GROC

El primer cop que ho vaig veure –un dia de primavera, quan feia poc temps que vivia a Dosrius-, no tenia ni deia de com podia haver estat, però tot s’havia tenyit de groc. Potser havia hagut algun escapament, ves a saber a on i de quina substància. Els dos paletes que estaven arreglant-me les finestres es van imaginar que jo havia fumigat la casa amb algun producte especial per eliminar les formigues –això em van dir- i es van posar les màscares que habitualment només fan servir quan pinten.
L’explicació era més senzilla: aproximadament a mitjans de maig, les coníferes pol·linitzen. Els dos avets gegants i els pins pinyoners que tinc desprenen una pols grogenca que, a la que t’arrimis a ells, ja t’ha tintat la roba i els cabells, i això no és res comparat amb la ingent quantitat de groc que m’arriba des del Corredor i el Montnegre.
Ara estic en plena fase groga, i ahir al capvespre, quan vaig passar la mànega per regar les plantes, l’aigua que vessava semblava pintura fosforescent. Minuts més tard, quan la Carme em va telefonar, la vaig convidar a prendre un granissat de llimona natural, mentre fèiem fotos.
No sé si ho sabíeu, però el toc valencià del suc de llimona és el safrà –també val el colorant-, se’n posa una mica i tot el líquid agafa un bonic color.

Groc, és clar.