ELS TOMÀQUETS DE LA CARME

Fa més d’un any que vam anar junts per primer cop a Ceret, la Carme i jo. Allà varem comprar, entre altres verdures, tomàquets cor de bou, i a ella se li va acudir guardar algunes de les llavors.

Aquest mes de juny les va plantar en macetes petites, a veure què passava. Quan m’ho va dir, jo la vaig mirar com es mira a un nen que vol arribar a l’horitzó, és a dir, amb un somriure beatífic i amb la convicció que el pobre desgraciat no té ni idea del que diu ni del que vol fer.

Però les llavors van esclatar i es van convertir en setze bonics planters, que la Carme, tota emoció, em va ensenyar orgullosament. Me’ls vaig estudiar amb menyspreu contingut i li vaig dir que bé, que els plantaríem al jardí, però que allò mai no donaria fruits.

I ho vaig deixar córrer, i els planters que s’anaven fent malbé, i la Carme que insistia preguntant-me quan em decidiria a posar-los al jardí, i jo donant-li llargues, que no tenia ganes d’embrutar-me per una cosa que jo estava convençut       que mai no arribaria a funcionar.

Cap a mitjans de juliol ens va visitar l’Agustín -un veí que ha estat per a mi una mena de mestre Follet Tortuga dels horts- i, en veure els planters de la Carme, que ja estaven mig pansits i rossegats pels llimacs, em va instar a plantar-los, que potser encara els salvaríem. De mala gana, i ajudat per l’Agustín, ho vaig fer.

Inesperadament, van créixer, i els vaig haver de posar canyes. En poc temps, ja tenien flors, i vaig fer cavallons com calia, regant-los força sovint.

A principis d’agost, els tomàquets van sortir amb força.

I ara hem fet la primera collita: els quatre primers d’entre més de dues dotzenes que estan quasi a punt.

Er... uh... diuen que equivocar-se és humà...