EL JOC DEL PLAGI (1)

Faig una pausa –o potser un punt i final; ni jo mateix ho sé encara- al joc del plagi que vaig iniciar dilluns.
Començo explicant algunes de les claus dels tres posts del joc.
a) El del dilluns era una còpia fil per randa –títol inclòs- d’un text del bloc The Daily Avalanche, però amb una imatge que pretenia crear un cert dubte sobre l'existència de l’obra criticada, que és pura invenció. A mitja tarda, quan gairebé tothom havia fet els seus comentaris, vaig canviar el sentit del post, invertint la crítica negativa de l’Allau per una altra altament elogiosa. La idea era que es produís una disjunció entre els comentaris i el post.
El joc no va anar massa bé: em sembla que ningú es va adonar del canvi.
b) El dimarts el post plantejava un altre joc, consistent en citar fragments de diversos blocs atorgant-los l’autoria d’Oscar Wilde. Els blocs plagiats han estat:
Per on camino
Mainoestard
Bloguejat
Un tel als ulls
Sense presses (d'aquest vaig extreura la idea dels textos de Wilde)
Riell Boulevard
Imatges de pedra i de silenci
Foravial
Piscolabis librorum
Gazophylacium
La vaca sorda
La meva maleta
Diria que una part del plagi va colar, ja que alguns dels autors van entrar a fer comentaris sense adonar-se’n de la còpia. És el cas de l’amic Ernesto, del bloc Per on camino, que se sorprenia de la gran coincidència entre les suposades paraules de Wilde i els seus propis pensaments. La frase plagiada del seu bloc apareixia –a mena de clicada d’ullet- com extreta de l’obra La importància de dir-se Ernest.
Evidentment, alguns dels blocs plagiats resultaven senzills d’identificar pels seus autors, com és el cas de la simpàtica dissertació sobre el nombre de pits dels mamífers, originalment apareguda a La meva maleta.
c) Ahir dimecres vaig optar per intercanviar els papers, i vaig atribuir als blocs frases que en realitat són de Wittgenstein, J.-P. Sartre, Foucault, Spinoza i Heràclit. Vaig intentar que cada frase tingués un punt de contacte, ni que fos mínim, amb el bloc al qual l’atribuïa.
El d’ahir va ser el joc que millor va funcionar, ja que va provocar alguns comentaris gens superficials com el de M dels bolets -l'autora del bloc Unter dem Regen-, i una recomanació molt adient com va ser la d’Aristòfeles.

Les conclusions provisionals d’aquesta primera etapa del joc del plagi són que, d’entrada, queda demostrat que soc un pèssim plagiador, és a dir, que no he tingut cap gràcia a l’hora d’afusellar textos; i que –possiblement a causa del meu plagi maldestre- la hipotètica moguda que jo m’esperava no s’ha produït.
M’imposo com a treball de recuperació la relectura d’Els cants de Maldoror, prestant especial atenció a les llargues parrafades que Ducasse va plagiar de la Enciclopèdia d’Història Natural del Dr. Chenu. A veure si n’aprenc.