Anar a París, la ciutat on sens dubte viuria si fos autosuficient –és a dir: la ciutat on mai no hi viuré- resulta sempre un plaer si un té els sentits oberts a tot.
Tot i això, a l’última visita no la vaig encertar: vaig calcular malament, i em vaig perdre l’estrena de la pel·li d’Adèle Blanc-Sec.
El cap de setmana següent va ser la trobada blocaire, i allà vaig conèixer a la Mari Carmen, que no s’assembla ni en pintura a l’Adèle però que, com ella, té una especial relació amb el Museu de Ciències Naturals, on hi treballa.
Total, que ens va convidar a la Carme i a mi a fer una visita al museu, ara que ja l'han tancat al públic. En Carles Hernando, parella de la Mari Carmen, i que tampoc s’assembla gens ni mica a la parella de la Blanc-Sec, s’hi va afegir, disposat a fer valer els seus coneixements d’entomologia.
I nosaltres vam acceptar i vam passar una bona estona fruint de la companyia dels nostres amics i del romanticisme implícit d'un museu que les circumstàncies del transllat van tenyir de morbós i fantasmagòric: vam travessar amb cert temor els seus llargs passadissos plens d’animals dissecats i embolicats amb plàstic; vam pujar per l’escala de cargol decimonònica i no apta per a gent amb vertigen fins a la teulada de l’edifici, i ens vam passejar esperant al pterodàctil, que finalment no va fer acte de presència; vam ensumar l’olor lovecraftianament indescriptible d’un rinoceront a mitja fase del procés d’embalsamament; vam recórrer armaris, peanyes i vitrines farcides de tota classe d’éssers que havien estat vius; vam escoltar en Carles que, amb passió manifesta, ens explicava el que veiem i ens feia descobrir el que no veiem; vam conèixer a una biòloga que s’amagava per que els lloros i periquitos no la identifiquessin; i ens vam poder acomiadar privadament de l’antic Museu de Ciències Naturals, situat en un edifici que per si sol ja val la visita.
La pel·li de l’Adèle no l’he vista encara, però la crítica la posa a parir: sembla que està plagada d’infografia i efectes especials, però que es queda amb això i res més. En canvi, la nostra visita al Museu de Ciències Naturals va ser real, i el Carles i la Mari Carmen també.
Tot i això, a l’última visita no la vaig encertar: vaig calcular malament, i em vaig perdre l’estrena de la pel·li d’Adèle Blanc-Sec.
El cap de setmana següent va ser la trobada blocaire, i allà vaig conèixer a la Mari Carmen, que no s’assembla ni en pintura a l’Adèle però que, com ella, té una especial relació amb el Museu de Ciències Naturals, on hi treballa.
Total, que ens va convidar a la Carme i a mi a fer una visita al museu, ara que ja l'han tancat al públic. En Carles Hernando, parella de la Mari Carmen, i que tampoc s’assembla gens ni mica a la parella de la Blanc-Sec, s’hi va afegir, disposat a fer valer els seus coneixements d’entomologia.
I nosaltres vam acceptar i vam passar una bona estona fruint de la companyia dels nostres amics i del romanticisme implícit d'un museu que les circumstàncies del transllat van tenyir de morbós i fantasmagòric: vam travessar amb cert temor els seus llargs passadissos plens d’animals dissecats i embolicats amb plàstic; vam pujar per l’escala de cargol decimonònica i no apta per a gent amb vertigen fins a la teulada de l’edifici, i ens vam passejar esperant al pterodàctil, que finalment no va fer acte de presència; vam ensumar l’olor lovecraftianament indescriptible d’un rinoceront a mitja fase del procés d’embalsamament; vam recórrer armaris, peanyes i vitrines farcides de tota classe d’éssers que havien estat vius; vam escoltar en Carles que, amb passió manifesta, ens explicava el que veiem i ens feia descobrir el que no veiem; vam conèixer a una biòloga que s’amagava per que els lloros i periquitos no la identifiquessin; i ens vam poder acomiadar privadament de l’antic Museu de Ciències Naturals, situat en un edifici que per si sol ja val la visita.
La pel·li de l’Adèle no l’he vista encara, però la crítica la posa a parir: sembla que està plagada d’infografia i efectes especials, però que es queda amb això i res més. En canvi, la nostra visita al Museu de Ciències Naturals va ser real, i el Carles i la Mari Carmen també.
I a més, són unes persones encantadores.
Llegint aquest post, m'has fet veure tan real a Adèle Blanc-Sec en "Adèle et la Bête", que m'has fet emocionar. Gràcies.
ResponEliminaINOBLIDABLE!!!
ResponEliminaMai hauria somiat acomiadar-me així del museo. És envejable, oi que si ?
MC i C sempre seran per a mi una parella "sentimentalment" especial.
Les fotos subscrites al estil Leblansky, molt xules, però sempre en tot, x mi la relitat és millor.
