ESPERANT ELS BÀRBARS

Què esperen a la plaça tanta gent reunida?

Diu que els bàrbars avui seran aquí.

De què ve al Senat aquesta inacció?

Per què seuen els senadors i no legislen?

És que els bàrbars arribaran avui,

per què han de fer lleis ja els senadors?

Les dictaran els bàrbars quan vindran.
[...]

Per què ha començat de sobte aquesta angúnia

i aquest enrenou? Oh, com s’han allargat les cares!

Per què es buiden de pressa els carrers i les places

I tothom va tornant a casa molt pensívol?

És que s'ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars, no se'n veuen enlloc.

I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?
Aquesta gent alguna cosa bé resolia.

Sento les converses a peu de carrer i no puc deixar de pensar en el poema de Kavafis on tan magistralment es plasma la imatge de l’home dels nostres dies –dies de crisi- que, decebut, desanimat i desencisat, no troba altra solució als problemes socials –i polítics, i econòmics- més que l’amputació o, el que és molt pitjor, la destrucció d’un sistema aparentment incapaç de resoldre els problemes i la seua substitució per un govern populista, autoritari o definitivament dictatorial. Es tracta d’oferir el poder als bàrbars.

És la impotència alimentada per la convicció que res no es pot fer i que tot queda fora del nostre abast. És arribar a la conclusió que el poder mai no ha estat en les nostres mans. És la terrible por que endogala a la llibertat i ens porta a la conclusió que sempre és millor ser un esclau alimentat que un home lliure però mort de fam.

Sense necessitat de plasmar tot això en forma de tesi filosòfica a la manera de Fromm o de Marcuse, Kavafis utilitza la lírica i acaba el seu poema amb una estrofa de contingut duríssim.

I el 20 de novembre de 2011, eleccions al Parlament d’Espanya.