DISSABTE A CERET (1): UN OBJECTE VALUÓS

Un cop més, agraeixo a la Llum i al seu melòdic bloc haver-me descobert Ceret. O més exactament, el seu mercat de carrer dels dissabtes, on vam tornar aquesta setmana passada la Carme i jo amb l’excusa de rearmar les nostres reserves de formatges i altres queviures afrancesats.
Una excusa, certament, ja que vam comprar molta cosa, però en realitat el que volíem era veure com li prova la primavera al Rosselló. I li prova molt bé: és un plaer la passejada pel poble i pel seu mercadet, i després seure a una terrasseta i prendre’s un pastis de Marsella mentre passa la gent i el temps. Cap al migdia, l’esforç de dinar d’hora queda recompensat per un àpat bo, barat i amb força mostassa de Dijon –si, la que monte au nez- al Citron Bleu, al costat mateix del Museu d’Art Modern, on no tanquen al migdia i així els viatgers del sud el podem visitar sense presses, aquest cop per veure les exposicions temporals dedicades a Claret Serrahima, Frank Burty Haviland i Patrick Jude –especialment recomanable aquesta última, que a més deixa de tenir sentit fora del context del museu, ja que és una molt interessant recreació pictòrica que pren com a model als propis empleats que hom es va trobant mentre fa la visita.
Però torno al mercadet: entre les moltes parades, n’hi havia una d’un grup de gent gran que exposaven llibres, estris de cuina, joguets i altres objectes de segona mà, tot sota un gran cartell que deia no sé què d’una associació de Saint Vincent de Paul ( a la Carme i a mi ens va semblar una venda amb finalitat benèfica d’objectes recol·lectats). Pràcticament tot el que hi havia tenia poca o cap gràcia, però m’hi vaig fixar en una safata que sobresortia entre mig d’una de les caixes de cartró repletes de coses. Estava decorada amb motius orientals, i de seguida em vaig enamorar d’ella: era força cutre i vella, kistch a més no poder, el dibuix no era res de l’altre món, i per acabar-ho d’adobar tenia a la part inferior el logotip de Damart, aquella roba càl·lida que sol utilitzar la gent gran; però a mi aquest conjunt m’agradava.
La Carme em mirava i no s’ho acabava de creure. Finalment em va renyar.
-Estàs fent comèdia, oi? Doncs no te’n hauries de riure d’aquesta gent.
I jo, seriós i emocionat, intentava explicar-li que parlava seriosament, i que aquell objecte tan obsolet m’agradava i que el podríem utilitzar per servir el té. Si és que ens el venien a un preu acceptable, és clar.
-Més de 12 euros no pago per això... tot i que m’agrada molt.
I la Carme que es posa a riure, i jo que intento justificar la meua tria, i ella que encara riu més, i jo que finalment deixo la safata al seu lloc i me’n vaig amb cara d’ofès.
-Va, no t’enfadis tonto –em diu la Carme, fent un esforç per aguantar el riure-, pregunta quan val i així surts de dubtes.
Aleshores torno a la parada dels avis de Saint Vincent de Paul, agafo la safata i amb cara de poc interessat –per tal que no em clavin- pregunto el preu a la senyora que d’entre tots fa més cara de bona persona. Ella em mira, aixeca una cella, es mira la safata, dubta, i per fi amb veu interrogant, em diu:
-Un euro?
Ràpidament li pago i em poso la safata sota el braç. La Carme ha esclatat a riure i no pot parar. Encara no entén com aquella dona s’ha atrevit a demanar-me un euro per una cosa tan lletja –segons ella- i que els propietaris es devien haver tret de sobre amb gust. Jo poso cara de mil déus i segueixo caminant, ben agafada la safata sota el braç.
En arribar a casa a la nit i treure tot el que hem comprat, surt la safata.
-Quina història té aquesta safata! Mira que he rigut entre tu, la dona aquesta del Saint Vincent de Paul i la safata ditxosa! –comenta la Carme tornant-se a mirar l’objecte.
I jo replico que, precisament, el que ha succeït avui amb aquesta safata, la revaloritza.
La Carme dubta, se la torna a mirar, i comenta:
-Mira, vist així, potser si.