14 de juny de 2011

¿QUIERES PINTAR?

Devien ser les quatre de la tarda, i feia una calor intensa, pròpia de l’època d’estiu. Jo havia baixat les cortines per tal de conservar la frescoreta de l’interior de casa, i m’havia posat a fer una migdiada allargant-me al sofà.

I encara no m’havia adormit del tot quan sento una música, salsa o bachata o quelcom així, que sona fort i ve de la part dreta del carrer. Sense obrir els ulls, intento cercar una posició més còmoda, em giro, em torno a girar i em regiro, però definitivament, la música no em deixa dormir.
Em llevo força emprenyat i decideixo cercar la font d’on prové la molesta melodia que no em deixa descansar. Surto al carrer i avanço cap a la dreta, una, dues, tres cases i a la quarta em trobo a un individu pintant la barana del jardí mentre belluga el cos al ritme del xumba-xumba que sona ben fort.
Me’l quedo mirant –ell està d’esquena a mi- i rumio el que li haig de dir. És el primer estiu que passo a Dosrius, i no conec encara els veïns. Cal ser doncs molt subtil i primmirat amb les paraules.
-Bonica música, oi? –dic, a mena d’obertura suau.
Ell es gira, i li veig les faccions. Un tipus dur i quadrat.
-Es bien, es buena música, sí –em respon, amb accent d’estranger que em fa pensar en els països de l’est.
-A mi también me gusta mucho trabajar al ritmo de la música –segueixo jo, amb el somriure a la cara i el to de veu agradable.
Ell em torna el somriure, i es gira de nou per continuar pintant.
Jo insisteixo amb el meu discurs d’aproximació a l’objectiu marcat.
-Aunque la música a veces se oye mejor cuando no suena tan fuerte.
Ell ni es gira.
-Y digo yo si seria posible bajar un poco el volumen –continuo, entrant ja en matèria.
Ell segueix pintant.
-Porque a veces, y a pesar de que se trabaja muy bien com música, esta puede llegar a molestar a los vecinos –ja està, ja li ho he dit.
Ell ni s’immuta.
-Para ser sincero, a mi me molesta, y creo que no costaría nada bajar un poco el volumen –y ara ho dic amb cara seriosa.
Ell, aprofitant que la cancó que sona és molt marxosa, fa un moviment pèlvic al ritme de la música, i es gira per mirar-me. Està feliç.
Jo em mantinc seriós i amb la mirada suplicant. Ell segueix ballant, i per fi em respon.
-¿Quieres pintar? –i mentre ho diu, m’assenyala el pinzell.
Jo em quedo sense paraules, i intento que no se’m noti el cabreig que m’està agafant.
-No, no quiero pintar, pero me molesta la música –li responc.
-¡A mi me gusta! –diu ell, i es gira per continuar pintant la barana.
Estic perplex, ara no sé com actuar.


(continua i acaba al post de demà)

28 comentaris:

  1. Haaaa,ha, ha,ha!!! Que bo. . . .
    Em sé el final, però no ho revelaré pas!!

    Si és que en Leb volia ser tan amable amb els veïns i "veïnes" que se li van escapar de les mans moltes, moooltes situacions i conviccions pleestablertes. Ha, ha,ha,ha !!

    ResponElimina
  2. He recordat una veïna de fa anys. Una dona que sordejava i a l'estiu treia la tele al balcó per estar fresqueta i poder veure els reality-shows del vespre.

    ResponElimina
  3. Ai els veïns! Millor un bon veí que un parent a Mallorca!

    ResponElimina
  4. ... Leb, estic impacient per llegir la continuació! Acabaràs ballant amb l'eslau? Us "liareu" a cops de brotxa? El convidaràs a casa teva a escoltar Krafwerk?

    Que arribi demà!!!!

    ResponElimina
  5. Jo espero, i demano, que hagi sang i fetge!

    ResponElimina
  6. Jo voto per contraatacar posant-te a rentar el cotxe amb Autobahn de fons a tota castanya, com diu el tirant. Això ratlla fins a l'albanokosovar més bregat. Esperem el desenllaç. SM

    ResponElimina
  7. El pintor-ballarí és un mestre de la brotxa però, també, un veritable mestre de la provocació.

    S’espera un final ben tacat de ... pintura.

    ResponElimina
  8. Això no s'hi val. Ens poses davant d'una situació límit, que pot fer sortir el pitjor de cadascú i ens deixes penjats amb perill de posar-nos en evidència. Doncs no entraré al trapo, m'espero a demà. Ala!

    ResponElimina
  9. Recordo la perllongada creuada durant l'adolescència del veïnet de dalt... A quin diabòlic volum arribava a posar els Estopa i el txunda-txunda de la pitjor estofa! Fins el dia en que vaig encarar les nostres caixes KEF, alimentades per 120 wats de potència, a la seva finestra i li vaig oferir una serenata de Schönberg i Cage que me'l va amansir durant dies.

    ResponElimina
  10. Ostres, quina situació...vas acabar pintant?
    Els veïns de vegades solen donar pel sac i es difícil, apart de fer-lis saber que t'estan molestant, però fins les dotze de la nit no es considera delicte...

    ResponElimina
  11. ai, ai, ai que es pot acabar amb les mans :(

    ResponElimina
  12. Si el veí, hagués tingut un posat tan encantador com l'homenet de Titan (a casa nostra conegut com Juanito) estic segur que fins i tot jo, no m'hi hauria sabut enfadar...però molt em temo que no era el cas...oi?
    A més, al estiu, fastidiar una migdiada, hauria de ser un delicte penat.

    Estic intrigada, de saber com acaba...però encara més per saber com vas aconseguir la figureta en qüestió. Digue'm frívola!

    PS: Jo tinc el seu germà petit! :-)

    ResponElimina
  13. Ja t'ho has pensat bé això d'increpar a un home cepat de l'Europa de l'est? Com que estàs escrivint, interpreto que el final no és infeliç del tot... però pot ser un post programat...

    ResponElimina
  14. Carme J, gràcies per no revelar el final de la història ;)

    ResponElimina
  15. Lluís, em penso que tothom tenim un d'aquests veïns que són sords... sense anar més lluny, el meu pare era un d'ells. Com que no hi havia forma de parlar amb la tele tan alta, l'home va optar per comprar-se uns auriculars, i a tots ens va anar millor.

    ResponElimina
  16. Alyebard, i segur que deu haver una dita que parli també dels veïns indesitjables :)

    ResponElimina
  17. Tirant, a l'hora de la migdiada d'estiu, no aguanto ni als Kraftwerk :)

    ResponElimina
  18. Galderich, ja t'anticipo que al post de demà el color predominant és el vermell!

    ResponElimina
  19. SM, em penso que els Kraftwerk perdrien el duel. Per trepitjar el volum altíssim de la música xumba-xumba, només val Esplendor Geométrico, haw, haw!

    ResponElimina
  20. Òscar, en realitat, el pintor-ballarí és... bé, demà més :)

    ResponElimina
  21. Brian, malgrat que pugui semblar una història inventada, t'asseguro que és ben real i va passar de debó.

    ResponElimina
  22. Aris, el final és ben inesperat. Si fos una il·lustració, jo li posaria per títol "perplexitat".

    ResponElimina
  23. Clídice, acaba tan inesperadament que crec que ningú s'ho espera (com jo tampoc m'ho esperava aquell dia)

    ResponElimina
  24. Carme de la maleta, no tinc la figureta, i el motiu també es mereix un post. M'has donat una idea: aviat l'explico, gràcies per la inspiració!

    ResponElimina