Ocupa un càrrec de gran importància, per arribar al qual ha estat elegit per procediments altament democràtics. Té poder absolut, i sembla evident que ha de ser així, donada la seua aparent valúa. Fins i tot ha rebut, per part de les autoritats competents, els més grans honors.
Però vosaltres ho sabeu, sabeu que és un gran malparit, malgrat res no podeu fer si no voleu sortir socarrat.
No obstant això, i seguint les indicacions de la moderna psicologia, s’esteu esforçant per aplicar el pensament positiu. Però us resulta complicat, molt complicat. Us estan putejant, i us bull la sang quan veieu a tothom fent-li l’onada a un personatge que vosaltres sabeu de cert qui és realment.
I al final, el pensament positiu se’n va a prendre pel sac, i simplement a l’energumen en qüestió li desitgeu la mort més ràpida possible: un accident d’automòbil estaria bé, per exemple. O una malaltia d’aquelles que en tres dies et porten a la tomba. Una cosa ràpida i eficaç, per entendre’ns.
Però al senyor Millet no li va passar res d’això durant anys, molts anys, i molts dels seus subordinats van haver d’empassar-se autèntiques pedres, mentre d’altres, més espavilats i aprofitant l’avinentesa, en treien beneficis.
Finalment, en Millet és descobert i les seues malifetes s’aturen. I vosaltres, que no heu sapigut aplicar el pensament positiu, ara fins i tot us sentiu malament en veure com ha acabat el pobre desgraciat.
Però ara ja no cal patir ni preocupar-se de res: detingut en Millet, tot retorna a la normalitat. Perquè no ens hem d’enganyar, de jefes així pocs n’hi ha: el cas d’en Millet era únic i irrepetible, oi?
Detingut? O m'he perdut alguna cosa o jo diria que aquest energumen continua ben lliure pel carrer fent cafetons als seus bars preferits.
ResponEliminaDesprés de la vergonya social sempre ve la vergonya de la justícia.
Rodolí:
ResponEliminaDe jefes, pocs n'hi ha
que siguin de fiar!
I no escriuré cap cosa més
per si el meu, el blog visités!
Estas parlant de justicia poètica...? Molt fotuts ens hem de veure, quan ja només ens queda aquest recurs :-/
ResponEliminaTé raó en Brian, si existís la justícia poètica tot plegat funcionaria d'una altra manera.
ResponEliminaA Catalunya és completament impensable un altre cas Millet, completament! Els nostres mecanismes democràtics ho impedeixen, i en tot cas és sabut de tothom que els catalans som molt més honestos, honrats i austers que la resta de pobles de la Terra. Jo diria que en Millet deu tenir gens forasters, perquè si fos un bon català això no hauria passat mai. Fixa't que a Catalunya tots els judicis per corrupció acaben sobresseïts. Ni Banca Catalana ni Prenafeta ni Alavedra: tots nets com una patena!
ResponEliminaPorquet, m'he expressat malament: volia dir detingut en el sentit que s'ha aturat la seua activitat delictiva adjunta al seu càrrec.
ResponEliminaPerò discrepo en el que dius de la justícia: poc o res es pot fer davant els delictes de guant blanc, per molt que un jutge s'esforci. Són aquells delictesd que o esclaten de manera escandalosa o mai no es reconeixen com a tals, passant fins i tot per una certa normalització.
És el cas de moltes actuacions del govern balear durant moltes legislatures, o el valencià. Les seues pràctiques habituals passen per convertir en legal allò que moralment és escandalosament criminal.
Carme,
ResponEliminai també
Tu ja m'entens ;)
Brian, pretenc dir que fins i tot no n'hi ha ni tan sols justícia poètica.
ResponEliminaClídice, i si canviem la legalitat (i l'eficàcia, i altres conceptes afins) per la moralitat?
ResponEliminaÉs clar que aleshores ens trobarem el problema de la subjectivitat dels conceptes morals: no hi ha pitjor governant que aquell que es revesteix amb l'uniforme de l'honestedat.
Tot això son campanyes de desprestigi del polítics impulsats per intereconòmia i el pp, perquè Millet es un cas aillat i hi ha molts polítics, funcionaris honrats que cobren molt poc i treballen moltes hores. A l'empresa privada, als bancs, hi ha molts casos de corrupció com en Ruiz Mateos i no se'n parla tant. anar contra els polítics es anar contra la democràcia.
