15 de febrer del 2010

VIDAS EJEMPLARES (19): BUBOTES

La meua rebesàvia Caterina Anna va dedicar-se a l’admirable ofici de bubota o buberota, i a més en solitari.
En aquella època es passava fam, i a Xàbia la pesca sovint resultava insuficient per mantenir a la família, així de tant en tant calia completar els ingressos familiars amb alguns extres derivats del contraban, tasca mal vista, nocturna i perillosa, sobretot perquè qui el practicava s’arriscava a un mal encontre, sigui amb algú que volgués compartir o robar el producte, sigui amb la Guàrdia Civil, i amb aquests darrers no valia a badar, ja que primer disparaven i després preguntaven.
De manera que els contrabandistes van haver de recórrer a les bubotes, aparicions espectrals pròpies dels cementiris i que causaven gran temor a la gent. Els contrabandistes pagaven un sou a qui es prestés per fer de bubota, i l’enviaven un centenar de metres per davant d’ells cobert amb un llençol per espantar a qui es presentés i deixar el camí lliure.
Però la meua rebesàvia, que per cert segons diuen era alta i molt templada, no tenia ganes d’intermediaris, així que en arribar a la platja on es rebia el contraban, es carregava els sacs –principalment era tàbac- dalt del cap, es posava un llençol ben llarg a sobre, i s’enfilava costa amunt fins recórrer sense cap ajuda els tres quilòmetres que hi havia fins on estava esperant el carro que s’emportava la mercaderia.
Una nit, altres contrabandistes van decidir donar-li una pallissa, per que no podia ser que una persona sola, i a més dona, els fes la competència. Així que la van esperar a mig camí, i quan la interceptaren li van dir que no li tenien cap por, i que més li valia que els hi donés tot el contraban, que si no rebria.
La rebesàvia Caterina Anna, sense treure’s el llençol del cap, es va encarar als matons.
-“Aneu amb compte amb mi, que faig més por que les bubotes”, els hi digué.
Els altres rigueren. I la rebesàvia els tornà a avisar.
-“Porto la morena a la faixa, i com no s’aparteu, la sentireu piular”, amenaçà.
I aquells, que no es movien. I la rebesàvia que es treu la morena de la faixa, i sense saber on apuntava, dispara un tret que forada el llençol i a ella la tomba cap enrrere.
Se senten crits i carreres, i la rebesàvia que es treu la tela com pot, i en veure lliure el pas, es torna a posar la càrrega i el llençol, s’enfunda la morena a la faixa i segueix el seu camí.
A la matinada, en tornar a casa, es creua amb el rebesavi Tomevet que se’n va a pescar, i ella que li explica la trobada.
-“El que més em dol, Tomevet, és que per culpa d’aquells animals haurem de dormir amb el llençol socarrat”.

20 comentaris:

  1. Una rebesàvia d'orgull. Dona que no s'encabeix en el mal anomenat sexe dèbil i amb un nom preciós.
    És un relat que val la pena llegir-lo en un dilluns al matí, dóna empenta i treu mandra.

    ResponElimina
  2. Vista l'experiència amb la rata pinyada, tu deus haver sortit a l'altra branca de la família.

    ResponElimina
  3. Fantàstica història i fantàstic final!
    Pel que veig, un forat que res té a veure amb aquell forat púdic del llençol matrimonial que feien servir algunes famílies ultracatòliques de la burgesia catalana per a fer l'amor sense pecat i només "amb finalitat reproductora"...

    ResponElimina
  4. Genial la professió de la rebesàvia! Gran personatge. Dona per fer-ne una novel·la.

    ResponElimina
  5. Extraordinària història. D'acord amb l'SM que dóna per a una novel·la.

    ResponElimina
  6. jo he arribat a la mateixa conclusió de l'Allau ^^ una història fantàstica, una rebesàvia valenta com ella sola i un rebesnét ... bé, d'això, ehem :P

    ResponElimina
  7. Una bona història d'una dona forta. Aquelles dones que portaven la casa , l'economia i fein anar a tots drets.

    ResponElimina
  8. Leblansky, estàs segur que la teva rebesàvia no es deia Calamity Jane?

    ResponElimina
  9. Fantàstica la història de la rebesàvia trabucaire, feréstega com el mateix Cap de la Nau! ¿Que, tal vegada, la Caterina també fou carlina com alguna de les meves rebesàvies?

    ResponElimina
  10. Avui també les hi ha d'haver, i n'hi ha! Dones com la Caterina, que des l'anonimat duen el pes de moltes responsabilitats i com diu l'Ernesto fan anar a tothom ben dret!
    Aiii, si pogués parlar el rebesavi Tomevet!

    Perdoneu la rima fàcil....
    Una història de debó genial!

    ResponElimina
  11. Carme, què bé que t'hagi agradat. Les històries familiars a mi m'apassionen, però mai tinc clar què els hi semblaran als altres.

    ResponElimina
  12. Allau, gran part de la meua família són gent de mar: contrabandistes, mariners, calafats. Jo soc l'ovella negra de la família perduda dins una cova una nit sense lluna.

    ResponElimina
  13. Galderich, als pobles petits i en aquella època, ni l'esglèsia entrava.

    ResponElimina
  14. SM, els contrabandistes, com els pirates, són carismàtics. I si són dones, més encara.

    ResponElimina
  15. Llum, no sé si dona per una novel·la. Potser si fos possible saber-ne més, però aquell món va acabar fa temps i d'ell només ens han quedat algunes espurnes (què melamconiós que queda això).

    ResponElimina
  16. Efectivament, Clídice, un rebesnet "ehem".

    ResponElimina
  17. Ernesto, l'has descrita tal i com jo me la imagino. Pel poc que sé de la rebesàvia, encaixa molt bé amb l'adjectiu de "dona forta".

    ResponElimina
  18. Carles, a Calamity Jane també m'hauria agradat tenir-la com a família.

    ResponElimina
  19. Girbén, com que a tu no set pot amagar res, et diré que el contraban es feia des de la cala Granadella, o bé pujant el cap de Sant Antoni amunt des de la platgeta del Pope, fins arribar a la Plana.

    ResponElimina
  20. Bamboo, pel que sé dels rebesavis, eren bona gent, de poble i sense cap més aspiració que anar vivint el dia a dia. I això està molt bé.

    ResponElimina