ho penso, ja havia quedat com a tal molt al començament de l'episodi, oi?

    ResponElimina
  25. Òscar, pintar, d'acord. Fer-ho ballant el xumba-xumba aquell no, que tot té un límit, haw, haw!

    ResponElimina
  26. Ostres, molt bon final, no m'ho esperava...no et preocupis, jo també he ficat la pota uns quans cops com tu. Un cop, en un principi d'incendi, com no sabia exactament el pis, vaig apretar tots els botons de l'edifici...i eren l'una del matí!

    ResponElimina
  27. Aris, amb aquesta història de l'incendi, m'has superat. Ja m'imagino la cara dels veïns al matí següent quan es creuessin amb tu :)

    ResponElimina
  28. Està clar que l'humor és una gran sortida. A part de l'única digna que et quedava. Hauries d'haver-lo convidat a una birra mentre l'ajudaves a pintar i et reies de tu mateix. Hehehe.
    Veus? Un altre ús del bloc és la redempció!

    ResponElimina
  29. Ara imagina que la mñusica era aquesta (i no impota el volum):
    http://youtu.be/7Txi_evc5QI

    ResponElimina
  30. Ai noi... ja passen aquestes coses, ja passen! Si et serveix de consol, ens has fet riure una estona!!

    ResponElimina
  31. Joan, trobo molt bona aquesta idea del bloc redemptor! Fins i tot, se m'acut pensar en una persona devota que va a confessar-se i el capella li imposa, com a penitència, obrir un bloc. Fantabulós, no?

    ResponElimina
  32. Galderich, és que sempre estic entre pinto i Valdemoro, haw, haw, quin acudit més dolent, disculpa, tinc el dia tontu :)

    ResponElimina
  33. Lluís, anava a respondre que ho hauria trobat genial, però m'ho he repensat millor, i no. És curiós, però em passa que, per molt que m'agradi una música, no aguanto que m'obliguin a escoltar-la quan no és el moment, o quan a mi no m'ho sembla.
    Però gran recomanació, gran tema i grans músics :)

    ResponElimina
  34. Jomateixa, jo encara diria més: això passa quan ens esverem i quan a més tenim prou mala oida com per no descobrir l'origen d'un so, ai!

    ResponElimina
  35. Apa, quina patinada, sembla un acudit.
    Hauries d'haber començat a pintar al seu costat.
    ji, ji, ji!!!!

    ResponElimina
  36. L'anònim anteiror soc jo, Josefina

    ResponElimina
  37. Josefina, suposo que hauria quedat molt bé fent el que tu dius, però en aquell moment jo estava grogui i el que volia era tornar a casa aviat, glups!

    ResponElimina
  38. mira, jo m'havia estirat al sofà a fer la migdiada però m'he enredat a mirar blogs i amb el riure m'he desvetllat i m'he hagut de llevar, així que has pres una revenja subtil...Per cert, vas dormir o no, finalment?

    ResponElimina