Però finalment poso el que realment em ve de gust de cara al cap de setmana. Deixo Islàndia (de moment) i me’n vaig a l’altra punta, a l’Argentina, on Federico Durand fa classes magistrals de poesia en forma de cançó.
El darrer disc, El éxtasis de las flores pequeñas, és d’una bellesa apta només per aquells que són capaços de fruir dels detalls que s’amaguen en un somriure, una petjada o una fulla d’arbre.
Durand té un bloc i molta música per compartir, com el tema La casa de los abuelos, que s’ha d’escoltar amb calma i tranquil·litat, deixant-se portar pel piano i els mil i un sorollets de fons que l’acompanyen.
Aprofiteu el cap de setmana per passejar pel bosc, anar a la platja o, simplement, regar les plantes del balcó.
Magnífica foto, molt ben trobada!
ResponEliminaÉs de Blossfeldt, oi?
Respecte a la música, m'agrada molt i segur que
tindrà molt d'èxit, sobretot la adquiriran els quiropràctics, massatgistes, esteticiens,. etc.
És idèntica a la que ells fan servir per a treballar. . . . .
Molt bon cap de setmana a tots, procurarem fer les recomanadas i moltes més !!!
Carme, ho has encertat, és del Blossfeldt :)
ResponEliminaPerò atenció amb la música d'aquest Durand, que res té a veure -per sort- amb els infumables (i sovint inacabables) temes new age que sonen als consultoris que cites, de venda també a la botiga Natura.
Ha, ha, ha... la Carme tira a matar!
ResponEliminaDeixant de banda qüestions de cultura musical (jo, zero), hi ha autors i peces musicals que corren el risc de ser segrestats (en la literatura i la filosofia, això és més clamorós), per això el comentari de la Carme és pertinent.
"La casa de los abuelos" és una peça molt suggeridora; potser massa. Si l'autor no fa l'esforç de trencar el discurs musical per dur-nos cap on li interessa, la música es torna massa líquida i ella sola acaba ocupant tot l'espai possible i pot acabar sent segrestada... pels quiropràctics, com diu la Carme.
Jo m'he deixat dur pel títol i li he posat a la melodia un context que m'és proper i li he acabat donant un sentit. I suposo que cadascú li deu posar un context. El teu, Leb, deu ser diferent al nostre, però si ens l'has d'explicar, la peça perdrà part del valor intrínsec que tota producció artística hauria de tenir si no volem que l'etiqueta d'art es rebaixi a la d'artesania o a la d'element decoratiu.
quina música més relaxant! La Carme J té raó!
ResponEliminaEnric, has dit de manera més explícita -i molt millor redactada- el que jo insinuava quan definia el que fa Durand com "poesia en forma de cançó".
ResponEliminaI també aplaudeixo l'adjectiu "segrestada" referint-te al seu ús i abús. Penso que en música potser és més facil confondre l'art amb l'astracanada, ja que la difusa frontera entre una cosa i l'altra aquí encara és menys visible: una composició d'avanguarda experimental pot acabar, a base de clic & cuts, en Bakalao pur i dur de discoteca xumba-xumba, posem per cas. O que li preguntin a Serrat què va pensar quan va veure que la seua cançó que deia allò de "hoy puede ser un gran dia" va esdevenir sintonia de fons d'una marca de compreses.
I acabo: certament, la Carme tira a matar, haw, haw!
Aris, no confonguis al botones Sacarino amb Gastón el gafe :)
ResponEliminaÉs una composició molt plàcida. Ideal per treballar o descansar una tarda llegint un bon llibre.
ResponEliminaLa foto lliga molt bé amb la música. La flor de la passió (de Crist i no de l'Amor) que és la que has triat és la meva predilecta.
ResponEliminaI voldria dir, sense que serveixi de precedent, que aquesta música no té res a veure amb les que diu la Carme. Ens agradarà més o menys però no és apte com a fil musical d'aquestes consultes!
Per cert, la música no m'agrada.
Excel.lent proposta, estimat Leblansky, que, gairebé tot allò que és bo, planteja una paradoxa: sembla una música de fons (és a dir, superficial) però cal parar molta atenció per comprende-la perquè està plena de matisos. El títol marca una dimensió de "lectura auditiva": "la casa de los abuelos" (per a cadascú de nosaltres una de diferent) torna a reviure amb els sons. Un so de la indústria de la natura (grills, aigua...) sembla reconduit per una melodia de piano que els enfila cap a les nostres oïdes, evocador. Si el títol fos un altre, l'evocació també canviaria. "L'èxtasi de les flors petites" ens parla, també d'aquest "silencio de las estrellas que nos trae noticias de casa". Gràcies per apropar-nos l'univers de Federico Durand.
ResponEliminaEduard, també hi ha una altra opció: escoltar la música sense fer res més :)
ResponEliminaGalderich, veig que la teua frase "jo de música no en sé" no és del tot certa :)
ResponEliminaÁbradas, vous êtes un connaisseur!
ResponElimina