ResponEliminaLluís, veig que has captat perfectament la idea del post: a Catalunya el cas Millet és l'excepció que confirma la regla. Però jo m'atreviria a anar més enllà: tota Espanya és un cas de transparència i bon govern, i això mateix jo penso que cal aplicar-ho a les empreses. L'exemplar actuació de Movistar aka Telefònica és paradigmàtic, i un bon model a seguir per tot empresari, jefe o gestor.
ResponEliminaJa fa temps que he descobert que molt del que a mi em sembla escandalós, no només no és delictiu, sinó que fins i tot s'enalteix, s'elogia i s'arriba a premiar. I és evident que l'error ha de ser meu, no?
És curiós: tota la gent que conec que ha treballat amb polítics (alguns molt ben situats actualment) té històries de por més o menys grosses per explicar. Només les més grosses acaben sortint a la llum.
ResponEliminaAris, he començat la resposta al teu comentari de manera humorística, però acabo d'esborrar-ho, perquè jo també crec que ser polític no implica ser un xoriço. La intenció del post d'avui no és la d'atacar a la classe política, sinó la de mostrar la impotència en que hom es troba davant d'una situació en que allò moral no coincideix amb allò legal. Imagina, per exemple, un cas de bulling en una situació com la que es va viure a la fundació del palau de la música. Dur, no?
ResponEliminaSaps Leb? una mica a redós del que ha dit l'Aris, no tenim ni idea de quantes decisions es prenen per mor de patir mal en això de la política. Si només per emprendre accions per assabentar a la població de les irregularitats comeses en 11 (ONZE!) extraccions d'àrids (graveres) en el nostre terme, uns quants ja van rebre trucades anònimes amenaçadores, no em vull imaginar les pressions que es reben més amunt. És clar que el més senzill seria dir: me'n vaig a casa. Però seria el mateix, perquè el mal va amb l'ésser humà. Potser l'únic que cal és que els ciutadans no donem xecs en blanc i exigim que funcionin els mecanismes de control. Ho vaig llegir ahir, que em sembla que era l'ambaixador nord-americà, que deia que el moviment dels indignats és un signe de maduresa democràtica. Tant de bo seguim per aquest camí, la via Millet seria (una mica) més difícil.
ResponEliminaSM, m'imagino el mateix que dius aplicat al camp de la investigació. Algunes dels fraus científics que han sortit a la llum em fan pensar en els subordinats del jefe, i la situació en que s'han trobat.
ResponEliminaClídice, repeteixo que penso que estigmatitzar la classe política és una barbaritat. Confio en molts polítics, i assumeixo la seua humanitat i per tant la seua falibilitat, i ho dic seriosament.
ResponEliminaEl meu post no pretenia tractar el tema dels polítics, sinó del món laboral: triar en Millet com exemple ho he fet des de la seua faceta de gestor i/o d'empresari.
Leb, com per exemple si el teu jefe t'ha contractat a tu per menys pasta que al teu company de feina. I despres d'un temps vol acomiadar-lo. Es tambè un bon dilema moral. Al cap i a la fi existeix una norma no escrita que diu: un jefe com mes cabron mes ascendeix. El tema dels polítics i dels carrecs publics ja es mel d'un altre panel.
ResponEliminaS'han d'eliminar els caps i les estructures jeràrquiques.
ResponEliminaAutogestió i assemblearisme. És el futur. Sempre ho he dit.
Incidentalment he fet un apunt sobre la "Malversació de cabals públics" per a la qual cosa vaig consultar la llei que tipifica aquest delicte. Doncs bé, sembla talment un reglament de pati de col·legi: per que una persona sigui acusada d'aquest delicte l'han de enxampar posant la mà al calaix i ha de quedar clar que ho ha fet "amb ànim de lucre" (sic).
ResponEliminaRaul, gràcies pel comentari: el cas que poses és cap on volia jo anar. El problema que planteges, es resolgui com es resolgui, sempre acabarà amb mal sabor de boca (i això per dir-ho suaument).
ResponEliminaTirant, potser algun dia podré fruir de les teues reflexions? De moment, ja veig que m'haig de conformar amb les ironies fàcils :)
ResponEliminaBrian, encara que pugui semblar una bajanada el que diu aquesta llei, ho trobo correcte. La premissa inicial que diu que tothom és inocent mentre no es demostri el contrari obliga a aquest tipus de redactat, per ximple que pugui semblar d'entrada.
ResponEliminaDe fet es el que diu la filla del Millet, que ella no podia dir res...(era la secretària?)
