PERILL DE SEQUERA

Serà l’astènia primaveral, serà la pluja, o què sé jo què serà, però darrerament em costa posar-me a escriure.
Cert que el sistema que utilitzo no és precisament el més adequat per un bloc: no m’agrada tenir posts congelats, així que habitualment el que penjo és fresc del dia, i això implica que, si vull seguir el ritme de cinc per setmana a raó d’un diari -amb descans i desconnexió blogaire total el dissabte i el diumenge- haig de tenir sempre el barret ben ple d’idees, bones o dolentes; és el cas –sempre tinc el cap bullint- i m’agrada.
Però això ha tingut conseqüències no previstes, algunes de les quals han estat:
-la desconnexió televisiva total, que no m’ha resultat traumàtica. De fet, no puc captar pràcticament cap emissora de tele des de fa ja temps, i només utilitzo el monitor per veure pel·lis que em poso quan em ve de gust.
-la reducció d’hores de son, ja que escriure un post diari i fer-ho sempre la nit abans de publicar-lo implica que, arribi a l’hora que arribi a casa, m’haig de posar. O sigui que hi ha nits que me’n vaig a dormir a les tantes.
-la progressiva addicció a l’univers blocaire, i en especial a la interacció que se’n deriva. Llegir els comentaris a un post propi és un plaer que, per senzill que sigui, no té preu, i ídem pel que fa a respondre’ls.
-la manca de temps per llegir tots els blocs que voldria, i encara més, la manca de temps per fer comentaris a tots els que entro.Potser algun d’aquests efectes -secundaris, col·laterals?- han derivat en el meu actual estat d’inici de sequera mental. Però tinc la solució: simplement, és qüestió d’afegir un parell o tres d’horetes a la durada del dia. Em penso que amb dies de 26 o 27 hores el meu problema se solucionarà.