Fa poc més d'una setmana feia el recorregut laberíntic per dins del museu camí de la biblioteca... I quina biblioteca!..., i, alhora, feia un recorregut pels records de tot el temps viscut allà dins.
ResponEliminaRecordava els meus CORBS
http://foravial.blogspot.com/2008/10/els-corbs-al-museu.html
i recordava el concurs de làmpades amb ous d'estruç i l'any de feina boja que d'allí va sorgir.
Aquest Museu té vida pròpia, com l'Adèle, com vosaltres quatre.
doncs quina sort! jo que estic tota trasbalsada per no poder-hi tornar! me n'alegro que n'hagueu pogut gaudir :)
ResponEliminaJo vull veure els ornitorrincs...!
ResponEliminaJa es veia venir que la pel·lícula d'Adèle seria per la canalla. Tens raó que el museu de zoologia sembla sortit del cap de Tardi.
ResponEliminaSou uns afortunats! Anys enrera, a l'escola de Disseny, ens hi feien anar a fer fotos per un treball, i vaig al.lucinar moltíssim amb aquest Museu. Quina enveja més gran em feu! ;-p
ResponEliminaLeblansky, m’afalaga que hagis pensat amb l’Adèle Blanc-Sec i en mi per aquesta entrada.
ResponEliminaJo també m’ho vaig passar molt bé, va ser un gran plaer -i un regal- poder gaudir aquesta tarda amb vosaltres. I t’agraeixo les paraules tan boniques que ens dediques. Que sàpigues que per nosaltres compartir aquells moments increïblement especials va ser una gran sort!
L’eloqüència d’en Leblansky, la sensibilitat de la Carme J., juntament amb l’entusiasme del Carles (gràcies també especialment a tu) van contagiar la visita d’un esperit màgic.
Carme J., em permeto la llibertat de contestar-te, per la part que em toca.
ResponEliminaGràcies pel teu comentari!! M'agrada mooooolt la tendresa que desprèn i estic d’acord amb tu que hi ha una connexió molt especial i intensa entre nosaltres.
El Carles i jo ja pensem quan podem tornar a quedar! Molts petons...
I què s'ha de fer perquè t'hi deixin entrar? Carme: et prometo que seré respectuós, i després faré un post tan bell com aquest, si puc...!
ResponEliminaUmm… Lluís, per un post com aquest d’en Leblansky (encara que, sincerament, ho tens molt difícil), no sé, no sé… m’ho podria pensar… Tot és qüestió de parlar.
ResponEliminaLeb, perdona aquesta segona intromissió en el teu espai, però per al·lusions suposo que em tocava contestar…
La meva vinculació amb el Museu be de lluny, ja de nen amb el meu pare, un diumenge si i l'altre també visitàvem les sales del Museu, i m'imaginava en indrets exòtics recol·lectant insectes per les col·leccions del Museu.
ResponEliminaA partir de l'any 1980 vaig començar a portar els meus bitxos agafats al Montseny, per què mel's identifiqués el Dr. Español durant les reunions que es feien amb els col·laboradors els dissabtes al matí, aquests dissabtes van ser la millor escola.
Així fins ara, que ja només hi vaig de tant en tant, és per això que em va agradar molt mostrar-vos un lloc tan especial per a mi. El Museu té infinitat de racons que amaguen a més de bitxos, alguns secrets, gens greus, però si inconfessables.
Un post magnific d'un dia fantàstic.
Ernesto, com a seguidor que ets de la Blanc-Sec, t'entenc molt bé :)
ResponEliminaCarme J, amb la Mari Carmen i el Carles, les contínues coincidències ja molt abans de coneixe'ls apuntaven a que hi hauria feeling. És gent molt guapa, la veritat :)
ResponEliminaGirbén, tu sempre tens un as a la màniga: són ben bonics aquests corbs teus. Bé, bonic no és la millor paraula per definir un corb... potser tètric?
ResponEliminaClídice, va ser una experiència fantàstica!
ResponEliminaGalderich, em temo que ho tens pelut...
ResponEliminaAllau, jo tenia una certa esperança amb la pel·li d'Adèle, però en llegir la crítica, m'han passat les ganes de veure-la... però la penso veure, i tant que si.
ResponEliminaI el que dius del Tardi, és que aquest home sap treure la part més romàntica de cada lloc, però sense empalagar, gràcies al seu sentit de l'humor.
Carme de la maleta, aquest museu en aquest emplaçament el trobarem a faltar, i tant que si...
ResponEliminaMari Carmen,
ResponElimina:)
Carles, va ser un plaer poder seguir la teua explicació de cada objecte i de cada racó, i de com des de petit tenies ja la passió pels insectes. A la Carme i a mi ens encantava veure't com miraves els aparadors, se't veia tan emocionat com un nen, en especial davant del lleopard de les neus, un animal gairebé fantàstic!
ResponEliminaLluís, fas bé intentant sobornar a la Mari Carmen, jo també ho faria ;)
ResponEliminaPer cert, aprofita i soborna també al Carles Hernando, que és el guia ideal.