ResponEliminaEl món laboral és una selva o un atoló ple de taurons famèlics. Molts d'aquests arriben perquè coneixen molt bé la psicologia humana i les seves febleses. No tothom té clar de viure amb el que li correspon, tothom es pensa tenir dret a més. I si bé tenir dret a una educació i a una sanitat iguals per a tothom està bé, no li sé veure jo la punta al dret a canviar-se el cotxe cada sis mesos. Però, és clar, els que es mouen en aquests paràmetres sempre donaran suport a tipus com aquest. Polítics i no polítics. Per això que els mecanismes de control de qualsevol entitat haurien de ser absolutament estrictes. I tot i així encara es colarien molts gols.
ResponEliminaAris, el cas de la filla d'en Millet és una possible paradoxa: ser filla del jefe i treballar a les seues ordres no ha de representar de cap manera compartir responsabilitats judicials o penals; però és possible ser la filla del jefe i treballar sense cap tipus de privilegi informatiu, econòmic o d'altres relacionats amb la qüestió laboral? The answer, my friend, is blowin in the wind
ResponEliminaClídice, la frase magistral i terrorífica (per el que de cert pot tenir) la vaig sentir, curiosament, en boca d'un empresari referint-se a altres. L'home estava passant per un moment crítric a la seua feina.
ResponEliminaDel senyor aquest que comentes i ha coses que no han sortit a la llum perquè es deuen considerar menors comparades amb el gruix de les malifetes. Però dins de palau tothom sabia que les alegries personals, per posar un exemple, també es pagaven amb els mateixos diners públics que es pagaven les celebracions familiars. És una qüestió de jerarquies: nosaltres en tenim prou amb un bon vi i la incertesa per estar mitjanament contents. Però amb l'estrès que gasten aquests honorables personatges a vegades cal trencar la rutina i la inèrcia amb gustos més forts al paladar i amb companyies que no tinguin res d'incertes.
ResponEliminaCabrots i bocs n'hi ha masses per totes les pastures. El pitjor de tot és que ben pocs acaben a l'escorxardor.
ResponEliminaJo el que mai no podré entendre (i pot ser ni tan sols vull) és com una persona pot aprofitar el seu càrrec per maltractar un subordinat. Perquè a veure, com a cap has d'imposar respecte i autoritat si cal, això ningú ho posa en dubte, però d'aqueí a la humiliació gratuïta hi ha un linia que no s'hauria de passar mai.
D'altra banda, mireu el senyor Strauss Kant, pel que es veu potava molts anys acosant sexualment moltes dones. Només entrar al FMI una secretària seva el va demandar i la van fer callar a cop de la talonari. Casos similars ja els havia tingut a França. Certament molta gent creu que pel fet de tenir un càrrec passa a un status semidiví que li permet fer el que vulgui.
Amb això, Leblansky ni pensament positiu ni osties. O ve t'empasses tot el serum si necessites la feina o el millor es deixar-la.
La resposta a la darrera pregunta em temo que tots la sabem. Però em quedo amb el teu plantejament, m'has fet pensar força en el tema. No sé si et bases en alguna experiència, però tant si és així com només imaginació, em poso a la pell d'aquesta persona que ho sap però no hi pot fer res, i em sembla que no podria dormir per les nits. Explicar-ho et porta problemes segur. No explicar-ho, una úlcera. Déu meu, quin patir! Només espero no trobar-m'hi.
ResponEliminaJo no n'estaria tant segur de que no n'hi ha cap altre........
ResponEliminaem fa l'efecte que perquè les coses succeeixin de la millor manera possible la única forma és ser conseqüent i parlar malgrat et quedis sense feina, és clar que és fàcil dir-ho.. però si no és així, prenent posició des de l'ètica personal de cadascú i portar-la a la pràctica no es podrà ni evolucionar ni canviar mai, seguirem un sistema injust emparats amb la dificultat que comporta ser clar i dir allò que creguem que hem de dir..
ResponEliminasi tots ho fessim, les conseqüències no serien tan terribles perquè algú hauria de treballar, no?
sé que sona utòpic però és el que crec.
Enric, del que estic segur és que la incertesa a l'ínclit Millet (i similars) no el posa content de cap manera :)
ResponEliminaEduard, la teua conclusió és lògicament incontestable, però em temo que, per desgràcia, la vida real és molt menys contradictòria.
ResponEliminaXeXu, de situacions com aquestes i similars, n'estic convençut que se'n donen molt més sovint del que ens pensem. I sempre ultrapassen tot el que hom té, a priori, molt clar.
ResponEliminaGarbi, no sé com ets tan mal pensat ;)
ResponEliminaLolita, és terrible que allò que és moralment correcte cada cop ens soni com més utòpic. Però estic amb tu, i algú ha de donar sempre el primer pas.
ResponElimina