L’avantatge que té el fet de dinar en horari francès és que el temps sembla que s’allargui: a la una del migdia ja estàs ben dinat i encara hi ha tota la tarda pel davant, així que quan tornem cap a casa ho fem amb la sensació d’haver aprofitat el dia al màxim.El viatge de tornada, tant si ve algú més com si només som la Carme i jo, ens el passem xerrant sense parar, comentant el què hem fet i el què no hem fet, rient i fent plans per a properes sortides. I això fa que el conductor –que en aquest darrer viatge era la Carme- vagi amb el pilot automàtic posat, amb tots els sentits abocats a la conversa.
És potser la millor manera de conduir, ja que impedeix la somnolència i alhora no dona peu a un excés de velocitat, però aquest cop aquesta conducció maquinal va fer que en arribar al pas fronterer no frenéssim tant com els hauria agradat als policies que allà hi eren. O més ben dit, al policia que allà hi era, ja que només n’hi havia un (habitualment, a la nit no n’hi cap fora, tots estan a la garita veient la tele o sopant, però aquest passat dissabte va ser l’excepció).
El policia ens va aturar i ens va demanar la documentació. Quan va comprovar que tot estava en ordre, no en va tenir prou i ens va demanar que obríssim el maleter.
Ho vam fer, i vam mostrar el contingut de totes les bosses: tebeos, llibres, cedés, fruites i verdures... I ja ens disposàvem a tancar-lo quan, amb cara d’haver fet la troballa del segle, va assenyalar una petita caixa blava que, ben tapada i mig amagada per les jaquetes que dúiem, romania al fons del maleter. La va agafar i, sense preguntar què hi havia dintre, va obrir-la.
Ens vam haver d’aguantar el riure en veure la cara de fàstic que va fer quan el seu nas va haver-se d’empassar la potent flaire condensada dels cinc formatges francesos –amb nota destacada a l’espectacularment olorós galette brebis- tancats tot el dia en aquell recipient hermètic.
Ara, cada cop que traiem per menjar algun d’aquells formatges, encara ens partim de riure.
Es va merèixer per tafaner, rebre l'empenta enrere que el seu olfacte li va donar.
ResponEliminaCom pot estar tan bo, el que fa tanta pudor?
Per cert el meu pilot automàtic està avariat, i la D.G.T n'ha tret prou profit !!!
Un policia que fa la feina com cal, i és criticat!
ResponEliminamassa poc! a mi em va ficar la mà a la bossa un guàrdia civil tornant d'Andorra sense demanar-m'ho ni res, un dia que estava especialment constipada i la bossa era plena de kleenex usats. Que es fotin! :D
ResponEliminaQuina gana que m'ha entrat en veure aquest formatge!
ResponEliminaveig que Ceret dóna per molt, espero Ceret4!
llàstima, hauríeu d'haver portat la trampa per ratolins!
Bona ideda això de posar "trampes" per a policies tafaners. A partir d'ara creuraré sempre al frointera amb una caixeta plena de cabrales i/o kleenex usats.
ResponEliminaHa, ha... a mi em va passar això a la frontera entre Bèlgica i Holanda sinó recordo malament. També de nit, no vam frenar gaire i ens van parar.
ResponEliminaComença a remanar i es troba amb la bosseta dels mitjons bruts fotent-hi el nas per olorar!
Encara riem ara...
Ja li està bé home. I tens raó Carme : com pot estar tan bó una cosa que fa aquesta pudor?
ResponEliminaImagino (no sé si era espanyol o francés, però posat faré que sigui del país veí) a un gendarme de l'estil Louis de Funes.
ResponEliminaUs cuideu molt bé en els vostres viatges sibarítics al país proper. :)
ResponEliminaSí, igual que l'Òscar, jo també m'he imaginat un gendarme estil Louis de Funes, arronsant el nas davant del ferum que emanava de la misteriosa capceta blava...jajajaj!
ResponEliminaQuina feinada hauria tingut jo, en la vostra situació, per ofegar la imperiosa necessitat de riure ben alt!
Doncs mira, jo apostaré pel carrabiner espanyol; un gendarme comme il fault mai arronsaria el nas davant d'un bon formatge...
ResponEliminaPer cert, sempre que em parlen de duaners em ve al cap un bloc de nom molt divertit: Aduaneiros sem Fronteiras. Als pobres els hi van tancar el bloc perquè incomodava l'establishment gallec.
La foto d'aquest formatge és sensacioonal!
ResponEliminaUn dels millors esquers per atraure bitxos és el formatge ben podent, mireu si és bo, que fins hi tot atrau als que porten tricorni.
ResponEliminaCarme, aquesta és la pregunta que jo em faig sempre amb determinats aliments. I curiosament, en el cas dels formatges, com més olor forta fan, millor solen ser de sabor.
ResponEliminaEi, auvi, quan de temps sense llegir-te! Benvingut de nou! I que conste que en cap moment he criticat al policia.
ResponEliminaClídice, el teu va ser pitjor, ja que tenia efecte retardat: amb una mica de sort, el vas contagiar i tot!
ResponEliminaBenvingut/benvinguda al bloc, dolmax9!
ResponEliminaHo sento, però aquest era l'últim post de Ceret... per ara.
SM; això del cabrales és francament malèvol per la teua part, haw, haw!
ResponEliminaGalderich, la teua història encara és millor que la meua: mitjons suats, puajjj
ResponEliminaLlum, aquesta és la pregunta que fins i tot per a un sibarita de les olors com jo, queda sense resposta :)
ResponEliminaÒscar, el Louis de Funes hauria fet un bon aper, però el policia era espanyol.
ResponEliminaErnesto, recorda que soc fan total d'Epicur.
ResponEliminaCarme de la maleta, ja dic que era espanyol. I el riure no se'ns va escapar perquè això de que t'aturin sempre imposa, glups!
ResponEliminaBrian, bona i encertada deducció.
ResponEliminaI llàstima això que expliques del tancament d'Aduaneiros sem fronteiras, ntchs!
Ninota, t'asseguro que el formatge real encara ho és més, mmmm!
ResponEliminaCarles, aquest bitxo que va atreure el nostre formatge no duia tricorni, però és igual: és un bitxo!
ResponElimina